23

No podia arriscar-se a esperar els possibles avenços d’en Nofre Arguimbau sense fer res. Sabia que havia d’armar-se de paciència, que no li quedava altre remei. Però no podia tampoc malbaratar el temps, que estava convençut que més tost era escàs. Davant el dubte sobre què fer, va decidir fer cas a un nou rampell de la seva intuïció, tan desprestigiada. Va posar en pràctica una de les tècniques més tradicionals de l’ofici de detectiu privat: seure i fumar dins el cotxe a l’espera que passi alguna cosa.

Al final la cosa va acabar per passar. Feia una mica més de tres hores que estava assegut dins el Panda. Havia aparcat a la zona blava de la plaça Esplanada carregat amb un sac de paciència i tres paquets de tabac, tot disposat a veure-les venir tot el temps que fos necessari. Mentre esperava, s’havia entretingut tot escoltant per la ràdio un debat sobre l’eclosió —així ho va dir el moderador— de l’economia col·laborativa a Menorca.

Mentre sentia la xerrameca radiofònica va aprofitar per fer net a consciència la vella pistola Luger. L’havia recuperada de l’armari de l’autocaravana en previsió que les coses s’enlletgirien, com era d’imaginar. Fiava que la humitat no hagués malmès del tot la munició, que feia molts anys que estava caducada. Va decidir que l’endemà cercaria alguns cartutxos de nou mil·límetres en condicions. Anar pel món amb la pistola carregada amb munició humida era com jugar a la ruleta russa. Sobretot, si s’havia d’enfrontar als assassins de na Cristina Llambies i en Josep Fàbregues. En qualsevol cas, la sola exhibició de la pistola solia ser sempre un argument convincent, sobretot per a la gent que no estava gaire acostumada a veure-les de prop.

Abans de decantar-se per escoltar el debat havia festejat amb un caramull d’emissores. Gairebé tot el dial anava ple de músiques banaules i d’anuncis que hi feien joc. Finalment, aquell espectacle de focs artificials radiofònics el va atraure prou com per quedar-s’hi. Els experts de guàrdia parlaven de coses que no havia sentit anomenar mai, com ara Airbnb, Uber o Wallapop. Ho feien com si es tractàs dels animals domèstics de les seves respectives famílies, amb una confiança absoluta, casolana. L’avantatge de la ràdio, va pensar, era que per més que volguessis no podies veure les avarques dels experts.

Estava en l’ús de la paraula, que tenia florida i fàcil, un professor universitari de renom, assidu dels platós televisius. Es veu que estiuejava des de feia temps a Menorca. Segons va entendre en Jaume Pons, endemés d’economista era homosexual i d’origen càntabre. Bravejava de liberal tot opinant que no es podien posar portes al camp.

Un periodista de renom i veu d’àngel caigut va afirmar que, en tot cas, haurien de ser barreres d’ullastre. I que no només se n’hi podien posar, de barreres al camp, sinó que endemés era imprescindible fer-ho. Les gallines on millor estaven era al galliner i no escampades arreu, va afirmar tot fent servir una metàfora prodigiosa, marca de la casa. Avui dia, va dir, trobaves gallines passejant tranquil·lament fins i tot per dins les rotondes, com per exemple a la de les algues, a la sortida de Maó cap a Sant Lluís.

Un tercer i docte participant representava la línia de pensament dominant entre els empresaris del país. S’havia fet d’or aprofitant les clovelles de les avellanes per a fer taüts barats. Va opinar que, ja que parlaven d’algues, havien de fer alguna cosa per treure profit de la posidònia i els borns que infesten les platges més concorregudes. Aquí hi havia un gran nínxol de mercat, va considerar, només hi mancaven els emprenedors. Menorca havia de recuperar la gent d’empenta, no hi bastava amb vendre sol i platja i obrir botigues d’avarques de disseny. Ho deia ell, que hi entenia prou, de nínxols i d’empentes. I, pel que feia a les gallines, era partidari d’una solució equilibrada. Feien falta galliners, perquè sempre hi haurà gallines que voldran conviure en multitud, com tanta gent que perd el gavell per les piscines plenes a vessar dels hotels de costa, a quinze metres de la mar. Però també havien de donar una resposta a les aus d’esperit lliure, que de tot hi ha en el mercat del Senyor, ja que també generen economia. Per més gallinaci que fos el seu vol.

En Jaume Pons començava a trobar interessant aquell debat sobre l’economia col·laborativa —tant de moda— aplicada a l’avicultura. Però quan un expert opinant no identificat estava fent la consideració que, mentre ells enredaven amb debats i xerrades, l’illa vessava de turistes i de gallines que només ponien ous nials, un taxi va aturar en doble fila davant la porta del locutori Lima Querida.

