54

A l’interior de la cambra 10 dels arxius, en Langdon recitava números en italià mentre llegia la cal·ligrafia que tenia al davant. «Mille…, centi…, uno, duo, tre…, cinquanta. Necessito una referència numèrica. Qualsevol cosa, dimonis!».

Així que va arribar al capdavall del foli que s’estava mirant, va alçar l’espàtula per passar la pàgina. En alinear el full amb la pàgina següent va haver de fer servir les mans perquè li costava sostenir aquella eina. Al cap d’uns minuts es va adonar que l’havia deixat estar i que estava passant els fulls amb les mans. «Ups», va pensar. Se sentia vagament culpable. La manca d’oxigen li feia deixar les normes de banda. «Em sembla que cremaré a l’infern dels arxivistes».

—Ja era hora —va fer la Vittoria en veure en Langdon que passava les pàgines amb els dits. Va deixar l’espàtula i va fer el mateix.

—Has tingut sort?

La Vittoria va fer que no amb el cap.

—Res que sembli matemàtica pura. Faig una passada ràpida, però no hi ha res que sembli una pista.

En Langdon va continuar traduint els seus fulls cada vegada amb més problemes. Els seus coneixements d’italià eren com a màxim bàsics, i com que la lletra era diminuta i la llengua, arcaica, avançava molt a poc a poc. La Vittoria va arribar al final de la seva pila abans que en Langdon, i mentre tornava a posar els fulls del dret es va mostrar decebuda. Es va inclinar per inspeccionar-los amb mes detall.

Quan en Langdon va arribar a l’última pàgina va rondinar en veu baixa i va mirar la Vittoria. Ella tenia el front arrufat i es mirava alguna cosa d’un dels seus fulls amb els ulls mig tancats.

—Què és això? —va demanar ell.

La Vittoria no va alçar la vista:

—Hi ha notes a peu de pàgina, als teus fulls?

—Si hi són no les he vist. Per què?

—En aquest n’hi ha una. Està just en una arruga.

En Langdon va intentar veure el que mirava ella, però només va poder distingir el número que hi havia escrit a dalt a la dreta. El full número cinc. Abans que s’adonés de la coincidència va passar un instant, i fins i tot aleshores semblava una connexió poc important. «Full número cinc. Cinc, Pitàgores, pentagrames, els il·luminats». En Langdon pensava si els il·luminats podien haver escollit la pàgina cinc per amagar-hi la seva pista. A través de la boirina vermella que els envoltava, en Langdon sentia un raig diminut d’esperança.

—És matemàtica, aquesta nota?

La Vittoria va fer que no amb el cap.

—Text. Una línia. Amb lletra molt petita. És gairebé il·legible.

Se li van esfumar les esperances:

—Estem buscant matemàtiques. Lingua pura.

—Sí, ja ho sé. —Ella no les tenia totes—. Tot i que em sembla que et pot interessar. —En Langdon li va notar l’emoció a la veu.

—Digues.

Amorrada al full, la Vittoria va llegir la frase:

—Camí de la llum, test revelador.

Aquelles paraules no eren en absolut el que s’esperava en Langdon.

—Com dius?

La Vittoria va repetir la frase:

—Camí de la llum, test revelador.

—Camí de la llum? —en Langdon va notar que es posava tens.

—És el que diu. Camí de la llum.

En assimilar aquelles paraules, en Langdon va notar un moment de lucidesa enmig del deliri. «Camí de la llum, test revelador». No tenia ni idea de com els podia ajudar, aquella frase, però era la referència més directa al Camí de la Il·luminació que s’hauria pogut imaginar. «Camí de la llum, test revelador». El cap li funcionava com un motor amb la benzina equivocada.

—Estàs segura de la traducció?

La Vittoria no va contestar de seguida:

—De fet… —Se’l va mirar tota estranyada—. Tècnicament no és cap traducció. La frase està escrita així.

En un primer moment, en Langdon va pensar que l’acústica de la cambra feia que hi sentís malament.

—Així?

La Vittoria li va allargar el document i en Langdon va llegir les lletres diminutes del capdavall de la pàgina. «“Camí de la llum, test revelador”. En anglès? I què hi fa, un text en anglès en un llibre en italià?».

La Vittoria va arronsar les espatlles. Ella també semblava embriagada.

—Pot ser que aquesta llengua sigui la lingua pura? Es considera la llengua internacional de la ciència. És com ens comuniquem tots al CERN.

—Però aquest llibre és del segle XVII —va replicar ell—. A Itàlia no hi havia ningú que el parlés, ni tan sols… —Es va aturar abans d’acabar la frase en assimilar el que estava a punt de dir—. Ni tan sols el clergat. —La ment acadèmica d’en Langdon va començar a maquinar—. Al segle XVII —va afegir amb un discurs més àgil—, l’anglès era una llengua que el Vaticà encara no feia servir. Es comunicava en italià, llatí, alemany i fins i tot en espanyol i francès, però l’anglès era un idioma totalment desconegut dins del Vaticà. Consideraven que l’anglès era una llengua contaminada i lliberal que feien servir els sacrílegs com Chaucer i Shakespeare. —De sobte en Langdon es va imaginar els ferros de marcar amb els mots terra, aire, foc i aigua. La llegenda que aquells ferros estaven en anglès començava a tenir sentit.

—O sigui, pot ser que Galileu considerés que l’anglès era la lingua pura perquè el Vaticà no el controlava?

