56

Els quatre Alfa Romeo 155 T-Sparks sense matrícula roncaven Via dei Coronari avall com si fossin caces per la pista d’enlairament. Els vehicles transportaven dotze guàrdies suïssos amb roba de civils i armats amb semiautomàtiques Cherchi-Pardini, petites bombones de gas nerviós i armes de foc de gran abast. Els tres millors tiradors duien rifles amb punter de làser.

L’Olivetti, que anava assegut al seient del costat del conductor del primer cotxe, es va girar i es va dirigir a en Langdon i la Vittoria, enfurismat:

—M’havien promès una explicació raonable, i em trobo amb això.

En Langdon havia quedat encaixat en aquell cotxe tan petit.

—Ja entenc que…

—No, no ho entén! —l’Olivetti no cridava, però havia triplicat el to de veu—. Acabo de treure una dotzena dels meus millors homes de la Ciutat del Vaticà just abans del començament del conclave. I tot plegat per inspeccionar el Panteó perquè un americà que no conec de res ha interpretat un poema de fa quatre-cents anys. He deixat la recerca d’aquesta arma d’antimatèria a les mans d’una colla d’oficials de segona.

En Langdon es resistia a les ganes de treure’s el foli cinc de la butxaca i refregar-lo pels morros de l’Olivetti.

—Només li puc dir que la informació que hem trobat fa referència a la tomba de Rafael, que és a l’interior del Panteó.

L’oficial que seia darrere el volant ho va confirmar:

—És cert, comandant. La meva dona i jo…

—Condueixi —va bordar l’Olivetti. Es va tornar a girar de cara a en Langdon.

—Com creu que aquell home pot cometre l’assassinat en un lloc amb tanta gent i sortir sense que el vegin?

—No ho sé —va dir en Langdon—. Però és evident que els il·luminats tenen molts recursos. Han aconseguit entrar al CERN i a la Ciutat del Vaticà. Hem tingut sort de saber quina és la zona del primer assassinat. El Panteó és l’única oportunitat que tindrem d’atrapar aquest home.

—Més contradiccions —va dir l’Olivetti—. L’única oportunitat? Que no havia dit que hi havia una mena de camí? Un seguit de marques. Si el Panteó és el lloc correcte, podrem seguir el camí fins a les marques següents. Tindrem quatre oportunitats d’enxampar-lo.

—Jo també ho esperava —va dir en Langdon—. I hauria estat així fa un segle.

El moment en què en Langdon va esbrinar que el primer altar de la ciència era el Panteó havia estat certament agredolç. La història solia jugar males passades a les persones que la intentaven resseguir. Era demanar molt que el Camí de la Il·luminació estigués intacte després de tots aquells anys, que totes les estàtues continuessin al seu lloc, encara que, d’alguna manera, en Langdon tenia la fantasia de seguir el camí fins al final i trobar-se cara a cara amb el cau sagrat dels il·luminats. Malauradament, sospitava que no seria així.

—A finals del segle XIX el Vaticà va treure totes les estàtues del Panteó i les va destruir.

La Vittoria es va escandalitzar:

—Per què?

—Eren estàtues de déus pagans de l’Olimp. Desafortunadament, això vol dir que el primer senyal ja no hi serà…, i si no hi ha el primer…

—No hi ha cap esperança —va afegir la Vittoria— de trobar el Camí de la Il·luminació i els altres senyals?

En Langdon va fer que no amb el cap.

—Podem moure peça. El Panteó. Després, el camí s’esborra.

L’Olivetti se’ls va quedar mirant fixament una estona i després va mirar endavant:

—Pari —va ordenar al conductor.

El Conductor va desviar el cotxe i va frenar. Els altres Alfa Romeo van derrapar darrere seu. El comboi de la guàrdia suïssa va xerricar en aturar-se.

—Es pot saber què fa? —va demanar la Vittoria.

—La meva feina —va dir l’Olivetti des del seu seient amb una veu plena de duresa—. Senyor Langdon, quan m’ha dit que m’explicaria la situació pel camí suposava que arribaria al Panteó amb una idea clara de per què hi havia enviat els meus homes. No és el cas. Venint aquí he abandonat les meves responsabilitats més bàsiques, i en tota aquesta teoria seva sobre sacrificis de verges i poesia antiga no hi trobo res que tingui ni cap ni peus. Així doncs, no crec que sigui oportú continuar. Aturo la missió ara mateix. —Va agafar el walkie-talkie i el va engegar.

