29
La Vittoria no recordava com havien arribat a l’ascensor principal, però de fet hi eren. Pujaven. En Kohler, que anava darrere seu, respirava amb dificultat. La mirada de preocupació d’en Langdon la travessava com un fantasma. Li havia agafat el fax de la mà i se l’havia ficat a la butxaca perquè no el mirés més, però tenia aquella imatge clavada a la ment.
A mesura que l’ascensor s’enfilava cap a la superfície, el món de la Vittoria es precipitava en la foscor. «Papa!». Va aconseguir arribar a ell mentalment. Durant un instant, en un oasi del seu pensament, la Vittoria es va reunir amb el seu pare. Tenia nou anys i lliscava per un prat de flors de neu amb el cel suís damunt seu.
«Papa! Papa!».
En Leonardo Vetra reia darrere seu, resplendent:
—Què hi ha, angelet?
—Papa! —reia ella mentre l’abraçava—. Demana’m què em passa!
—Però si se’t veu molt contenta, filla. Per què vols que et demani què et passa?
—Tu demana-m’ho.
Ell es va arronsar d’espatlles:
—Què et passa?
Ella va esclafir a riure:
—Que què em passa? Que tot plegat és massa! Les pedres! Els arbres! Els àtoms! Fins i tot els óssos formiguers! Tot és massa!
Ell va riure:
—És de collita pròpia?
—És bo, eh!
—Ai, la meva petita Einstein!
Ella es va posar seriosa:
—Va molt escabellat. El vaig veure en una fotografia.
—Però és molt intel·ligent. Ja et vaig explicar el que va demostrar, oi?
El pànic li va fer obrir uns ulls com unes taronges:
—Papa! No! M’ho has promès!
—E = MC2! —Li va començar a fer pessigolles—. E = MC2!
—Prou matemàtiques! Ja t’ho he dit! No m’agraden gens!
—Ja em va bé que no t’agradin, perquè a les nenes no els en deixen fer.
La Vittoria es va aturar.
—Ah no?
—I tant que no! Les nenes juguen a nines. Els nens fan matemàtiques. Res de matemàtiques per a les nenes. Jo ni tan sols tinc permís per parlar de matemàtiques amb les nenes petites!
—Què? Però això no és just!
—Les normes són les normes. Res de matemàtiques per a les nenes.
La Vittoria es va horroritzar.
—Però les nines són molt avorrides!
—Em sap greu —li va dir el seu pare—. Jo et podria parlar de matemàtiques, però si m’enxampessin… —va mirar amb nerviosisme a les muntanyes desertes del seu voltant.
La Vittoria li va seguir la mirada.
—Entesos —va xiuxiuejar ella—, explica-m’ho baixet.
El moviment de l’ascensor la va despertar. La Vittoria va obrir els ulls. Ell ja no hi era.
La realitat li va caure al damunt i la va envair una intensa sensació de fred. Va mirar en Langdon. La preocupació sincera de la seva mirada va ser com l’alenada càlida d’un àngel de la guarda, especialment dins de l’aura glaçada d’en Kohler.
Un sol pensament va colpejar la Vittoria amb una força aclaparadora.
«On és l’antimatèria?».
La terrible resposta arribaria al cap d’un instant.