86

Gens de llum. Cap soroll.

Els Arxius Secrets estaven a les fosques.

En Langdon s’adonava ara que la por és una motivació intensa. Respirant amb dificultat i fent moviments vacil·lants en la foscor, es va dirigir cap a la porta giratòria. Va trobar el botó a la paret i va colpejar-lo amb el palmell de la mà. No va passar res. Ho va tornar a intentar. La porta no funcionava.

Va donar voltes a cegues i va cridar, però la veu li sortia escanyada. De cop i volta es va adonar de la perillositat d’aquella situació. Els pulmons no rebien prou oxigen i l’adrenalina doblava les pulsacions del cor. Es va sentir com si algú acabés d’apunyalar-lo a la panxa.

Va carregar contra la porta amb tot el pes del cos i va tenir la impressió que començava a girar. Va tornar a empènyer i va veure les estrelles. Ara s’adonava que era tota l’habitació, que girava, i no pas la porta. En Langdon se’n va allunyar fent tentines, es va entrebancar amb la base d’una escala de cargol i va caure a terra. Es va colpejar el genoll contra el cantell d’una prestatgeria. Es va aixecar entre renecs i va buscar l’escala a les palpentes.

La va trobar. Hauria volgut que fos de fusta massissa o de ferro, però era d’alumini. Va agafar l’escala i va aferrar-la com si fos un ariet. Aleshores va córrer en la foscor en direcció a la porta de vidre. Era més a prop que no es pensava. L’escala va topar frontalment amb la porta i va rebotar. El soroll feble de la col·lisió va fer entendre a en Langdon que necessitaria molt més que una escala d’alumini per trencar el vidre.

En recordar-se de l’arma semiautomàtica va tenir un brot d’esperança, però de seguida es va esvair. L’Olivetti l’hi havia pres al despatx del Papa, després de dir-li que no volia armes carregades en presència del camarlenc. Aleshores no ho havia trobat estrany.

En Langdon va tornar a cridar; se’l va sentir menys que l’última vegada.

Després va recordar el walkie-talkie que el guàrdia havia deixat damunt la taula, a tocar de la cambra. «Per què dimonis no l’he entrat!». Ara que els puntets violeta començaven a ballar-li davant dels ulls, en Langdon es va obligar a pensar. «Has estat atrapat abans», es va dir. «Has sobreviscut a coses pitjors. Només eres un nen i te’n vas sortir». La foscor aclaparadora inundava la cambra. «Pensa!».

En Langdon es va estirar a terra. Es va tombar d’esquena i va estendre les mans al costat del cos. El primer pas era recuperar l’autocontrol.

«Relaxa’t. Estalvia energia».

Havia deixat de lluitar contra la gravetat per poder bombejar sang. El cor d’en Langdon va començar a alentir el ritme. Era un truc que feien servir els nedadors per reoxigenar la sang quan tenien dues curses programades en un marge de temps escàs.

«Hi ha molt d’aire, aquí», es va dir a ell mateix. «Molt. Ara, pensa». Va esperar, mig convençut que la llum tornaria en qualsevol moment. No va ser així. Ajagut en aquella posició, capaç ara de respirar millor, el va envair una resignació estranya. Es va sentir assossegat. Va lluitar contra aquesta sensació.

«Et mouràs, què coi! Però cap a on…?».

En Mickey Mouse brillava al canell d’en Langdon, feliç, com si li agradés la foscor: les 9.33 del vespre. Mitja hora abans del foc. Hauria jurat que era molt més tard. El seu cap, en comptes de presentar-li un pla per a la fugida, demanava de cop i volta una explicació. «Qui ha desconnectat el corrent? Ha estat en Rocher que ampliava la recerca? L’Olivetti no l’hauria avisat que jo era aquí?». En Langdon sabia que, ara mateix, això no canviava res.

Va obrir la boca completament i va inclinar el cap enrere per respirar tan fondo com va poder. Cada alenada cremava un xic menys que l’anterior. El cap se li va aclarir. Va arreplegar els pensaments i es va obligar a moure els engranatges.

