6

Va entrar decidit i rabent en el despatx d’en Josep Fàbregues, director i propietari de Biosfera Estates. No s’havia encomanat a res ni a ningú. Ni les dues secretàries ni les previsibles conseqüències fatals d’una possible equivocació havien estat capaces de frenar-lo.

Les imatges del fals segrest d’en Fàbregues li revenien d’una manera insistent, ferint-lo amb el ritme punyent i implacable d’una punxonadora. Es sabia de memòria les paraules traçades grosserament amb un bolígraf blau amb què, feia més de trenta anys, l’havien advertit de les conseqüències fatals que tindria el fet de continuar la investigació: «Açò et passa per ficar-te on no et demanen. La pròxima vegada no en sortiràs tan ben parat. Menorca Verda».

—La realitat imita Kafka, Fàbregues, la realitat imita Kafka.

Tot just havia entrat en el despatx, en Jaume Pons havia mastegat les darreres i gairebé úniques paraules que li havia dirigit mai en Josep Fàbregues. L’agent immobiliari les havia pronunciat quan en Jaume Pons havia destapat la tramoia del seu fals segrest. L’havia descobert en un apartament de la urbanització de Cala’n Bosc on s’havia anat a amagar, ben camuflat de turista entre un eixam de guiris.

En Jaume Pons tenia aquestes paraules gravades amb foc antic en el caliu cendrós de la memòria. Quan les havia dites a en Josep Fàbregues, només havia substituït l’amic meu de l’original pel nom del seu i forçat interlocutor.

El despatx d’agent immobiliari era la peixera on en Josep Fàbregues nedava més de gust, un ecosistema d’attrezzo que havia pensat fins a l’últim detall perquè servís de marc perfecte per a l’exhibició formal del seu poder.

D’ençà que s’havia establert a l’illa, feia gairebé quaranta anys, en Fàbregues no havia deixat de prosperar ni un sol dia. Era tot un mestre a l’hora d’aprofitar les escletxes de les mesures de protecció del territori que dictaven els governs locals, als quals semblava haver trobat el demble legal. Només se li coneixia un fracàs. No havia tingut èxit en la seva intenció d’urbanitzar Rafal Petit, tot i l’enrevessat pla que havia ordit per fer-ho possible.

Havia lluitat tossut i ambiciós contra l’opinió de la majoria de menorquins i contra la fràgil voluntat de les autoritats polítiques de l’illa. Havia estat només a un petit pas de tenir èxit. Amb l’ajut de la seva llavors esposa —la sensacional Marta Giralt— i del seu empleat de confiança —l’aplicat i astut pixatinters Hipòcrates Reurer—, havia simulat el seu propi segrest a mans d’un imaginari grup de radicals ecologistes, que ell mateix havia batejat com a Menorca Verda.

En Jaume Pons hi havia jugat el paper d’ignorant i involuntari col·laborador necessari. Havia estat un titella en mans d’aquella tropa d’especuladors, que l’havien menat cap al presumpte segrestat a través d’un caramull de pistes prefabricades. Però en Jaume Pons havia sabut resoldre el cas gràcies a un inesperat cop d’intuïció.

De bon primer, les coses havien sortit segons convenia als perversos interessos d’en Fàbregues. Es tractava de capgirar la voluntat de l’opinió pública, molt mal·leable en uns moments que eren extremadament convulsos. Els terroristes d’ETA atemorien la gent a cada instant i qualsevol amenaça era digerida com un dinar feixuc que aniria seguit, a l’endemà, d’un dinar encara més indigest. Però era el plat que hi havia a taula i s’havia de pair, fos com fos.

La feliç però falsa resolució del cas a mans d’en Jaume Pons havia inclinat de manera inicial la balança de l’opinió pública a favor de la urbanització de Rafal Petit. La policia mai va ser capaç de trobar ni una sola pista que els menàs cap a l’organització Menorca Verda. En realitat, era una associació inexistent, res més que una pura invenció, una pantalla. Ningú va tornar a sentir piular mai més aquell grup suposadament partidari de la protecció a ultrança i a qualsevol preu de Menorca. Fins que ara havia tornat a aparèixer en escena, miraculosament ressuscitat després de més de trenta anys de la seva defunció. I havia tornat a la vida per reivindicar un altre segrest, el de n’Avel·lina Vergés, decidida partidària i defensora acèrrima del progrés. Açò sí, sempre que el progrés fos un progrés sostenible.

