10

La passa següent la podia triar fins i tot a cara o creu. Tot i que sabia que a la vida, quan cauen, les monedes mai no queden de cantell.

Les úniques persones que sabien la veritat sobre Menorca Verda eren les que coneixien també la veritat que s’amagava al darrere del segrest d’en Josep Fàbregues. Eren dues veritats complementàries, tot i que en realitat formaven una única veritat fatal amb dues cares, com si es tractés d’una falsa moneda que tant serveix per a comprar la impunitat com per ressuscitar Menorca Verda quan més convé.

En Jaume Pons havia descartat, d’entrada, la implicació d’en Larrauri. Per més que la maledicència camuflada i covarda de la xarxa digital el volgués incriminar. I ja havia llançat prou brumer a en Josep Fàbregues, a veure si picava l’ham.

Era qüestió d’armar-se de paciència, fer com en Nofre Arguimbau quan sortia de cacera digital. Hi quedaven per descartar l’ex-dona del fals segrestat —encara espectacular i encara envejada, la sensacional Marta Giralt, als seus seixanta anys complerts— i l’antiga secretària de l’agent immobiliari i ex-amant seva, na Cristina, de la qual no recordava el cognom, si és que l’havia arribat a saber mai.

Tot i que en Jaume Pons havia pensat que havia fet la conquesta de la seva vida, ara sabia que na Marta Giralt l’havia seduït, només, per a dur-lo a la música que tocaven, ben afinats, la resta d’implicats en el cas.

De na Cristina només n’hi quedava una certesa vaga del seu cos primerenc i impulsiu. Creia recordar que era d’una certa innocència afectada, d’una maduresa impostada, possiblement manllevada d’un exacerbat desig d’agradar. Havien tingut una intensa i fugaç història plena d’alcohol i sexe mentre ell investigava el cas. Només s’havien permès una nit de quietud i confidències mentre el plaer aprenia el ritme petit del rompre de les onades, que els arribava, com un murmuri, des del mar proper. Era durant aquella nit d’amor calmat, quan havien begut vi blanc Vinya d’en Saturní amb glops molt pausats fins gairebé l’albada.

La seva relació amb na Cristina havia estat una breu història desenfocada per la poderosa presència i l’atracció obsessiva del cos enlluernador, més madurat i expert de na Marta Giralt.

Tot havia durat, en qualsevol cas, només, el temps escàs que va durar la investigació. Un cop alliberat en Josep Fàbregues del fals segrest, en Jaume Pons va perdre tot rastre de na Cristina. I va haver de sofrir en l’amor propi, amb una recança inextingible, de mascle dolgut, les conseqüències de la burla còmplice de na Marta Giralt.

Durant el cas Fàbregues havia pensat que mai tornaria a viure una plenitud eròtica com la que havia sentit entre els braços de na Marta Giralt i amb les rialles fresques i embadalides de na Cristina. Fins que va descobrir la farsa de la dona del poderós agent immobiliari segrestat i na Cristina va desaparèixer de cop i volta de la seva vida, sense dir-li adéu. Talment com ho va fer, també, de la feina. Segons va poder esbrinar, havia partit de l’illa amb una oferta de treball rumb a no se sabia ben bé on.

De na Cristina, en Jaume Pons no en va tornar a saber res fins que un dia, quatre o cinc anys després, la va trobar de manera accidental pel carrer Nou. Quan la va abordar, tot just va dedicar —li un hola sec com la cinglada d’un fuet. Llavors va girar cua i va partir per on havia vingut.

El fals segrest d’en Fàbregues havia estat el cas, també, en què en Jaume Pons havia fracassat professionalment d’una manera més estrepitosa, tot i el triomf aparent i la hipòcrita gratitud social que va recollir. Va rebre fins i tot el generós aplaudiment interessat del Diari, que recuperava, amb l’alliberament d’en Fàbregues, un dels seus millors anunciants.

L’únic solatge que n’hi quedava, de tot plegat —de la feina i el sexe—, era d’una agror que per moments li resultava insuportable. D’ençà de la reaparició de Menorca Verda, els dies del cas Fàbregues li revenien a cada instant com si fossin la sola causa de la seva derrota moral. Li semblaven, ara, el preàmbul necessari de la lúcida desolació que estava començant a ocupar el lloc del seu etern cansament vital, com si fos una cruel suplantació.