El taxista no va aturar el motor del cotxe. Ni tan sols es va destorbar a posar l’intermitent. Un breu instant després, n’Hugo Cholo Sotil Narvaiza va sortir d’una manera despreocupada del locutori amb dues bosses de supermercat ben plenes, una en cada mà. Les va ficar damunt el seient destinat als clients del taxi i va tornar a entrar al locutori per tal de reincorporar-se, sense més dilació, a les seves feines de gerent del negoci.

En Jaume Pons va engegar el motor del Panda disposat a seguir el taxi. Era ben possible que a les bosses només hi hagués la compra setmanal de l’estirp dels Narvaiza, que el pater familias Omar Felipe s’encarregava de dur a casa tot aprofitant que de nit feia de xòfer. Però la intuïció li deia tota una altra cosa.

El taxi va agafar, diligent, el camí per anar a cercar la baixada serpentejant que mena al port, coneguda popularment com la costa des Vergers. En Jaume Pons va pensar que quan n’Avel·lina assolís la tan desitjada categoria de pròcer, les autoritats ho tindrien ben bo de fer. Bastaria amb encarregar una placa.

Van passar per un luxós edifici d’apartaments que des de feia anys semblava que estava sempre a punt d’estrenar. Ningú no gosava d’anar-hi a viure i a contemplar les vistes magnífiques de la central tèrmica d’electricitat que tenia ben davant, a l’altra banda de la colàrsega del port, amb el seu enorme fumeral fumant a totes hores les robes i els pulmons dels maonesos. Van passar també el Cós Nou, sempre desert i melancòlic, i van anar deixant enrere alguns bars i un parell de comerços, que començaven a estrenar la temporada i a ocupar, encara només d’una manera empegueïda, les amples voreres d’aquell tram del passeig marítim.

N’Omar Felipe Narvaiza va aparcar el taxi en el lloc destinat a les persones que, afectades per alguna urgència, havien de mester els serveis de la farmàcia del port. Va agafar les bosses del seient de darrere i es va posar a caminar per la vorera, que en aquell tros fosc i solitari del port, estava lliure de terrasses.

En Jaume Pons es va aturar a un aparcament en bateria que va trobar buit a devers cinquanta metres del que estava destinat a la farmàcia, just davant el gual d’una empresa consignatària de bucs.

Va sortir del Panda per la porta de l’acompanyant maldant de no ser vist per n’Omar Felipe Narvaiza, que avançava tan ràpid com podia i que cada tres o quatre metres es girava d’una manera grossera per mirar si algú el vigilava.

No van haver de caminar gaire. De cop, n’Omar Felipe Narvaiza es va aturar, va tornar a mirar si algú el seguia i llavors va empènyer, amb l’anca, la porta d’un comerç formalment tancat.

No sortia ni una escletxa de llum ni de la porta d’entrada ni de les dues finestres del primer pis. Amb la crisi i l’eclosió de l’economia col·laborativa, aquell negoci fins feia poc tan pròsper i tan prestigiós en el seu ram havia passat a millor vida.

La porta de fusta marró i vidres verdosos i bisellats, talment els bòtils de gin Xoriguer, no tenia la clau rodada. «Així que t’esperaven», va mastegar en Jaume Pons com si n’Omar Felipe Narvaiza el pogués sentir. Va pensar que era bona senyal que hagués trobat obert.

Un cartell feia saber que l’edifici estava per vendre. Estava clavat a l’enfront d’un color vermell rigorosament britànic del local. Tot i la distància, en Jaume Pons havia pogut distingir l’inconfusible logotip de Biosfera Estates estampat en el cartell.

Va cercar un aparcament buit a l’altra banda del carrer, des d’on poder vigilar la porta del local sense ser vist pels qui l’ocupaven amb tant de misteri. La nit seria llarga.

Els quatre genets de l’apocalipsi de l’economia convencional continuaven debatent a la ràdio sobre les calamitats que esperaven a Menorca si no espavilava d’una vegada. L’enorme liberal de verb florit afirmava que als joves més preparats no els quedava més remei que agafar els tapinets i els seus títols universitaris i tocar el dos. A no ser que volguessin encadenar-se de per vida a les rutines mal pagades de les feines funcionarials.

Els temps formalment enyorats de les fàbriques de sabates i de bijuteria, sempre glorificats per la mitologia oficiosa de l’illa, ja no tornarien. Tots hi coincidien.

En Jaume Pons havia viscut només les acaballes d’aquells temps. Per a poder pagar el censal i dur una vida digna, a les moltes i mal pagades hores de feina a les fàbriques insalubres i als tallers gairebé improvisats, s’hi havia de sumar l’aportació econòmica del treball submergit de tots els membres de la família. A les cases humils de l’illa sempre hi havia algú de qualsevol edat que ajuntava talons o feia bijuteria a l’escarada, fos l’hora que fos.

