7

En Larrauri contemplava un got ple de cervesa de barril Grahame Pearce amb una pacient parsimònia.

En Jaume Pons va donar fugaçment la mà al seu amic ecologista i va demanar una cervesa com la d’en Larrauri, però més gran.

La cambrera del local li va dir que tot d’una amb una veu que semblava que t’interrogava, càndida i sorpresa, fins i tot quan et deia bona nit. Era menuda i desimbolta, eixerida i esglaiada, i d’una positiva i confiada innocència. Tot just arribava a l’alçada del taulell allargat que hi havia a l’entrada del bar, on en Larrauri, alt com un santpau, estava assegut a un tamboret, com a ensensat amb l’escuma albina de la cervesa.

En Jaume Pons es va deixar sorprendre gustós per la tènue amargor amable del llúpol de la lager Grahame Pearce, que produïa amb una pacient consciència medieval un educat i tímid artesà valencià, d’una cabal bonhomia sincera, al poblet de Sant Climent.

—Les coses pinten lletges —va dir en Jaume Pons quan ja no va poder aguantar més el pacient esguard inquisidor d’en Larrauri.

—Per açò t’he demanat ajuda. La policia ja ens està cercant les pessigolles —va respondre en Larrauri amb la seva fredor habitual.

—Amb quina excusa? —va voler saber en Jaume Pons.

—De quant ençà n’ha de mester, la policia? —va respondre ràpid en Larrauri.

El bar A Vins estava gairebé ple de gent que sopava de les tapes habitualment afinades, d’una modernitat prudent, d’aquell local tranquil i jove de la plaça de la Conquesta, al darrere de la Parròquia de Santa Maria. Les parets estaven decorades, d’una manera profusa, amb bòtils de vi amb el vidre pintat per joves artistes de les darreres fornades de la sempre prolífica creativitat de la societat menorquina. Menorca passava per ser possiblement l’illa amb més pintors per metre quadrat de la Mediterrània, cosa que no sempre es traduïa en expressions tan afortunades com les d’aquell afectuós local.

—He anat a fer una visita a en Josep Fàbregues —va dir en Jaume Pons tot ignorant la pregunta, que sabia que no esperava resposta, d’en Larrauri.

—Creus que hi està implicat?

—Qualcú ho ha d’haver fet. Si no heu estat voltros, ni tu ni aquesta gent d’Aire…

—Ja t’he dit que sempre hem defensat les nostres idees d’una manera pacífica. Sempre hem anat per la via legal i el diàleg, massa diàleg i tot…

—La veritat sobre Menorca Verda no la va arribar a conèixer gaire gent. La veritat real, tot allò que va passar de ver, vull dir…

En Jaume Pons va fixar la mirada en la reproducció d’una il·lustració d’època d’Alícia en el país de les meravelles que hi havia estampada en vinil en una finestra del local. Després va seguir parlant, mentre intentava creuar el mirall d’Alícia amb la mirada:

—I bona part són morts. Si no vaig errat, endemés de tu i jo només ho saben en Fàbregues i la seva ex-dona, na Marta Giralt. I no crec que a aquestes alçades ella tengui gaires ganes de ficar-se en flicots com aquest.

Més enllà del mirall d’Alícia, en Jaume Pons hi va veure per un instant na Cristina, la secretària d’en Fàbregues que s’havia implicat d’una manera inconscient en la investigació del cas i en la vida d’en Jaume Pons. Havien compartit tot just una setmana de sexe i alcohol, però s’havia barrejat prou amb la seva vida com per conèixer fil per randa la veritat, la sòrdida realitat d’uns fets que mai no havien conegut la claror.

A l’altra punta del taulell de l’entrada del bar A Vins, un parroquià granat de cap patrici es dedicava a comprovar, al contrallum, el grau de transparència del vi syrah que produïa la bodega santlluïssera de Binifadet. En reconèixer l’etiqueta, en Jaume Pons havia hagut de tornar a engegar el tallafocs de la memòria. Aquell vi era un descendent legítim del blanc de Vinya d’en Saturní, del qual n’hi havien regalat una caixa ben poc abans de començar a investigar el segrest d’en Josep Fàbregues.

