18

Quan en Jaume Pons va creuar la porta automàtica que dona a la sala d’espera de les arribades de l’aeroport de Menorca, va trobar l’espectacle habitual. Darrera la discreta barrera que la direcció havia instal·lat, previsora, per evitar allaus emocionals no desitjats, hi havia pares i mares que esperaven el retorn d’algun fill universitari possiblement pròdig en males notes. També hi havia fills, tot i que aquests estaven més granats i sobretot més pesarosos, ja que esperaven pares o mares que tornaven amb males o pitjors noves de la visita a l’especialista de torn de l’Hospital de Son Espases.

La cara d’embambats delatava alguns enamorats, esperançats que la distància hagués fet acréixer l’amor en la parella tant com a ell —o a ella, segons el cas— la separació temporal li havia engrossit el desig.

Alguns venedors esperaven compradors i molts compradors esperaven venedors. Hi havia també polítics que esperaven polítics. I, finalment, hi havia també treballadors de les cases de lloguer de cotxes locals que esperaven clients emparaulats.

Alguns dels que esperaven aguantaven entre les mans una tauleta blanca i llenegadissa de les que empren els infants per a fer els seus primers burots. Hi duien manuscrit amb retolador el nom de la persona que havien anat a cercar. Els més curosos, possiblement els que tenien clients amb més possibles, havien imprès el nom del nouvingut en un foli amb el logotip a tot color de l’empresa. Entre el grup dels que esperaven clients selectes, hi va reconèixer n’Àgueda, la secretària de les cuixes de color de fusta noble d’en Josep Fàbregues. En un foli amb el logotip de Biosfera Estates hi havia imprès «Herr Rolf Kahn».

Llavors en Jaume Pons va veure el policia barbamec amb la cara plena de grans. Tot i que el policia no duia cap pissarra ni paper amb un nom escrit, sabia perfectament qui estava esperant.

—De paisà estàs molt més afavorit —va dir per tota salutació—, tot i que igual de despistat i atordit. Encara no havia acabat de sortir del locutori que els romanesos em van venir darrere per fotre’m una pallissa. I tu dalt la figuera matant marcians. Per açò vigiles?

—I què volies que fes? —va contestar en Jonathan Camprodon—. No anava armat i ells eren tres. Quan vaig sortir del locutori ja t’havien estovat. Endemés, quatre cops de puny no són res per un detectiu com tu. Vaig fer una cosa millor que no intentar salvar-te, de més profit. Vaig estrènyer els perns a l’encarregat del local. Els tres romanesos eren nous, era la primera vegada que apareixien pel Lima Querida. Els habituals no els havien vist mai, per tant no eren de l’obra de les rotondes. Ara té els ulls ben oberts, l’encarregat. Sap que s’hi juga mantenir el local obert.

—Encara tremola, de la por que te té.

Va mastegar en Jaume Pons. El dolor de costelles havia remès una mica. I açò que s’havia passat mitja nit bevent els pitjors beuratges dels bars més canalles del passeig marítim de Palma, mentre maldava per esborrar la imatge de na Cristina del seu davant sense aconseguir-ho. Havia dormit només quatre hores però molt profundament, baldat com estava pels mastegots físics i emocionals que havia rebut el dia anterior.

El policia barbamec el va agafar pel braç, com si fossin una parella a l’antiga que festeja. Així van sortir de la terminal de l’aeroport els dos, policia i detectiu, de bracet, tot dret cap a comissaria.

—Seu, Pons —va dir el comissari Camprodon per tota salutació, tot obviant la cortès formalitat inicial del primer encontre—. T’ha agradat, Palma?

En Jaume Pons es va asseure molt a poc a poc, baldat com estava pels mastegots, l’alcohol de garrafa i la llarga i enderiada caminada pels carrerons reumàtics de Palma de la nit anterior. Va decidir reservar-se l’opinió sobre la ciutat d’on venia per quan pogués reincorporar-se a la tertúlia etílica del bar Nou.

