20

El vestit de crepè d’un rigorós color negre, llarg fins just passats els genolls i de mànigues cisades, enguantava el cos encara esvelt de na Marta Giralt. S’havia deixat la cabellera en llibertat vigilada i se li esvalotava, tot arremolinat-se-li davant el front, cada vegada que l’oratge modest d’aquell migdia incrementava un poc el buf. Duia els llavis d’un elegant roig violent i es cobria els ulls amb unes enormes ulleres de sol de vidres negres que ella hauria definit, sens dubte, com a chics. Anava calçada amb unes sabates honestes i lluents, obertes, de taló alt i esmolat. Caminava per les irregulars llambordes del Pla de la Parròquia amb la convicció de qui tota la vida ha trepitjat sobre segur.

Havia decidit assumir el paper de viuda i es diria que pensava representar-lo fins el final, amb totes les conseqüències. Fins i tot parant el dol en solitari en el funeral que ella mateixa s’havia encarregat d’organitzar.

Havia fet inserir sis esqueles mortuòries en el Diari, amb les quals havia omplert una plana sencera. Una per cadascuna de les cinc empreses que havien estat propietat d’en Josep Fàbregues endemés de la més gran de totes, que corresponia a la família, que havia posat en nom d’una parentela que es diria que era inexistent. «La teva família no t’oblidarà», era tot el text que apareixia en l’enorme esquela, sense entrar en més detalls. Era l’única en què apareixia, endemés, el nom sencer del mort, Josep Maria Adalbert de Praga Fàbregues i Poch.

En Jaume Pons feia dos dies que vegetava tot confiant que en Nofre Arguimbau trobés el desllorigador, la porta de darrere que els permetés entrar en els inferns digitals de Menorca Verda. La seva investigació havia quedat gairebé detinguda davant allò que el Diari havia definit com «el suïcidi de l’èxit» en la nota necrològica que havia dedicat a la memòria del difunt. Havia aprofitat la falsa calma que havia seguit a la mort d’en Fàbregues per a refer-se després del geco que li havien infringit els pinxos romanesos i el mauro moral de la mort de na Cristina. I per a recapitular després del desgavell en què s’havia convertit el cas.

Menorca Verda continuava sense dir per què havia segrestat n’Avel·lina Vergés ni què pretenia aconseguir a canvi d’alliberar-la. Havien fet quatre pintades en contra de les rotondes i després qualsevol diria que s’havien fet fonedissos. I en Mateu Prats seguia bramant per les xarxes socials mentre n’Avel·lina Vergés continuava desapareguda.

El comissari Camprodon no havia deixat que en Jaume Pons s’atraqués al llaüt on, segons la versió oficial, l’agent immobiliari s’havia decidit a incrementar l’estadística menorquina de suïcidis. Tot i que en Jaume Pons no se creia que ni en Josep Fàbregues ni na Cristina haguessin decidit plegar de viure per iniciativa pròpia.

Si s’havia suïcidat, en Josep Fàbregues ho havia fet ben satisfet, com havia confirmat l’autòpsia. El seu sexe presentava restes orgàniques d’una relació recent i la seva sang informava que el coit havia estat ben regat amb cocaïna d’excel·lent qualitat i amb prou xampany d’una marca que, d’acord amb els bòtils buits que s’havien trobat en la luxosa cabina del llaüt Marta V, era de primera, com era d’esperar.

L’estat en què estava la cabina del llaüt quan la policia hi havia arribat havia fet pensar els investigadors que, o bé en Josep Fàbregues era un tità sexual o allà s’hi havia celebrat una bacanal eròtica. Els resultats provisionals de les proves pericials havien indicat que al llaüt havia tingut lloc una festa més tost desgavellada on hi havien participat almenys en Josep Fàbregues i cinc persones més que la policia encara no havia pogut identificar, per més que ho estaven investigant.

