105

La confusió provocada per les emocions i l’esgotament es va anar dissipant a poc a poc, a mesura que en Langdon s’allunyava del cardenal i tornava a caminar dins l’aigua. Esgotat i sol a la font, mig esperava un col·lapse. Però, en comptes d’esfondrar-se, va sentir que dintre seu naixia una nova força més gran. Indefugible. Frenètica. Va tenir la impressió que els músculs se li endurien amb un valor inesperat. La seva ment, com si ignorés el dolor del cor, es va obligar a deixar de banda el passat per concentrar-se en la tasca única, desesperada, que tenia davant.

«Trobar l’amagatall il·luminat. Ajudar la Vittoria».

En Langdon es va girar ara cap al bloc gegantí de la font de Bernini, va fer el cor fort i es va llançar a la recerca de l’última pista il·luminada. Sabia que en algun lloc d’aquella massa de figures s’amagava una pista que apuntava cap a l’amagatall. En inspeccionar la font, però, les seves esperances es van marcir de seguida. Les paraules del segno semblaven borbollejar, burletes, pertot arreu. «Que els àngels et guiïn cap a la claror». En Langdon va llançar una mirada de desconcert a les formes esculpides que tenia davant. «La font és pagana! No hi ha cap maleït àngel, enlloc!».

Quan va acabar la recerca infructuosa al centre de la font, els seus ulls van escalar instintivament el soberg pilar de pedra. «Quatre pistes», va pensar, «escampades per Roma en una creu gegant».

Va inspeccionar els jeroglífics que cobrien la superfície de l’obelisc i es va demanar si la simbologia egípcia no amagava potser alguna pista. Immediatament va descartar la idea. Els jeroglífics eren uns quants segles anteriors a Bernini i ni tan sols s’havien pogut desxifrar abans del descobriment de la pedra de Rosetta. Tot i això, va conjecturar en Langdon, potser Bernini havia afegit un símbol? Un símbol que passaria desapercebut enmig de tants jeroglífics?

Animat per aquest raig d’esperança, en Langdon va tornar a voltar la font i va estudiar les quatre cares de l’obelisc. Va tardar dos minuts a fer-ho, i en arribar al final de l’última cara les seves esperances es van esvair. Cap dels elements dels jeroglífics sobresortia com una mena d’afegit. Certament, no pas cap àngel.

Va consultar el rellotge. Eren les onze en punt. No hauria sabut dir si el temps volava o s’allargava inacabablement. Les imatges de la Vittoria i de l’assassí van començar a arremolinar-se obsessivament mentre en Langdon s’enfilava per tornar a rodejar la font; la frustració va créixer després de completar frenèticament una altra volta infructuosa. Vençut i exhaust, semblava estar a punt de tenir un col·lapse. Va tirar el cap enrere per cridar enmig de la nit.

Però el crit va quedar embossat a la gola.

Ara en Langdon tenia la vista clavada a l’obelisc. Abans havia vist l’objecte que penjava dalt de tot i l’havia ignorat. Ara, però, el va deixar sense paraules. No era un àngel. Ben lluny d’això. De fet, ni tan sols no s’havia adonat que formava part de la font de Bernini. Va pensar que es tractava d’un ésser viu, un dels nombrosos animals de la ciutat que s’alimenten de carronya, penjat dalt d’una torre elevada.

«Una tórtora».

En Langdon va forçar els ulls per observar l’objecte; la boirina resplendent que l’envoltava li entelava la visió. Oi que era una tórtora? Podia veure clarament la silueta del cap i el bec projectada contra un grup d’estrelles. Però l’ocell no s’havia bellugat des de l’arribada d’en Langdon, ni tan sols havent-hi hagut una batalla a la font. L’ocell s’estava ara exactament al mateix lloc on era quan ell havia arribat a la plaça. Penjava dalt de tot de l’obelisc i mirava tranquil·lament cap a l’oest.

En Langdon se’l va mirar fixament uns segons i tot seguit va ficar la mà sota l’aigua i va agafar un grapat de monedes. Les va llançar cap al cel. Van xocar contra la part superior de l’obelisc de granit, però l’ocell no es va moure. Ho va tornar a intentar. Aquest cop, una de les monedes va fer blanc. Per tota la plaça va ressonar un soroll apagat de metall sobre metall.