«Parets de vidre», es va dir. «Però un vidre fotudament resistent».

Es va preguntar si alguns dels llibres que hi havia allí no es devien guardar en armaris pesants, d’acer i resistents al foc. En Langdon els havia vist de vegades en altres arxius, però aquí no n’havia vist cap. A més, per trobar-ne un en la foscor potser li caldria massa temps. I tampoc no podria aixecar-lo, sobretot en l’estat en què estava.

«I la taula de consulta?». En Langdon sabia que aquella cambra, igual que l’altra, tenia una taula de consulta al mig de les prestatgeries. «I què!». Sabia que no podria aixecar-la. Per no dir que, encara que fos capaç d’arrossegar-la, no aconseguiria moure-la gaire lluny. Les prestatgeries estaven col·locades molt a prop les unes de les altres, i els corredors que deixaven entremig eren massa estrets.

«Els corredors són massa estrets…».

De cop i volta en Langdon va saber què havia de fer.

Excessivament refiat, va fer un salt massa ràpid per posar-se dret. La boira d’un rodament de cap el va fer trontollar, i va haver de buscar en la foscor algun lloc on recolzar-se. La seva mà va trobar una prestatgeria. Va esperar un moment i es va obligar a reservar-se. Necessitaria tota la força, per fer això.

Es va col·locar contra la prestatgeria de llibres com si fos un jugador de futbol americà que s’exercita, va clavar els peus a terra i va empènyer. «Si pogués arribar a tocar la lleixa amb la punta dels dits». Però pràcticament no es va moure. Es va tornar a posar de costat i va empènyer una altra vegada. Els peus d’en Langdon van relliscar cap enrere. La prestatgeria va xerricar, però no es va moure.

Necessitava una palanca.

Quan va tornar a trobar la paret de vidre, la va seguir amb la mà perquè li fes de guia mentre corria en la foscor cap a l’altre extrem de la cambra. La paret de darrere va aparèixer de sobte, i el xoc li va provocar un cop molt fort a l’esquena. Entre renecs, en Langdon va passar els braços al voltant de la lleixa i va subjectar la prestatgeria a l’alçada dels ulls. Aleshores, apuntalant el cos amb una cama contra el vidre de darrere i l’altra damunt les lleixes inferiors, va començar a escalar. Els llibres queien al seu voltant i s’estimbaven en la foscor. Tant li era. Feia molta estona que l’instint de supervivència havia passat per davant del decòrum arxivístic. Tenia la impressió que la foscor total comprometia el seu equilibri, de manera que va tancar els ulls i va ensarronar el cervell perquè ignorés els estímuls visuals. Ara es movia més ràpidament. Com més amunt anava, més escàs li semblava l’aire. Es va enfilar cap a les lleixes superiors, trepitjant llibres, mirant de trobar un punt de suport, tirant el cos cap amunt. Aleshores, com un escalador que conquereix una paret de roca, en Langdon es va aferrar a la lleixa de dalt de tot. Va estendre les cames per tocar la paret de vidre i amb els peus la va anar remuntant fins que va estar gairebé en posició horitzontal.

«Ara o mai, Robert», el va acuitar una veu. «Igual que quan fas pressió amb les cames al gimnàs de Harvard».

Amb un esforç vertiginós, en Langdon va plantar els peus contra la paret del fons, es va aferrar a la prestatgeria amb els braços i el pit i va empènyer. No va passar res.

Lluitant per aconseguir aire, es va tornar a col·locar bé i va intentar-ho una altra vegada. Va estirar les cames. Tot i que molt lleugerament, la prestatgeria es va moure. Va tornar a empènyer i el prestatge es va moure cap endavant un parell de centímetres, i després cap enrere. En Langdon va aprofitar el moviment per inhalar una cosa que semblava aire sense oxigen i per tornar a bascular. El prestatge es va balancejar un xic més.

«Com un gronxador», es va dir. «Mantingues el ritme. Una mica més».

