17

Va caminar sense nord gairebé tres hores pels carrerons de pedra picada de Palma. Estava esmaperdut, del tot absort. Les costelles li feien un mal punyent que es compassava amb el profund dolor moral que sentia. Tenia el pensament encerclat per la imatge gairebé adolescent de na Cristina. Encegat com estava, la veia talment l’havia coneguda, amb el riure franc de qui encara no sap de cortesies ni afectacions. En la memòria d’en Jaume Pons na Cristina tenia la mirada tendra i lluminosa, com embadalida de saber aprendre a viure la vida a glopades fondes de felicitat.

Ara ho sabia: la contrasenya d’entrada al seu correu era un missatge més que contradeia la versió de na Cristina conspiradora, de la secretària seduïda i complaent, conxorxada d’una manera arterosa amb el seu cap professional i a la vegada gigoló. Però fins i tot si na Marta Giralt tenia raó i na Cristina era una artista del doble joc, una consumada malabarista de la farsa de faç dual de les relacions humanes, la maduració provocada per l’edat i la crueltat gratuïta de la malaltia devien haver revifat en na Cristina el caliu, enterrat durant tants d’anys entre els solatges de la vida, de les breus estones d’inconscient felicitat que havia compartit amb en Jaume Pons.

Mentre caminava enderiat com aquell qui empaita la pròpia memòria, rememorava la lluentor franca dels ulls de na Cristina, encesos com un far antic que no avisa de perills sinó que reclama la presència afable dels vaixells en el port. La imaginava talment la va conèixer, tot i que sabia que la vida ja no brollava dels seus ulls, que ja no tenia l’alenar sincopat i extravertit de la nit quan s’havien begut a mitges la botella de Vinya d’en Saturní entre rialles i esperances. Estava nua, com aquell dia. Però ja no abraçava el futur amb la mirada fresca. Ara estava fesa i atemorida, sola i resignada. Es dessagnava en un jacuzzi i ell no hi podia fer res, només buscar el carrer de la Palma desesperadament per entre la foscor reumàtica del garbuix de viaranys de la Palma més antiga i més vella, d’una ensopida gelor cronificada.

Tots els carrers li semblaven el mateix carrer i mai no era el carrer on na Cristina havia decidit plegar de viure, derrotada per la malaltia o per la trama malèfica que s’amagava darrere l’ardit de Menorca Verda.

En Jaume Pons avançava en cercle, sense veure ni mirar. Era del tot indiferent a la bellesa antiga i material dels vells palaus i les cases nobles d’una ciutat que des de sempre li havia resultat ben estranya. Cada dos per tres s’envestia amb el mateix missatge publicitari plantat a la vorera per a escarni del habitants d’aquelles cases derrotades per la conversió implacable de Palma en una ciutat aparador, incompatible amb la dignitat moral d’alguns indígenes irreductibles que encara lluitaven per continuar posseint casa seva. «Tens una casa per vendre? Pensa que hi ha molts escandinaus que tenen fred», deia l’anunci amb unes enormes lletres capitals, de motlle, retolades amb tinta negra i enllumenades des de darrere.

Palma li era inaprehensible, sempre s’hi havia trobat com de pas. I ara, després de conèixer la mort cercada de na Cristina, la bellesa freda i certa d’aquells carrers estrets li resultava més impenetrable que mai.

Cada vegada se sentia més i més foraster arreu. Fins i tot sentia, cada vegada més, una gran desafecció per Maó i pel seu temps, per casa seva. «Era per açò, potser —pensava— que havia acabat per viure en una autocaravana».

Maó també començava a presentar alguns símptomes de confusió social que presagiaven la progressiva aparició d’una pèrdua irreversible de memòria en la ciutat antiga. Com li passava ja a Palma i a Barcelona i li començava a succeir també a Ciutadella i tantes altres ciutats de carrers magnètics, Maó caminava confiada cap a l’alzheimer urbà mentre el centre de la ciutat s’omplia de botigues d’avarques i es convertia en la segona residència d’estiu de tanta gent del nord amb fred al cos i la cartera desficiosa.

