16

En Jaume Pons va descendir els cinc esglaons de l’entrada del bar Querubí com si davallàs als seus inferns particulars. El sol fet d’entrar al local proporcionava ja una estranya sensació hiperbàrica. Primer havia hagut de baixar un alt i estret primer esglaó. Després li havia tocat d’empènyer una porta doble de vidre en forma de ventall. Va haver de baixar, llavors, tres escalons més, també molt alts. Eren del tot necessaris per a fer la descompressió emocional que s’exigia per a entrar. Per aconseguir-ho, però, en Jaume Pons abans va haver de baixar un últim escaló i obrir també una segona porta, gairebé idèntica a l’anterior.

Ja dins el bar es va envestir de nassos amb un tronc ressec d’olivera prou més alt que ell. La interferència imponent de l’arbre t’obligava a prendre decisions tot just entraves, et forçava a enfrontar-te a una primera i inesperada disjuntiva.

El bar cavalcava, tot ell, entre el paganisme innocent de les tavernes populars del segle XX i la sacra condició de temple, santificat per la desesperança, on grupets de joves amb una descarada vocació alternativa es bevien, a glops llargs, l’àcid present en forma de pomada. Eren sabedors què l’única alternativa que tenien a l’abast era, precisament, la manca d’alternatives, la falta d’opcions plausibles de vida futura.

En Joan Larrauri l’havia informat que feia molts anys aquell local havia estat lloc de trobada dels estudiants menorquins a Palma. Les parets semblaven ser testimoni encara de la Menorca feliç dels estudiants enyoradissos que cantaven, amb l’ardor de la primera copa, que volien tornar a Menorca, la seva Menorca. Somniaven, ells, amb uns ulls lluminosos humits d’enyorança que, per descomptat, no els esperaven enlloc. Eren fruit, només, de l’imaginari recurrent de l’eterna Menorca confiada. Tant de bo que elles, les estudiants, no volien tenir els cabells daurats ni se’ls humitejaven els ulls de manera tan fàcil quan rememoraven la Menorca matriarcal —i tant d’attrezzo com l’olivera del bar Querubí— que exaltava, enyoradissa, la cançó.

Tota l’èpica menorquina sembla que està tenyida, des de fa temps, d’una enyorança de ressonàncies ultramarines, car l’illa es pensa, tossuda, un continent. En Jaume Pons pensava que aquesta era, en realitat, l’herència més certa de les que figurava que havien deixat, en la genètica emocional menorquina, els llargs anys de la dominació britànica del segle XVIII: la consciència continental.

Era precisament aquesta difosa consciència de ser en realitat un continent qui creava en els joves menorquins una confusió contumaç sobre la presència, o no, d’un modest accent greu sobre la «e» que en català enceta la paraula èxit. Després de tant de pregonar tants de mots anglesos com s’havien empeltat en la parla menorquina, després d’haver-se escrit tantes tesis doctorals de barra de bar sobre els boínder, el xoc i el joc de mèrvils, al final resultava que tot es reduïa al greu accent que a Menorca separa cada vegada més el triomf de l’exili. Per a tenir èxit cada cop era més preceptiva la sortida, l’exili que humiteja els ulls lluminosos i arruga les mans delicades dels joves i les joves de Menorca.

En Jaume Pons es va asseure en una discreta taula d’un racó del bar, disposat a estudiar el comportament del cambrer per tal de decidir com entrar-li. El dolor agut i sord que persistia sobretot en el costellam esquerre, per moments li impedia de respirar bé, d’una manera efectiva.

Va descartar, d’entrada, posar un bitllet de cinquanta euros damunt la taula en demanar la beguda —com havia fet amb tan males conseqüències al locutori Lima Querida— i fer llavors la gran pregunta que se li ennuegava al gavatx. Sabia quina era, la pregunta, què necessitava saber. I tenia molta set. Però no sabia com ho havia de demanar ni quina beguda havia de prendre. Detestava la pomada i odiava prendre la iniciativa.