En la malmesa memòria d’en Jaume Pons, de na Cristina en quedava, sobretot, el record esbravat d’una nit de confidències que havien passat tot escoltant la remor somorta del mar a Binissafúller mentre bevien a glops petits, gairebé furtius, un bòtil de vi blanc de Vinya d’en Saturní que ara li revenia en el pensament a cada instant. Havia estat una relació breu i ardorosa que, com tantes, semblava que havia de ser eterna i que va acabar de cop, d’una manera abrupta, tot just va haver acabat el cas. Començava a envestir-se amb massa coincidències, ni que fossin circumstancials.

—Te deixes aquella al·lota que feia feina amb en Fàbregues amb qui te vas embolicar. Cristina, es deia, si no ho record malament. No crec que fossis capaç de mantenir-la al marge…

A en Jaume Pons el va sorprendre que en Larrauri conegués la seva més que enterrada història amb na Cristina. I el va sorprendre encara més que després de tants anys recordés fins i tot el seu nom, quan ell era incapaç de recordar-ne el llinatge. Es va atabalar. Havia maldat de mantenir-la sempre al marge, que ningú no sabés que ella ho sabia. Havia estat la seva manera, de sempre, de protegir-la.

—No sé què se n’ha fet…

La menuda i desimbolta cambrera els va servir dues truites. Una de sobrassada i ceba i l’altra de botifarró. Els va dur, també, un filet de porc ibèric amb mostassa i una ració d’entrecot amb un ximixurri perfumat per unes flors de camamilla que li donaven un exòtic aire local, estrany en una illa de gastronomia generalment importada, desafecta de la generosa fertilitat de la pròpia terra i de l’enginy indígena.

La cambrera els va recitar els ingredients dels plats d’una manera minuciosa, un per un. Les paraules se li enredaven en el paladar abans que no les acabés de pronunciar, com si hi trobassin un petit grop. Llavors els va recomanar un vi negre d’una denominació d’origen que, quan en Jaume Pons representava marques de vi, encara ni existia. Es va quedar esperant com atemorida que li acceptassin la recomanació. Semblava tenir sempre una barreja de por i d’incertesa, d’esglai permanent davant les possibles reaccions dels seus clients. Tenia un perenne i agradós desig d’agradar.

En Jaume Pons va agrair en silenci a la cambrera la interrupció, que va aprofitar per desviar la conversa, que l’enutjava, de la seva relació amb la secretària d’en Fàbregues.

—Vols dir que tot aquest merder de les rotondes dóna per crucificar una persona i segrestar-ne una altra?

—Les rotondes només són un símptoma, Jaume.

—Un símptoma?

—Mostren que s’ha triat un camí que no té tornada. El ciment sempre queda, sempre resisteix. I són un símbol, una bandera. Són la sublimació dels excessos d’un procés malaltís de conversió de Menorca en tota una altra cosa. I molta gent s’ha enganxat a aquest bandera, a les rotondes. Molta gent ha comprès que tot plegat comença a ser excessiu. I molta gent s’ha sentit ofesa. Molta gent benpensant que no veu malament segons quins creixements urbanístics, segons quines obres privades, ha vist que eren ignorats quan han volgut qüestionar el tema de les rotondes. I açò els ha dolgut molt, potser més que les rotondes i tot. Són gent acostumada a veure com Menorca es refreda cada vegada que qualcú d’ells fa un atxem. Però els qui manen s’han engatat de poder i no escolten ningú. Ni la gent d’ordre més condreta, que vol posar una mica de seny en tot aquest desgavell. Tot i estar a mig fer, les rotondes mostren com són capaces d’esguerrar el paisatge. Diuen als turistes que acaben d’arribar a una illa que ha decidit emprendre el mateix camí fàcil que les altres. I açò hi ha molta gent que no ho pot sofrir. No fa falta ser d’Aire, per açò.

—Però no m’acab d’imaginar cap d’aquests empresaris i lletraferits segrestant na Vergés amb un passamuntanyes, per més que els deu fer ràbia la seva retòrica estrident, ni que sigui per nouvinguda i per fleuma.

—Fleuma tampoc no és que ho sigui, n’Avel·lina Vergés. És una bleda, però a la vegada té una mala bava que espanta. Engana molt, amb la seva careta de flor romanial. Però hi estic d’acord, tots aquests al capdavall allò que volen es ser escoltats, recordar als qui manen que hi són i que són els qui volen seguir decidint cap on va Menorca. És bona aquesta carn amb mostassa. M’havia semblat un pèl massa crua, però no.