134

La túnica blanca del camarlenc Ventresca onejava mentre s’allunyava de la Capella Sixtina, passadís avall. Els guàrdies suïssos s’havien sorprès en veure que sortia de la capella i els deia que necessitava estar sol un moment. Però ells havien obeït i l’havien deixat marxar.

Ara, mentre girava la cantonada i deixaven de veure’l, el camarlenc sentia un remolí d’emocions que li semblava impossible que pogués experimentar un home. Havia enverinat l’home que anomenava «Pare Sant», l’home que se li adreçava com «el meu fill». El camarlenc sempre havia cregut que les paraules «pare» i «fill» eren una tradició religiosa, però ara sabia la veritat diabòlica: les paraules havien estat literals.

Com aquella nit fatídica de setmanes enrere, el camarlenc sentia que el seu cos tentinejava follament en la foscor.

El dia que el personal del Vaticà va picar a la porta del camarlenc i el va despertar d’un son espasmòdic, plovia. El Papa, li deien, no contestava a la porta ni al telèfon. Els clergues estaven espantats. El camarlenc era l’única persona que podia entrar a les cambres del Papa sense estar anunciat.

Va entrar-hi tot sol i va trobar el cos del Papa tal com estava la nit abans, cargolat al llit, mort. La cara de Sa Santedat semblava la de Satan. Tenia la llengua negra com la mort. El dimoni en persona havia dormit al llit del Papa.

El camarlenc no va sentir cap remordiment. Déu havia parlat.

Ningú no s’adonaria de la traïció…, no pas encara. Això vindria més endavant.

Va anunciar la terrible notícia: Sa Santedat havia mort d’un vessament cerebral. Aleshores el camarlenc va començar els preparatius del conclave.

La veu de Maria li xiuxiuejava a cau d’orella:

—No trenquis mai una promesa feta a Déu.

—Et sento, mare —va contestar ell—. Aquest és un món descregut. La gent necessita que els tornin a portar al camí de la rectitud. Horror i esperança: És l’única manera.

—Sí —va dir ella—. Si no ho fas tu…, aleshores, qui? Qui alliberarà l’Església de la foscor?

Certament no pas cap dels preferiti. Eren vells… Enfilaven el camí de la mort… Eren liberals que seguirien la voluntat del Papa, donarien suport a la ciència per honorar-lo i abandonarien les maneres antigues per poder aconseguir nous adeptes. Eren homes vells que estaven desesperadament endarrerits i pretenien patèticament que no fos així. Fracassarien, és clar. La tradició era la fortalesa de l’Església, no pas una cosa passatgera. El món sencer era transitori. L’Església no necessitava canviar, simplement havia de recordar al món la seva rellevància! El mal viu! Déu vencerà!

L’Església necessitava un líder. Els homes vells no inspiren! Jesús inspirava! Jove, vibrant, poderós…, miraculós.

—Assaboriu el te —va dir el camarlenc als quatre preferiti abans de deixar-los sols a la biblioteca privada del Papa, poc abans del conclave—. El vostre guia arribarà de seguida.

Els preferiti van donar-li les gràcies i van comentar amb sorpresa el fet d’haver estat convidats a accedir al famós Passetto. Tot un privilegi! Abans de sortir, el camarlenc havia deixat oberta la porta del Passetto; exactament a l’hora fixada la porta s’havia obert i un capellà amb aspecte estranger que duia una torxa a la mà havia convidat els quatre expectants preferiti a entrar-hi.

Els homes no n’havien tornat a sortir.

Ells seran l’horror. Jo seré l’esperança.

«No… Jo sóc l’horror».

El camarlenc caminava ara amb passes vacil·lants en la foscor de la basílica de Sant Pere. D’alguna manera, a través de la demència i de la culpa, de les imatges del seu pare, del sofriment i la revelació, fins i tot de la intoxicació de la morfina…, havia sabut trobar una claredat brillant. La sensació que tenia un destí ben definit. «Conec el meu objectiu», va pensar, impressionat per la lucidesa d’aquest moment.

Des de bon començament, aquesta nit res no havia anat exactament com havia planejat. S’havien presentat obstacles imprevistos, però el camarlenc s’havia adaptat a cada nova situació i havia fet arranjaments resoluts. De tota manera, no hauria dit mai que la nit acabaria d’aquesta manera, i tanmateix ara s’adonava que els fets estaven majestuosament predeterminats.

No podia acabar de cap altra manera.