Gairebé tothom en el bar bevia la barreja dolcenca i agrosa d’una part de gin per tres de llimonada, diuen que de patent menorquina, que algú ben espavilat havia batejat com a pomada. I pomada li va quedar, excepte a Ciutadella, que sempre ha fet el seu propi camí.

—Una cervesa. Mitjana Estrella.

—Tot d’una.

Va respondre ràpid el cambrer amb una veu simultàniament aflautada i esquerdada, com trencada. Tenia l’estranya flexibilitat d’una gràcil i harmònica ballarina clàssica. Caminava d’una manera ràpida i decidida, gairebé mancat d’anques com estava. Executava les feines mecàniques del seu ofici amb una energia potser excessiva que no aconseguia dissimular la coherència melòdica dels seus moviments. La seva magror exagerada li llaurava la cara plena d’arrugues, sense galtes, i el feia semblar més vell i més alt del que era en realitat. Tenia la pell del color de les olives incomestibles que, possiblement, hauria donat l’olivera borda i cremada de l’entrada si fos viva. Una samarreta fosca i uns texans grisos li donaven un aire de circumspecció que desmentia la seva loquacitat a prova de refutacions. Pontificava gairebé tant com alenava. Duia una barba que semblava ser fruit de dos o tres dies de premeditada negligència i mantenia una treballada cabellera morena, llisa i llarga, que li arribava gairebé fins a la cintura, i que duia lligada en forma de cua de cavall. Si Doménikos Theotokópoulos hagués estat un dibuixant de còmics contemporani, el cambrer del bar Querubí hauria estat sens dubte el seu model.

—Amb el got ben fresquet ara ve molt de gust, amb aquesta calor. Ve de gust ara i sempre, com jo dic sempre. Jo sempre ho dic, que com la cervesa ben fresca no hi ha res. No com els anglesos que se la beuen com a pixat de monea. Això és culpa de tants d’anys d’imperi, segur que això resseca la neurona, que mata el paladar i et fa que no hi vegis d’enfora. Jo sempre ho dic.

Va dir el cambrer tot d’una tirada mentre dipositava la mitjana, un got acabat de sortir del congelador i un plat d’olives trencades damunt la taula.

—El bar just sembla una ambaixada sentimental de Menorca —va mastegar en Jaume Pons amb un gest que volia abastar el local sencer, com qui no vol la cosa. El parlar gairebé li feia tant de mal a les costelles com a l’ànima.

—Uf, açò ve de fa temps —va respondre ràpid el cambrer—. Açò ve del temps quan mon pare era jove i venien les estudiants menorquines que vivien a la Casa de Família, una residenci que tenien no sé quines monges a quatre passes d’aquí, al carrer Pietat. Ara és un centre de beneficenci… I com que on va la corda va el poal, com deia sempre món pare que diuen a Menorca, açò s’omplia també de menorquins mascles i també de qualque beneit mallorquí amb, tot s’ha de dir, l’agradable intenció de tocar algun cul de franc. Però segons mon pare les menorquines eren totes unes estretes per més que es fessin les modernes. Quan les monges tocaven el toc de queda, ells es quedaven i es dedicaven a beure com a camells en un oasi. Era l’únic que en treien de profit de les seves visites a ca’n Querubí. Tothom anava molt calent, llavors, diuen, i tothom bravejava d’èxits amb les dones. Eren tan imaginaris com els del Mallorca, que ha estat a punt de descendir un altre pic. Tot un panorama.

—De fet, les dones d’aquesta foto devien ser d’aquestes que tu dius, de les del toc de queda.

Va dir en Jaume Pons com per donar peixet al cambrer mentre assenyalava una fotografia que penjava de la paret que hi havia a un parell de metres de la seva taula.