La proverbial lentitud de les tramitacions de l’administració pública i l’enreveixinat laberint —tant o més kafkià encara que no la realitat— dels procediments administratius urbanístics, havia convertit en etern el procés d’autorització de la urbanització de Rafal Petit. Fins que un canvi de govern va acabar per enterrar administrativament les pretensions d’en Fàbregues i va protegir la zona de la insaciable golafreria urbanística de l’especulador.

Però la gent com en Fàbregues sempre cau de peus. Ben pocs anys després, un ministre del mateix formigó armat que en Josep Fàbregues i que acabaria per fer estada a la presó, li havia comprat Rafal Petit amb doblers públics i a un preu desorbitat. El ministre el va comprar, tot i que no es podia urbanitzar, amb l’excusa de salvar els mateixos valors ambientals i paisatgístics que, si haguessin pogut, tant ell com en Josep Fàbregues haurien destruït a pler. Ambdós —ministre i especulador— havien camuflat les seves intencions amb el mateix lema: «Qui estima Menorca no la destrueix». I en fer passar Rafal Petit a mans públiques havien fet, ambdós, un gran negoci privat.

—La realitat imita Kafka, Fàbregues, la realitat imita Kafka.

Va repetir en Jaume Pons, com si s’intentés convèncer de la veritat d’aquelles paraules.

En Josep Fàbregues se’l mirava severament. Tenia els cabells d’un ros impecable, com la palla fresca, sense ni una sola cana ni una sola clapa. Al rostre implacable d’en Fàbregues els anys hi havien afegit, només, unes minúscules arrugues en els extrems dels ulls. Duia unes ulleres com de cantant senil de rock, amb una muntura que, més que daurada, a en Jaume Pons li semblava d’or massís. Els vidres progressius emmarcaven uns ulls profundament blaus, que ni parpellejaven mentre miraven en Jaume Pons tot desafiant-lo d’una manera freda i impassible.

—Deixa’ns un moment, Àgueda.

Va dir en Josep Fàbregues amb el to pedreny de qui està avesat a comandar. Ni tan sols havia mirat la dona que seia amb un bolígraf a la mà esquerra i un bloc de notes damunt unes cuixes que eren del mateix color noble dels mobles de fusta noble del despatx. En Josep Fàbregues no tenia ulls per res més ni ningú més que en Jaume Pons.

—Ha passat molt de temps, Pons —va dir en Josep Fàbregues quan la tal Àgueda va haver sortit, remenosa, del despatx—. Però si fos per mi hauria pogut passar un segle més sense haver de tenir la puta desgràcia de veure’t la cara patètica de fracassat.

Amb el pas dels anys, en Fàbregues prenia cada vegada més gust amb la humiliació verbal de l’interlocutor. I cada vegada ho trobava, endemés, més útil. Va empènyer cap enrere el respatller de la cadira de despatx, entapissada de cuir, i va dir d’una manera imperativa, com si fos una ordre:

—Tu diràs.

—Venia a apuntar-me a Menorca Verda —va dir en Jaume Pons d’una manera eixuta, mirant d’expressar tot el sarcasme que feia anys que li cremava la gola.

—T’has errat de local, Pons —va saltar de la cadira en Josep Fàbregues—. I de persona. Aquí no estam per gracietes.

En Josep Fàbregues va anar fins una enorme paret folrada de fusta fosca, de la qual penjava una col·lecció de mapes antics de l’illa de Menorca.

Entre els mapes en destacava un que representava l’illa cap per avall. El cap de Favàritx, ben al nord com és, apuntava cap al terra. Un mapa idèntic penjava al despatx de la presidència del govern de l’illa, tot i que amb un marc més modest.

La burgesia menorquina tenia una malaltissa obsessió pels mapes antics, com si hi trobassin el mirall on afermar la seva identitat, sempre incerta i trencadissa. Molts d’ells venien d’uns orígens entelats i sovint inconfessables, que emmascaraven amb uns aires socials d’hereus d’astuts comerciants que han anat a més.

En la representació cartogràfica i antiga del seu petit cosmos vital, els burgesos indígenes d’ascendència incerta hi trobaven la tranquil·litat psicològica que els aportava el fet de comprovar, cada matí en aixecar-se, l’existència real i plausible de l’àmbit on havia estat fundada la seva nissaga.