—Jo hi he d’anar de tant en tant, a Palma. Per la pròstata, que me fa la guitza tant com vol i més —va rompre el gel el comissari—. De vegades m’acompanya la meva dona i me fa anar de compres. Botigues i més botigues i un dinar avorrit en un restaurant vegetarià que hi ha al carrer de Sant Feliu, devora el palauet que entre tots li vam pagar al delinqüent d’en Matas. Ara, quan hi vaig tot sol, per feina, solec dinar en el Celler Sa Premsa, caragols amb allioli, porcella i un bon vi de Binissalem. I llavors fer la digestió en companyia de qualque cosina, tu ja m’entens.

El comissari es va alçar de la seva cadira de despatx, va anar molt a poc a poc fins a la finestra i va guaitar al carrer, des d’on arribava la veu esquerdada d’una dona gran i menuda que parlava a crits a una moixa anomenada Perico. El comissari va tancar la finestra, va posar en marxa una màquina tronada d’aire condicionat i llavors va seguir:

—Però en la vida he gosat posar els peus en llocs com els que es veu que a tu t’agraden, Pons. Te vas ajuntar amb el bo i millor dels fills de la Gran Bretanya, o açò almanco m’han dit. Es veu que te va la marxa… Has deixat el policia que et vigilava embadalit! Embadalit i cruixit. I açò que és de Campos!

—Els policies d’avui dia ja no són com els d’antany, comissari. Han anat tots a l’escola privada —va respondre, flegmàtic, en Jaume Pons—. Fins i tot els de Campos. Tot i que al xixerbeu que vostè m’ha posat de dida, a l’escola privada li devien tornar els doblers.

—Que no et tracta bé, en Jonathan? —va demanar el comissari amb una sobtada i impostada preocupació.

—Està embambat. Ahir el vaig trobar al locutori Lima Querida de l’Esplanada, on ell vigilava el vol de les mosques disfressat de bujot, supòs que l’ha informat —va dir. I quan el comissari va haver fet que sí amb el cap va continuar—: Tres romanesos em van seguir en sortir i em van apallissar mentre ell seguia matant marcians a l’ordinador. No el veig de comissari, aquest galifardeu.

—Si jo hi he arribat, a comissari, no veig per què no hi pot arribar el meu fill —va contestar, sincer, en Javier Camprodon—. Bé, crec que ja hem festejat prou, no ho trobes?

Es va decidir a anar al gra. Després, tot canviant de to i de conversa, hi va afegir:

—Convindria que comencessis a buidar el gavatx d’una vegada, Pons, que no tenim tot el matí. Parteix per na Cristina Llambies.

En Jaume Pons sabia que no tenia escapatòria, que ja havia anat tan enfora com havia pogut. La policia li seguia els passos, ensumava les braguetes que ell olorava i s’acabava els culs de les cerveses que ell es bevia. Ja sabien qui era na Cristina i era ben possible que haguessin arribat molt més enllà en la investigació que no ell. No podia seguir caçant mòpies gaire més temps amb el Comissari. En Javier Camprodon no era cap beneit. I tal vegada en Jonathan Camprodon tampoc no ho era, en el fons.

Si com diuen és cert que els tests s’assemblen a les olles, el fill del comissari devia haver sortit a la mare. En Jonhatan era d’una impecable pulcritud necessàriament genètica, patia d’una afectació natural que l’obligava a cercar l’ordre i l’harmonia fins i tot en l’uniforme de policia. Era d’una polidesa ben distinta a la del comissari, que s’endevinava apresa a còpia de retrets i d’ordres maritals, fruit d’una sensata claudicació domèstica.

Va decidir que era millor començar pel començament, per la trucada de Marta Giralt i l’encàrrec que li havia fet de trobar el seu marit segrestat.