En Langdon feia trontollar el prestatge, estenent les cames una mica més lluny a cada empenta. Ara els quàdriceps li cremaven, però va bloquejar el dolor. El pèndol es movia. «Tres empentes més».

Només en van caldre dues.

Després d’un moment d’incertesa ingràvida, amb el retruny de llibres que lliscaven i queien de les lleixes, en Langdon i el prestatge van caure cap endavant.

A mig camí del terra, el prestatge va topar amb el prestatge del costat. En Langdon va aguantar i va projectar el cos cap endavant per fer cedir la segona prestatgeria. Després d’un moment de pànic immòbil, la segona prestatgeria, cruixint sota el pes de la primera, es va començar a inclinar. En Langdon tornava a caure.

Les prestatgeries van començar a caure, una darrere l’altra, com si fossin enormes fitxes de dòmino. Metall damunt de metall, llibres que rodolaven pertot arreu. En Langdon va aguantar mentre la seva prestatgeria inclinada rebotava cap avall com la cremallera d’un gat. Es va preguntar quantes prestatgeries hi havia en total. Quant devien pesar? El vidre de l’altre extrem era gruixut…

La prestatgeria d’en Langdon gairebé havia quedat en posició horitzontal, i aleshores va sentir el que estava esperant, una altra mena de col·lisió. Ben lluny. Al final de l’estança. La bufetada aguda del metall contra el vidre. La cambra va tremolar al seu voltant i en Langdon va saber que l’última prestatgeria, que totes les altres havien fet caure, havia picat fort contra el vidre. El soroll que va seguir va ser el més desagradable que havia sentit mai.

Silenci.

No es van sentir vidres esmicolant-se, només la remor clamorosa de la paret que encaixava el pes de les prestatgeries que ara s’hi estintolaven. Es va quedar amb els ulls esbatanats damunt la pila de llibres. En algun punt llunyà hi va haver un espetec. En Langdon hauria aguantat la respiració per escoltar-lo, però no li quedava gens d’aire.

Un segon. Dos…

Aleshores, quan ja estava a punt de perdre el coneixement, en Langdon va sentir un xerric distant, un murmuri que s’enfilava pel vidre com una aranya. De cop i volta, com un canó, el vidre va explotar. La prestatgeria d’en Langdon es va esfondrar.

Com si fos la pluja benvinguda del desert, es va sentir una dringadissa de fragments de vidre que queien en la fosca. Amb la xiuladissa d’una enorme succió, l’aire va entrar a doll.

Al cap de trenta segons, a les grutes del Vaticà la Vittoria era davant d’un cadàver quan l’esgarip electrònic d’un walkie-talkie va trencar el silenci. La veu que cridava semblava respirar amb dificultat. «Sóc en Robert Langdon! Em sent algú?».

La Vittoria va aixecar els ulls. «Robert!». No es podia creure fins a quin punt desitjava de cop i volta que fos amb ella.

Els guàrdies van intercanviar mirades de perplexitat. Un d’ells es va treure una ràdio del cinturó.

—Senyor Langdon? Vostè és al canal tres. El comandant s’espera sentir-lo pel canal u.

—Ja ho sé, coi, que és al canal u! No vull parlar amb ell. Vull el camarlenc. Ara! Que algú me’l busqui.

En la foscor dels Arxius Secrets, en Langdon s’estava enmig de vidres trencats i intentava recuperar la respiració. Va sentir un líquid calent a la mà esquerra i va saber que estava sagnant. La veu del camarlenc va parlar tot d’una. En Langdon es va sobresaltar.

—Sóc el camarlenc Ventresca. Què passa?

En Langdon va prémer el botó; el cor encara li bategava fort.

—Em sembla que algú ha intentat assassinar-me!

Hi va haver un silenci en la línia.

En Langdon va intentar calmar-se.

—També sé on es produirà el proper assassinat.

La veu que va contestar no era la del camarlenc. Era el comandant Olivetti.

—Senyor Langdon. No digui res més.