En Josep Fàbregues no necessitava confirmacions ni afirmacions de la pròpia identitat, que li vessava a raig per les costures de la prepotència. Però els mapes aportaven al despatx un aire de solvència moral que predisposava els compradors a ser plomats.

Va agafar el marc del mapa invertit de Menorca i el va estirar cap a ell. Feia les feines de tirador d’una porta. La porta es va obrir. Amagava un moble bar amb una col·lecció impúdica de licors molt cars. Es va servir tot just un glop de whisky d’un bòtil de vidre tallat en un got que hi feia joc. No en va oferir a en Jaume Pons.

—Aquí només ens dediquem a fer cases, Pons —va dir llavors en Josep Fàbregues després de treure’s les ulleres—. On podem i quan podem. I que consti que més prest o més tard les podem fer gairebé arreu. Ningú sol ser capaç d’evitar-ho.

Va alçar el got de whisky fins a l’alçada dels ulls blaus, com si brindés tot fent enzes a en Jaume Pons. Llavors va fer un ofensiu glop de pardal i va dir:

—Salut!

Llavors es va acabar el whisky amb un glop enèrgic, decidit.

—On tens n’Avel·lina Vergés?

—On tenc qui? Ah, n’Avel·lina Vergés! —va fer com qui es sorprèn en Josep Fàbregues. Llavors es va tornar a asseure a la cadira de l’escriptori d’una manera parsimoniosa i afectada i va seguir—: Mirau per qui demana! On tenc n’Avel·lina, diu. Mira aquí davall, Pons, a veure si la tenc amorrada a la bragueta… Que no ets un expert, tu, en braguetes? No és açò, que te diuen, ensumabragues? O ara et diuen zelador llevapixats?

—Saps tan bé com jo que Menorca Verda ha reivindicat el seu segrest —va dir en Jaume Pons sense dissimular el malestar que li produïa l’estranya situació que ell mateix havia provocat—. I també saps tant bé com jo que Menorca Verda no existeix ni ha existit mai.

—També n’hi ha qui diuen que les bruixes no es pentinen, Pons. Però van errats. N’Avel·lina Vergés n’és una prova —va rebotar en Josep Fàbregues amb tota la cruesa que li havia fet guanyar la seva fama de negociador implacable—. Amb tota la cara de mosca morta a punt de santificar que vulguis i tot. T’ho dic jo, Pons, que, t’ho creguis o no, l’he tinguda aquí davall amorrada més d’una vegada i més de dues. Però per açò no me fa cap falta segrestar-la ni anar darrera romanços de Menorca Verda. Tot açò de Menorca Verda són històries passades, errors de joventut, si ho vols dir així. Però deixem el passat en pau. Anem al present, Pons. És molt més apassionant, creu-me. No sé què en penses de tot açò que està passant. S’equivoca, aquesta dreta ximple i reaccionària que tenim. Es creu que tot es resol sempre amb infraestructures i formigó, amb més i més gent, sense seleccionar. Manca finezza. I seny. Capficats com estan sempre en bregues inútils amb ecologistes i tota casta d’il·luminats d’esquerres, no són capaços de resoldre res mai. El somiatruites badoc del teu amic Larrauri deu estar encantat. Però a mi tot açò ara ja m’és igual. Ben igual.

—Deixa’t de sermons, Fàbregues, que no me tornaràs a dur a la música.

—Jo de tu furgaria en altres solls, Pons. T’has errat com sempre de pesquera. I tanmateix Menorca Verda no és un nom tan complicat ni tant difícil d’inventar. Hi ha hemeroteques, Pons. I Internet. I sant Google dels pebrots. Està a l’abast de qualsevol xitxarel·lo. I a n’Avel·lina Vergés n’hi ha més d’un parell que l’esperen a pas. I no per tirar-se-la, precisament, tot i que supòs que també. I no només entre els ecologistes, no te pensis. A ca seva, en aquest invent del progrés sostenible, també hi té enemics. Va per la vida trepitjant calls alegrement, aquesta bleda. És patètic… Penós!

—Les casualitats no existeixen, Fàbregues.

—Les casualitats tal vegada no, però Kafka sí —va respondre en Fàbregues. Llavors es va alçar i es va dirigir decidit cap en Jaume Pons—. Sempre acabes per pixar fora del test, Pons —va seguir mentre s’hi plantava davant—. Mira’t un moment. Ni que sigui un moment. Mira’t a tu mateix. I llavors mira’m a mi.