No tenia cap pista més, pensava, que la reaparició farsant de Menorca Verda. Però potser anava errat. Era una intuïció, només, que era incapaç de constatar. La presència de Menorca Verda no havia de significar de manera necessària que s’enfrontava amb la repetició de la jugada. Al final potser es tractava, només, tot plegat, d’una desorientadora casualitat, d’un mcguffin que algú li havia parat d’una manera qui sap si ni tan sols conscient.

El nom de Menorca Verda no era cap absurd, al cap i a la fi. Sobretot si es tractava de posar nom a una colla d’ecologistes disposats a tot per defensar els seus postulats. Si se li havia pogut acudir a en Josep Fàbregues per encobrir la paròdia del seu segrest, també podia correspondre ara a un col·lectiu real que tingués la intenció de convertir en accions criminals la crispació creixent de bona part de la societat menorquina.

Hi havia, endemés, encara viva, la memòria de tanta gent que s’havia empassat la versió oficial del segrest. Algú podia haver revifat la flama irreal de Menorca Verda, imitat els seus imaginaris activistes.

Amb el pas del temps i ajudats per la irritació social provocada per la construcció de les rotondes i la desprotecció del territori, els membres del fals grup ecologista havien pogut guanyar, als ulls de moltes persones indignades, la categoria moral d’herois de la defensa de Menorca. Així com l’imaginari popular acaba per distorsionar moltes vegades la veritat fins a transformar-la en un mite sense correspondència cabal amb la realitat, el pas del temps havia retorçut la falsedat de la història del segrest d’en Fàbregues fins a convertir Menorca Verda en la salvadora de la bellesa salvatge de Rafal Petit.

El de l’edat era també un argument pueril. L’activisme i la violència no eren patrimoni dels joves ni fer-hi prop. La vida en brindava exemples a cada instant. Així com en Larrauri i ell havien estat protagonistes del cas Fàbregues i ara es tornaven a trobar enfangats en un cas, alguns espectadors innocents de llavors podien haver acabat per esdevenir autors. O si més no els inductors del segrest de na Vergés i la crucifixió fracassada d’en Mateu Prats.

I hi havia les ressenyes i notícies sobre el cas Fàbregues encofrades en les hermètiques hemeroteques de l’illa. I no podia oblidar l’aclaparadora omnipresència de Google i la seva capacitat de bussejar fins i tot en els temps molt anteriors a l’aparició d’Internet.

En Jaume Pons va pensar que tot era possible i que possiblement res no era cert, que ben possiblement havia errat el rumb. Però no podia fer altra cosa que seguir el fil que havia començat a estirar. Ni que fos per a poder descartar-lo, havia de fer i desfer el camí. Com li havia dit en Nofre Arguimbau, es tractava de donar un pas endavant i dos enrere. Tantes vegades com fes falta.

Na Marta Giralt contemplava, ensensada, el moviment suau i noble dels poderosos iots amarrats al moll. Tenia els ulls lluents, bells i verdosos, delicadament metal·litzats. Un somriure fràgil, tot just perceptible, es dibuixava en la boca discretament molsuda, d’una carnalitat salvatge.

Com el dia que en Jaume Pons la va conèixer, duia els llavis tot just vestits d’un roig discret que a penes velava la voluptuositat primària de la boca. Ara es prenia, orgullosa i serena, una copa de cava amb glops petits i espaiats.

No es cansava mai de contemplar el breu horitzó, d’un blau encès, que estava al seu abast des de la terrassa del frívol restaurant afrancesat que regentava en el port de Maó, el Giralt Bistrot.

El pas del temps havia estat generós a l’hora de respectar el seu cos esvelt, de gasela creguda i senyora, de filla de bona casta aveciada pels millors col·legis privats de Barcelona. Tenia la pell llisa i polida d’una dama que sap que ho és de naixement, que amb el llinatge ha heretat la dignitat d’una nissaga antiga i orgullosa, respectada i qui sap si fins i tot respectable.