Tot i l’hermetisme oficial, el talp que el Diari tenia a comissaria havia fet la seva feina d’una manera prou eficient perquè en Rafel Sanz pogués informar puntualment en Jaume Pons de l’estat de situació de les investigacions. Per més que el diari —sempre tan prudent— mantenia la primera versió publicada de la mort d’en Josep Fàbregues, on s’atribuïa la causa al suïcidi.

—Una pellofa, per favor.

Va demanar en Jaume Pons a un cambrer esquàlid, nerviüt, que en l’estretor del seu petit bar es movia amb la silenciosa i harmònica sinuositat d’un rèptil. Tenia la barba i els cabells blancs i molt curts. Havia sortit a atendre’l a la vorera del carrer, on en Jaume Pons acabava d’encetar, desficiós, un cigarret.

Al seu costat, dues botigueres de comerços propers prenien cava mentre es deixaven acaronar pel tímid sol d’abril i intercanviaven confidències paramatrimonials sense que els importés esser sentides.

El cambrer va dur la pellofa a en Jaume Pons quan aquest ja s’estava acabant la cigarreta i coneixia ja fil per randa tots els doblecs i les costures de les presumptes però galdoses banyes que duia estoicament el marit d’una de les botigueres confidents. Va fer una darrera calada al cigarret i llavors va entrar en el local. Si volia tornar a obrir el despatx de detectiu, ja sabia on trobaria feina.

No havia posat mai els peus en aquella minúscula bodega del Pla de la Parròquia, però un explorador de la selva etílica maonesa l’havia informat que allà encara hi servien, d’una manera condreta, la modesta i indígena versió del gin fizz que és la pellofa.

El local, que era d’una elegància sòbria, amable i cordial, convidava a la confidència domèstica i a la seducció verbal. En aquella primera hora del migdia estava ocupat per una brigada de desvagats que ensumaven la jubilació de prop. Mentre s’abeuraven, exercien de circumspectes comentaristes de l’actualitat local. El tema del dia era l’espectacular arriada de teló d’en Josep Fàbregues, tan excessiva com tota la resta de la seva vida desmesurada.

En Jaume Pons s’havia arrecerat al darrere del vidres del mostrador de Sa Bodega per a contemplar l’arribada de les forces vives locals a l’espectacle social que estava a punt de començar a la parròquia de Santa Maria, tot i que semblava que amb una pèssima entrada.

Quan no feia ni cinc minuts que el vehicle oficial de la funerària havia arribar a l’església amb el cadàver d’en Josep Fàbregues dins la caixa, van arribar en comitiva les set desconsolades treballadores de Biosfera Estates, encapçalades per n’Àgueda, secretària en cap del mort.

Immediatament després van desfilar pel pla de la parròquia Javier i Jonathan Camprodon, pare i fill, comissari i subaltern, disposats a donar el guardamés a la viuda postissa de l’especulador immobiliari finat.

Poc després que la delegació de les forces policials van passar cap a l’església, tots junts —tots per a un i un per a tots, com quan anaven de putes—, l’advocat Tomeu Campins, l’agent immobiliari Llorenç Busutil, el director de banc Quicus Gelabert i, una mica més endarrerit, a quatre passes, el galibardo i doctor en medicina general Gumersind Vadell. Eren tota la representació que la sempre respectuosa i discreta burgesia menorquina havia decidit desplaçar al funeral per tal d’expressar a l’escassa família present la consideració que els mereixia el difunt. Havien hagut de desplaçar les seves còrpores atrofiades poc més de cinquanta metres, des de les ratades butaques d’escai del casino —en primer tan selecte— de la desmaiada gent de la bona societat local.

A poc a poc van anar arribant també a l’església alguns representants dels gremis més representatius de la monòtona vida de la ciutat. Cadascú pel seu compte, van entrar a Santa Maria tres bancaris amb pretensions de banquers, dos ociosos jugadors compulsius de golf i tres odiosos professionals sense ofici aparent ni benefici explicable. Poc després van arribar-hi quatre odiats agents immobiliaris de la competència, cinc botiguers de comerços amb més pols que mercaderies en els prestatges i un proxeneta agraït i a la vegada preocupat pel futur del negoci. Finalment van comparèixer tres dones filipines de mitjana edat que en Jaume Pons va deduir que eren les encarregades de treure la pols i les conseqüències de les freqüents disbauxes a la casa, el negoci i el llaüt de l’especulador difunt.

