8
Mentre en Larrauri el posava al dia sobre les esgarrinxades urbanístiques que patia la declaració de Menorca Reserva de Biosfera, en Jaume Pons havia recordat el cau de Binibèquer on, almenys antany, en Josep Fàbregues solia menar les seves conquestes amoroses.
Havia decidit que havia d’anar a donar una ullada a l’antiga llodriguera d’en Fàbregues. Ni que fos per descartar una hipòtesi que, d’entrada, li semblava prou mancada de trellat. I per més que, per fer-ho, hagués de trair el seu costum de no passar mai de la rotonda de la sortida de Sant Lluís de camí cap a la mar.
Acabava d’aparcar l’autocaravana quan va sentir el fi renou d’un Audi A4 que s’atracava. La lluna d’abril començava a minvar i la nit era fosca. Tot i la distància que els separava, en Jaume Pons va reconèixer l’advocat Tomeu Campins gràcies a la flama blavosa que havia produït el seu encenedor quan, just en haver baixat del cotxe, havia pres la llosca d’un havà que duia agafat a mos.
Tot d’una va baixar també del cotxe l’agent immobiliari Llorenç Busutil. Ho va fer per la porta de l’acompanyant, més ben enllumenada gràcies a un fanal de l’aparcament.
Formaven una sòlida parella comercial especialitzada en la compra de llocs i cases nobles que solien adquirir a rendistes amb moltes més ínfules que recursos econòmics. I és que molts hereus de llinatges ancestrals solien sobreviure a base de malvendre els derelictes del patrimoni familiar pel tradicional sistema del fons perdut, l’arrelada forma local de l’emfiteusi, pel qual es cedeix l’ús d’una determinada propietat a canvi d’un censal a pagar fins a la mort de l’amo, quan la propietat canvia definitivament de mans.
Segons havia afirmat en Larrauri mentre sopaven, l’honorable títol de Reserva de Biosfera no havia servit de gaire cosa més que d’esquer per a inversors i de reclam per a turistes atrets per la natura, encara salvatge, de tants de racons immaculats de l’illa. Encara hi quedaven molts d’indrets on la voracitat urbanística no hi havia aconseguit arribar, tot i el seu atractiu franc i indefens, d’una innocència nua, sense afaits. Però la bellesa sincera d’aquells espais era, —segons en Larrauri—, la coartada perfecta per a capgirar els principis de la pròpia declaració.
Els paisatges despullats que justificaven ser Reserva de Biosfera eren l’atracció irresistible que, amb la seva bellesa colpidora, enlluernava els turistes i els feia anar a Menorca. Per aquest procés tan simple es resolien cada vegada més les necessitats quotidianes de la gran majoria de menorquins. Però com més atractiva es feia la nuesa crua de Menorca als ulls dels visitants, com més gent anava a l’illa amb l’excusa o l’argument sincer de gaudir-ne, més gent necessitava l’illa per a donar resposta a tanta demanda. L’illa cada vegada necessitava més gent fent-hi feina per a no perdre calada, per a donar resposta al creixement del nombre de visitants que volien gaudir, tots a la vegada, de la bellesa colpidora d’uns racons que fins no feia gaire eren gairebé secrets, quedaven amagats a l’escassa curiositat de la gran majoria de turistes d’antany, consumidors compulsius de sol a les platges més urbanitzades.
Per a donar resposta a tanta necessitat d’atenció selectiva, que s’afegia als clients gregaris de tota la vida, a l’illa cada vegada li feien falta més serveis i més persones per a atendre’ls. I en la romana social, en la bàscula col·lectiva, començaven a pesar més els problemes que els beneficis, car els guanys del creixement es repartien amb els mateixos i desiguals barems de sempre. I així, les costures socials cada cop estaven més tibants i el fràgil equilibri ambiental ja no donava més, estava a punt d’esquinçar-se mentre l’illa es venia, com si diguem, a fons perdut, igual que el patrimoni dels hereus de tants llinatges descolorits a còpia de rentades morals de la desmaiada bona societat menorquina.