—Veig una persona que no sap què són els escrúpols.

—No sabràs mai què és el poder, Pons. Mai no entendràs què significa, el tenir poder. Compara tot açò que veus aquí amb la teva pinta de perdedor i la teva caravana pollosa i la teva feina de merda. Jo he tingut tot el poder que he volgut, Pons. I encara el tindria, si volgués. He fet ballar els qui es pensaven que comandaven al so que els he volgut sonar. He tingut la paella sempre pel mànec, Pons. I encara la tenc ben agafada, pel mànec o per on vull.

En Josep Fàbregues va fer una pausa llarga, teatral, tot mirant-se fixament en Jaume Pons. Tenia els ulls recoberts de glaç. Llavors va seguir, tot incrementant una mica el ritme i el to del seu discurs:

—Jo ja ho tenc tot fet, Pons. En canvi tu, a la teva edat, encara ho tens tot per pastar… Ja no te queda temps de conduir res millor que una cadira d’invàlid per l’hospital. A finals d’any tancaré la barraca i me dedicaré a viure encara millor que mai. Adéu Biosfera Estates. I que els alemanys, als qui vendré tot, bombin a tota aquesta colla de gata maules que tenc en nòmina. Les he triat sempre perquè estan bones, per poca cosa més… M’agrada està rodejat d’objectes agradables, què hi farem. M’agrada el luxe, Pons. I les ties bones. Com a tu. Ja sé que te vas tirar la meva dona. No t’esglaïs. Açò també formava part del pla, Pons, no te pensis que la vas seduir amb les teves arts ridícules de Bogart de pixarrí. Tota la vida he fet el que he volgut, Pons, tot allò que m’ha rotat. I ni tu ni ningú no ha estat capaç d’impedir-ho. Que li donin pel sac a la carretera de les putes rotondes i a Menorca Verda i a en Mateu Prats i a la bleda de n’Avel·lina Vergés. Es creu que perquè me l’he tirada quan m’ha vingut de gust me pot venir amb exigències amb la seva patètica associació del progrés sostenible. Bajanades! Qui l’hagi segrestada que l’engronsi, cada cop és més insofrible amb la seva histèria. I amb els seus crits de filleta aveciada. Mira’m bé, Pons. Ho tenc tot fet. No tenc fills, no tenc hereus… Només una ex-dona consentida i amb les mans foradades que fa una pila d’anys que me fot tot el que vol. Tu m’has sortit molt més barat. En realitat m’has sortit de franc. No m’has tret la son ni un sol dia. Ni me la trauràs. Has callat com un mort perquè sempre t’ha pogut més la vergonya que la decència. I ara fot el camp abans que no m’emprenyi. Les teves sospites ridícules no me fan ni fred ni calor. Fot el camp, Pons, abans que no me penedeixi de no haver-te matat quan era hora.

—Ara ja no vaig pel món a pèl, Fàbregues.

Va respondre en Jaume Pons pausadament, lluitant per transmetre una sensació de seguretat i fermesa que no sentia. Havia sabut aguantar l’eixabuc amb una posa estoica, enravenada i distant, tot i que havia hagut de lluitar de valent perquè el tremolor del cor no se li encomanés a les mans ni a les cames.

—Tenc una assegurança de vida, Fàbregues —va seguir amb fermesa—. I aquesta assegurança ets tu.

—Fot el camp! —va cridar fora de sí en Jaume Fàbregues—. Fora de ca meva!

