90

En Langdon i la Vittoria observaven la Piazza Barberini des de la penombra d’un petit carreró a la cantonada oest. Tenien l’església davant seu: una cúpula desdibuixada que sobresortia de la massa informe d’edificis de l’altre costat de la plaça. La nit els havia ofert una rebuda freda, i en Langdon es va sorprendre de trobar la plaça deserta. Damunt seu, a través de les finestres obertes, l’estrèpit dels televisors va recordar a en Langdon on eren tots els desapareguts.

«… cap comentari encara del Vaticà…, l’assassinat de dos cardenals per part dels il·luminats…, presència satànica a Roma…, especulació sobre una infiltració més profunda».

Les notícies s’havien estès com el foc de Neró. Roma estava clavada al televisor, igual que la resta del món. En Langdon es va preguntar si realment serien capaços d’aturar aquest tren en marxa. Mentre inspeccionava la piazza i esperava, es va adonar que, tot i el terreny guanyat pels edificis moderns, la piazza encara semblava extraordinàriament el·líptica. Ben enlaire, com si fos una mena de santuari modern per a un heroi desaparegut, un enorme rètol de neó parpellejava al capdamunt d’un hotel de luxe. La Vittoria ja l’havia assenyalat a en Langdon. El rètol semblava misteriosament adequat:

—Cinc minuts per a les deu —va dir la Vittoria, amb ulls de gat que escorcollaven tots els racons de la plaça. Tan bon punt va haver dit aquestes paraules, va aferrar el braç d’en Langdon i el va fer recular cap a la foscor. Amb un gest, la Vittoria va assenyalar el centre de la plaça.

En Langdon li va seguir la mirada. Quan ho va veure es va encarcarar.

Dues figures fosques travessaven la plaça davant seu, sot la llum d’un fanal. Totes dues anaven tapades; duien el cap cobert amb mantells foscos, la tradicional capa negra de les viudes catòliques. En Langdon hauria dit que eren dones, però la foscor no li permetia estar-ne segur. Una semblava més vella i es movia amb dificultats, encorbada. L’altra, més alta i forta, l’ajudava.

—Dóna’m l’arma —va dir la Vittoria.

—No pots simplement…

Flexible com un gat, la mà de la Vittoria va entrar i sortir de la seva butxaca. L’arma li va llambregar a la mà. Aleshores; enmig d’un silenci absolut, com si els peus no arribessin a tocar les llambordes, la Vittoria va tombar a mà esquerra en la penombra i va dibuixar una corba a través de la plaça per acostar-se a la parella des de darrere. En Langdon es va quedar petrificat mentre la Vittoria desapareixia. Després, renegant en veu baixa, va córrer darrere d’ella.

La parella es movia lentament, i només havia passat mig minut que en Langdon i la Vittoria ja se’ls havien col·locat darrere i retallaven distàncies. La Vittoria va dissimular l’arma sota els braços, que va encreuar de manera informal davant del cos perquè no es veiés però estigués ràpidament a l’abast. Semblava que flotava cada vegada més de pressa; la distància es reduïa i en Langdon s’havia d’esforçar per no quedar-se enrere. Quan les sabates d’en Langdon van donar una puntada a una pedra, la Vittoria li va clavar una mirada ferotge de reüll. Però la parella no va semblar sentir-ho. Parlaven.

A menys d’un metre de distància en Langdon començava a sentir les veus. No identificava les paraules. Només murmuris dèbils. Al seu costat, la Vittoria es movia més de pressa a cada pas. Els braços es van relaxar davant del cos, i l’arma començava a sobresortir. Poc més de mig metre. Ara les veus eren més nítides. Una tenia un to de veu molt més alt que l’altra. Enfadada. Cridanera. A en Langdon li va semblar que era la veu d’una dona gran. Malhumorada. Andrògina. Es va esforçar per sentir què deia, però una altra veu va tallar la nit.

—Mi scusi! —El to de veu amical de la Vittoria il·luminava la plaça com una torxa.