Va explicar les peripècies de la investigació del fals segrest de Josep Fàbregues al comissari. Fins i tot la casualitat ridícula de l’orxata de n’Hipòcrates Reurer i les nits d’amor i conxorxa amb Cristina, amb les copes de vi que havien compartit com ho hauria fet qualsevol parella d’ingenus en una nit qualsevol de qualsevol estiu. I va explicar també al comissari com havia trobat el cau on s’amagava en Fàbregues, la fal·làcia burda i reiterada de Menorca Verda i com l’aparent final feliç de la història del segrest fingit no havia estat res més que una cruel pantomima en la qual ell s’havia vist forçat a participar. Només es va guardar per ell la sessió d’amor taumatúrgic amb na Marta Giralt.

Després de fer una pausa per a palpar-se les costelles, va explicar també al comissari com semblava que la història es repetia. Era com si el titellaire immobiliari que manejava a pler els fils de l’urbanisme menorquí com qui maneja una nina de pedaç estigués mancat del tot d’imaginació.

Llavors va fer una altra pausa llarga, com per decidir si donava per acabat el seu relat o encara li convenia donar més corda al comissari, si ja havia arribat, o encara no, al caire del precipici de les confidències.

En Jaume Pons s’intentava convèncer i volia convèncer el comissari que en Fàbregues havia tornat a envidar amb les mateixes cartes marcades que feia més de trenta anys. Esperava que en trobaria les proves, amb l’ajut d’en Nofre Arguimbau, en el compte de correu de Menorca Verda que na Cristina li havia confiat.

Tenia ganes d’acabar la història en aquest punt, però la prudència i el seny li recomanaven de seguir amb la narració de les seves peripècies. Va pensar que tanmateix estava massa a la defensiva. Es va arriscar a encendre una cigarreta.

El comissari Camprodon va decidir trencar, per la seva banda, la imaginària i habitualment insalvable barrera emocional que separa els detectius privats dels funcionaris policials. Es va passar la legislació pels galons i va permetre que el fum de tabac ros comences a marcar els límits simbòlics del minvant poder del monarca vigent que estava retratat en la paret.

—Si m’he ficat en aquest embull, ha estat només per ajudar un amic —va continuar a la fi—. Tot es repeteix, comissari, en aquesta vida. Durant el cas del segrest fals d’en Fàbregues, el professor Joan Larrauri, qui més endavant seria un dels fundadors del grup ecologista Aire, no sé si el coneix, me va ajudar a comprendre els complicats tràfecs immobiliaris de Menorca. Érem amics de l’institut i vaig recórrer a ell, que me donés una mà d’ajuda. I ara m’ha demanat que li doni un cop de mà i no m’hi he pogut negar. Quan li dic que estic retirat, me pot ben creure, comissari, fa molts d’anys que no exercesc de detectiu privat, vostè ho sap millor que ningú. Quan van crucificar en Mateu Prats, en Larrauri va pensar que ho farien pagar als ecologistes i me va demanar que cerqués els vertaders culpables. I en aquestes estam.

—I, és clar, no els has trobat, els culpables, els vertaders culpables —va parlar a la fi, condescendent, el comissari.

—Açò ja ho sap i de més. Si no, no seríem on som —va contestar, pesarós.

—Cerques allà on no toca, Pons —va respondre enigmàtic el comissari. A en Jaume Pons li va semblar que la veu del policia havia guanyat un lleuger matís burleta—. Perquè açò que li han fet a en Mateu Prats no té res a veure amb tota aquesta història que m’expliques sobre Menorca Verda, no té res a veure amb el segrest de n’Avel·lina Vergés.

—Idò jo diria que tot quadra, comissari —va protestar, que començava a cansar-se d’aquell joc.

—Només ho sembla, Pons —va continuar el comissari menystenint les seves tímides queixes—. Aprendre a destriar les casualitats, per causes probables que semblin, de les causes provades, també forma part del bagatge d’un bon policia. Per més que a en Mateu Prats ja li vagi bé que sembli que qui li ha fet la putada de la falsa crucifixió ha estat Menorca Verda. I també és cert que intenta fer-ho creure, que ha estat Menorca Verda. Ho intenta tant com pot i més, açò és cert. Però res més.