Oh, quin terror havia sentit a la Capella Sixtina, preguntant-se si Déu l’havia abandonat! «Oh, quins actes havia ordenat, Ell!». Havia caigut de genolls, inundat pel dubte, esforçant-se per sentir la veu de Déu però obtenint com a única resposta el silenci. Havia suplicat un senyal. Consell. Direcció. Era aquesta, la voluntat de Déu? Veure l’Església destruïda per l’escàndol i l’abominació? No! Era Déu qui havia volgut que el camarlenc actués! Oi que sí?

Aleshores ho havia vist. Damunt de l’altar. Un senyal. Comunicació divina: un element ordinari vist sota una llum extraordinària. El crucifix. Humil, de fusta. Jesús a la creu. En aquell moment tot s’havia aclarit… El camarlenc no estava sol. No estaria mai sol.

Aquesta era la voluntat d’Ell… El seu propòsit.

Déu sempre havia demanat grans sacrificis a aquells que més estimava. Per què li havia costat tant d’entendre, al camarlenc? Tenia massa por? Era massa humil? Era ben igual. Déu havia trobat la manera. Ara el camarlenc fins i tot entenia per què en Robert Langdon s’havia salvat. Per revelar la veritat. Per fer inevitable aquest final.

Aquest era l’únic camí per salvar l’Església!

El camarlenc semblava flotar mentre s’endinsava al nínxol dels pal·lis. Els efectes de la morfina ara eren inclements, però sabia que Déu l’estava guiant.

En la distància podia sentir el clamor desconcertat dels cardenals que sortien de la capella i donaven instruccions a crits a la guàrdia suïssa.

Però no el trobarien. No pas a temps.

El camarlenc se sentia arrossegat…, més de pressa…, baixant les escales cap a l’àrea subterrània, ben il·luminada per les noranta-nou llànties d’oli. Déu el retornava a Terra Santa. El camarlenc es va acostar a la reixa que tapava el forat que baixava fins a la necròpoli. La necròpoli era el lloc on s’acabaria aquesta nit. A la foscor sagrada de sota. Va aixecar una llàntia d’oli i es va preparar per al descens.

Però, mentre travessava el nínxol, el camarlenc es va aturar. Hi havia alguna cosa que no acabava d’encaixar. Quin servei podria fer a Déu, d’aquesta manera? Un final solitari i silenciós? Jesucrist havia sofert davant dels ulls de tot el món. Evidentment no podia ser aquesta, la voluntat de Déu! El camarlenc intentava sentir la veu de Déu, però només li arribava la remor confusa de les drogues.

«Carlo». Era la seva mare. «Déu té plans per a tu».

Desconcertat, el camarlenc va continuar baixant.

Aleshores, sense cap avís, Déu va arribar.

El camarlenc es va aturar en sec, amb els ulls ben oberts. La llum de les noranta-nou llànties d’oli havia projectat l’ombra del camarlenc damunt la paret de marbre que tenia al costat. Gegant i poderosa. Una forma poc nítida envoltada de llum daurada. Les flames parpellejaven al seu voltant, i el camarlenc semblava un àngel que ascendia cap al cel. Es va estar un moment quiet, amb els braços alçats a banda i banda, observant la seva pròpia imatge. Després es va girar i va tornar a mirar escales amunt.

El missatge de Déu era clar.

Havien passat tres minuts als passadissos caòtics fora de la Capella Sixtina, i encara ningú havia aconseguit localitzar el camarlenc. Era com si se l’hagués empassat la nit. En Mortati estava a punt de demanar que es fes una recerca exhaustiva a la Ciutat del Vaticà quan va sentir que a fora, a la plaça de Sant Pere, esclatava un crit de joia. La celebració espontània de la gentada era tumultuosa. Tots els cardenals van intercanviar mirades d’esglai.

En Mortati va tancar els ulls. «Que Déu ens ajudi».

Per segona vegada aquell vespre, tot el Col·legi de Cardenals es va precipitar cap a la plaça de Sant Pere. La munió de cardenals va escombrar a empentes en Langdon i la Vittoria, que també van sortir a fora. Tots els focus i les càmeres dels mitjans es dirigien cap a la basílica. I allà dalt, acabat de pujar a la sagrada balconada del Papa, al centre exacte de la façana soberga, hi havia el camarlenc Carlo Ventresca amb els braços aixecats cap al cel. Tot i que era lluny, semblava la puresa encarnada. Una estàtua. Vestida de color blanc. Inundada de llum.