—Hauràs d’aprendre a escoltar, Fàbregues. Ara me toca jugar a jo —va seguir en Jaume Pons amb una decisió que el sorprenia—. Si me passa res, un jutge rebrà un informe minuciós sobre la teva vida corrupta i els teus miracles trucats. El jutge sabrà quin és l’origen putrefacte de tanta ostentació. Sabrà fins i tot el color dels calçotets que dus. I aquest jutge ha estat capaç de fer pessigolles a la filla d’un rei, Fàbregues. Tens caducat el carnet d’immunitat i ni te n’has adonat, esclau com ets de la teva petulància —en Jaume Pons va fer una llarga pausa, com per agafar coratge i alè. Llavors va seguir—: He vigilat en silenci la teva ombra podrida durant més de trenta anys. No fa falta ser Holmes, per açò. La pudor de la teva ombra s’ensuma de ben enfora. Put més que la bragueta més pudent, Fàbregues. Has ballat amb les pitjors putes del poder i ara aquestes bagasses estan nues davant les seves malifetes, davant l’espoli que han… que heu infringit a aquest país. I estan en pilotes davant la justícia que pot ser tan cega com vulguis però que al final ha acabat per fixar-se en el comportament de la gent de la teva estofa. Si no vas viu, faràs coa per fer estada a la pensió de la carretera de Sant Lluís, on el tot inclòs inclou la satisfacció dels baixos instints, Fàbregues. No te pots ni ajupir, allà on t’enviaré. O col·labores o el jutge rebrà un preciós dossier. Si jo dorm destapat i me refred, tindràs notícies del jutge. Si me faig un tall mentres m’afait, el jutge ho sabrà. Si vols conèixer com les gasta la justícia, li ho pots demanar al teu amic, el ministre podrit, que ja ha tastat el xarop. I el jutge encara no sap a quin preu vas comprar el pedregar de Rafal Petit, com vas estafar els propietaris. I tampoc no sap a quin preu escandalós te’l va pagar el teu col·lega de corrupcions, el ministre llefiscós. Per més que, quan el vas vendre, només es podia emprar de pastura per a bens morts de gana.

Na Sissí Prohens no es va saber estar de retreure-li que arribava a misses dites. En Larrauri havia hagut de partir. No tenien tot el dia per perdre, en aquella casa.

A la seu del grup ecologista Aire ja no hi quedava ningú més que ella. Sempre passava igual, es va queixar. L’havien presa una altra vegada pel xerrac de deixar, sempre l’empraven de mossa que només serveix per fer missatges banals. Sort que la seva filla havia anat a fer uns dies amb els avis. I en tornar l’enviaria amb son pare, que al cap i a la fi era un bon pare i endemés cada mes li passava la pensió com un clau. Per més que, açò sí, hagués estat un company prou deficient amb les seves gelosies ridícules i la seva intemperància en el beure. Ho va dir a la mallorquina i sense fer embuts —intemperanci— cosa que encara va fer més estranya aquella paraula a la seva boca. Na Sissí Prohens semblava més avesada a emprar un llenguatge molt més emproat, prou més d’acord amb el seu caràcter aspre i les seves maneres d’espart.

En Larrauri l’esperava a les deu, quan en Jaume Pons sortís de l’hospital. Seria al bar A Vins, darrere la Parròquia.

En Jaume Pons va partir, aclaparat per l’oratge del ventilador verbal de na Sissí Prohens. Ella li havia fet recordar que no havia obert el sobre amb la documentació que li havia preparat en Joan Larrauri. No fiava de trobar-hi res d’interessant. Però anava a les palpentes i no era qüestió de deixar res per verd.

Va telefonar al departament de recursos humans de la feina i va demanar d’avançar les vacances a partir d’aquell mateix dia, si podia ser.

No podia ser. Si volia, podia començar les vacances a l’endemà, però aquell capvespre hauria de fitxar com dos i dos fan quatre.

En Jaume Pons era tot un virtuós de l’art de desaparèixer. Havia fet l’especialització a l’antic hospital Verge del Toro, tot i que només va arribar a conèixer les daurades acaballes del funcionament del centre. Amb l’època crepuscular de l’amortització de l’edifici, havia pogut viure la de tota una generació d’il·lustres veterans.

L’antic hospital era el paradís del zelador cansat, amb els laberints de la zona de les sales de màquines als seus budells. No era qüestió de fatigar-se. En sortir de l’hospital, a molts d’ells els esperava, a casa seva, la bijuteria a escarada, que feien en família i per encàrrec.

La ben armada i productiva xarxa de feina submergida que havia ajudat tantes famílies humils de Maó a pagar el censal durant tant de temps feia estona que havia estat desarticulada per la globalització, amb la col·laboració còmplice i necessària dels hereus sense seny dels fundadors de la industria local. Però tampoc no era cosa de renunciar a les tradicions per culpa d’un mal entès concepte del progrés. Haver perdut els ingressos extraordinaris de la feina a escarada no obligava ningú a arromangar-se les mànigues del pijama de zelador. Previsora, l’administració pública ja havia determinat que l’uniforme fos sempre de mànega curta, tant a l’hivern com a l’estiu.