—No sé per on va, comissari.

Va reconèixer en Jaume Pons amb un to de veu fatigat, com a avorrit, del tot desconcertat. Sabia que si el comissari s’arriscava a fer una afirmació com aquella bé devia tenir prou motius i ben fonamentats. La policia devia posseir evidències suficients com per a sustentar l’asseveració del comissari. Però allò que més el sorprenia era no sentir gens ni mica de curiositat per saber qui havia atemptat realment contra en Mateu Prats. En aquells moments li era del tot indiferent, com si les explicacions del comissari no anassin amb ell. Es sentia abatut, derrotat a la fi pel cansament, el dolor agut de les costelles i, sobretot, cada cop més, pel record de na Cristina i l’evidència punyent de la seva mort.

—A la meva terra solem dir que les aparences enganyen —va continuar el comissari en veure que en Jaume Pons no es decidia a demanar-li per l’autor de la frustrada crucifixió—. I és que a la meva terra, Pucela, Valladolid, l’única cosa que realment no enganya és l’espantós fred humit del riu. Tota aquesta història només ha estat fruit d’una coincidència, tot i que ha armat molt de rebombori. Molta gent, fins i tot els periodistes i tu mateix, heu tret conclusions del tot precipitades, sense fonament. Més d’un policia també hi ha embocat. Menorca Verda fins ara no ha reivindicat la crucifixió, no és cert?

En Jaume Pons va fer que sí amb el cap.

—No ho trobes estrany? I en canvi han empastifat l’illa de pintades per fer-se veure arran del segrest de na Vergés. No ho farà, Pons —va continuar, engrescat, el comissari—, Menorca Verda no reivindicarà la crucifixió. No t’has demanat per què fins ara no ho ha fet? La resposta és ben senzilla, Pons. Perquè no hi té res a veure. Diria que aquests cafres de Menorca Verda estan tan desconcertats amb tanta coincidència com hi estàs tu mateix. Tal vegada tanta casualitat no els va gens bé pels seus plans, els complica massa les coses. Tot i que en el teu cas, a la confusió segur que hi ajuda tot l’alcohol de garrafa que anit et vas fotre a Palma. A la teva edat ja hauries d’haver après a beure, Pons. Sigui com sigui, els fets han coincidit en el temps i res més.

—I que el crucificassin a la rotonda de Biniai, també és casualitat?

Va tallar al comissari, que es va limitar a respondre tot assentint amb el cap. Llavors es va produir un silenci lent i gràvid, molt llarg.

—No t’ho hauria de contar, açò, Pons, però, què punyetes, s’ho mereix! —va decidir trencar el silenci el comissari Camprodon—. Endemés, quid pro quo, que solen dir. Tu m’ajudés i jo t’ajut. Coneixes bé en Mateu Prats?

—Tan bé com el coneix qualsevol. Sé que és un fantasma molt de dretes, un reaccionari acabat que va pel món insultant tothom qui no pensa com ell, que és la gran majoria. Els insulta firmant amb el seu nom i també amb noms falsejats ben curiosos. Però açò rai, que a Internet està a l’ordre del dia.

—Açò es tot? —va demanar el comissari, com incitant en Jaume Pons que anés descobrint per ell mateix el perquè de la crucifixió de Mateu Prats.

—Sé que és partidari de les rotondes i de permetre urbanitzar arreu, que quan es tracta de ciment tot ho troba sempre poc. I sé que no li costa gaire l’agafar banderes polítiques que a qualsevol persona condreta li faria vergonya ni tan sols de mostrar. I tenc un amic que diu que és un viciós com unes cases, però que no sap ben bé de quin vici.

