13

Les fornades recents de policies havien canviat les tècniques d’investigació tradicionals, basades en la intuïció i el mastegot, per mètodes fonamentats en la tecnologia informàtica i la psicologia criminal. Però seguien sense aprendre a picar a la porta d’una manera civilitzada. En açò, encara es comportaven igual que quan en Jaume Pons exercia de detectiu privat i havia d’haver-se-les amb els mètodes i els policies del comissari Vàzquez, entrenats en els usos i abusos de les acadèmies franquistes.

Quan havia sentit apallissar la porta, jeia al llit de l’altell de l’autocaravana mentre fumava i esperava, pacient, la visita de la policia. Estava convençut que no podien estar gaire a arribar després del comentari penjat al web del Diari per la tal Cristina Menorquina. Mentrestant, escoltava el roncar felí de na Sissí Prohens, que dormia plàcidament al seu costat després de la llarga sessió de sexe que, amb les seves pacients moixonies, havia aconseguit extraure d’en Jaume Pons tot i l’atordiment que el descobriment fet per en Nofre Arguimbau li havia causat.

Era massa casualitat, que la suposada autora de la nota que l’implicava en el cas es digués Cristina, com la seva antiga i breu amant. La mateixa Cristina amb qui havia begut vi blanc Vinya d’en Saturní fins a l’alba entre confidències que miraven, confiades, cap al futur. La Cristina que havia estat, al mateix temps, la secretària d’en Josep Fàbregues i, sempre segons na Marta Giralt, també la seva còmplice i amant.

Havia de localitzar-la amb urgència. Havia pensat de contestar el missatge del web del Diari fent-li entendre que necessitava parlar amb ella, però açò implicava destapar les seves magres cartes.

La Cristina del missatge també podia no ser, ben fàcilment, qui ell necessitava que fos. Perquè també podia ser un parany de la pròpia Marta Giralt o d’en Josep Fàbregues. Tanmateix, açò era el que en Jaume Pons havia pensat per un instant quan encara no sabia l’àlies amb el qual estava signat l’escrit. A Escòcia no s’hi cacen lleons, però a l’exèrcit mafiós del clan Fàbregues tots anaven armats amb mcguffins fins a les celles.

Va decidir confiar que en Nofre Arguimbau aconseguiria seguir la traça del missatge fins a l’ordinador d’on havia sortit. Havia de reconèixer que l’havia sorprès. Li havia demanat ajut perquè no tenia a qui recórrer, però sense gaire esperances d’obtenir resultats tan positius com els que fins ara havia tingut. Mentre en Nofre Arguimbau cercava d’on sortia l’àlies Cristina Menorquina, ell es dedicaria a esbrinar quin cognom tenia la Cristina vertadera i on parava. Començava a tenir massa preguntes per fer-li. Tot açò, és clar, amb el permís de la policia.

Na Sissí Prohens tartamudejava quan estava desperta i en adormir-se ensordia. Si no, no es podia explicar que seguís feliç amb els seus roncs amb l’estabor que estava armant la policia. En Jaume Pons va descendir de l’altell de l’autocaravana, es va posar uns pantalons i va obrir la porta.

—És vostè en Jaume Pons, zelador del Mateu Orfila i detectiu privat sense llicència? —va demanar un policia que tot just s’afaitava, amb la cara plena de grans massacrats i unes ulleres com les dels policies que patrullen la ruta 66 a les pel·lícules sobre els àngels de l’infern.

—Som en Jaume Pons, detectiu privat que no exerceix i zelador de vacances. Quin plat he romput?

—El comissari Camprodon l’espera ara mateix a comissaria.

—Estic detingut o me puc afaitar i posar una camisa? Si es tracta d’una visita de cortesia convé anar-hi en condicions.

—Es pot vestir i afaitar, si li ve de gust. Però ràpid. De moment entrarà a comissaria com si fos un convidat de la casa, però no li podem garantir que en surti igual.