Aquell fosquet s’havia pentinat els cabells, daurats i fulgents com el cava envellit en un barral de roure afrancesat, en un monyo recollit i molt tibant, sobri i elegant, que enaltia la seva nuca de dona estirada.

Com era el seu costum, no duia joies ni penjolls. El coll, llarg i esvelt, absolutament despullat, per temps hauria estat el reclam perfecte per a l’anunci publicitari d’una guillotina.

Un vestit blanc i volós, breu i lleuger, estampat amb gladiols blavencs, que s’endevinava fresc i sedós, cobria amb discreció el seu cos bronzejat amb mesura, educat a consciència pels millors massatges i les dietes més exigents i exclusives. Unes sandàlies blanques de taló modest descansaven al costat del seu peu esquerre, que reposava en terra. Tenia creuades les cames llargues i encara turgents. La cuixa dreta exhibia sense falsos pudors la seva esplèndida maduració. D’ençà del seu sonat i car divorci de l’agent immobiliari Josep Fàbregues, era una dona de fama inassequible.

En Jaume Pons l’admirava embadalit des del volant del Panda de lloguer mentre mirava d’agafar coratge per envestir-se d’una vegada per totes amb una de les ferides més doloroses del seu passat.

—Hola, Jaume Pons.

Va dir na Marta Giralt sense ni tan sols girar-se per a mirar en Jaume Pons, que se li havia atracat silenciosament per darrere, fent volta per a no ser descobert abans d’hora.

Semblava que estava molt interessada en el lent moviment de bressol d’un veler enorme amb el casc del color del ciment sec, propietat d’un dels més venerats salvadors estiuencs de Menorca.

—Me sap greu, però no obrim fins les vuit —va afegir davant el silenci pertinaç d’en Jaume Pons.

—No tenc gana, Marta Giralt. Fa molts d’anys que se me va espassar la gana de tu i de tot —va respondre en Jaume Pons amb el to més sec del seu repertori.

—I set? Set en tens, o també l’has perduda? Una mica de cava? Jo avui bec Kripta, de Torelló Mata. Caríssim, però formidable. Però si prefereixes vi, o una cervesa, també en tenim. I aigo, fins i tot. Envasada. Açò sí que t’ho puc oferir. Ni que sigui pels vells temps.

Na Marta Giralt seguia sense desviar la vista del iot del generós salvador àulic de la pàtria. Es balancejava, el veler, amb una cadència gairebé tan lenta com les seves espaiades paraules. Les pronunciava sense gairebé ni moure els llavis, als quals li havien nascut, només, amb el pas dels anys, uns subtils i breus plecs a les comissures.

—Gràcies, tampoc no tenc set —va respondre secament en Jaume Pons, que lluitava per no caure en la xarxa de seducció que ella li estava llançant.

—No es tracta de tenir set sinó de tenir ganes o no de beure, Jaume Pons, de gaudir de la vida. La vida no és més que una successió de moments fets de petits plaers. Més enllà d’aquests instants, tot és rutina o ruïna. La rutina és cosa de mesquins, de miserables. I la ruïna de pobres. No et deus haver convertit en un miserable o un pobre, tu, Jaume Pons, detectiu privat?

—Ja fa estona que vaig descobrir per què sols emprar el plaer, Marta Giralt —va respondre en Jaume Pons maldant d’escarnir la seva manera de tractar-lo—. L’únic plaer que encara esper satisfer és descobrir què hi ha darrere la reaparició de Menorca Verda. I estic convençut que tu m’ho sabràs explicar. No tenc pressa. He après a conviure amb la paciència.

—Que ho ets de beneit, Jaume Pons! —va respondre na Marta Giralt mirant per primera vegada en Jaume Pons a la cara—. Ja veig que no vas entendre res. Encara vas entendre molt menys del que em pensava. I damunt vas per la vida d’espavilat. Encara t’hauré d’explicar què va ocórrer. Tants d’anys com han passat i no has descobert res. Reserva taula per dos al Rais per a les deu. I espera’m allà. Podríem sopar aquí, però no estaria bé que et fes pagar a ca meva. Endemés, al Rais es menja molt millor. Què hi hem de fer! I fes el favor de treure’t aquesta americana tronada. Fa massa calor per fer el ridícul.