—Ara comences a anar bé, Pons —va ficar cullerada el comissari—. En Mateu Prats fa anys que lidera una campanya pública contra els homosexuals, açò ho deus conèixer…

—No me farà creure que han estat els col·lectius gais, qui ho han fet! —va saltar, incrèdul.

—Sí i no —va respondre enigmàtic el comissari.

—Si no tenen delit de res! —va insistir Jaume Pons—. Bé, supòs que el deuen ben odiar, de tant com els té de massacrats. Però entre renegar i crucificar encara n’hi ha un bon tros.

—Han estat homosexuals, qui ho han fet, en pots fer un acte —va afirmar, molt seriós, el comissari—. Açò és tècnicament cert. Però no ho és pels motius que estàs pensant.

El comissari Camprodon es va alçar i va emprendre una de les seves regulars i lentes passejades pel despatx, com mesurant les notables i atrotinades dimensions de la sala. Llavors va seguir amb la seva explicació, adoptant ara un to molt més confidencial, gairebé poc més que un xiuxiueig amb la veu massa alta:

—En Jonathan, el meu fill, que encara que te sembli que està embambat, és un bon policia, és gai, homosexual. I no se n’amaga. Ho sap tot el cos des de fa temps. La policia avui dia ha canviat molt, gràcies a Déu. I en tots els sentits. De policies gais sempre n’hi ha hagut, com n’hi ha hagut i n’hi ha a tots els oficis, de gais. Però ara n’hi ha molts que ho diuen sense embuts. Diria que, segons com, en el cos de policia fins i tot està ben vist. Sigui com sigui, en tots els ambients gais saben que en Jonathan ho és i l’accepten amb tota naturalitat, tot i ser policia. I tots els gais també saben que en Mateu Prats duu una doble vida, amagat com una rata en el fons de l’armari. Està santament casat amb una santa dona i va a missa cada dos per tres o cada tres per tres. I saben millor que ningú que carrega com un boc contra els gais cada vegada que pot. Però açò no és el problema. La cosa és que endemés d’hipòcrita, que d’açò n’hi ha molts, en Mateu Prats és un pervertit i tot un consumat pervertidor.

—La seva teoria diria que encara és més enrevessada que la meva hipòtesi, comissari.

Va provar d’al·legar, d’una manera tímida, gairebé balbucejant, en Jaume Pons. Llavors va treure el paquet de tabac, disposat a encendre una altra cigarreta atesa la benevolència del comissari, que amb un gest peremptori li va reclamar una cigarreta per ell.

—Ho he deixat, però, què punyetes!, sempre ho estic deixant…

Es va justificar el comissari pel fet de fumar de gorra i, després, va seguir amb la narració de les peripècies de Mateu Prats:

—Després de tanta comèdia i tanta moralitat, resulta que a en Mateu Prats li van els jovenets. Res a dir, si no fos que sembla que, de vegades, es veu que els jovenets més tost ho són massa, de joves. No l’hem pogut agafar encara, però la cosa va per aquest camí… Té tota la raó, el teu amic. En Mateu Prats és un viciós com unes cases.

—I què me’n diu del fet que el crucificassin? —va seguir objectant Jaume Pons—. I que fos, precisament, a la rotonda a mig fer de Biniai… No hi té res a veure?

—I no trobes que podria haver succeït a la rotonda justament per a fer-ne més escarni?

El comissari va deixar que la pregunta anés alimentant el dubte en en Jaume Pons. Va anar fins a l’arxivador metàl·lic, va treure la botella de gin i la va deixar damunt la taula del despatx. Llavors va seguir:

—Ben poques hores després que Menorca Verda, sigui qui sigui, segrestés n’Avel·lina Vergés, un grup d’homosexuals, sembla ser que sud-americans, segurament farts de les endemeses i malifetes constants d’en Mateu Prats, va decidir donar-li un escarment. Van aprofitar que li agradava un cubà gairebé adolescent, que de tant en tant es fa un sobresou, per a emprar-lo d’esquer. I l’hi van jugar ben jugada. I és que endemés d’anar de jovenets massa joves, a en Mateu Prats li agrada ficar-se on no el demanen. Com quan surt públicament a agredir verbalment gent que no li ha fet res. Igual fa quan engresca adolescents, normalment immigrants. Me sap greu, però no tenc res per mesclar. El gin m’agrada tot sol.

