2

—Hugo Cholo Sotil Narvaiza!

Va mastegar de manera rutinària el zelador Jaume Pons des del passadís que menava a les cabines d’urgències de l’hospital Mateu Orfila. Llavors va mirar, escèptic, el formulari que tenia en la mà esquerra. Quan va haver comprovat que no s’havia equivocat, va tornar a dir, ara més fort i d’una manera emfàtica, tot esmirant-se amb sorna en la pronúncia:

—Hugo Cholo Sotil Narvaiza!

Llavors va començar a creuar la sala d’espera arrossegant lentament els esclops en direcció a l’adolescent que havia alçat els ulls, obscurs com un fumall, quan havia sentit pronunciar el seu nom tan enrevessat. Era petit i pitjat com una baldufa i tenia la pell bruna i mat com la mascara, sense caliu. Tenia el cabell negre i lluent, punxegut talment la còrpora d’un voga marí. Una única cella cerrosa li creuava la cara andina i plena de grans. Ara, mentre en Jaume Pons avançava cap a ell, mirava com ensensat la merxa sangonosa que tenia al genoll esquerre.

—Uep, Larrauri, com va tot?

Va mormolar en Jaume Pons en passar per davant d’un home alt i lleugerament canós que amagava la seva timidesa pertinaç al darrere d’unes ulleres antigoses de muntura metàl·lica. El seu posat, dreçat i endreçat, transmetia una positiva aparença de bona salut. Res no indicava que hagués de mester cap reparació urgent que justifiqués la seva presència a la sala d’urgències d’un hospital.

—És en Larrauri!

Va exclamar en Jaume Pons en descobrir que qui acabava de saludar mecànicament era el seu company d’estudis i desventures Joan Larrauri.

—Què hi fas, per ca’n Mateu? —va demanar quan va veure que en Larrauri el mirava amb un somriure tot just perceptible, gairebé submergit, només insinuat en els seus llavis prudents.

—M’han dit que et podria trobar aquí… —va respondre en Joan Larrauri fluix i a poc a poc, sense moure gairebé ni un sol múscul del rostre adust però afable. Parlava com si mesurés cada mot abans de pronunciar-lo. Com si cada paraula, abans de ser dita, hagués de passar per una exhaustiva avaluació que garantís la seva coherència amb l’ecosistema moral del seu autor.

En Larrauri es va alçar de la incòmoda cadira de plàstic. Va donar la mà al zelador i després el va abraçar d’una manera tova, només insinuada.

En Jaume Pons va poder comprovar que la dedicació a la vida acadèmica i el pas implacable dels anys havien eixamplat una mica en Larrauri, que havia perdut una certa condició de gànguil que tenia de jove.

N’Hugo Cholo Sotil Narvaiza ara avançava cap a ells molt lentament. Caminava, taciturn, tot coixejant mentre es fregava el genoll ferit.

—Serà un instant, Larrauri. He de menar el llondro aquest que li apedacin el genoll. Tot d’una vénc.

—Una mica d’alegria pel cafè?

Va demanar en Jaume Pons mentre treia dos petits sobres d’una butxaca del pijama reglamentari de zelador. Acabaven de tocar les cinc del capvespre. A aquelles hores, a la cantina de l’hospital només se sentia l’atemorit xiuxiueig dels familiars d’algunes persones ingressades, aclaparats per les males noves o els tractaments baldadors dels seus parents.

—Gràcies, Jaume, però el prenc sense sucre… I descafeïnat, ja ho has vist —va respondre en Joan Larrauri.

Va retornar un sobre a la butxaca del pijama. Llavors va obrir l’altre amb molt de mirament i va abocar el líquid color caramel que contenia en l’escudella de cafè.

—Rom. Si no, no hi ha qui passi vuit hores aquí tancat —va dir en Jaume Pons cercant la complicitat d’en Larrauri. En no aconseguir-la, va seguir—: Han passat moltes coses durant aquests anys, Larrauri. I gairebé totes dolentes…

Va aguantar tant com va poder la llarga pausa que ell mateix havia provocat, com convidant en Larrauri a intervenir. Però en Larrauri es va limitar a escodrinyar en Jaume Pons. Amb la cullereta feia sonar l’escudella, tot remenant el cafè, com si hi volgués barrejar un sucre que no hi havia posat.

—Després del cas aquell del fals segrest d’en Fàbregues, el promotor immobiliari, recordes? —va seguir en Jaume Pons en veure que en Larrauri no pensava badar boca—, vaig anar arrossegant el cul darrere d’adúlteres casades amb babaus amb el compte corrent tan gros o més que les banyes. I sobretot, vaig haver d’ensumar braguetes per encàrrec de dones casades amb pocavergonyes tapats de doblers.

En Jaume Pons es va beure d’un glop el cafè rebentat amb rom que s’havia preparat. Llavors va reomplir l’escudella amb el contingut del sobre que feia un moment havia brindat a en Larrauri i, davant el mutisme del seu amic, va seguir:

—Així vaig anar fent fins que una colla d’indesitjables em van fotre un tir i gairebé hi faig la pell. Llavors vaig trobar feina de vigilant jurat en el vell hospital. I quan van obrir el Mateu Orfila i van haver d’augmentar la plantilla, un zelador veterà me va fer entrar. I aquí me tens, d’etern zelador interí! Fixa’t quin currículum! Quin viatge, Larrauri!

