44

L’oficina central de la British Broadcast Corporation (BBC) és a Londres, just a l’oest de Piccadilly Circus. Va sonar el telèfon i el va agafar una editora de continguts amb poca experiència.

—BBC —va dir mentre es treia el cigarret Dunhill de la boca.

La veu de l’altre extrem de la línia era ronca i tenia accent de l’Orient Mitjà:

—Tinc una història fantàstica que pot interessar a la seva cadena.

L’editora va agafar un bolígraf i un paper.

—Sobre?

—L’elecció del Papa.

Ella va arrufar lleugerament el front. La BBC havia emès una prèvia el dia abans i havien rebut una resposta mediocre. Semblava que el públic no estava gaire interessat en la Ciutat del Vaticà.

—Què proposa?

—Tenen algun reporter de televisió a Roma per cobrir la notícia de l’elecció?

—Em sembla que sí.

—He de parlar amb ell directament.

—Em sap greu, però no puc donar-li número sense tenir-ne cap idea…

—El conclave ha rebut una amenaça. És tot el que li puc dir.

L’editora va prendre unes notes.

—El seu nom?

—No té cap importància.

L’editora no es va sorprendre.

—I té alguna prova d’aquesta amenaça?

—Sí.

—M’agradaria prendre nota de la informació, però la nostra política no permet que donem els números dels reporters tret que…

—Ja ho entenc. Trucaré a alguna altra cadena. Gràcies pel seu temps. Adéu-si…

—Un moment —va dir ella—. Es pot esperar un segon?

L’editora va posar la trucada en espera i es va gratar el coll. L’art de detectar les trucades falses no era en absolut una ciència exacta, però aquell interlocutor havia superat els dos tests tàcits de la BBC per comprovar l’autenticitat d’una font telefònica: s’havia negat a donar el nom i estava ansiós per tallar la comunicació. Els bromistes i els cercadors de glòria solien gemegar i suplicar.

Afortunadament per a ella, els reporters vivien amb la por eterna de deixar passar una gran història, de manera que poques vegades li criticaven que els passés casos de beneits il·lusoris. Fer perdre cinc minuts a un reporter es podia perdonar. Fer-li perdre un titular, no.

Entre badalls, va consultar l’ordinador i hi va escriure les paraules «Ciutat del Vaticà». En veure el nom del periodista que cobria l’elecció papal, se li va escapar el riure per sota el nas. Era un noi nou que la BBC havia tret d’algun diari de Londres de format reduït i poca qualitat perquè s’encarregués d’una part de la cobertura més corrent de la BBC. Evidentment, l’havien fet començar des de baix de tot.

En aquells moments devia estar mort d’avorriment i havia d’esperar-se tota la nit per enregistrar el seu tall de deu segons en directe. Segur que agrairia que li trenqués la monotonia.

L’editora de continguts de la BBC va copiar l’extensió de satèl·lit del periodista a la Ciutat del Vaticà. Aleshores, mentre encenia un altre cigarret, va donar el número a l’interlocutor anònim.