La maleïda tórtora era de bronze.

«Busques un àngel, no pas una tórtora», li va recordar una veu. Però era massa tard. En Langdon ja havia fet la connexió. Es va adonar que l’ocell no era una tórtora; de cap de les maneres.

Era un colom.

Gairebé sense tenir consciència del que feia, en Langdon va xipollejar cap al centre de la font i va començar a enfilar-se per la muntanya travertina, pujant damunt de braços i caps enormes i empenyent el cos cap amunt. Quan va ser a mig camí de la base de l’obelisc, va emergir de la boirina i va poder veure més clarament el cap de l’ocell.

No hi havia cap dubte. Era un colom. El color fosc de l’ocell, que l’havia enganyat, era el resultat de la pol·lució de Roma, que havia desenllustrat el bronze original. Aleshores es va adonar del significat que tenia. Havia vist un parell de coloms feia unes hores, al Panteó. Un parell de coloms no tenien cap significat. Aquest colom, en canvi, estava sol.

«El colom solitari és el símbol pagà de l’àngel de la pau».

La veritat gairebé va projectar el cos d’en Langdon fins al capdamunt de l’obelisc. Bernini havia escollit el símbol pagà de l’àngel per poder-lo amagar en una font pagana. «Que els àngels et guiïn cap a la claror. El colom és l’àngel!». En Langdon no es podia imaginar una posició més sublim per a la pista final il·luminada que damunt d’aquest obelisc.

L’ocell mirava cap a l’oest. En Langdon va intentar seguir-ne la direcció, però no podia veure què hi havia més enllà dels edificis. Es va enlairar més amunt. Una citació de sant Gregori de Niça li va venir al cap de la manera més inesperada. «Quan l’ànima es torna il·luminada…, adopta la forma bella del colom».

En Langdon va mirar cap al cel. Cap al colom. Ara gairebé volava. Va arribar al suport des d’on s’alçava l’obelisc i no es va poder enfilar més amunt. Va donar un cop d’ull al seu voltant i es va adonar que no li calia. Roma sencera s’estenia davant seu. La vista era extraordinària.

A la seva esquerra, les llums caòtiques dels mitjans que envoltaven Sant Pere. A la seva dreta, la cúpula fumejant de Santa Maria della Vittoria. Davant d’ell, en la llunyania, la Piazza del Popolo. Sota seu, el quart punt, i final. Una creu d’obeliscos gegant.

Tremolant, en Langdon va aixecar els ulls cap al colom. Es va girar i va mirar en la direcció correcta, i després va abaixar els ulls cap a la línia de l’horitzó.

Ho va veure en un instant.

Tan obvi. Tan clar. Tan enrevessadament senzill.

En Langdon s’ho mirava ara amb els ulls oberts de bat a bat i no es podia creure que el cau il·luminat hagués estat amagat durant anys. La ciutat sencera semblava apagar-se mentre mirava en direcció a la monstruosa estructura de pedra a l’altre costat del riu, davant d’ell. L’edifici era un dels més famosos de Roma. S’aixecava a la riba del riu Tíber, contigu al Vaticà en diagonal. La geometria de l’edifici era despullada: un castell circular dintre d’una fortalesa quadrada, i extramurs, envoltant l’estructura sencera, un parc en forma de pentagrama.

Les antigues muralles de pedra que tenia davant dels ulls estaven il·luminades espectacularment amb focus de llum suau. A dalt de tot del castell hi havia l’àngel de bronze majestuós. La llança de l’àngel apuntava cap avall, al centre exacte del castell. I com si amb això no n’hi hagués prou, hi havia el famós pont dels Àngels, que comunicava exclusivament, i directament, amb l’entrada principal del castell… Una via d’accés espectacular, adornada amb dotze àngels sobergs que va esculpir, ves per on, el mateix Bernini.

En una revelació final impressionant, en Langdon es va adonar que la creu d’obeliscos de Bernini, ampla com la ciutat, assenyalava la fortalesa d’una manera perfectament il·luminada; el braç central de la creu passava directament pel centre del pont del castell i el dividia en dues meitats iguals.

En Langdon va recuperar la jaqueta de xeviot i va mantenir-la apartada del cos xop. Aleshores va saltar dins del Sedan robat i amb la sabata xopa va prémer l’accelerador i es va perdre com una bala en la nit.