En Jaume Pons sabia que ara havia de carregar amb el feix del nou parany que li havia parat el seu absurd destí. Tenia la clau que li obriria el camí fins el missatge final de na Cristina, l’adreça que li havia passat el cambrer del bar Querubí d’una manera tan estrafolària. Però no gosava a obrir la porta, ja que sabia que no li duria res de bo. Per moments desitjava que darrere el correu electrònic de na Cristina hi hagués només una disculpa, premeditada durant molts d’anys, per haver desaparegut de cop i volta de la seva vida després de la breu però encesa relació que havien mantingut. Però per açò —pensava— n’hi havia prou i de més amb un correu electrònic convencional, sense haver de recórrer a sofisticats subterfugis ni haver d’implicar tan absurdament el cambrer del bar Querubí en la història. Sobretot si, com semblava, ja havia decidit suïcidar-se davant la inapel·lable fatalitat de la malaltia.

Na Cristina havia demostrat que sabia el que es feia. En Jaume Pons estava convençut que al darrere de la adreça de correu hi trobaria la veritat tants d’anys escamotejada sobre la trama de Menorca Verda. Cada vegada n’estava més convençut. Ella l’havia avisat a través del comentari en el web del diari. I si havia pres tantes precaucions, si havia ordit tot un complex estratagema per evitar ser descoberta, és que sabia que la vigilaven. De qui s’amagava na Cristina? Perquè mentre ella ocultava el seu joc, destapava el d’ell. Ara quedava a la intempèrie, sol davant d’una conspiració que imaginava emmascarada. No sabia de què ni de qui havia de protegir-se, endemés dels gallets romanesos del locutori Lima Querida.

Si algú decideix suïcidar-se —meditava en Jaume Pons mentre caminava cada vegada més cansat, més desorientat— és perquè té por de la seva pròpia vida, no pot o no vol o no sap fer front a la pròpia realitat.

No podia encabir la mort voluntària de na Cristina dins la seva callosa incapacitat per sentir. Eren massa anys d’encuirassar les emocions com per, de cop i volta, voler entendre el perquè d’alguna cosa, els motius que empenyien les persones a prendre decisions en tost de, simplement, com feia ell, empènyer els anys tot passant els dies en la més absoluta i indefensa indiferència.

Els peus cansats el van acabar per menar a l’hotel, a quatre passes del bar Querubí. Va decidir que s’havia d’enfrontar d’una vegada per totes amb la realitat.

Va demanar al recepcionista si podia disposar d’un ordinador i aquest el va enviar a una sala mal enllumenada on, en un racó, n’hi havia un damunt una petita taula que s’engronsava de tan vella com era.

Va encendre la pantalla, va anar a Internet i va cridar la pàgina d’inici de sessió de gmail. L’aplicació li va demanar que introduís l’adreça electrònica i en Jaume Pons va teclejar cristinamenorquina@gmail.com.

El senyor Gmail li va reclamar llavors la contrasenya. En Jaume Pons es va posar a jugar amb possibles combinacions dels mots Vinya d’en Saturní. Al segon intent la va encertar.

Ja era dins del compte de correu de na Cristina. La safata d’entrada era buida. Va mirar en el dipòsit dels correus enviats. No n’hi havia cap. Va provar amb la carpeta d’arxiu, que també estava buida. Llavors va anar a la paperera. No hi havia res per reciclar. Cada vegada que trobava una porta, la porta se li tancava. Algú se li havia avançant. Tornava a anar a remolc. No sabia ni de qui ni per què. Tants d’esforços, tants d’artificis com havia imaginat na Cristina per acabar en el buit, per tornar a ser vençuts per la mà negre de Menorca Verda.

Va pensar que el cambrer del bar Querubí era un bocamolla que havia cantat al primer passavolant que li havia demanat per na Cristina, encara que detestés el vi i no conegués l’existència del Vinya d’en Saturní.

Pensava tornar al bar Querubí a fer rallar el cambrer i a menjar. Tenia gana. Feia gairebé vint-i-quatre hores que no menjava res de profit. L’últim aliment digne d’aquest nom havia acabat per anar a parar damunt el capó del cotxe d’en Tomeu Campins.

Però no li venia de gust menjar un pa amb oli com els que se solien cruspir les estudiants menorquines. Ja tindria temps d’estovar el cambrer. Va decidir que aniria al quiosc Alaska, a la plaça del jutjat, a quatre passes. Mentrestant, provaria de telefonar a en Nofre Arguimbau i li tornaria a demanar ajut.

—Uep! Jaume, com anam?

Va demanar en Nofre Arguimbau amb la seva jovialitat incansable just va haver despenjat.

—He passat dies millors.

