113

Hi havia alguna cosa que no rutllava.

El tinent Chartrand estava dret davant del despatx del Papa i la inquietud del guàrdia que l’acompanyava li deia que compartien la mateixa ansietat. En Rocher els havia dit que la reunió privada que protegien podria salvar el Vaticà de la destrucció. En Chartrand es va preguntar per què, doncs, sentia esgarrifances. I per què en Rocher actuava d’una manera tan estranya?

Definitivament, hi havia alguna cosa que no acabava d’encaixar.

El capità Rocher era a la dreta d’en Chartrand i tenia els ulls clavats al davant; ara la seva mirada penetrant de sempre semblava estranyament distant. En Chartrand amb prou feines reconeixia el capità. Durant aquesta última hora en Rocher no havia estat ell mateix. Les seves decisions no tenien cap sentit.

«Algú hauria d’estar present en aquesta reunió!», va pensar en Chartrand. Havia sentit com després d’entrar en Maximilian Kohler passava la balda de la porta. «Per què ho ha permès, en Rocher?».

Però hi havia moltes altres coses que preocupaven en Chartrand. «Els cardenals». Els cardenals encara estaven tancats a la Capella Sixtina. Era una autèntica bogeria. El camarlenc havia demanat que se’ls evacués feia quinze minuts! En Rocher havia desobeït la decisió i no n’havia informat el camarlenc. En Chartrand havia expressat la seva preocupació i havia anat de poc que en Rocher no li tallés el cap. La jerarquia no es qüestionava mai, a la guàrdia suïssa, i ara era en Rocher qui manava.

«Mitja hora», va pensar en Rocher després de consultar discretament el seu cronòmetre suís sota la llum tènue dels canelobres que il·luminaven el vestíbul. «Si us plau, feu-ne via».

En Chartrand hauria volgut sentir què passava a l’altre costat de les portes. Però sabia que no hi havia ningú capaç de governar aquesta crisi tan bé com el camarlenc. Aquesta nit l’havien posat a prova més enllà de tota lògica, i no s’havia acovardit. S’havia enfrontat amb el problema de cara… Sincer, càndid, brillant com un exemple per a tothom. Ara mateix en Chartrand se sentia orgullós de ser catòlic. Els il·luminats s’havien equivocat en desafiar el camarlenc Ventresca.

En aquell moment, però, un soroll inesperat va interrompre bruscament els seus pensaments. Algú picava a una porta. Els cops venien de l’altra banda del passadís. El martelleig era distant i apagat, però incessant. En Rocher va aixecar la vista. Es va girar cap a en Chartrand i amb un gest va assenyalar l’altre costat del passadís. En Chartrand el va entendre. Va encendre la llanterna i se n’hi va anar per veure què passava.

Els cops eren ara més desesperats. En Chartrand va córrer uns trenta metres passadís avall fins que va arribar a una intersecció. El soroll semblava que venia d’aquella cantonada, més enllà de la Sala Clementina. En Chartrand es va quedar perplex. Allà baix només hi havia una habitació, la biblioteca privada del Papa. La biblioteca privada de Sa Santedat estava tancada des de la mort del Papa. No hi podia haver ningú, allí!

En Chartrand va córrer pel segon passadís, va tombar una altra cantonada i es va precipitar cap a la porta de la biblioteca. L’entrada de fusta era diminuta, però en la penombra semblava un sentinella adust. Els cops venien d’allà dins. En Chartrand va dubtar. No havia estat mai a la biblioteca privada; poca gent hi havia estat: ningú no hi podia entrar si no l’acompanyava el Papa en persona.

Amb una certa vacil·lació, va agafar el pom de la porta i el va fer girar. Tal com havia previst, estava tancada. Va col·locar l’orella contra la porta. Els cops eren més forts. Aleshores va sentir alguna cosa més. «Veus! Hi ha algú que crida!».

No va poder identificar les paraules, però va entendre que eren crits de pànic. Hi havia algú atrapat a la biblioteca? Potser la guàrdia suïssa no havia evacuat del tot l’edifici? En Chartrand va dubtar i es va preguntar si no hauria de tornar enrere i consultar-ho a en Rocher. Què diantre! L’havien instruït per prendre decisions, i ara en prendria una. Va treure l’arma i va disparar un sol tret contra el pestell. La fusta va saltar i la porta va quedar oberta.