En Larrauri considerava que s’havia de donar resposta a tanta contradicció. Però el camí no era, segons el seu parer, el que cercaven d’emprendre des de feia tant de temps els instigadors intel·lectuals de tantes Avel·lines Vergés com Menorca havia produït durant la llarga etapa de creixement turístic sense brides. Havien de fugir d’una vegada per totes del repetitiu corol·lari que acabava sempre justificant el creixement urbanístic tot camuflant-lo de progrés sostenible. S’havia convertit, aquest argument —segons Larrauri—, en un debat precuinat i revingut, en una paradoxa circular que reapareixia sempre amb premeditació, sobretot quan arribava l’estiu.
Amb l’arribada de la calor, a l’illa li entrava tot un desfici per debatre. A cada bugada d’estiu apareixien nous fòrums on es tractava de tòrcer el curs natural dels esdeveniments a base de paletades d’un bronzejat academicisme retòric, d’estocades dialèctiques infringides amb espasins de saló. Cada vegada s’organitzaven més classes magistrals. Es solien dictar, amb camisa de fil i avarques de disseny, des de qualsevol de les moltes càtedres a l’aire lliure que s’improvisaven arreu de l’illa.
Els rotunds i llargs capvespres d’agost eren el paranimf perfecte per aquells aquelarres intel·lectuals. Les intervencions estel·lars solien anar a càrrec de doctes i prestigiosos estiuejants, als quals s’atorgava l’agraït diploma d’amic predilecte de Menorca.
En la seva aguda i magistral lliçó, l’elegit solia explicar a l’embadalida concurrència com havíem de treure l’illa, entre tots, de la seva crònica i contumaç letargia. Encara que l’illa no volgués. Ja que hi ha illes que, com tothom sap, són com infants entossudits a voler jugar només amb una sola joguina. No escolten mai la veu sàvia que vol decidir per elles el seu millor futur. No tenen remei. Es neguen a créixer i a tornar-se unes illes de profit.
El públic assentia davant cada idea recautxutada com si fos un argument nou de trinca. I esbossava un lleuger somriure cada vegada que l’orador esquitxava amb una intel·ligent ironia la seva ponderada intervenció. No debades s’havia graduat amb qualificació cum laude —com havia confessat tímidament al bell començament de la seva intervenció—, en la complexa però emocionant assignatura d’enamorat incondicional de Menorca.
Els organitzadors d’aquells actes formaven una selecta i exclusiva congregació de salvadors voluntaris de la pàtria, que solia assistir des de la primera fila al gran èxit d’aquelles sessions d’espiritisme intel·lectual. Els germans de tan venerable confraria programaven aquelles enginyoses lliçons magistrals tot confiant que de tant d’escampar claus i estelles arreu, algun objecte punxegut acabaria per clavar-se en la pilota amb què jugava l’illa i la desinflaria. Les xerrades versaven, d’una manera indefectible, sobre la relació seqüencial entre l’ou i la gallina, la malaltissa relació dels indígenes amb el turisme, el paisatge i el territori i, fins i tot, sobre l’endèmica incapacitat de salvar-se, els menorquins, d’ells mateixos. En acabar l’acte partia tothom, cadascú amb el seu grup d’iguals, cap a un restaurant amb terrassa. Mentre ells sopaven, les respectives consciències feien, agraïdes, la digestió en silenci.
En Jaume Pons va començar a seguir el tàndem d’especuladors format per en Tomeu Campins i en Llorenç Busutil. Llavors va sentir el motor d’un altre cotxe que s’apropava tot trencant l’espès silenci de la nit. Es va amagar una altra vegada, prudent, al darrere de l’autocaravana.
En Quicus Gelabert va haver de mester tres intents per a aparcar el seu Mercedes. Era un històric director de banc que —segons creia recordar en Jaume Pons— tocava en la mateixa corda comercial que en Campins i en Busutil. Tot i l’agradable nit d’abril que feia, duia una caçadora negra de pell cordada fins el coll. Era molt petit i molt gras. Els seus dits, diminuts i gruixuts com botifarrons, no li havien impedit mai comptar bitllets amb una gran agilitat. Els primers capvespres de cada més, el paisà Gelabert solia pagar la mensualitat del fons perdut als mateixos capsigranys desesperats als quals el director de banc Gelabert havia negat un crèdit no feia gaires dies. El whisky li solia entelar l’enteniment. Per la seva manera de caminar, semblava viure una de les seves nits més emboirades.