El despatx del comissari Camprodon era gairebé tan fred, impersonal i deixat com les dependències sindicals de l’hospital Mateu Orfila o de l’aeroport. I açò que, d’ençà que havien tancat el bar Miranda —antiga co-seu etílica dels cossos policials maonesos—, els successius comissaris que havien ocupat la plàcida plaça de cap de la policia de l’illa havien hagut de passar bona part de la seva vida entre aquelles quatre rònegues parets, que reclamaven una mà de pintura amb urgència.

Les polítiques d’austeritat havien arribat fins i tot a la mida del retrat fotogràfic del rei vigent, que presidia el despatx. Una empremta marronosa en forma d’orla envoltava el marc de la imatge. L’havia deixat a la paret la fotografia del monarca anterior, ara a la reserva. Un observador més atent als detalls que no en Jaume Pons hauria pogut distingir un matís en el grau del to marró de l’orla. Hauria reparat en la diferent intensitat de les marques que havien deixat a la paret la fotografia del rei caducat i l’empremta més perifèrica que hi havia gravat a còpia d’anys el retrat de la jeia del dictador Franco. Al costat de la fotografia règia, un clau ganxo rovell clavat a la paret i la taca marronosa que hi havia deixat la secular presència d’una creu palesaven la conversió a l’agnosticisme dels cossos policials.

—Segui, senyor Pons.

Va dir el comissari Camprodon sense alçar els ulls de l’expedient que estava revisant. Es tractava de mitja dotzena de folis escrits a mà, tot un catàleg de misèries humanes. Eren les notes compilades pel comissari Vàzquez de quan en Jaume Pons es dedicava a l’art d’ensumar braguetes.

Es va asseure a la cadira que hi havia davant de la taula de despatx del comissari, disposat a aguantar el sermó. Sabia a bastament que no podia esperar res de bo de les opinions que el comissari Vàzquez havia deixat escrites sobre ell per a la posteritat.

—Ja deu saber per què l’he enviat a demanar.

Va afirmar el comissari Camprodon sense alçar encara els ulls de la cal·ligrafia grossera i infantil del seu oblidat antecessor. Parlava un català voluntariós però precari, amb una impostació afectada de castellà antic i una mica ranci, sense la cantarella prepotent de les més recents generacions d’immigrants conversos, per gust o a la força, a la parla dels nadius.

—Vostè dirà.

Va respondre flegmàtic. Llavors el comissari Camprodon va alçar els ulls del foli groguenc on el comissari Vàzquez havia escrit les desventures d’en Jaume Pons en el cas de l’assassinat del bijuter Taltavull.

—Aquí diu que vostè és un detectiu privat ben poc disposat a seguir les normes —va afirmar sense gota d’ironia el comissari Camprodon.

—El comissari Vàzquez, Déu el tengui, sempre em va tenir en molta consideració. Era un home de grans principis i pitjors finals.

Mentre es dirigia a comissaria escoltat pel policia barbamec, en Jaume Pons havia decidit d’adoptar el sensat paper de mosca morta. Però tot havia estat trepitjar el trespol esquarterat del vell edifici policial de la plaça Miranda i revenir-li l’enuig que havia arribat a sentir pel comissari Vàzquez i, ja no diguem, pels seus insolents sequaços amb placa i patent de cors.

—Què és Menorca Verda, senyor Pons?

Va demanar el comissari secament mentre s’alçava lentament de la cadira. Havia decidit que necessitava estirar les cames, magres com caramuixes, tot fent una volta fins la porta del despatx. Aquesta casta de decisions eren les preferides del comissari, més tost feble d’esperit. Llavors va tancar suaument la porta amb una empenta tímida, com si estigués avergonyit d’haver d’emprar la força per a un acte tan banal.