—Sí. O potser, en posar la pista en anglès, Galileu estava restringint subtilment l’àmbit de lectors a l’exterior del Vaticà.

—Però no és ni una pista —va comentar la Vittoria—. Camí de la llum, test revelador? Què carai vol dir?

«Té raó», es deia en Langdon. Aquella frase no era cap ajuda. Però mentre la repetia mentalment, va detectar un fet estrany. «Això sí que és estrany», va pensar, «és possible?».

—Hem de sortir d’aquí —va dir la Vittoria amb la veu ronca.

En Langdon no l’escoltava. «Camí de la llum, test revelador».

—Òndia! Aquesta frase és un pentàmetre iàmbic —va dir mentre tornava a comptar les síl·labes—. Cinc peus de síl·labes tòniques i àtones alternades.

La Vittoria estava perduda:

—El què iàmbic?

Per un instant, en Langdon tornava a ser a l’Acadèmia Phillips Exeter en una classe de dissabte al matí. «L’infern a la terra». L’estrella de beisbol de l’escola, en Peter Greer, tenia problemes per recordar el nombre de peus que hi havia en un pentàmetre iàmbic d’una frase shakespeariana. El seu professor, un home molt alegre anomenat Bisell, va fer un bot de la taula i va bramar:

—Pentà-metre, Greer! Pensa en alguna cosa d’aquí! Un pentàgon! Cinc costats! Penta! Penta! Penta! Renoooi!

«Cinc peus», va pensar en Langdon. Cada un, per definició, té dues síl·labes. No es podia creure que en tota la seva carrera no ho hagués relacionat mai. Un pentàmetre iàmbic té una mètrica simètrica que coincideix amb els números sagrats dels il·luminats, el 5 i el 2!

«T’hi estàs acostant!», es va dir en Langdon, que intentava treure’n l’entrellat. «És una coincidència absurda!». Continuava donant-hi voltes. «Cinc…, per Pitàgores i el pentagrama. Dos…, per la dualitat de totes les coses».

A continuació, es va adonar d’una altra cosa que li va provocar un pessigolleig a les cames. El pentàmetre iàmbic, per la seva simplicitat, sovint rebia el nom de «vers pur» o «mètrica pura». «La lingua pura?». Era possible que fos aquella, la llengua pura a la qual es referien els il·luminats? «Camí de la llum, test revelador…».

—Oh, oh —va dir la Vittoria.

En Langdon es va girar i va veure com ella tombava el full de cap per avall. Va sentir que se li feia un nus a l’estómac. «No, un altre cop no».

—No em diguis que és un ambigrama!

—No, no és cap ambigrama…, però… —va continuar girant el full de noranta en noranta graus.

—Però què?

La Vittoria va alçar la vista.

—No és l’única frase.

—N’hi ha una altra?

—Hi ha una frase a cada marge. A dalt, a baix, a la dreta i a l’esquerra. Em sembla que és un poema.

—Quatre frases? —En Langdon es va emocionar. «Galileu era poeta?»—. Deixa-m’ho veure!

La Vittoria no va deixar anar el full. L’anava girant fent quarts de volta.

—No les havia vist abans perquè són ben bé a les vores. —Va decantar el cap per llegir l’última frase—. Ha. Saps que? Això no ho va escriure Galileu.

—Què?

—Aquest poema el signa John Milton.

—John Milton? —El gran poeta anglès que va escriure El paradís perdut era contemporani de Galileu i un erudit que les males llengües posaven el primer en la llista de suposats il·luminats. La possibilitat que Milton formés part dels il·luminats de Galileu era una llegenda que en Langdon sospitava que era certa. A part que l’any 1638 Milton va fer una peregrinació a Roma molt ben documentada per «comunicar-se amb els homes il·luminats», havia mantingut diverses trobades amb Galileu durant l’arrest domiciliari del científic, reproduïdes en diverses obres renaixentistes, inclòs el famós Galileu i Milton, d’Annibale Gatti, actualment exposat a Museu IMSS de Florència.

—Milton i Galileu es coneixien, oi? —va dir la Vittoria, que finalment havia allargat el full a en Langdon—. Potser va escriure aquest poema com un favor, no?

En Langdon va prémer les dents i va agafar el document. El va deixar damunt de la taula i va llegir la frase de la part de dalt. Aleshores el va girar noranta graus i va llegir la frase del marge dret. Un altre gir i va llegir la de baix. Un altre i va llegir la de l’esquerra. Va fer un últim gir per completar la volta. Hi havia un total de quatre frases. La que havia descobert la Vittoria en primer lloc era la tercera del poema. Totalment bocabadat, va rellegir les quatre frases en el sentit de les agulles del rellotge: part superior, dreta, part inferior i esquerra. En acabar, va deixar anar aire. Ho tenia claríssim.

—Ha fet diana, senyoreta Vetra.

Ella va dibuixar un somriure ben ample.

—Genial. Podem sortir d’aquí ara?

—He de copiar aquestes frases. He de trobar un llapis i un paper.

La Vittoria s’hi va negar.

—Ni t’ho pensis, professor. No tenim temps per fer d’escrivents. En Mickey no s’atura. —Li va prendre la pàgina dels dits i se’n va anar cap a la porta.

En Langdon es va quedar palplantat.

—No el pots treure a fora! És un…

Però la Vittoria ja havia sortit.