Va treure dos gots d’un calaix de l’escriptori, hi va abocar un parell de dits de gin a cadascun i en va donar un a en Jaume Pons.

—Per allà on passa, en Mateu Prats crea conflictes. On apareix sempre acaba per haver-hi merder i baralles, tant és que sigui en la seva vida pública com en la seva vida clandestina. No es tracta d’altra cosa que un escarment, Pons. Res més. Ni més ni manco.

—I no fa comptes fer-hi res, no diuen que la policia investiga? —va demanar Jaume Pons burleta mentre avaluava si li convenia començar a beure tan d’hora.

—En els circuits homosexuals tothom sap qui ho ha fet. I en Jonathan jo diria que també, tot i que me jura que no, que no ho sap. Però si no sap qui ho ha fet, almanco sap perquè ho ha fet qui sigui que ho hagi fet. Ningú no bada boca, hi ha una espècie d’omertà ben comprensible, després de tants anys de repressió. Encara funcionen molts de codis i moltes pràctiques de quan els homosexuals estaven perseguits i mal vists, pensa que de tot açò en fa quatre dies. És ben possible que en Jonathan conegui qui ho ha fet, però tant se val. Ell no participa dels cercles i locals per on es mou el col·lectiu gai, però al cap i a la fi, Menorca és molt petita… La qüestió és que, en qualsevol cas, tengui proves o no, en Jonhatan està en condicions de garantir que la cosa ha anat per aquí.

El comissari va fer una pausa, com per a afavorir la digestió de les seves paraules per part de Jaume Pons. Es va abocar un altre cul de gin en el got i va seguir:

—A en Mateu Prats es veu que li agrada dur les seves conquestes, normalment pagades, diuen, a llocs ben estranys. Així com és, no pot anar a ca seva, és clar. Ni tampoc a un hotel, que en quatre dies ho sabria tothom. Li agrada anar a llocs controvertits, d’acord amb el seu caràcter ofensiu, combatiu. Llocs com la rotonda de Biniai i d’altres trams en obres de la carretera. Quan l’estaven fent, es veu que solia anar al parc aquàtic de Punta Prima, aquell que van fer en un espai que estava protegit. Sempre va a indrets on fan obres grosses i polèmiques, on sap que els ecologistes odien allò que s’hi fa. És un malalt. Fa uns anys que gairebé hi va quedar en un accident en el dic de Ciutadella, quan encara no havien acabat les obres… Un colombià que es veu que havia ben pagat, en tost de deixar-lo tirat com haurien fet molts, el va dur a l’aparcament d’urgències de l’hospital del Canal Salat, on el van trobar assegut en terra amb una cama rompuda i un trau al cap. Llavors va dir que l’havien apallissat uns caps rapats, però ca… Quid pro quo, Pons. Ara et toca a tu.

En Jaume Pons es va beure el gin d’un glop i se’n va servir un altre, tot aprofitant les confiances. Sabia que no podia qüestionar les afirmacions del comissari i sabia, endemés, que no li convenia fer-ho. Sobretot si volia sortir del despatx sense haver cantat més del que era estrictament necessari, amb salvament.

—Ja li ho he contat tot, comissari.

Va dir d’una manera tímida en Jaume Pons, tot mirant d’encongir-se en la cadira. Era un intent inútil de fer creure al comissari que ja li havia explicat tot el que sabia i que tot el que sabia pertanyia al passat, a un temps tan llunyà que feia de mal recordar tot i que de molt bon enyorar, sobretot en veure com anava el present.

