1

El Fiat d’en Blai Mir va culejar quan sortia del revolt del lloc de l’Argentina, de camí cap a Maó. La lluna d’abril estava a punt de fer el ple. La serena havia banyat l’asfalt i la carretera just semblava un llenegall.

Mentre sortia de la corba amb el vehicle encara tremolant, la visió fugaç d’un pont a mig fer l’havia acabat de treure de punt. De l’enrabiada, el cotxe gairebé li va fugir de control.

El Fiat al final va creure i en Blai Mir va fer un alè. Estava cansat i feliçment excitat. Unes pessigolles gairebé imperceptibles li recorrien l’espinada, sobretot quan canviava de marxa. Solia sentir poc aquesta casta de rampes. I és que ja no clavava tant com antany.

La desgastada ratlla groga que esmitjava la carretera en obres li feia jutipiris davant els ulls. Havia fumat i begut massa i el regust barrejat de tabac, whisky i maria li enterbolia l’agrós regust de sexe que maldava per sobreviure al paladar.

Havia coincidit amb la seva amant imprevista en la barra del bar Nou, on en Blai Mir solia impartir doctrina nocturna d’ençà la fundació, ja remota, del local. Era un home d’hàbits inoxidables. I la breu visita diària i puntual a la barra d’aquell cau era un dels seus costums inalterables.

Havia de concentrar-se en la ratlla que esmitjava la cinta d’asfalt, que a la fi s’havia quedat quieta. Va entrellucar fugaçment els ulls, d’una transparència gairebé marina, que tenia més aigualits que mai pel cansament gustós del coit.

Ella se l’havia lligat sense miraments. En Blai Mir només s’havia hagut de deixar endur, encantat, tot refugiant-se darrere el seu posat habitual de desmenjat amb talent.

La coneixia de vista. Sabia que li deien Sissí i que tenia una tendència mal dissimulada al tartamudeig. Era mestra d’escola, com ell, tot i que no exercia. I, també com ell, era una ecologista militant.

Ara també sabia que vivia en un bouer sense electricitat del camí de Loreto i que en el llit era una amant escandalosa que semblava que no en tenia prou mai. L’èxtasi amatori li disparava còmicament el quequeig. Tenia una filla de tres anys que ara feia uns dies amb el seus avis, a Mallorca. Una ocasió que na Sissí estava aprofitant, segons li va confessar, «per a resoldre quatre assumptes pendents». En Blai Mir no va gosar demanar si ell formava part de l’agenda de tràmits endarrerits o si els esdeveniments d’aquella nit estaven fora de programa, si eren fruit només d’un no m’ho pens. En la vida hi ha dubtes que, com bé sabia en Blai Mir, convé molt més no esbandir.

Abans d’aquell inesperat encontre nocturn, na Sissí i en Blai Mir s’havien trobat, sense gairebé ni mirar-se, en totes les manifestacions que s’havien succeït a Maó durant aquell llarg hivern. Però no hauria dit mai, llavors, que acabaria per jeure amb ella en el matalàs gelat i humit d’un bouer reconvertit en un habitatge inhòspit, gairebé improvisat.

Va fer recompte de les manifestacions en les quals imaginava que havien pogut coincidir. Havien protestat junts contra els bancs que treien de ca seva la gent que no podia pagar la hipoteca per culpa de la crisi econòmica que havien causat els bancs. Devien haver creuat Maó a la vegada, tot exclamant-se entre la gernació contra la decapitació de les normatives laborals i contra les prospeccions per cercar petroli al mar mediterrani. També devien haver cridat tots dos, fins a l’afonia, contra les lleis territorials i la política lingüística d’un petimetre avergonyit del paisatge i de la llengua del país que presidia. I, faltaria més!, s’havien esgargamellat —a la vegada, però per separat, com sempre— contra la reforma de la carretera per on ara transitava en Blai Mir satisfet i endormiscat.

El tronat Fiat vermell va tornar a culejar com un llagost. Va maleir el modest revolt i la serena. Va flastomar contra les obres. No podia sofrir la reforma de la carretera general, amb les rotondes de dos pisos que el govern insular hi havia projectat i que estaven a mig alçar davant tanta protesta i la imminència d’unes noves eleccions.