Els experts en parlaven com si aquella època fos l’edat d’or de la via menorquina a la prosperitat. Ara tocava, deien, però, dedicar-se a al turisme amb igual esforç. I tocava espavilar i aprofitar les oportunitats que brindava l’eclosió de les noves tecnologies, pujar al carro del turisme també de manera particular. Hi havia molta gent que estava cansada de les rutines estàndards dels hotels, que són iguals arreu, i ara cercaven l’emoció del contacte amb els indígenes, viure noves experiències i no només torrar-se la pell a la platja. Hi havia negoci a fer, llogant la segona casa per dies els qui tenien la sort de tenir-ne dues. I d’arrendar les cambres sobrants els que només en tenien una. Fins i tot hi havia oportunitats de negoci llogant el vehicle privat, tant fent també de xòfer a hores perdudes com cedint-lo sense conductor.

«Al cap i a la fi —va pensar en Jaume Pons mentre esperava pacient en el Panda—, ve a ser el mateix que antany, però en digital. En sortir de fer mil hores a la botiga o allà on sigui, haurem de rentar a escarada la merda que deixaran els inquilins a ca nostra o en el cotxe que els haurem llogat a bon preu mentre noltros anam a peu. Açò sí, serà una merda moderna, col·laborativa. Són ben espavilats, aquest experts. Sort que no els veig les avarques!».

—L’illa està en una cruïlla crucial.

Havia conclòs solemne el moderador del debat. Menorca havia de decidir què fer, cap on anar. «Llàstima que en Lluís Miquel no ho escolti —va pensar sorneguer, llavors, en Jaume Pons—, al final hauria acabat per entendre la pregunta que n’Eladi tant li amaga».

N’Omar Felipe Narvaiza va sortir, a la fi, per allà on havia entrat. Ho va fer amb la mateixa desimboltura maldestre de qui fa veure que és on és a causa d’un error inconscient, de qui vol dissimular a les totes i davant tothom les vertaderes intencions que l’han menat a entrar al lloc d’on ara surt. Al cap i la fi, no era altra cosa que el que havien fet durant almanco tres generacions tants de menorquins i de transeünts en sortir d’aquell portal.

Els experts havien de conèixer el cas d’aquell, per temps, pròsper i reputat negoci, potser l’últim vestigi de la llarga tradició portuària de Maó. Havia hagut de tancar les portes a causa de la crisi i per culpa, sobretot, de l’auge imparable dels nous hàbits de consum que havia imposat el ressorgir —ara amb més força que mai, gràcies als avenços de l’era digital— de fórmules de supervivència econòmica tan antigues com l’anar a peu. Per més col·laborativa que els experts en gallines i turistes de la ràdio volguessin que fos aquesta economia de subsistència.

Els serveis que el club Don Corleone havia prestat durant tants d’anys en aquell indret magnífic del port de Maó, ara s’oferien d’una manera dispersa i incontrolada en pisos i apartaments particulars, sense les garanties de qualitat, higiene i seguretat que sempre havia sabut garantir als seus clients la qualificada i professional direcció d’aquell antre dedicat al putiferi.

En Jaume Pons va estar a punt de telefonar a la ràdio per a aportar al debat les interessants conclusions de la seva reflexió. Cap dels experts no hauria gosat qüestionar les indubtables semblances entre la versió oficial de les amargues vicissituds de l’economia turística de l’illa, el necessari confort de les gallines i la situació erràtica i irregular de la indústria insular d’alleugeriment de baixos. Ja ho deia la saviesa popular: «Ets més puta que les gallines».

Però en Jaume Pons tenia feines més importants a fer. Havia de vigilar el cau on s’amagava n’Avel·lina Vergés, presidenta de l’Associació Menorquina pel Progrés Sostenible. Si hagués sentit el debat, segur que ella hauria aplaudit els experts, emocionada.

En Jaume Pons recordava que el seu avi sempre solia dir que no hi ha res que protegeixi millor una empresa que la bona reputació. Potser per açò els amos del club Don Corleone no havien considerat necessari d’instal·lar cap sistema d’alarma ni havien canviat la tancadura des dels temps de la picor. Tot i així, en Jaume Pons va haver de pernejar prou per obrir. No havia estat mai cap artista a l’hora d’espanyar portes.

Havia esperat fins les tres de la nit per a mirar d’entrar en el local. Al port llavors ja no hi havia ni una ànima i va poder manipular la tancadura amb el temps i el sigil necessaris.

No havia posat mai els peus més enllà del bar de l’entrada d’aquell cau, on només hi havia anat de jove a fer alguna darrera de fadrí i a mirar de vendre-hi els licors que representava.