En homenatge als vells temps i els bons costums, en Jaume Pons solia perdre’s de tant en tant per les dependències administratives de l’hospital, on els capvespres gairebé no hi havia activitat. Es va instal·lar en un despatx buit de la zona destinada als representants sindicals dels treballadors de la casa. En aquelles hores —les set tocades—, per aquell santuari dels drets laborals ben segur que no hi apareixeria ningú.

Les parets de les dependències sindicals estaven profusament decorades amb pòsters enganxats amb esparadrap gentilesa de l’empresa. Els treballadors i les treballadores que hi sortien es mostraven clarament enfadats per les polítiques laborals que sofrien. Semblaven mirar en Jaume Pons com acusant-lo de ser el culpable de tots els mals. Des dels pòsters, els sindicalistes emprenyats llençaven furibundes consignes contra el govern i en defensa dels seus drets. Hi predominava un color roig descolorit, com envellit. Era com si els cartells també haguessin format part de les mudances des de l’antic hospital.

N’Avel·lina Vergés exhibia un somriure ortopèdic emmarcat per una cabellera que tot just li llepava el naixement de l’espatlla i que li ovalava la cara amb uns reflexos daurats de pot.

Fixava la mirada amb una vivor trista, com a avergonyida, que li enfonyava una mica els ulls en les conques. Era com si les ninetes volguessin recular davant la por de no agradar l’interlocutor, fos qui fos qui la mirés des de la imaginària altra banda d’aquella fotografia que en Larrauri havia retallat d’un exemplar del Diari.

En totes les fotografies succeïa igual que en el retrat que en Jaume Pons havia tret primer del sobre. Al darrere d’una afectada posa amable i amb el coll sempre una mica tort, n’Avel·lina Vergés hi cercava d’amagar la mala bava que —segons els biògrafs orals no autoritzats— exhibia quan algú gosava contradir-la. Llavors, per poc embat dialèctic que hi hagués, se li cuirassava el rostre i apareixien en escena les urpes felines del seu pitjor caràcter. Unes urpes que solia amagar, d’habitud, darrere d’una hàbil capacitat per a la conversa cortesana. N’Avel·lina Vergés era capaç d’esforçar-se a seduir, fins i tot, la secularment impassible penya de l’Índio.

Les fotografies transmetien tot l’esforç de na Vergés per a no mostrar-se mai ni diferent ni indiferent. Volia ser una dona calcada de les dones que triomfen gràcies a la capacitat per a la seducció col·lectiva. Excel·lia fins embafar en la distància curta, en el festeig pilota i en el més mostós cara a cara.

La suma de les fotografies de na Vergés confegien el retrat robot d’una compulsiva aspirant a triomfadora del triomf que fos. Eren el reflex fidel d’una dona que havia crescut socialment a còpia de fer-se i refer-se a ella mateixa, que s’havia edificat a base d’escarnir un model no del tot edificant. En la seva joventut, encara recent, solia gravar els informatius de televisió. Llavors estudiava el comportament de les eixerides i facecioses polítiques dretanes de faldilla curta que hi sortien amb la mateixa aplicació de quan, d’adolescent, havia aprés mecanografia en una acadèmia nocturna.

Qualsevol diria que sempre havia estat una alumna molt aplicada en qualsevol matèria. En Jaume Pons va haver d’esforçar-se per esborrar del seu davant la imaginària imatge de na Vergés de genolls davant la tumefacta bragueta d’en Josep Fàbregues. Va pensar que, a falta de millors aptituds, na Vergés devia ser una dona d’actituds. Semblava que posseïa un caràcter calidoscòpic que la feia capaç de fregir una camisa amb la mateixa desimboltura amb què planxava un ou.

«De cadascú, allò que he de saber. A cadascú, allò que vol sentir», va pensar en Jaume Pons que devia ser el lema de na Vergés, la màxima formal que devia regir el seu paper impostat de cara amable de la intransigència. Fins que algú gosava qüestionar els rupestres postulats sobre els quals es basava la defensa del progrés sostenible de Menorca. Llavors, l’incaut agosarat tastava xarop de rave.