Gairebé a misses dites, des de la costa de Sa Plaça va fer acte de presència, de camí cap a l’església, una parella que estava formada, sens dubte, per estranya gent del nord. Tenien, tots dos, els cabells del color de la cervesa. Ella el duia lligat en una coa de cavall i ell pentinat amb una clenxa perfecta i tirat una mica cap enrere. L’oval bronzejat de la cara d’ella i els seus ulls ametllats, com de pintura egípcia, havien estat treballats a consciència per les mans d’un expert cirurgià. El rostre sever i quadrat d’ell, igual de castigat pel sol, estava ple d’arrugues, fondes com a solcs, que li conferien un gest adust que desmentien les informals però cares robes que vestia i el rellotge d’or del braó endret. Eren, ambdós, d’una bellesa pneumàtica. Caminaven i es comportaven talment com ho faria qualsevol parella emparentada amb una monarquia a punt de ser destronada. Feien cara de cansats, d’haver dormit poc i malament.

—Quid pro quo, comissari —va dir en Jaume Pons per tota salutació i amb el seu millor somriure—. Bon dia, Jonathan. Havien vist mai un funeral tan animat?

—Què vols, Pons? —va dir condescendent i amb cara de pomes agres el comissari Camprodon després de fer un glop llarg de cervesa.

—Saber si tenim notícies dels meus amics romanesos —va respondre, dòcil—. Quid pro quo, recorda? Encara me fan mal les freixures…

—No són més que quatre delinqüents d’estar per casa, Pons —va intervenir en Jonathan Camprodon—. No val la pena de perdre-hi ni cinc minuts.

—Començam a tenir massa suïcidats, no ho troba, comissari? —va dir en Jaume Pons sense obtenir més resposta que una mirada tèrbola d’en Javier Camprodon, a qui començava a pujar-li de to el malaltís color rosat de cul de nadó del rostre—. Tot i que en Fàbregues es veu que va cantar un adéu a la vida bastant entretingut. Al cap i a la fi va morir com va viure, rodejat de femelles, coca i xampany de dalt de tot.

—Se suposa que aquesta informació és secreta! —va protestar en Jonathan Camprodon.

—Confidencial —el va corregir en Jaume Pons.

—A Menorca, Jonathan, l’única cosa que hi ha secreta és la fórmula del gin i encara gràcies! —va reblar el comissari—. A veure si ens entenem, Pons. Gràcies a la teva ajuda hem pogut relacionar la mort d’en Fàbregues amb la de na Cristina Llambies, que és ben possible, com deies, que hagi estat assassinada, tot i que li quedaven quatre dies. Ho estan investigant, per més que ja està incinerada i el jacuzzi on va morir l’han fet net amb lleixiu. Tot un nyap d’investigació, ho he de reconèixer. Els companys que van fer l’atestat no van veure res estrany i tampoc el forense, tot i que ara diu que tal vegada sí que algunes marques i punxades que va atribuir al tractament de la malaltia també podien ser senyals d’haver-se resistit. Tampoc no van fer proves toxicològiques, que tanmateix haurien sortit molt contaminades pels tractaments. Tal vegada no sabrem mai si realment es va suïcidar o va ser assassinada, Pons. Ara, si la van matar, va ser una feina feta per bons professionals, qui sap si no els mateixos que van escatar en Fàbregues.

—Avui dia és més fàcil trobar un bon assassí que un lampista apanyat, comissari. I més barat. Ja li ho vaig dir. La tropa que hi ha darrere Menorca Verda no té escrúpols, són gentussa sense feda.