Passat el llindar, en Chartrand no va veure res més que foscor. Va fer llum amb la llanterna. L’habitació era rectangular, guarnida amb catifes orientals, prestatgeries altes de roure plenes de llibres, un canapè folrat de pell i una xemeneia de marbre. En Chartrand havia sentit històries que deien que hi havia tres mil volums, a més de centenars de revistes i diaris actuals, tot el que demanés Sa Santedat. La taula del cafè estava coberta amb revistes de ciència i política.

Ara els cops eren més clars. En Chartrand va il·luminar l’habitació en la direcció del soroll. A la paret de l’altre costat, mes enllà de l’àrea de lectura, hi havia una enorme porta de ferro. Semblava impenetrable com una cambra cuirassada i la tancaven quatre panys enormes. Les lletres diminutes gravades just al centre de la porta li van tallar la respiració:

En Chartrand hi va clavar els ulls. «El passadís secret del Papa!». En Chartrand havia sentit parlar d’il Passetto, evidentment, i fins i tot havia sentit rumors que anys enrere hi havia hagut una entrada aquí, a la biblioteca, però feia molt de temps que el túnel no es feia servir! «Qui podria estar picant la porta des de l’altre costat?».

En Chartrand va agafar la llanterna i va picar a la porta amb suavitat. A l’altre costat es van sentir crits d’alegria apagats. Els cops es van interrompre i les veus van cridar més fort. En Chartrand amb prou feines podia identificar les paraules.

—… Kohler…, mentida…, camarlenc…

—Qui parla? —va cridar en Chartrand.

—… ert Langdon… Vittoria Ve…

En Chartrand en va tenir prou per quedar desconcertat. «Em pensava que eren morts!».

—… la porta —van cridar les veus—. Obriu…!

En Chartrand es va mirar la barrera de ferro i va entendre que per passar a l’altre costat caldria dinamita.

—Impossible —va cridar—. Massa gruixut!

—… reunió…, aturar…, arlenc…, perill…

Tot i que l’havien instruït per superar les situacions de pànic, aquestes últimes paraules li van provocar una por sobtada. Ho havia entès bé? El cor li bategava fort i es va girar per tornar corrents al despatx. Mentre feia aquest moviment, però, es va aturar. Acabava de veure alguna cosa a la porta…, una cosa més xocant i tot que el missatge que l’acompanyava. Dels forats dels voluminosos cadenats de la porta en penjaven unes claus. En Chartrand se les va quedar mirant. Les claus eren aquí? Va parpellejar sense acabar-s’ho de creure. Les claus d’aquesta porta haurien de ser en alguna cambra hermètica! Aquest passatge no s’havia utilitzat mai, almenys durant segles!

En Chartrand va deixar la llanterna a terra. Va agafar la primera clau i la va fer girar. El mecanisme estava rovellat i anava dur, però encara funcionava. Algú l’havia obert feia poc. Va obrir un altre pany. I un altre. Quan l’últim pany va cedir, en Chartrand va empènyer. En obrir-se, la llosa de ferro va grinyolar. Va agafar el llum i va il·luminar el passatge.

En Robert Langdon i la Vittoria van entrar a la biblioteca amb passes vacil·lants. Semblaven fantasmes. Tots dos anaven espellifats i semblaven cansats, però eren ben vius.

—Què és això? —va demanar en Chartrand—. Què està passant? D’on venen?

—On és en Max Kohler? —va demanar en Langdon.

En Chartrand els ho va indicar.

—En una reunió privada amb el camar…

En Langdon i la Vittoria es van obrir pas i van arrencar a córrer pel passadís fosc. En Chartrand es va girar i, instintivament, els va apuntar amb l’arma a l’esquena. De seguida, però, va abaixar la pistola i va córrer darrere seu. Aparentment, en Rocher els havia sentit venir, perquè quan van arribar davant del despatx del Papa ja s’havia col·locat en postura defensiva, amb les cames obertes, i els tenia encanonats.

—Alto!

—La vida del camarlenc corre perill! —va cridar en Langdon, que aixecava els braços per rendir-se i s’aturava patinant damunt del paviment—. Obriu la porta! En Max Kohler està a punt de matar el camarlenc!

En Rocher semblava irritat.

—Obriu la porta —va dir la Vittoria—. De pressa!

Però ja era massa tard.

De l’interior del despatx del Papa va arribar un crit esgarrifós. Era el camarlenc.