12

El so emprenyador del timbre del telèfon mòbil va despertar de sobte en Jaume Pons. No sabia quina hora era ni on es trobava. Entre les timbrades estridents del mòbil va sentir com algú respirava feixugament al seu costat. Un fil de llum d’un fanal del pàrquing de Sa Sínia des Cuc, que entrava esmorteït per un badall del finestró de l’altell de l’autocaravana, dibuixava una escletxa daurada en les natges nues de na Sissí Prohens, que dormia de panxa i a pler al costat d’en Jaume Pons.

En reparar en el cos breu i pitjat de na Sissí Prohens, en Jaume Pons es va deixondir de cop i volta. Va rememorar llavors la seqüència d’esdeveniments de la nit passada, amb l’encontre fatal i desconcertant amb na Marta Giralt.

Va recordar de cop el magnífic sopar, malbaratat per la manipulació descarada —pensava en Jaume Pons— de la història del segrest d’en Josep Fàbregues feta per l’ex-dona de l’agent immobiliari. I va reviure el remat final del vespre, amb l’aparició inesperada i feliç de na Sissí Prohens amb les seves ganes urgents de sexe sense preguntes.

Qui li havia telefonat insistia a parlar amb ell tot i l’hora intempestiva. Li va semblar que el timbre li anava a esquerdar el cervell d’un moment a l’altre. Va rebutjar la cridada i llavors va mirar l’hora. Les quatre i vint. Era massa tard fins i tot perquè fos un dels energúmens de la colla del bar Nou.

Si no era en Rafel Sanz o algun altre membre de la patuleia d’acòlits de la santa tassa, havia de ser, per força, una equivocació. No li telefonava ningú mai, a en Jaume Pons. I molt manco a aquelles hores de la matinada.

Tenia dues telefonades perdudes consecutives d’un nombre que no tenia enregistrat a la seva curta llista de contactes. Mentre dubtava si li convenia tornar la cridada, el telèfon es va posar a sonar una altra vegada.

Tanta insistència no podia significar res de bo. Va saltar d’un bot del llit i va baixar de l’altell de l’autocaravana. Llavors va sortir del vehicle mentre es disposava a contestar. No volia despertar na Sissí Prohens ni, encara molt manco, tenia ganes d’alarmar-la.

La brisa nocturna el va fer escarrufar una mica just va trepitjar l’asfalt. Anava descalç. El lleuger calfred que va sentir va ser prou per a fer-lo reparar que, endemés de no dur sabates, anava despullat.

—Pons, Jaume Pons —va dir al micròfon del telèfon quan va haver tancat la porta de l’autocaravana—. Esper que qui siguis tenguis un bon motiu per donar la tabarra a aquestes hores.

—I tant, com hi ha motiu! Som en Xerpa, Jaume. Me vas dir que me posés en contacte amb tu a qualsevol hora si descobria res important. I he descobert coses grosses, tot i que moltes eren del tot previsibles. Ja t’ho vaig dir. T’ho explicaré tot en un correu que t’enviaré més tard. La majoria de missatges segueixen diversos patrons i són fàcils de detectar. Gairebé tot és morralla pròpia d’aficionats. El vuitanta per cent prové de les mateixes tres o quatre direccions IP que corresponen a tres o quatre locutoris públics d’aquests que fan servir els immigrants sud-americans i de l’est d’Europa, la majoria del mateix. I n’hi ha un munt que provenen de l’ordinador d’en Mateu Prats, que fa servir tres àlies diferents per encobrir la seva identitat.

—T’ha sorprès res del que diu en Mateu Prats? —va interrompre en Jaume Pons l’embalada d’en Nofre Arguimbau—. Hi ha res que t’hagi cridat l’atenció?

—No diu res que en Mateu Prats no acostumi a dir a cara descoberta, quan no actua d’amagat camuflat per un àlies. Res que no diguin tampoc els missatges firmats per un tal Richard Kane…

En Nofre Arguimbau va fer una pausa llarga, com si volgués donar temps a en Jaume Pons per pair que algú firmés els seus atacs tot emprant el nom del prestigiat governador britànic Richard Kane. Aquell militar d’origen irlandès convertit a l’anglicanisme havia estat governador de Menorca durant la dominació anglesa de l’illa en el segle XVIII. Tenia una ben guanyada reputació entre els illencs per haver afavorit la seva prosperitat i era recordat sobretot per la construcció de la via que avui en dia és coneguda precisament com a Camí d’en Kane. Quan encara estava sencera, aquella primitiva carretera unia l’illa gairebé de punta a punta, entre Ciutadella i Maó. Els menorquins encara ara demostraven una gran consideració pel governador Kane i, sobretot, pel camí que du el seu nom, tot i que l’obra devia generar un important impacte a l’època de la seva construcció. Al cap i a la fi, era fruit d’una mentalitat educada en unes lògiques castrenses que, sens dubte, eren dignes precursores de la mentalitat d’ordenança dels promotors polítics de l’actual reforma de la carretera general.