—La policia científica de Palma està fent feina en l’assassinat d’en Fàbregues i esper que ben prest tinguem resultats —va continuar el comissari, que sabia que li devia una explicació a en Jaume Pons—. Sembla que va morir a causa d’un edema pulmonar i cerebral provocat per una sobredosi molt gran de cocaïna. Algú el va a obligar a beure-se-la dissolta en aigo o en xampany. Una quantitat tan alta és impossible que ningú l’esnifi, per més col·locat que vagi. La coca dissolta se li va barrejar amb la que s’havia pres de manera voluntària durant el sarau i bona nit caragol.

—Esper que me tengui al corrent, comissari —va dir amb el seu to més educat en Jaume Pons.

—L’ajuda que ens has donat no et dona dret a ficar el nas arreu, Pons. Si te fa il·lusió que els romanesos dormin uns quants dies a la carretera de Sant Lluís, ho dius i et donarem el gust. Ara, tampoc no te passis ni un fil.

—Què hi havia en el llaüt, comissari, què va passar? —va demanar, dòcil—. Qui hi havia, endemés d’ell?

—Tothom que va ser al llaüt té coartada, Pons. Na Marta Giralt a les deu ja era de tornada al restaurant. Hi va fer poc més d’una hora, en el llaüt. També en tenen, de coartada, una parella d’alemanys que es veu que feien negocis amb en Fàbregues, un tal Rolf Kahn i la seva dona, Kathrin Kahn. Van anar a sopar a La Minerva i després van estar fent copes al pub Sa Falúa fins que va tancar. Van partir del llaüt un poc abans que na Marta Giralt i a les deu ja sopaven. Són aquesta parella amb tanta història que deus haver vist entrar al funeral. Es veu que els va la marxa. Ell és un empresari important, amb molts d’interessos immobiliaris a Mallorca, un col·lega d’en Fàbregues. Ella diuen que era una cabaretera coneguda, abans, a Berlín, o una cosa així. També hi ha empremtes arreu d’un parell de putetes filipines que no saben fer la o amb un got i que, després d’haver ben repassat en Fàbregues, encara van tenir temps de deixar satisfets un parell de pagesos en un apartament de Son Vilar. També comprovat. Tothom net, tothom sense antecedents ni cap motiu, almanco aparentment.

—En el lavabo del llaüt hi havia una copa emprada de xampany que no té empremtes de ningú, immaculada —va arrodonir l’informe pericial en Jonathan Camprodon.

—Tal vegada mentre esperava que la coca provoqués l’edema cerebral a en Fàbregues, qui el va matar es va prendre una copeta de Moët Chandon i es va entretenir tot anant de ventre, Jonathan —va dir, provocador, en Jaume Pons.

—La seqüència si fa no fa va ser la següent —va continuar el comissari tot passant per alt la ironia punyent d’en Jaume Pons—. Devers les nou va arribar na Marta Giralt, que ho va fer a peu. Poc després va comparèixer la parella d’alemanys en un taxi. Un vesí que viu en el moll, boni davant el llaüt, i que es veu que té el vici de practicar el violí darrere els vidres, per a martiri dels vesins, afirma que devers les nou i mitja va veure arribar també una dona morena de mitjana edat amb ulleres fosques. Ho va fer en un taxi que la va esperar mal aparcat justament davant la cotxeria del violinista xafarder. Li va semblar que era alta però tampoc sense fer llarg, de devers un metre setanta, i que era una mica refeta, també sense exagerar. Duia sabates planes, camisa fosca i uns texans que li anaven massa estrets. El violinista diu que li va veure una retirada a no sap qui, però que per més que intenti fer memòria no hi cau.

—Qui va trobar el cadàver, comissari? —va demanar en Jaume Pons.

—La viuda —va respondre desganat el comissari i després de fer una llarga pausa va seguir—: Bé, en realitat de viuda en té ben poc, ja que feia mitja vida que estaven separats.

—Però sembla que té coartada, Pons, ja t’ho hem dit —va ficar cullerada en Jonathan Camprodon—. En Fàbregues va morir devers la una. I na Marta Giralt no el va trobar fins les dues, quan va tancar el restaurant…

—I ara, Pons, deixa’m acabar la cervesa en pau amb el meu fill, que hem vingut a xerrar qüestions de família —va concloure imperatiu el comissari Camprodon.