El seu programa —l’ideari de l’Associació Menorquina pel Progrés Sostenible— no era altra cosa que una fugida urbanística cap endavant, sempre a pinyó fix. El seu model de creixement —segons explicaven els papers del sobre d’en Larrauri— estava basat en el principi del pedaleig constant, en què la pausa per a la reflexió, ni que sigui per agafar alè, implica inexorablement la caiguda. O com aquell qui deixa que el seu camí el traci el ruc caparrut de la cançó que tants de menorquins havien adoptat com a oficiós himne vital. De cop en Jaume Pons acabava de trobar sentit a les peripècies de l’inconscient «senyor» protagonista de la cançó.

Hi acabava de descobrir una amagada lògica sensata que anava molt més enllà de la ximpleria aparent d’aquelles paraules anònimes.

La cançó era —pensava ara en Jaume Pons— una irònica i visionària metàfora. «Un senyor damunt un ruc» no era altra cosa que una aguda advertència per a navegants sobre els perills de la senda que sempre recomanaven els guies i gurus de la corda de na Vergés. No va poder evitar de cantar mentalment la cançó. Li va sonar del tot extemporània entre aquelles quatre parets, molt més fetes als contundents rodolins reivindicatius que no a la intel·ligent subtilesa del surrealisme poètic d’alè popular.

L’Associació Menorquina pel Progrés Sostenible s’havia despatxat a gust a les xarxes socials i en els comentaris de les notícies, que havien tractat la crucifixió d’en Mateu Prats com si fos la d’una estrella emergent de la música pop.

La gran majoria de comentaris estaven signats amb els pseudònims d’uns individus que passaven per ser uns patriòtics defensors fort i no et moguis del progrés de Menorca.

Els mateixos pseudònims i d’altres de grolleria semblant es reproduïen en les signatures dels centenars de posts de Facebook i de les piulades de Twitter. El replec que li havia preparat en Joan Larrauri dibuixava, en el seu conjunt, una estudiada estratègia de bombardeig indiscriminat contra les febles trinxeres del desarmat exèrcit moral d’Aire.

La majoria d’escrits acusaven els moviments ecologistes de l’atemptat sense proves ni feda. I aprofitaven aquell fet reprovable per reclamar de les autoritats polítiques que es decidissin a fer camí, d’una vegada, tot colcant el ruc de la cançó.

Segons la tornada que entonava aquell cor de partidaris confessos del progrés sostenible, havia arribat l’hora d’emprendre el rumb cap a la construcció d’una nova Menorca, més decidida i valenta, amb més empenta. S’havia d’acabar, per sempre més, la covardia urbanística, el respecte reverencial però improductiu cap al paisatge immaculat. La capacitat de la natura podia i havia de ser amplificada per l’enginy humà en benefici del progrés i la riquesa. Per açò s’havien inventat les depuradores i les dessaladores, les mesures correctores del desgavell humà del qual ells, en qualsevol cas —afirmaven—, no n’eren partidaris.

Menorca no podia seguir vivint de ser només una postal. I les fàbriques de sabates o de bijuteria ja no tornarien mai més. Ja només hi quedava un paner on poder posar-hi els ous. No hi havia més remei.

Havíem, deien, d’esquitxar de civilització el paisatge fins ara net i polit. Un paisatge silvestre i bell, però escassament productiu. Ens havíem de mirar en l’exemple de les illes vesines i fer com elles, però amb seny. Havíem demostrat mil vegades que en teníem, de seny. Per açò no ens feien falta les lliçons de falsos salvadors ecologistes com els extremistes radicals d’Aire. I encara molt manco feien falta cafres com els que havien torturat en Mateu Prats. Açò si és que no eren els mateixos, uns i altres. Ningú no hi podria posar la mà al foc.

Havíem —afirmaven els pamfletaris autors dels comentaris— de fer valer els principis de la declaració de Menorca Reserva de Biosfera. Havíem d’agafar el camí del progrés sostenible. Si ho fèiem, podríem seguir sentint-nos ben orgullosos. I a la fi del camí oiríem l’agradable tintineig que fan les monedes quan xoquen dins la bossa.

La majoria de comentaris estaven redactats amb una tosca prosa tavernària i amb un afectat castellà pastós, de boca seca, anisada, i una llengua patibulària. A en Jaume Pons aquells escrits fets per autors amagats darrere noms falsejats grosserament li semblaven d’un agre regust de cantina castrense, com si fossin l’obra d’un redactor de pamflets per encàrrec.