—Hi ha gent per a tot, en aquest món, Nofre —va dir en Jaume Pons a la fi, delerós com estava per interrompre el silenci d’en Nofre Arguimbau. Es sentia ridículament desprotegit, a la intempèrie, tot parlant per telèfon amb un boig de la informàtica, de matinada i en pèl, al bell mig d’un pàrquing públic.

—En Richard Kane envia els comentaris i els tuits des d’un ordinador amb un domini registrat a nom de l’Associació Menorquina pel Progrés Sostenible, Jaume.

—N’estàs segur, d’açò?

—I tant! Per més que els responsables d’aquests missatges és pensen que són més espavilats que els altres. Fan veure que els envien des del mateix local públic d’on provenen bona part dels escrits més ofensius, però no és més que una maniobra grossera d’aficionat. O d’aficionada. Els he descobert en un tres i no res.

—I quan va deixar en Richard Kane d’enviar missatges? —va demanar en Jaume Pons convençut que no es podia tractar de ningú més que de n’Avel·lina Vergés, que duia formalment segrestada més de vint i quatre hores.

—No ho ha fet. Devers les onze ha penjat el darrer escrit.

—Gràcies, Nofre, m’estàs sent d’una gran ajuda… —va dir en Jaume Pons, que estava delerós de tornar a l’escalfor amable i propera de na Sissí Prohens.

—Tot açò rai, Jaume. Tot açò ho tindràs fil per randa en un parell d’hores en el teu correu electrònic, com vam quedar. No te cridava per açò. N’hi ha més. Convé que seguis, si ja no hi estàs.

—Vols dir que has descobert res més?

—Encara no tenc del tot clar d’on prové el missatge, però fa set hores algú ha deixat un comentari al web del Diari que diu textualment: «Açò de Menorca Verda no ho podria resoldre ni el detectiu Jaume Pons».

En Jaume Pons va emmudir de sobte. Va voler demanar qui firmava l’escrit, quin àlies havia emprat l’autor, però no va ser capaç de pronunciar paraula.

De cop es va sentir baldat, indefens i definitivament perdut en la solitud silenciosa i quieta de Sa Sínia des Cuc. Havia de saber qui acabava de dirigir tots els focus del cas cap a ell, quina intenció podia tenir algú quan l’assenyalava d’aquella manera descarada. Podia ser fins i tot en Josep Fàbregues, qui l’hagués marcat amb la creu que posava la seva vida en berlina.

El missatge segur que alertaria la policia, però també a qui fos qui hi havia al darrere de l’actual Menorca Verda, tant si aquesta associació era real com fictícia. Si havien estat capaços de crucificar en Mateu Prats i de segrestar n’Avel·lina Vergés, bé podien fer la pell a un zelador d’hospital banaula que jugava als detectius privats com un infant faceciós i fatxenda.

Però també podia ser na Marta Giralt, qui volgués reblar el clau que li havia clavat durant el sopar. I podia haver programat el comentari perquè s’enviés per correu electrònic mentre sopaven i tenir així una coartada. Tal vegada per açò havia volgut sopar amb ell en tost de despatxar-lo a la primera. Ella també hi tenia prou a perdre com per estar-se de romanços.

Necessitava saber qui era l’autor del comentari amb urgència, havia de saber cap a on s’havia de moure. La policia no tardaria a lligar caps i fer acte de presència. I al darrere de qualsevol cantonada el podia esperar el letal tacte gelat d’un ganivet esmolat. El que va sentir, però, va ser el contacte suau i tebi del cos nu de na Sissí Prohens en la seva esquena.

—To… tornem al llit —va dir molt suaument na Sissí Prohens a l’oïda dreta d’en Jaume Pons i després li va besar l’orella. Llavors el va rodejar amb els seus braços. Van quedar embolicats tots dos amb el llençol.

—Qui… Qui és l’autor del comentari? —va demanar poruc en Jaume Pons a en Nofre Arguimbau, qui esperava impacient la seva reacció.

—No ho sé encara, Jaume, però ho descobriré —va respondre rabent el nerviós escalador de somnis a l’oïda esquerra d’en Jaume Pons—. De moment només tenc que la IP sembla d’un ordinador de Mallorca, tot i que pot ser que sigui només per despistar. I que qui firma es fa dir Cristina Menorquina.

—To… tornem al llit. Tu només t’has de deixar endur… —va insistir na Sissí Prohens en l’oïda dreta d’en Jaume Pons.

En Jaume Pons li va fer cas. Es va tombar tremolós en el llit de l’autocaravana i va deixar que la boca de na Sissí deixondís lentament el seu sexe adormit, soldat vençut com ara es sentia de mil batalles perdudes. Pel seu cap passaven, com en un carrusel, tots els fracassos de la seva llarga i fracassada vida, un a un, ben lentament, en blanc i negre tirant a color sípia.