No sabia què s’hi trobaria ni tampoc qui, quanta gent hi hauria a dins, endemés de n’Avel·lina Vergés. Va empunyar ben fort la vella Luger amb la mà dreta i amb l’esquerra va encendre una petita lot que gairebé no feia llum. La solia dur sempre penjada del clauer. Hi havia nits que, segons on havia aparcat l’autocaravana i de la quantitat de cerveses que havia fet en el bar Nou, havia de mester ajuda per a trobar el pany.

Com hauria dit un dels experts del debat radiofònic, la planta baixa era el lloc on les pupil·les socialitzaven amb els potencials clients, s’hi generaven les afinitats electives i s’acordaven les condicions de la transacció comercial. Allà era, en efecte, on es pactaven els preus entre manyuclades i massatges de bragueta. Mentre triaven i regatejaven, els clients bevien whisky i d’altres beuratges de les dubtoses marques que en Jaume Pons havia representat.

El primer pis era l’espai que l’empresa tenia destinat a les activitats que li eren més pròpies. Va començar a pujar l’escala amb precaució, maldant no fer renou. La foscor era absoluta i temia que la llum de la petita lot alertés els possibles vigilants. Sabia que la sorpresa era l’única arma que jugava al seu favor. Si no era el primer en apuntar, de poc li serviria la pistola.

Per a trobar la cambra on s’amagava n’Avel·lina Vergés no va haver de mester més guia que la que li estava brindant ella mateixa amb el seu roncar, profund i compassat, de dormidora compulsiva.

En Jaume Pons havia madurat el pla lentament mentre esperava en el Fiat Panda que arribés l’hora propicia per a entrar. Havia mesurat els perills que comportava l’actuar pel seu compte, sense avisar al comissari. En tost de n’Avel·lina Vergés, hi podia haver amagats els assassins d’en Josep Fàbregues. Si era així, ja havia begut oli. Havia decidit arriscar-se.

Don Corleone també podia estar servint de refugi a alguns parroquians romanesos del locutori Lima Querida i el contingut de les bosses estar destinat a satisfer només necessitats etíliques sobrevingudes. Tot aprofitant que tenien un taxi a disposició, la gerència del locutori podia haver afegit a la carta de serveis la distribució a domicili de l’oferta. Però en la ponderació que en Jaume Pons havia fet, entre el perill que corria i el risc de fer el ridícul no hi havia color.

A la fi el rellotge va acabar per tocar les tres. Havia arribat l’hora de sortir de dubtes i d’executar la primera part del pla que havia preparat mentre esperava.

N’Avel·lina Vergés dormia destapada i ben profundament, d’esquena a la porta des d’on la contemplava alleujat en Jaume Pons. Anava vestida amb una samarreta rosa i uns pantalons de pijama amb la cara de na Hello Kitty estampada centenars de vegades. Tot i no veure-li la cara i tenir el cos en penombra, en Jaume Pons sabia que era ella. La postura gairebé fetal en què dormia exposava d’una manera delatora les mateixes anques refetes que havia pogut admirar en les fotografies que li havia passat en Joan Larrauri.

N’Avel·lina Vergés havia decidit viure el seu captiveri voluntari d’una manera confortable. S’havia fet instal·lar un enorme televisor de plasma. Damunt una taula amb dos cavallets hi tenia a disposició un potent ordinador portàtil i un iPad. Arreu hi havia roba interior escampada en un absolut desordre. Damunt la tauleta de nit hi tenia, només, un llibre amb la coberta groga i negra que duia per títol Hablar en público para dummies. S’estava preparant a consciència per a triomfar.

En Jaume Pons va entrar del tot dins la cambra i es va decantar, prudent, de la porta. No volia que el sorprenguessin per la rereguarda. Llavors va encendre el llum.

N’Avel·lina Vergés va pegar un bot, espantada, damunt el llit. Es va quedar mirant en Jaume Pons sense saber què dir. La cara sense boca ni emocions de na Hello Kitty que duia estampada a la samarreta semblava que també esguardava en Jaume Pons amb el seu mirar embadalit, com de peix, des de l’atalaia de la generosa pitrera de n’Avel·lina Vergés. Es bategaven, Hello Kitty i el pitam, al ritme que marcava la por que se li havia dibuixat de cop als ulls a n’Avel·lina Vergés.

—Estic encantat de tenir l’ocasió, a la fi, de poder-te saludar, Avel·lina —va dir en Jaume Pons amb tota la parsimònia i cerimònia de què era capaç, sense deixar d’apuntar a la cara de Hello Kitty amb la pistola—. Feia dies que esperava l’oportunitat de poder-te oferir els meus serveis.

—Què hi fas aquí? —va ser capaç de mormolar a la fi n’Avel·lina Vergés—. Qui dimonis ets?

—Som qui t’alliberarà dels teus segrestadors i et menarà a la glòria —va respondre, messiànic, en Jaume Pons.