Javier Camprodon era un home estret d’espatlles i amb el pit decaigut, com a derrotat per la seva pròpia falta de coratge. Ja tenia prou edat per poder reclamar la jubilació del cos de policia, però estava mancat de la voluntat necessària per a resistir una vida ociosa al costat de la seva dona. Estava casat amb una menorquina eixuta de carns, capficada a totes hores en l’ordre i la netedat de la casa que compartien a l’eixample petit burgès de Malbúger. La seva dona tenia un caràcter espartà i una mentalitat d’ascendència prussiana. Estava molt més dotada per al comandament de tropes que no ell, sempre més preocupat per llepar-se les ferides que no per ferir.

—Ho té tot molt ben explicat en aquest expedient que estudiava quan he arribat —va respondre pausadament en Jaume Pons—. El comissari Vàzquez sempre va tenir molt clar el significat de la paraula ponderació. Ho tenia tan clar que no va emprar la ponderació en tota la seva puta vida.

—No jugui amb la meva paciència, senyor Pons, que no és gaire més gran que la seva vergonya.

—Així millor m’expliqui idò per què m’ha fet venir. Perquè, pel que veig, vostè no du camí de convidar-me a prendre el te.

—Què en sap de Menorca Verda, Pons?

En Jaume Pons va fer una llarga pausa, com meditant una resposta que en realitat duia més que estudiada. L’havia preparat a bastament mentre contemplava, neguitós, el cul turgent de na Sissí mentre dormia, plàcida i satisfeta, a l’incòmode llit de l’altell de l’autocaravana.

—Sé que Menorca Verda va segrestar l’agent immobiliari Josep Fàbregues —va dir a la fi— i que la seva dona me va contractar per trobar el seu marit. I també sé que ho vaig fer i que vaig deixar el comissari Vàzquez amb un pam de nas. No m’ho va perdonar mai, el comissari, que era tot un tros de pa dur.

En Jaume Pons es va alçar de la cadira i va mirar per un instant als ulls el comissari Camprodon, com desafiant-lo. Llavors va anar lentament fins un arxivador metàl·lic que hi havia a un racó del despatx. Tenia la clau posada. Com un qui no vol la cosa, va obrir lentament el calaix d’enmig. Només hi havia un parell de gots petits i un bòtil de gin Xoriguer. Va pensar que hi havia coses que no canviarien mai. Llavors va tancar el calaix metàl·lic amb una empenta forta. El calaix va fer el mateix renou de llauna que feia la porta del seu vell Renault 4L, l’únic cotxe amb el qual s’havia arribat a sentir identificat. Com tantes altres coses, feia una pila d’anys que l’havia hagut d’enviar a desballestar. Llavors va seguir:

—Vaig alliberar en Fàbregues, comissari. Jo, tot solet. Però no vaig aconseguir detenir els segrestadors, que van desaparèixer Déu sap com. Jo no els vaig cercar, me pot ben creure. Açò era cosa de la policia. Però la policia no ho va arribar a afinar mai, qui eren ni com van fugir. Ara, vist des de la distància, diria que el comissari Vàzquez no es va bategar gaire per resoldre els cas. En aquell temps la cosa estava molt remenada, amb els sindicats fent vagues, manifestacions cada dos per tres i amb els lladres robant tant de dia com de nit. Talment com avui dia. L’única diferència és que llavors robaven pobres i rics i ara o tens doblers o ja no et deixen ni robar. En qualsevol cas, la fulla de serveis del comissari Vàzquez tenia tantes patenes que ja no venia d’una. I la meva feina era trobar en Fàbregues i punt. Així que, fossin qui fossin, els segrestadors d’en Fàbregues en van sortir amb salvament. Bon vent i barca nova. Si ara Menorca Verda ha reaparegut, la resposta la trobarà en els seus papers i en la ineptitud del comissari Vàzquez.

—I per què diu la tal Cristina Menorquina que ni vostè no ho resoldria?

—Açò convindria que li ho demanàssim a ella.