L’energia de la plaça feia l’efecte de créixer com la cresta d’una ona, i tot d’una les barreres de la guàrdia suïssa van cedir. La massa de gent es va desbordar cap a la basílica en un torrent eufòric d’humanitat i va avançar ràpidament. Hi havia gent que cridava i gent que cantava; les càmeres dels mitjans llampegaven. Pandemònium. A mesura que la gent s’acumulava al voltant de la façana de la basílica el caos es feia més intens, fins que va semblar que res no podria aturar-lo.

I aleshores alguna cosa ho va aconseguir.

Dalt de tot, el camarlenc va fer el gest més insignificant. Va plegar les mans davant del cos. Tot seguit va inclinar el cap en una pregària silenciosa. Un a un, després dotzenes a dotzenes, i després centenars a centenars, la gent també va inclinar el cap.

A la plaça es va fer el silenci…, com per encantament.

Al seu cap, que ara era un remolí distant, les pregàries del camarlenc fluïen com un torrent d’esperances i afliccions: «Perdoneu-me, Pare… Mare…, plens de gràcia… Vosaltres sou l’Església… Heu d’entendre aquest sacrifici del vostre únic fill».

«Oh, Jesús… Salva’ns de les flames de l’infern… Porta totes les ànimes al cel, sobretot les d’aquells que més necessiten la teva misericòrdia…».

El camarlenc no va obrir els ulls per veure l’agitació de la plaça, les càmeres de televisió, tot el món que l’observava. Ho podia sentir a l’ànima. Tot i l’angoixa, l’harmonia d’aquest moment era embriagadora. Era com si una xarxa de connexions s’hagués projectat com un llamp en totes les direccions, arreu del planeta. Davant dels televisors, a casa, als cotxes, tot el món pregava amb una sola veu. Com les connexions nervioses d’un cor gegant que s’encenien simultàniament, la gent buscava Déu en dotzenes de llengües, a centenars de països. Les paraules que deien amb un fil de veu acabaven de néixer, però els eren tan familiars com les seves pròpies veus… Veritats antigues…, impreses a l’ànima.

La comunió semblava eterna.

A mesura que el silenci es dissipava, els compassos joiosos de les cançons van tornar a aixecar-se.

Sabia que havia arribat el moment.

«Santíssima Trinitat, us ofereixo el Cos, la Sang i l’Ànima més preciosos…, per reparar els ultratges, els sacrilegis i les indiferències…».

Ara el camarlenc ja sentia que el dolor físic s’instal·lava al seu cos. S’estenia per la seva pell com una plaga i l’induïa a esgarrapar-se-la com ho havia fet setmanes abans, quan Déu l’havia visitat per primera vegada. «No oblidis el sofriment que va suportar Déu». Ara podia sentir-ne la presència a la gola. Ni tan sols la morfina era capaç d’amorosir-ne la fiblada.

«La meva feina aquí ja està feta».

Per a ell era l’horror. Per als altres, l’esperança.

Al nínxol dels pal·lis, el camarlenc havia seguit la voluntat de Déu i s’havia ungit el cos. Els cabells. La cara. La túnica de lli. La carn. Ara tenia el cos xop dels olis sagrats i vitris de les llànties. Desprenien una olor suau, com la de la seva mare, però cremaven. La seva seria una ascensió misericordiosa. Miraculosa i veloç. I no deixaria cap escàndol darrere d’ell, sinó una nova fortalesa i un nou prodigi.

Va ficar la mà a la butxaca de la túnica i va tocar amb els dits l’encenedor petit i daurat que havia agafat de l’incendiario del pal·li.

Va xiuxiuejar un vers del Llibre dels Jutges: «I llavors, quan les flames de l’holocaust pujaven des de l’altar cap al cel, també l’àngel del Senyor va pujar amunt, enmig de les flames de l’altar».

Hi va col·locar el polze.

A la plaça de Sant Pere cantaven…

El que va presenciar el món no ho oblidaria mai ningú.

Dalt del balcó, com una ànima que s’alliberava de les restriccions corporals, una flama lluminosa va explotar al centre del cos del camarlenc. El foc es va disparar cap amunt i va engolir tot el cos instantàniament. No va cridar. Va aixecar els braços damunt del cap i va mirar cap al cel. La deflagració va rugir al seu voltant i va amortallar el cos en una columna de llum. Va semblar que es consumia durant una eternitat, i tot el món en va ser testimoni. La resplendor de la llum era cada vegada més brillant. Aleshores, gradualment, les flames es van anar extingint. El camarlenc havia desaparegut. Si s’havia esfondrat darrere la balustrada o s’havia esfumat, era impossible saber-ho. Tot el que n’havia quedat era un núvol de fum que pujava en espiral cap al cel, damunt la Ciutat del Vaticà.