—No me venguis amb romanços, Pons, què en saps de na Cristina Llambies, endemés que te la vas tirar fa mil anys i que ara es morta?

Va dir el comissari Camprodon tot adoptant de cop un arenat to d’interrogador que no està per històries. Era el rol que tanmateix en Jaume Pons havia esperat de trobar-se d’entrada en el policia.

—Sé que no es va suïcidar.

En Jaume Pons es va sorprendre de la seva pròpia afirmació, del tot impremeditada. Alguna cosa li deia que na Cristina Llambies havia estat assassinada, que la del suïcidi era una impostura més a afegir a les moltes tramoies falses del cas que estava investigant. Però sabia que no es podia refiar gaire de la seva intuïció i, molt manco, confiar tant en la certesa de les seves sospites com per a fer-ne còmplice el comissari.

Per tota resposta, el comissari va reomplir els dos gots de gin. Llavors va prendre una altra cigarreta del paquet de Marlboro d’en Jaume Pons i el va encendre. Amb el cap li va donar instruccions de continuar.

—És cert que tot apunta a un suïcidi, sobretot si tenim en compte que na Cristina tenia un càncer que sembla que estava molt avançat, fotut de ver. Però feia estona que hi batallava, contra la malaltia, com per rendir-se de cop i volta. I és cert que als seus problemes de salut s’hi havia afegit el segrest de na Vergés i supòs que per a ella també el misteri de la crucifixió d’en Mateu Prats. Sé que açò li semblarà inversemblant, ben estrany. Però no ho és més que la història que m’ha contat d’en Mateu Prats. Per cert, quan van segrestar na Vergés feia quatre dies que havien crucificat en Prats. No li sembla estrany, que Menorca Verda decidís seguir envant igual amb els seus plans, tot i no tenir res a veure amb la crucifixió? No troba rar que no esperassin més temps per no veure’s involucrats en un atemptat criminal que no havien comès?

—La mateixa nit de la crucifixió d’en Mateu Prats, l’homo de n’Avel·lina Vergés va denunciar la seva desaparició —va respondre, didàctic, el comissari—. No acostumam a fer públiques aquestes coses, no anam pregonant els nostros casos. Fins que Menorca Verda no va reivindicar el segrest, no ho va saber ningú que no toqués, com correspon. Aquesta comissaria no és una bugaderia, Pons, aquí feim feina policial ben feta i amb la boca ben tancada. La falsa crucifixió d’en Mateu Prats devia desconcertar els de Menorca Verda i per açò van tardar a reivindicar el segrest. Continua —hi va afegir el comissari, com si estigués avaluant la capacitat professional d’en Jaume Pons.

—Ja sé que tallar-se les venes és una manera tradicional de matar-se, tot i que a Menorca sempre hem preferit els pous o el penjar-nos d’una jassa. Però hi ha una cosa que me crida l’atenció. Morir dessagnat és molt lent i dolorós. Diria que no seria precisament el sistema que triaria un malalt que vol, precisament, acabar amb el dolor que li provoca la malaltia. Una malaltia, endemés, que sap irreversible. I un malalt amb un mal lleig com el que tenia na Cristina té al seu abast tota casta de fàrmacs contra el dolor. Medicaments que també serveixen per a dir prou d’una manera, diguem tranquil·la, a la vida. Bastava amb multiplicar la dosi.

—I tot açò t’ho va contar el ditxós cambrer del bar aquest de Palma… com dimonis es diu? —va interrompre el comissari, que, després de consultar un moment els papers que tenia escampats d’una manera desordenada damunt la taula, va seguir—: Ah, sí, bar Querubí. Ja són ganes de posar noms a un bar.

En Jaume Pons va explicar llavors fil per randa la seva estranya conversa amb el cambrer, amb la pregunta-contrasenya del vi preferit d’en Pons i l’adreça de correu cristinamenorquina. També li va explicar que totes les bústies del compte de correu estaven buides excepte la que servia per a desar-hi els esborranys no enviats.