Uns pocs metres més endavant l’esperava un altre pont de formigó. Aquest, endemés, no menava al món. Havia de formar part d’una rotonda també de dos pisos. Aquesta vegada, a l’alçada del lloc de Biniai, al bell mig del camp, que a la fi començava a recuperar la verdor després de la gelor groguenca i sorral del llarg hivern. Per més que aquell hivern havia estat gairebé tan generós en pluges com en protestes.

L’actuació que s’estava fent a Biniai era la que més enrabiava en Blai Mir de totes les maleïdes intervencions que estaven previstes a la reforma de la carretera. La sang, sempre a punt de bullir com una cafetera al foc, se li encenia només de pensar-hi. Va decidir, però, que ni la carretera ni la seva reforma li havien d’espatllar el record tan amable d’aquella nit. A la darreria lligava poc i açò també el treia de punt.

—Càgum l’ou!

Va exclamar en Blai Mir en sortir d’un altre revolt. S’havia envestit de cop amb la visió de la mola de formigó d’un pont a mig fer, a l’esquerra de la cinta d’asfalt.

—Putes!, què és açò?

Va afegir tot remugant molt deveres, d’una manera atropellada, del tot sorprès, en descobrir una estranya taca negra entre els pilars metàl·lics inclinats en forma d’ics que aguantaven l’estructura de formigó del pont.

Quan havia passat per allà feia quatre hores, en el viatge d’anada cap al coit amb na Sissí, aquell estrany embalum no hi era. S’hi hauria fixat. Els llavors candidats a amants havien interromput els seus exercicis d’exploració preliminar per comentar, pesarosos, la presència d’aquella horripilant estructura de formigó enmig del no res.

Tenien la lluita contra la carretera en comú. Posseïen, per tant, un vincle transitori i un objectiu compartit. Amb menys arguments —havia mormolat llavors, romàntica, na Sissí— havien començat un llarg camí moltes parelles duradores. En Blai Mir havia optat per concentrar-se en silenci en l’exploració abissal de les fondalades de na Sissí, a la recerca de noves rutes cap al desig.

La poderosa llum de la lluna d’abril projectava l’ombra del feix misteriós sobre el terra de la tanca. A en Blai Mir li va semblar que dibuixava la silueta d’un cos humà. «Deu ser un espantaocells» —va pensar potser influït pel pòster d’El mag d’Oz que hi havia a la porta de la cambra de la filla de na Sissí.

Va pensar que valia més que seguís camí cap al seu llit. Però l’instint encuriosit d’en Blai Mir va ser més poderós que els badalls i va acabar per returar la marxa. Va aparcar el cotxe al voral dret de la carretera i va creuar l’asfalt d’una rampillada.

Algú havia crucificat un individu que anava vestit només amb uns bolquers de vell incontinent. L’havien lligat de mans i peus als pilars metàl·lics que suportaven el pont, talment un Crist abufonat, grassonet i vermellós. Qui ho havia fet tenia un macabre sentit de la ironia.

En Blai Mir s’hi va atracar lentament, amb prevenció. El crucificat encara alenava. Tenia els ulls molt sortits de les conques, semblava com si estigués espaordit. O com si l’haguessin drogat amb alguna cosa més forta que la maria que ell havia fumat amb na Sissí.

Uns regalims verdosos amb grumolls marrons davallaven per les cuixes del crucificat, tot i els bolquers. Tenia el coll vençut i la mirada viscosa. La greixosa lluentor de la pell del rostre aplatat escopia la rosada llum de la lluna. Una barba curta, retallada amb un mirament afectat, li aportava un aire com de tenoret de províncies, una certa retirada de ninot de falla.

En Blai Mir coneixia bé aquella cara rodona i planxada. Tot i haver perdut la seva habitual petulància, aquell rostre faller mantenia —als ulls d’en Blai Mir— la seva ofensiva i habitual suficiència.

Va decidir que havia d’avisar la policia, per més complicacions que li dugués. Fiava que, al manco, no el fessin bufar.

Sempre s’havia tingut per un pacifista que no desitjava mal a ningú. Però en reconèixer el crucificat no havia pogut evitar d’alegrar-se que aquell energumen de rosari i sagristia hagués acabat amb els braços en creu, com un espantaocells amb bolquers de vell, concagat i lligat als pilars d’un pont a mig fer d’una obra que ell —en Blai Mir— trobava menyspreable i que aquell bujot havia aplaudit tant i amb tantes ganes i tan ofensivament.

Va pensar que qui ho havia fet tenia un macabre però admirable sentit de la justícia poètica.