121

El camarlenc va aparèixer a les portes de la basílica de Sant Pere exactament a les 11.56 de la nit. Va vacil·lar davant l’esclat enlluernador dels focus de tot el món, amb l’antimatèria davant del cos com si fos una ofrena a Déu. Els ulls li cremaven, però va poder veure el seu cos, mig nu i ferit, soberg com un gegant, a les pantalles que omplien la plaça. El rugit que s’aixecava entre la gentada de la plaça de Sant Pere no s’assemblava a res que hagués sentit abans: plors, crits, salmòdies, precs… Una barreja de veneració i terror.

«Allibera’ns del mal», va murmurar.

La cursa per sortir de la necròpoli l’havia deixat totalment esgotat. Havia estat a punt d’acabar desastrosament. En Robert Langdon i la Vittoria Vetra havien volgut interceptar-lo, tornar a deixar la bombona a l’amagatall subterrani, córrer cap a fora per salvar la vida. «Descreguts!».

El camarlenc s’adonava ara, amb una nitidesa horripilant, que qualsevol altra nit no hauria pogut guanyar la cursa. Aquesta nit, però, Déu havia tornat a ser al seu costat. Quan en Robert Langdon estava a punt de passar davant del camarlenc, en Chartrand, sempre confiat i respectuós amb les peticions de fe del camarlenc, l’havia agafat. Els reporters, és clar, estaven fascinats i arrossegaven massa equipament per poder interferir en la cursa.

«El Senyor fa servir mètodes misteriosos».

El camarlenc podia sentir ara que els altres venien darrere d’ell… Els veia a les pantalles, que se li acostaven. Va reunir les últimes dosis de resistència física que li quedaven i va aixecar l’antimatèria per damunt del cap. Aleshores, tirant enrere les espatlles nues en un acte de rebel·lia contra la marca dels il·luminats que tenia al pit, va baixar les escales corrent.

Encara quedava una cosa per fer.

«Ajuda’m, Senyor», va pensar. «Ajuda’m».

«Quatre minuts…».

En Langdon amb prou feines podia veure res quan es va precipitar fora de la basílica. El mar de focus dels mitjans tornava a atacar-li les retines. Només va poder entreveure la silueta fosca del camarlenc, que baixava de pressa les escales davant d’ell. En aquell moment, resplendent enmig dels llums, el camarlenc semblava un cos celestial, una mena de deïtat moderna. Duia la sotana a la cintura com si fos un sudari. Els seus enemics li havien marcat el cos i l’havien ferit, però ell encara aguantava. El camarlenc continuava corrent, no s’arronsava, demanava a crits a tot el món que tingués fe, corria cap a les masses amb aquella arma de destrucció als braços.

En Langdon va baixar corrent les escales darrere d’ell. «Què fa? Els matarà a tots!».

—L’obra de Satanàs —va cridar el camarlenc— no hi té res a fer, a la Casa de Déu! —Va continuar corrent en direcció a la gentada, que ara estava esfereïda.

—Pare! —va cridar en Langdon darrere d’ell—. No pot anar enlloc!

—Mireu al cel! Ens oblidem de mirar al cel!

En aquell moment, quan en Langdon va veure on anava el camarlenc, la veritat es va desbordar al seu voltant amb tota l’esplendor. Tot i que els llums no l’hi deixaven veure, en Langdon sabia que la salvació era directament a dalt.

Un cel italià ple d’estels. «La ruta per a la fugida».

L’helicòpter que el camarlenc havia fet venir per dur-lo a l’hospital era allà davant; el pilot ja era dins la cabina i la nau, en punt mort. Mentre el camarlenc corria cap a l’helicòpter, de cop i volta en Langdon va sentir una excitació aclaparadora.

Els pensaments es van precipitar pel cap d’en Langdon com un torrent…

Primer es va imaginar el gran espai obert del mar Mediterrani. A quina distància es trobava? Vuit quilòmetres? Setze? Sabia que la platja de Fiumicino era a només uns set minuts en tren. Però amb l’helicòpter, a 300 quilòmetres per hora, sense aturades… Si podien portar la bombona ben lluny mar endins i llançar-la… Es va adonar que encara hi havia altres alternatives; mentre corria sentia el cos gairebé ingràvid. La Cava Romana! Les pedreres de marbre del nord de la ciutat eren a menys de cinc quilòmetres de distància. Com n’eren, de grans? Tres quilòmetres quadrats? Evidentment a aquesta hora estaven desertes! Deixar caure la bombona allí…

—Tothom enrere —va cridar el camarlenc. El pit li feia mal en córrer—. Fora! Ara!

Els guàrdies suïssos que eren a prop de l’helicòpter es van quedar amb la boca oberta quan van veure que el camarlenc se’ls acostava.

—Enrere! —va cridar el sacerdot.

Els guàrdies van retrocedir.

Tot el món es mirava, meravellat, el camarlenc, que ara corria al voltant de l’helicòpter per arribar a la porta del pilot. Va obrir-la amb una estrebada.

—Fora, fill! Ara!

El guàrdia va saltar.

El camarlenc es va mirar el seient alt de la cabina i va saber que, esgotat com estava, necessitaria totes dues mans per enfilar-s’hi. Es va girar cap al pilot, que tremolava al costat d’ell, i va posar-li la bombona a les mans.

—Aguanta això. Torna-m’ho a donar quan sigui a dins.

Mentre el camarlenc s’enfilava podia sentir els crits d’excitació d’en Robert Langdon, que corria cap a l’aparell. «Ara ho entens», va pensar el camarlenc. «Ara tens fe!».

El camarlenc es va enfilar a la cabina, va manipular uns quants alçaprems que coneixia bé i tot seguit es va girar cap a la finestra per recuperar la bombona.

Però el guàrdia a qui havia donat la bombona ara tenia les mans buides.

—L’ha agafat ell! —va cridar el guàrdia.

El camarlenc es va sobresaltar.

—Qui?

El guàrdia va assenyalar-lo.

—Ell!

En Robert Langdon es va sorprendre del pes de la bombona. Va córrer cap a l’altre costat de l’helicòpter i va saltar al compartiment del darrere, on la Vittoria i ell mateix havien estat asseguts tot just feia unes hores. Va deixar la porta oberta i es va posar el cinturó. Aleshores va cridar al camarlenc, que era al seient de davant:

—Voli, pare!

El camarlenc va estirar el coll cap a en Langdon; la basarda li havia empal·lidit el rostre.

—Què està fent?

—Vostè voli! Jo la llançaré! —va vociferar en Langdon—. No ens queda temps! Limiti’s a fer volar aquest sant helicòpter!

El camarlenc va semblar momentàniament paralitzat, ara que els focus enlluernaven la cabina i li enfosquien les arrugues de la cara.

—Ho puc fer tot sol, això —va murmurar—. Se suposa que ho he de fer tot sol.

En Langdon no se l’escoltava.

—Voli! —va sentir com cridava—. Ara! Sóc aquí per ajudar-lo! —En Langdon va abaixar la vista cap a la bombona i en veure els números se li va tallar la respiració—. Tres minuts, pare! Tres!

Va semblar que les paraules d’en Langdon li feien recuperar la sobrietat. Va tornar als controls sense perdre cap més segon. L’helicòpter es va enlairar amb un rugit esmolat.

Enmig d’un remolí de pols, en Langdon podia veure la Vittoria que corria cap a l’helicòpter. Els seus ulls es van trobar, i aleshores ella es va allunyar com una pedra que s’enfonsa.