Va respondre mentre es palpava de manera inconscient les costelles. Llavors va explicar a en Nofre Arguimbau la conversa amb el cambrer del bar Querubí i la mort, possiblement per suïcidi, de na Cristina.

—Era llesta, aquesta Cristina! —va exclamar quan en Jaume Pons li va explicar les instruccions que na Cristina havia deixat al cambrer—. Els detalls més insignificants, més intranscendents que acompanyen els moments de gran emoció, solen quedar gravats en certes zones misterioses del cervell i reapareixen només quan toca, com per art d’encanteri. Sembla màgia. És com si el cervell tingués una partició oculta, com un disc dur, que s’activa només amb un determinat ressort virtual, amb una combinació exacte d’inputs, com un algoritme molt difícil, tal vegada impossible de calcular per ningú més que el propi cervell. No ho sap gaire gent, açò. Ja t’he dit que era llesta, aquesta Cristina.

—Però el correu estava buit, Nofre —va dir en Jaume Pons després d’haver-li explicat el final de la història—. Algú se’ns ha avançat. Si no, res no té sentit. Series capaç d’esbrinar qui ho ha fet, qui ha pogut accedir al correu d’una dona morta i esborrar-lo de cap a peus?

—Ho intentaré, però no serà gens fàcil —va respondre en Nofre Arguimbau—. Aquesta gent té un informàtic que sap de què va. No és cap afeccionat, precisament. Però segur que estava tot buit del tot, que no hi havia res, ni un fil au món?

—Ja t’ho he dit. He mirat la safata d’entrada i la carpeta d’arxius, els enviats, la paperera i fins i tot el correu brossa.

—Petraeus! —va cridar en Nofre Arguimbau de cop a través de l’auricular.

—Què dius? —va demanar sorprès en Jaume Pons.

—No res, Petraeus, coses meves —va respondre ràpid i excitat en Nofre Arguimbau—. Dona’m la contrasenya del correu i no pengis, que faig una comprovació.

En Jaume Pons li va donar la contrasenya i va demanar una hamburguesa amb formatge i una canya a un cambrer petit, esquifit i morè.

—David Petraeus era un important general americà que va arribar a director de la CIA —va dir amb la veu tremolosa en Nofre Arguimbau a través de l’auricular després d’un instant de silenci, poc més d’un minut—. Va haver de dimitir per una relació extramatrimonial amb la seva biògrafa, a qui van acusar d’espia. Diuen que en Petraeus li passava documents classificats. Però açò per noltros és irrellevant…

Va fer llavors una llarga pausa i després va seguir, encara amb la veu més tremolosa:

—Na Cristina Llambies era molt llesta, Pons, ja t’ho havia dit. A en Petraeus el van descobrir per les acusacions d’una antiga amiga de la dona amb qui es va embolicar. Per més que el FBI havia intervingut els telèfons i el correu electrònic, no van poder trobar res. Ell i la seva amant no es telefonaven ni s’enviaven ni missatges ni whatsapps. Bé, de whatsapp encara no n’hi havia. I tampoc no s’enviaven emails. Tot açò la CIA i l’FBI ho tenen molt fàcil d’interceptar. En Petraeus i la seva amant simplement compartien un compte de correu, el mateix per tots dos, des del qual no van enviar cap missatge mai cap dels dos. Si algú volia interferir en les seves comunicacions no podia, perquè no havien enviat res a través de servidors intermedis. Eren molt llestos. Es deixaven els missatges, un a l’altre, en la carpeta d’esborranys, sense enviar. Així és com es comunicaven. Simplement obrien el compte de correu que compartien i miraven on tocava, en els esborranys. Escrivien el missatge de resposta i el deixaven en la carpeta d’esborranys. Més simple impossible. Però genial!

En Nofre Arguimbau va fer una altra pausa llarga. Llavors va agafar alè i va dir:

—Esper que algun dia me puguis perdonar, diu l’esborrany de correu que hi ha al gmail de na Cristina. També hi ha escrita una adreça de correu, cristina.llambies@biosferaestates.com, i una contrasenya, catalina82. Tot en el mateix esborrany de missatge. Sense adreça ni assumpte ni romanços. Ja t’ho havia dit. Era tota una crac, na Cristina.

—El crac ets tu, Nofre. Un autèntic xerpa. Mira a veure què hi ha en aquest compte, per favor.

—A poc a poc, Pons, que no jugam amb amateurs. Hem d’anar amb peus de plom. Paciència. Açò és feina per un xerpa i no per un trepalatrep qualsevol.