La paret estava atapeïda de quadres que narraven una idíl·lica felicitat domèstica d’aires menorquins. Totes les parets del bar, de fet, estaven plenes de bodegons de pintors afeccionats, d’olis amb ullastres vinclats per la tramuntana o amb llaüts amarrats als molls d’un passat on el mar sempre estava en calma, d’instantànies descolorides de les festes de Sant Joan, de records a l’aquarel·la dels inacabables estius viscuts en una caseta vora el mar. Formaven tot un catàleg il·lustrat d’enyorances acomplexades. Eren les armelles emocionals d’on penjar el record d’un passat no viscut, imaginat, que mai no ha existit fora dels pentagrames del cançoner sentimental dels menorquins. La nostàlgia de quan érem innocents ha sabut construir amb paciència tot un món, jugat i perdut. Ho han fet, els menorquins, a ritme d’havanera i en defensa pròpia.

—Diria que n’hi ha un parell, d’aquestes dones de la fotografia, que les conec —va dir en Jaume Pons després de fer un glop llarg i indolent de cervesa.

—Són de Maó, me sembla. Sí, de Maó. De fet, la gent de Maó no es sembla gens a la de Ciutadella, i viceversa, jo sempre ho dic.

Va respondre el cambrer. Llavors va despenjar la fotografia, va treure la pols del marc amb el faldaret de la samarreta i li va dornar el retrat.

En Jaume Pons va fer veure que es mirava atentament la fotografia, com qui contempla un mcguffin per primer cop.

—Se la van fer en un viatge per celebrar no sé quin aniversari de quan estudiaven i solien venir per aquí a fer pa amb olis —va informar atent el cambrer—. Ja eren totes granadetes, llavors, quan es van fer la foto. Però es van comportar pitjor que criatures. Les botelles de pomada semblava que les regalàvem. Tot van ser crits i un te’n recordes per aquí, un no sé què se’n deu haver fet de no sé qui per allà… Perquè jo sempre ho dic, les criatures almanco tenen tota la vida davant seu. Però tota aquesta gent que enyora la joventut com si fos la millor etapa de la seva vida només fa com els crancs i els comunistes, una passa endavant i dues enrere. Perdó… No deu ser comunista, vostè…? Si és així, me perdoni. Si ni tan sols boixaven, aquelles bledes, que ja li he dit que eren totes unes estretes. Jo és que en els polítics no hi crec, tots fan igual. Ara, açò dels comunistes és només una manera de parlar, coses de cambrers enfonyats tot el dia amb quatre clients que solen tenir encara més ganes de conversa que set…

En Jaume Pons va fer un gest d’afirmació còmplice amb el cap. Després va dir, com qui no vol la cosa:

—De fet, en conec almanco tres, de la foto. Té raó, són de Maó, de la meva quinta, tal vegada un poc més joves. Però la que me semblava que havia reconegut primer, al final crec que resulta que no és qui me pensava… Hauria jurat que era una antiga amiga meva que fa molta estona que no veig. Una tal Cristina… Cristina Llambies, si la memòria no me falla, que bé me podria fallar… Però no és ella. Ara, mirat de prop, veig que m’he errat.

Va fer un gest banal de contrarietat i va tornar la foto al cambrer, que la va deixar damunt la taula, com si de cop pesés massa per a les seves forces. Llavors es va quedar mirant en Jaume Pons desconcertat. El color trencat de la seva pell s’havia tornat d’un blanc cerós, com de cadàver a punt per a l’autòpsia.

—Crec que m’havien dit justament que vivia a Palma… —va insistir en Jaume Pons.

—Esperi. Dispensi.

Va mormolar el cambrer i es va dirigir a la barra amb el pas àgil i ràpid, tot fent fimbrar el cos magre i nerviüt a cada pas. No res ni ningú l’havia reclamat. Es va posar a netejar el taulell d’una manera frenètica amb un drap humit i brut. Quan va tenir el taulell lluent com una patena, va anar fins al cul del bar, més enllà d’un billar de forats on jugaven una parella d’alemanys excessivament motivats per la pomada. Va desaparèixer de la vista d’en Jaume Pons. Quan va reaparèixer, duia en les mans una safata plena de gots fumejants que semblaven acabats de sortir d’un rentaplats. Va col·locar els gots en un prestatge de manera frenètica. Llavors va omplir un got petit amb cervesa de barril i se la va beure d’un sol glop. Va tornar a fregar el taulell amb una energia exagerada. Fins que de cop va tirar el drap enterra, va sortir de darrere la barra i es va dirigir tot dret cap en Jaume Pons com si l’hagués d’envestir. Semblava un bou encegat per una motivació carnal que només ell coneixia.