La Vittoria va avançar cap al seient de davant i li va agafar el braç.

—No ho pot fer!

L’Olivetti va apartar el walkie-talkie i li va clavar una mirada encesa:

—Ha estat mai al Panteó, senyoreta Vetra?

—No, però…

—Doncs deixi’m que li expliqui un cosa. El Panteó és una sola estança. Una cel·la circular feta de pedra i ciment. Una sola entrada. Sense finestres. I l’entrada és estreta. A banda i banda hi ha un mínim de quatre homes armats que en tot moment protegeixen aquest santuari de delinqüents d’art, terroristes anticristians i tripijocs dels pispes.

—Què vol dir, amb això?

—Que què vull dir? —L’Olivetti va clavar el puny al seient—. Doncs vull dir que el que m’acaba d’explicar que passarà és absolutament impossible! Em pot donar un sol exemple plausible de com pot ser que algú mati un cardenal dins del Panteó? Per començar, com li sembla que es pot entrar un ostatge al Panteó passant per davant dels guàrdies? I encara menys matar-lo i sortir sense que ningú s’adoni de res. —L’Olivetti es va reclinar al seient i va dirigir la flaire de cafè del seu alè a la cara d’en Langdon—: Com, senyor Langdon? Doni’m un sol exemple plausible.

En Langdon va notar que aquell cotxe petit es desfeia al seu voltant. «No en tinc ni idea! Jo no sóc cap assassí! No sé com carai s’ho pensa fer! L’únic que sé és que…».

—Un exemple? —va interrompre’ls la Vittoria amb una veu impertorbable—. A veure què li sembla això: l’assassí sobrevola el Panteó amb helicòpter i llança un cardenal mig cremat que, entre xiscles, cau pel forat de la teulada. El cardenal pica contra el terra de marbre i mor.

Tots els que eren dins del cotxe es van girar i es van mirar la Vittoria. En Langdon no sabia què pensar. «Noia, tens una imaginació preocupant, però ets ràpida».

L’Olivetti va arrufar el front:

—És possible, ho he d’admetre…, però difícilment…

—Un altre: l’assassí droga el cardenal —va dir la Vittoria— i l’entra al Panteó com si fos un turista vell en cadira de rodes. Un cop a dins, li talla el coll dissimuladament i se’n va.

Aquella explicació va fer despertar lleugerament l’Olivetti.

«No està gens malament!», va pensar en Langdon.

—Un altre —va dir ella—: l’assassí podria…

—Ja l’he sentit —va fer l’Olivetti—. Ja n’hi ha prou. —Va respirar profundament i va deixar anar tot l’aire. Algú va picar enèrgicament a la finestreta i tots van fer un bot. Era un soldat d’un dels altres cotxes. L’Olivetti va abaixar el vidre.

—Tot en ordre, comandant? —El soldat anava vestit de civil. Es va apujar la màniga de la camisa texana i va deixar veure un rellotge digital negre—. Tres quarts menys cinc de vuit, comandant. Necessitem una estona per agafar posicions.

L’Olivetti va fer que sí amb el cap, però, absent com estava, no va dir res durant una bona estona. Va passar un dit pel quadre de comandaments una vegada i una altra i va dibuixar una línia entre la pols. Es va mirar en Langdon pel retrovisor. En Langdon es va sentir totalment examinat. Finalment, l’Olivetti es va dirigir al guàrdia. Va parlar amb una veu que denotava desgana:

—Farem aproximacions per diferents llocs. Cotxes a la Piazza della Rotonda, Via degli Orfani, Piazza Sant’Ignacio i Sant’Eustachio. Aproximeu-vos-hi fins a una distància màxima de dues illes de cases. Un cop hàgiu aparcat, prepareu-vos i espereu noves ordres. Tres minuts.

—Molt bé, senyor. —El soldat va tornar cap al seu cotxe.

En Langdon es va mirar la Vittoria amb una gran satisfacció. Ella li va tornar el somriure i, per un instant, en Langdon va sentir una connexió inesperada…, un fil de magnetisme entre tots dos.

El comandant es va girar i va clavar els ulls en els d’en Langdon:

—Senyor Langdon, val més que no ens surti el tret per la culata.

En Langdon va somriure, encara que se sentia intranquil. «Ja em dirà com!».