En Langdon es va quedar rígid mentre la parella de les capes s’aturava en sec i es començava a girar. La Vittoria encara allargava el pas per acostar-s’hi, ara fins i tot més de pressa, en una cursa que acabaria en col·lisió. No tindrien temps per reaccionar. En Langdon es va adonar que els seus peus s’havien deixat de moure. Des de darrere va veure com els braços de la Vittoria es bellugaven, una mà quedava lliure i l’arma oscil·lava cap endavant. Després, per damunt de l’espatlla d’ella, va veure un rostre il·luminat pel fanal del carrer. El pànic li va recórrer les cames i s’hi va abraonar.

—Vittoria, no!

Però la Vittoria semblava anar una fracció de segon per davant seu. Amb un moviment que era al mateix temps ràpid i natural, els braços de la Vittoria tornaven a estar creuats i l’arma desapareixia mentre ella s’abraçava el cos com en una nit glacial. En Langdon va ensopegar en arribar al seu costat i va estar a punt de xocar amb la parella coberta amb capes que tenien davant.

—Buona sera —va dir la Vittoria sorpresa mentre retrocedia.

En Langdon va sospirar alleujat. Davant d’ells hi havia dues dones velles que treien el cap, amb les celles arrufades, de sota els mantells. Una era tan gran que amb prou feines es podia estar dreta. L’altra l’ajudava. Totes dues tenien agafat un rosari. Semblaven confoses per la interrupció sobtada.

La Vittoria somreia, tot i que semblava desconcertada.

—Dov’è la chiesa Santa Maria della Vittoria? On és l’església de…?

Les dues dones es van moure alhora cap a la silueta voluminosa d’un edifici que era en un carrer inclinat, en la mateixa direcció d’on venien.

—È là!

—Grazie —va dir en Langdon, que posava les mans a les espatlles de la Vittoria i la feia recular amb delicadesa. No se sabia avenir que haguessin estat a punt d’atacar una parella de dones grans.

—Non si può entrare —va advertir una de les dones—. È chiusa temprano.

—Tancada abans d’hora? —La Vittoria semblava sorpresa—. Per chè?

Totes dues dones ho van explicar al mateix temps. Semblaven enutjades. En Langdon només va entendre fragments d’aquell italià rondinaire. Semblava que feia quinze minuts les dones eren dins l’església i resaven pel Vaticà en aquest moment d’adversitat, quan algú havia aparegut i els havia dit que l’església tancaria de seguida.

—Hanno conosciuto l’uomo? —va demanar la Vittoria, que semblava tensa—. Han reconegut l’home?

Les dones van fer que no amb el cap. Van explicar que l’home era un straniero crudo i que havia obligat a sortir totes les persones que hi havia dins, fins i tot el jove capellà custodi, que havia amenaçat de trucar a la policia. Però l’intrús s’havia limitat a riure i els havia demanat que s’asseguressin que la policia portés càmeres.

—Càmeres? —es va demanar en Langdon.

Les dones van cloquejar aïradament i van qualificar l’home de bar-àrabo. Aleshores, encara rondinant, van continuar el seu camí.

—Bar-àrabo? —va preguntar en Langdon a la Vittoria—. Un bàrbar?

De cop i volta la Vittoria semblava tensa.

—No ben bé. Bar-àrabo és un joc de paraules despectiu. Vol dir àrabo…, àrab.

En Langdon va sentir una esgarrifança i es va girar cap a la silueta de l’església. Els seus ulls van entreveure alguna cosa als vitralls de colors. La imatge el va fer estremir de pànic.

La Vittoria, que no se n’havia adonat, va treure el telèfon mòbil i va marcar un número.

—Avisaré l’Olivetti.

Sense poder articular ni una paraula, en Langdon li va tocar el braç. Amb la mà tremolosa va assenyalar l’església.

La Vittoria va deixar anar un crit sufocat.

A l’interior de l’edifici, fulgurant com ulls malèfics a través dels vitralls de colors…, brillava l’espurneig creixent de les flames.