—Perdoni si m’estic ficant on no em demanen. Ja sé que beu cervesa. Però no, no es pensi… No som així, no li vull oferir pomada, ja he notat que vostè és menorquí i no li aniré amb romanços. Però imagini per un moment que vostè té set de vi… De vi blanc, concretament. I imagini que jo aquí tenc el do màgic de poder-li servir el vi que més li vengui de gust de tots els vins que es pugui imaginar. De tots. Imagini, per favor. I perdoni que li plantegi aquesta qüestió que tal vegada li sembli molt absurda… Però és que faig massa hores tancat aquí dedins i m’agrada conèixer els meus clients. No sé si m’explic. És com un test psicològic, com un qüestionari Proust cutre, fet per un cambrer avorrit. Però si pogués triar el vi, el vi blanc que més té ganes de beure, quin vi me demanaria?

En Jaume Pons no es va pensar la resposta ni un segon.

—Vinya d’en Saturní —va dir ben conscient que s’ho jugava tot a cara o creu—. Tot i que ja fa anys que no el fan…

El cambrer va girar coa com si tingués un ressort mecànic que se li hagués disparat de manera automàtica. Va anar fins a la barra i es va tornar a posar a fregar el taulell, ara d’una manera encara més frenètica. En Jaume Pons va tornar a rememorar la primera nit d’amor no desaforat amb na Cristina a l’antiga casa de Binissafúller. Havia estat l’únic moment de la seva breu relació on els sexes no s’havien expressat amb urgència. Aquella vetllada havien sabut assaborir els cossos un de l’altre i havien begut, a glops petits i sense presses, una botella de vi blanc de Vinya d’en Saturní. Aquella nit havien sabut pensar —havia pensat llavors en Jaume Pons— que igual arribarien a tenir un demà, que entre els dos sabrien trobar la clau que obre el pany de la felicitat.

—Venia cada dia a les vuit tocades. No solia fallar mai, de dilluns a divendres, darrerament només les temporades que el tractament li ho permetia… —va dir el cambrer, que s’havia plantat de cop una altra vegada davant en Jaume Pons amb els ulls humits, a punt de llàgrima—. No puc creure que hagi fet això que ha fet. Na Cristina era forta… Venia i s’asseia en aquella taula, en aquell racó, amb la seva tablet, i bevia vi blanc que li comprava a posta, no Vinya d’en Saturní, és clar… Gran Caus. Ningú s’hi asseia mai, a aquella taula, les horabaixes, a l’hora que ella venia. Semblava com si tothom pensés que aquella taula estava reservada per ella. I si un dia venia algú i s’hi asseia, resulta que després ella no venia perquè tenia radioteràpia o quimioteràpia o el que fos el tractament que seguís. Jo sempre ho dic, que sembla que hi hagi bruixes, en aquest local. Però fa tres dies que ja no hi és i ningú no s’ha assegut a la taula en tres dies, com si la gent respectés el dol…

En Jaume Pons va tenir la sensació que perdia de cop el món de vista. El bar Querubí va començar a rodar al seu davant. Les imatges de vocació tan menorquina de les parets desfilaven davant del seu nas com en un carrusel fúnebre amenitzat per les rialles sordes dels bevedors de pomada del local. Tot i que estava assegut, sabia que s’havia quedat sense forces a les cames. Les costelles li feien més mal que mai. I per més que no sabia què dir ni gosava dir res, era ben conscient que s’havia quedat mut, sense parla ni voluntat.

