58

—Set quaranta-sis i trenta…, ara. —Ni quan parlava pel walkie-talkie l’Olivetti no alçava la veu per damunt d’un xiuxiueig.

En Langdon va notar que començava a suar dins l’americana i al seient del darrere de l’Alfa Romeo, que es dirigia lentament cap a la Piazza de la Concorde, a tres illes del Panteó. La Vittoria seia al seu costat, absorta en les últimes ordres que donava l’Olivetti.

—El desplegament envoltarà l’objectiu a les vuit —va dir el comandant—. Perímetre sencer amb tendència a l’entrada. És possible que l’objectiu els conegui, o sigui que estaran pas-visible. Força únicament no mortal. Necessitarem control a la teulada. L’objectiu és principal. L’ostatge, secundari.

«Carai», va pensar en Langdon, glaçat per l’eficàcia amb què l’Olivetti acabava de comunicar als seus homes que el cardenal era prescindible. «L’ostatge, secundari».

—Ho repeteixo. Obtenció no mortal. Necessitem l’objectiu amb vida. Som-hi. —L’Olivetti va apagar el walkie-talkie.

La Vittoria estava desconcertada, gairebé enrabiada.

—Comandant, no envia ningú a dins?

L’Olivetti es va girar:

—A dins?

—A dins del Panteó! No és allà on suposem que s’ha de produir l’assassinat?

—Attento —va dir l’Olivetti amb els ulls inexpressius—. Si s’han infiltrat al meu cos, és possible que coneguin els meus homes. El seu company m’acaba d’advertir que aquesta serà l’única oportunitat d’atrapar l’objectiu. No tinc cap intenció d’espantar ningú fent entrar els meus homes.

—Però, i si l’assassí ja és dins?

L’Olivetti es va mirar el rellotge:

—L’objectiu ha estat molt concret. Les vuit en punt. Ens queden quinze minuts.

—Ha dit que mataria el cardenal a les vuit en punt. Però potser ja l’ha entrat. I si els seus homes veuen sortir l’objectiu però no el distingeixen? Han d’estar segurs que l’interior està net.

—Massa arriscat, ara com ara.

—No ho serà si l’assassí no reconeix la persona que entra.

—Els operatius de caracterització són lents i…

—Em refereixo a mi —va dir la Vittoria.

En Langdon es va girar i se la va mirar fixament.

L’Olivetti s’hi va negar:

—Rotundament, no.

—Ha matat el meu pare.

—Precisament, potser sap qui és.

—Ja l’ha sentit per telèfon. Ni tan sols sabia que en Leonardo Vetra tingués una filla. És impossible que sàpiga com sóc. Hi podria entrar com si fos una turista. Si veig res que sigui sospitós, podria sortir a la plaça i fer un senyal als seus homes perquè entressin.

—Ho sento, no l’hi puc permetre.

—Comandante? —es va sentir a través del receptor de l’Olivetti—. Ocupem la posició del nord. La font ens bloqueja el camp de visió. Si no ens posem a la plaça no veurem l’entrada. Com ens vol: cecs o vulnerables?

Allò va fer decidir la Vittoria.

—Ja n’hi ha prou. Me n’hi vaig. —Va obrir la porta del cotxe i va baixar.

L’Olivetti va deixar el walkie-talkie, va saltar del cotxe i va passar per davant de la Vittoria.

En Langdon també va sortir. «Es pot saber què fa?».

L’Olivetti li va barrar el pas:

—Senyoreta Vetra, la intenció és bona, però no puc permetre que hi interfereixin civils.

—Interferir-hi? Però si van a cegues. Deixi’m ajudar.

—M’encantaria tenir un suport a dins, però…

—Però què? —va demanar la Vittoria—. Però sóc una dona?

L’Olivetti no va dir res.

—Espero que no fos això el que anava a dir, comandant, perquè sap perfectament que és una bona idea, i si s’oblidés d’aquesta merda masclista arcaica…

—Deixi’ns fer la nostra feina.