—Quan ja desesperava de trobar res, comissari —va dir en Jaume Pons— vaig trobar un únic missatge que, fos qui fos que se m’havia avançat, havia tingut el detall de deixar-me, ja que era personal…

—Era tan personal que només era per ella, ja que no te l’havia enviat —va tallar, irònic, el comissari.

—No coneix la història del general Petraeus?

Es va fer l’interessant. Llavors va explicar d’una manera accelerada el sistema de comunicacions emprat per l’enginyós però fracassat militar nord-americà i va seguir:

—«Esper que algun dia me puguis perdonar», era tot el que hi havia escrit en l’únic correu que em van deixar, comissari. Tota la resta algú ho va esborrar. Perquè segur que hi havia informació capital sobre el segrest de na Vergés, quina en duen de cap els de Menorca Verda, siguin qui siguin.

—Així que només hi van deixar un correu on na Cristina te deia adéu d’una manera ben complicada i, com aquell qui diu, demanant-te que la perdonis. Com una extremunció laica, com si diguéssim. I tu, com un banaula, pel que veig, vas i la perdones. Sense reparar que si et demana perdó és perquè és culpable, perquè és còmplice del fals segrest d’en Fàbregues i qui sap si no del real de n’Avel·lina Vergés. Tota una santa, la teva Cristina. Si és que tota aquesta història que me contes és certa i no una farsa inventada per exculpar el teu amiguet Larrauri i la seva colla d’il·lusos crescuts i estufats gràcies a la colla d’inútils de la dreta d’aquest país, tot sigui dit, ara que no me sent ningú.

Llavors el comissari Camprodon va marcar una tecla del telèfon que comunicava amb la centraleta de la comissaria i va dir, imperatiu, pel micròfon de l’intercomunicador: «Que vengui en Jonathan tot d’una!». Llavors va desar ràpidament dins un calaix de l’escriptori els dos gots i el cendrer, llosques i tot. Va tornar la botella de gin a l’arxivador i va obrir les finestres. Tot ho va fer molt deveres. «Endavant», va dir quan van picar a la porta.

—A les seves ordres, comissari —va dir en Jonathan des del llindar tot adoptant el seu posat més professional.

—Que els de la brigada informàtica, els de la central, investiguin el correu electrònic cristinamenorquina@gmail.com, a veure què hi troben. Màxima prioritat, Jonathan. I que vagin vius, que ben podria ser que l’hagin hackejat.

—Tot d’una —va dir en Jonathan sense moure’s del llindar.

—Què esperes? —va dir marcial el comissari.

—Sabem la contrasenya? —va demanar, servicial, el policia barbamec.

—La contrasenya, Pons —va ordenar el comissari.

—Vinya d’en Sadurní. Sadurní, com el porter del Barça d’en primer i com el poble —va dir com qui no vol la cosa en Jaume Pons—. Tot junt. Vinyadensadurni. Que tengui un bon dia, comissari.

En Jaume Pons va agafar el tabac disposat a tocar el dos abans que al comissari se li acudís alguna altra pregunta. Tenia pressa per localitzar en Nofre Arguimbau. Havia d’esborrar urgentment l’adreça de correu electrònic i la contrasenya de Menorca Verda del missatge on na Cristina li pregava que el perdonés. Si estava descarregant maletes hauria begut oli.

La brigada de delictes informàtics de la policia no tardaria a descobrir que la contrasenya era falsa, que al propietari de la vinya del vi que havia compartit feia tants anys amb na Cristina en realitat li deien Saturní, amb te i no amb la seva grafia correcta catalana. Si anaven mal dades quan el descobrissin, sempre podia donar la culpa a la seva mala pronúncia i a l’educació castellana de les oïdes dels policies.

Quan estava marcant el nombre de telèfon d’en Nofre Arguimbau, va poder sentir de ben lluny en Jonhatan que deia:

—Papà, ja saps que la mamà no vol que fumis.