La mort de na Cristina el punxava com si el fet de rememorar, després de tants anys, la breu aventura que havien tingut, els hagués unit un altre cop. I que els hagués lligat, endemés, amb un vincle imaginari molt més fort que no el real, car en Jaume Pons havia subordinat llavors —egoista com era— la generositat gairebé adolescent de na Cristina a la magnètica atracció del cos magnífic i expert de na Marta Giralt.

No sabia què havia volgut dir el cambrer quan havia dit que no es podia imaginar que na Cristina «hagi fet el que ha fet», però s’ho temia. No gosava ni tenia forces ni veu per a demanar-ho. Per més que hagués estat, si és que ho era, un suïcidi, era la primera mort del cas. Entre les espesses boires en les quals el seus pensaments s’havien perdut, va poder afinar a pensar, per un moment, que la mort de na Cristina significava la mort de la investigació.

—Encara la veig, en aquell racó —va seguir el cambrer després de fer una pausa llarga que va aprofitar per a eixugar-se les llàgrimes dels ulls amb un braç pelut—. Anava sempre molt elegant, moderna sense fer llarg. Guanyava molts de doblers amb la immobiliari i crec que gastava molt amb roba… Aquí hi feia mitja hora o tres quarts, abans d’anar a sopar. Sempre venia tota sola. Mai la vaig veure amb ningú. D’ençà que estava malalta venia sempre amb un mocador estampat, preciós, de Loewe, fermat al cap. Tenia una perruca que just semblava els seus cabells naturals, sempre molt ben pentinats de perruqueria. Però només duia la perruca a la immobiliari, per fer feina.

El cambrer va agafar la fotografia emmarcada que havia deixat damunt la taula d’en Jaume Pons i la va retornar al seu lloc, com si no volgués que aquelles antigues clientes maoneses del bar Querubí fossin testimoni de les seves confidències i de les seves llàgrimes.

—El darrer pic que va venir, me va dir que la cosa anava millor, que li havien fet un tac i el bony havia remès una mica. Era sempre molt animosa, tenia molt de caràcter i semblava convençuda que podria vèncer el tumor. Quan se’n va anar la vaig veure més contenta que altres dies. Va ser quan me va parlar del Vinya d’en Saturní. No hauria dit, quan se’n va anar, que aquella mateixa nit es tallaria les venes dins el jacuzzi de ca seva. Vivia aquí al costat, en un àtic antic de pel·lícula al carrer de la Palma. Era molt del Barça.

En Jaume Pons necessitava sortir del bar Querubí amb urgència. Havia de mester aire fresc, fugir de la realitat, deixar enrere la seva vida, oblidar que semblava que arrossegava la gent cap a la desgràcia. Saber del suïcidi de na Cristina l’havia baldat. «Si és que es tracta d’un suïcidi» —va gosar a pensar—. Tal vegada no havia pogut suportar els estralls de la malaltia i havia dit prou, havia decidit, com tants de menorquins, plegar de viure, dir adéu a un demà encara pitjor, com començava a pensar que seria el seu, en Jaume Pons. Però també podia ser que algú que hagués vist el missatge que na Cristina Menorquina havia penjat al web del Diari, hagués lligat caps i hagués acabat per decidir que na Cristina sabia massa.

—El darrer dia, mentre me pagava, me va dir que si algun dia li passava res i venia algú al bar i demanava per ella… Només si li passava res i només si qui demanava per ella era menorquí, si era maonès, hi va afegir… Llavors li havia de fer, me va demanar que fes, la pregunta del vi que li he fet. I me va dir que només si contestava Vinya d’en Saturní li digués que entrés dins el seu correu electrònic. Me’l va apuntar aquí.

El cambrer es va treure de la cartera un full plegat d’un bloc de notes.

—Cristinamenorquina@gmail.com.

Va llegir el cambrer amb els ulls plens de llàgrimes després de desplegar el paper. Llavors el va entregar a en Jaume Pons. Duia el membret de Biosfera Estates.

—Me va donar dues besades i se’n va anar —va seguir el cambrer—. No ho havia fet mai, això de besar-me. També va ser la primera vegada que me va deixar propina.