—És hora de comprometre’s, Jaume.

Va dir llavors en Larrauri, de manera pausada. Parlava amb una cadència lenta que provocava que els mots confegissin una melodia gairebé imperceptible per a la cansada atenció d’en Jaume Pons, afeblida per la permanent infamació de la pròpia vida.

—Hem de prendre partit —va insistir en Larrauri—. Vivim un moment delicat, Jaume. Més delicat encara, si vols, que el que vivíem quan vas resoldre el cas Fàbregues, amb la construcció d’hotels i d’urbanitzacions a tota màquina que devastava l’illa. La història mitifica perquè s’explica sempre de manera interessada, tractant d’amagar la realitat. Així es construeixen els herois imaginaris i es destrueixen falsos monstres i fins i tot monstres reals. O a l’inrevés: es destrueixen herois imaginaris o reals i s’exalten monstres de la pitjor estofa… Tant se val.

En Larrauri parlava com si les idees es trobessin tan confortables que no volguessin tornar-se mots. Però quan ho feien, tot i la seva aparent letargia inicial, les paraules tenien l’eficàcia d’un estilet esmolat per mans expertes.

—No sé on vols anar a parar —va balbucejar, desconcertat, en Jaume Pons.

—Deus haver vist quina l’ha muntada en Mateu Prats —va dir de cop en Larrauri, ara ràpidament, tot movent amb molta agilitat l’estilet verbal.

—He vist el que li han fet, que no ha estat poc.

—I trobes que si el volien matar l’haurien deixat allà enmig, a mig escatar? Que haurien esperat a veure si es moria a la vista de tothom, crucificat? A la carretera general, on passa tanta gent? Que no l’haurien matat en tost de deixar-lo només estabornit i fermat de peus i mans? Creu-me, no li podia passar res pitjor, a la rotonda a mig fer de Biniai, que agafar una pulmonia…

—Deu ser cosa de quatre afeccionats…

—No ho crec. I no puc creure que tu t’ho creguis —va tallar en Larrauri ràpidament—. Qui és capaç de fer açò que han fet a en Mateu Prats… Qui és capaç d’exposar-se tant, per fer-ho, com qui ho ha fet, segur que també és capaç de ser més eficaç i d’anar més enfora. Molt més enfora.

—No sé on vols anar a parar…

—Has vist la seva reacció? Encara no s’havia acabat de recuperar del regiró quan ja tornava a estar estufat com un gall faver. Ara va de màrtir. Youtube i les xarxes socials en van plenes. Sembla que encara li han donat ales! Acusa a tort i a dret, però sempre ho paguen els mateixos. I no has vist quin espectacle han muntat també la bleda de n’Avel·lina Vergés i la seva tropa de l’Associació Menorquina pel Progrés Sostenible?

En Jaume Pons va fer que sí amb el cap. No estava gaire al corrent d’allò que passava a Menorca ni hi volia estar. La realitat li era del tot indiferent. Preferia malviure dins la closca gairebé hermètica que s’havia fabricat a còpia d’anys i de desdeny que tornar a transitar per la intempèrie social contra la que havia acabat clapint quan exercia de detectiu privat.

Un histrió tan groller com en Mateu Prats no podia passar desapercebut ni per a l’autista polític i social en què s’havia convertit en Jaume Pons. Però només sabia d’una manera vaga, difosa, qui era n’Avel·lina Vergés. I gairebé ni havia sentit parlar de l’Associació Menorquina pel Progrés Sostenible.

—Ja has vist si han estat poc a posar-se d’acord per fer-ho pagar als ecologistes —va insistir en Joan Larrauri—. No han pogut pair mai que les nostres propostes al final hagin estat acceptades per la majoria de gent, que la nostra capacitat pedagògica i insistència hagin donat més fruits que la pressió i tot els doblers dels promotors immobiliaris. No han estat capaços d’impedir que la majoria de la gent segueixi pensant que qui estima Menorca no la destrueix, per més que s’hagin volgut fer seva aquesta antiga consigna reivindicativa per convertir-la en un banal eslògan publicitari. Pitjor, per emprar-la de coartada.

—En tot cas, no deixa de ser un tòpic…

—Mira’m bé, Jaume. A veure si hi veus, davant de tu, un integrista capaç de jugar-se la vida per donar un escarment a en Mateu Prats. Només som un trist professor d’universitat qui s’atraca cada vegada més deveres a la jubilació. La gent de la meva fornada fa estona que hem cedit el pas. I pots ben creure que les noves remeses de defensors del territori són encara més pacífiques, encara més càndides que noltros, que al final sempre perdíem la força per la boca.

—Ja me diràs, idò, qui ho pot haver fet.

—Açò és, ni més ni manco, el que t’he vingut a demanar que descobreixis. Molt me tem que si no esbrines qui ho ha fet, aquesta tropa no tindrà aturall.