En veure que en Quicus Gelabert tenia prou feines a tenir cura de vigilar allà on trepitjava, en Jaume Pons es va deixar de romanços i va passar a l’acció. En Gelabert era la peça a seguir. «Tanmateix —va pensar—, tots deuen anar al mateix enfony». No podia ser una casualitat, que aquells tres tanoques coincidissin en aquell mateix lloc, solitari i apartat, ja ben entrada la nit.
En Jaume Pons va enfilar cap al caòtic laberint del molt celebrat Poblat de Pescadors de Binibèquer tot seguint les passes maldestres d’en Gelabert. Els carrerons eren tan estrets que, tot i anar mig gat, en Quicus Gelabert hi avançava amb la sensació de seguretat que li aportava el fet de sentir-se encaixonat entre els enfronts.
Les façanes de les petites cases, pensades només per a l’estiu, estaven pintades d’un ofensiu blanc acrílic i reglamentari que cercava d’imitar l’emblancat tradicional de calç de les cases més humils de l’illa. Menudes i amuntegades, les edificacions desdeien l’arquitectura tradicional menorquina amb les seves formes toves i banals. Potser per açò havien estat, de sempre, molt pregonades pels indígenes. Estaven construïdes amb materials fabricats en la bòbila tecnificada de la carretera de Sant Lluís. Les parets eren d’un gruix que gairebé deixava passar el so de l’alè.
Quan tot just s’havia endinsat cinquanta metres en el laberint del Poblat de Pescadors, en Jaume Pons va començar a sentir, de cop, una estranya remor que venia del seu darrera i que cada vegada s’anava fent més perceptible.
Es va amagar ràpidament darrera d’una cantonada, tot fiant que qui arribava seguiria el mateix camí que en Quicus Gelabert. No es va errar. Mentre passava de llis per a anar a endinsar-se en la foscor tot seguint l’estela d’en Gelabert, en Jaume Pons va reconèixer l’estrafolària figura del doctor Vadell, tot un autèntic galibardo de gairebé dos metres cúbics.
Mentre caminava a bon pas tot engronsant-se amb cada petjada poderosa, en Gumersind Vadell, doctor en medicina general, siulava entre dents una melodia recurrent que en Jaume Pons va identificar com l’himne del Reial Madrid. «Vet aquí l’estranya remor» —va pensar.
El doctor Vadell era la peça que acabava el puzle. Gràcies a la seva condició de metge, tenia un gran prestigi en les ensopides tertúlies del casino de la gent de casa bona del país. Era l’últim exemplar d’una llarga nissaga local de doctors en medicina. Açò el feia responsable de vigilar la condició física d’alguns menorquins que, tot i disposar d’un patrimoni llaminer, passaven per dificultats econòmiques, segons s’encarregava de detectar en Quicus Taltavull a través del banc. I si no n’era el seu metge personal, sempre trobava la manera d’accedir al seu historial clínic. El secret professional i els compromisos de confidencialitat mai no aconseguirien doblegar la irresistible temptació de la confidència.
Si a la precarietat financera se li sumava una salut perjudicada, l’interfecte era una víctima propiciatòria de la desmesurada ambició d’aquella caterva de sangoneres. Com pitjor era la salut del pobre diable desesperat, més bon candidat era per a un fons perdut. Amb la seva mort s’acabaven les mensualitats a pagar. Llavors s’executava l’emfiteusi i el seu patrimoni passava a mans d’una de les societats de palla participades per aquell quartet de conspiradors.
Les successives aparicions d’aquells quatre facetos havia desconcertat en Jaume Pons. Va pensar que tal vegada havien convocat una reunió extraordinària del consell d’administració de Menorca Verda S.L., l’empresa mare de la filial, encara més limitada, que s’encarregava de les feines brutes, com ara els segrests i les crucifixions. Perquè no s’imaginava aquells quatre carcamals insaciables raptant n’Avel·Lina Vergés ni, encara molt manco, arriscant-se a ésser descoberts de matinada lligant en Mateu Prats als pilar d’un pont de la rotonda de Biniai.