—Deixi’m ajudar.

—És massa perillós. No tindríem cap línia de comunicació amb vostè. No li puc deixar el walkie-talkie, la delataria.

La Vittoria es va ficar la mà a la butxaca i va treure’n el mòbil.

—Hi ha molts turistes que van amb mòbil.

L’Olivetti va arrufar el nas.

La Vittoria va agafar el telèfon i va simular una trucada.

—Hola, rei. Sóc al mig del Panteó. Ho hauries de veure! —va tancar el telèfon i es va mirar l’Olivetti—. Qui vol que ho sàpiga? És una situació sense cap risc. Deixi’m ser els vostres ulls! —Es va mirar el mòbil que duia l’Olivetti al cinturó—. Quin número té?

L’Olivetti no li va respondre.

El conductor, que els havia estat observant, semblava tenir les idees clares. Va sortir del cotxe i va apartar un moment el comandant. Van parlar amb xiuxiuejos durant uns deu segons. Finalment, l’Olivetti va fer que sí amb el cap i va tornar cap a ells:

—Apunti’s aquest número. —Es va posar a dictar un seguit de dígits.

—Ara truqui.

La Vittoria va prémer el botó de marcació automàtica. El telèfon de l’Olivetti va començar a sonar. El va agafar i va parlar per l’auricular.

—Senyoreta Vetra, entri-hi, faci una ullada, surti de l’edifici i aleshores truqui’m i expliqui’m el que ha vist.

La Vittoria va desconnectar el telèfon.

—Gràcies, senyor.

De sobte, en Langdon va sentir l’instint inesperat de protegir-la.

—Un moment —va dir a l’Olivetti—. L’envia allà dins tota sola.

La Vittoria se’l va mirar amb mala cara:

—Robert, ja me’n sortiré.

El conductor de la guàrdia suïssa es va tornar a dirigir a l’Olivetti.

—És perillós —va dir en Langdon a la Vittoria.

—Te raó —va afegir-hi l’Olivetti—. Ni els meus millors homes no treballen mai sols. El tinent m’acaba de fer notar que l’actuació seria més convincent si hi anessin tots dos.

«Tots dos?». En Langdon no les tenia totes. «En realitat, jo em referia…».

—Si entren tots dos junts —va explicar l’Olivetti—, semblaran una parella de vacances. I es podran protegir mútuament. Ho trobo millor així.

La Vittoria va arronsar les espatlles:

—Entesos. Però ens haurem d’afanyar.

En Langdon va deixar anar un gemec. «Bona jugada, cowboy».

L’Olivetti va assenyalar carrer avall.

—El primer carrer que trobaran serà la Via degli Orfani. Trenquin a l’esquerra. Els durà directament al Panteó. Dos minuts caminant. Jo ja seré allà dirigint els meus homes i esperant la seva trucada. Vull que tingui protecció —va agafar la pistola—. Algú de vostès sap com fer servir una pistola?

A en Langdon el cor li va fer un bot. «No necessitem cap pistola!».

La Vittoria es va mirar els pantalons curts. Tot seguit va mirar en Langdon.

«Oh, no, de cap manera!», va pensar en Langdon, però la Vittoria va ser més ràpida. Li va obrir la jaqueta i li va ficar l’arma en una de les butxaques del pit. Ell la va notar com una pedra dins de l’abric. L’únic consol que tenia era que duia el Diagramma a l’altra butxaca.

—Tenim un aspecte ben inofensiu —va dir la Vittoria—. Marxem. —Va agafar en Langdon pel braç i el va estirar carrer avall.

El conductor va dir en veu alta:

—Agafats de bracet van bé. Recordin: són turistes. Acabats de casar, fins i tot. Podrien anar agafats de la mà?

Així que van tombar la cantonada, en Langdon hauria posat la mà al foc que veia un lleu somriure al rostre de la Vittoria.