El seu estupor encara va créixer quan va veure el doctor Vadell qui picava a la porta del cau on, si més no de jove, en Josep Fàbregues anava a practicar l’atletisme sexual fora camp.
Després d’un instant breu com l’eco d’un atxem, algú va obrir la porta. El doctor Vadell es va escolar dins l’apartament just el badall de la porta va ser prou gran com perquè hi passes la seva còrpora enorme.
En aquell dimecres d’abril, semblava que de tot el Poblat de Pescadors només estaven habitats l’antic apartament d’en Fàbregues i quatre casetes més de la mateixa placeta. La resta de cases o estaven deshabitades o hi vivia gent que s’allitava molt d’hora. Fins el mes de juliol no arribaria el desgavell a aquell indret eminentment turístic, d’un tipisme indiscutible sempre que s’accepti que no és típic de Menorca.
La llum que sortia per les escletxes de les portes i finestres dels cinc petits apartaments era més tost escassa, gasiva. Un finestró d’una de les cases mostrava una mica més de llum que la resta. Per la mida semblava que, més que tenir la missió de deixar entrar la llum del sol, s’encarregava d’esbandir els efectes secundaris de les activitats pròpies del recinte cap a l’exterior.
S’hi va atracar amb precaució. La finestra estava oberta i, efectivament, era la d’un bany. L’olfacte el va informar que algú que havia sopat a pler no feia gaire que havia emprat l’excusat. La vista li va dir que per aquell finestró no hi podia fugir ningú. I molt menys n’Avel·lina Vergés que, segons semblava per les fotografies d’en Larrauri, estava més tost refeta d’anques.
El silenci feixuc que hi havia a l’apartament es va trencar de cop amb una successió de sons guturals i de gemecs que semblaven impropis d’una reunió de conspiradors, per més setantins que fossin.
En Jaume Pons va gosar obrir una mica més la contrafinestra de fusta. Un individu gras com un porc i petit com un talp estava colcant una enorme mulata que gemegava amb l’afectada convicció d’una soprano de cent quilos que s’està morint de tisi en escena. Un rètol que hi havia imprès a l’esquena de la samarreta blanca que l’interfecte duia posada informava que es deia Ronaldo i era el jugador nombre set del Reial Madrid.
No havia vist mai en Quicus Gelabert despullat, però s’hauria jugat l’autocaravana que aquell cul pelut que envestia la mulata amb la determinació d’un mul era el seu.
Durant la llarga etapa d’autisme social d’en Jaume Pons a Menorca havien passat més coses de les que s’havia imaginat. I eren prou transcendents com perquè en el mateix enfony on en Josep Fàbregues hi menava de jove les víctimes de la seva encisadora i prepotent capacitat de seducció, ara hi hagués un bordell on les forces vives de l’especulació amb denominació d’origen hi anaven, gustoses, a fornicar a canvi d’una tarifa prèviament estipulada, com si paguessin peatge per a poder seguir essent qui eren.
A en Jaume Pons l’espectacle que acabava de veure li havia semblat una metàfora horripilant de la Menorca declarada Reserva de Biosfera. Va anar tot dret cap al llit de l’autocaravana. Abans d’arribar-hi, però, es va detenir un moment per a vomitar el llom de porc amb mostassa sobre el capó de l’Audi A4 d’en Tomeu Campins, que, va pensar en Jaume Pons, devia estar punyint en un altre apartament d’aquell bordell escampat arreu de la placeta del Poblat de Pescadors.
Li va saber greu pel cuiner i per l’excel·lent filet de porc que acabava de desaprofitar abans d’hora. Però la visió del cul pelut d’en Quicus Gelabert mentre fornicava no l’hauria pogut digerir ni l’estomac d’un remugant de raça frisona.
Havia quedat amb en Rafel Sanz al bar Nou, però va decidir que l’endemà seria un altre dia. Després d’aquella aguda reflexió cronològica es sentia preparat per a donar una conferència a l’aire lliure durant l’estiu qui estava a punt d’arribar. Només li mancava comprar les avarques i planxar la camisa. Llavors es va adormir.