—Primer l’hem de trobar. I aquí és on hi entra vostè.

—Vol que la cerqui? —va exclamar en Jaume Pons tot fent veure que s’esglaiava—. Aquesta sí que és bona! Un policia qui demana a un detectiu privat retirat que li faci la feina! Perquè estic retirat, sap? I el comissari és vostè i té tota una colla de galifardeus teòricament molt ben preparats a les seves ordres. Jo ja fa una pila d’anys que no sent l’olor d’una bragueta.

—No me toqui els nassos, Pons. Qui és na Cristina Menorquina?

En Jaume Pons va respondre amb un gest que deixava clar a bastament que no sabia qui era. Després hi va afegir, davant el silenci tens del comissari:

—Me sap greu de no poder-lo ajudar, comissari, però de sempre que he tingut massa admiradores.

Es va disposar a aguantar la reacció violenta del comissari. Imaginava que avui dia la policia reservava la vella tàctica del mastegot preventiu per les situacions més delicades, però suposava que ningú ni res no el salvaria d’un eixabuc de ressonàncies bíbliques. No coneixia la qualitat liquada de la sang del comissari, que li havia tenyit la cara suaument i de cop d’un color rosa com de cul de nadó, potser de gamba més tost massa bullida.

—És estrany, però el comissari Vàzquez no va deixar res escrit, sobre que vostè fos un picador rebordonit —va respondre amb una inesperada exhibició de temprança el comissari Camprodon—. El tenia només per un inútil, un descarat, un pocavergonya i un putifeina.

—No anava desencaminat del tot, el comissari Vàzquez. Només se li va oblidar d’escriure que de més jove jo tenia molt d’encant.

Va dir en Jaume Pons. Llavors es va tornar a seure a la cadira. Va encendre una cigarreta, sabedor com era que estava prohibit fumar en tot el recinte policial.

El comissari Camprodon ni es va immutar. Va anar fins en Jaume Pons i li va treure tranquil·lament la cigarreta de la boca. Llavors es va dirigir fins a la finestra, va guaitar per veure si passava algú pel carrer i va llençar la cigarreta a l’asfalt.

—Diria que li convé col·laborar, senyor Pons. A tots dos ens convé que ens ajudem. Vostè m’ajuda a cercar na Cristina Menorquina i jo el deix en pau. Diuen que un bon acord és aquell en que ningú no hi surt perdent, tot i que només hi guanyi un. I, me cregui, vostè té totes les de perdre i jo les de guanyar, amb acord o sense. Més prest que tard trobarem qui sigui qui firma amb el nom de Cristina Menorquina. Hem demanat ajut a la brigada de delictes informàtics, i ja sap com són aquestes coses, lentes però segures. Ara, jo tenc pressa. Més que res perquè comença a fer calor i me’n vull anar al xalet de Binibèquer, com cada estiu, a jeure i a fer de l’avi. Així que digui, qui és na Cristina Menorquina, senyor Pons?

—No sé com li tenc que dir que no ho sé. Ni tampoc no sé res més del que li he explicat i que, tanmateix, vostè ja sabia pels informes del comissari Vàzquez. Un amic m’ha advertit del comentari en el Diari on, qui sigui que sigui la tal Cristina Menorquina, me mescla una altra vegada amb el flicot aquest de Menorca Verda, com si no n’hagués tingut prou amb la primera. Però jo estic retirat de fa una pila d’anys i no seguesc el segrest de n’Avel·lina Vergès ni pel Diari. De fet, no sabia ni qui era aquesta dona. I pel que fa a l’intent d’assassinat d’en Mateu Prats, hi havia tanta gent que li tenia ganes que jo i tot podria ser sospitós d’haver-lo crucificat. Açò sí, jo més tost l’hauria penjat per la llengo. O per una altra banda. I ara, senyor comissari, me faci el favor de dir-me si estic detingut d’una vegada per totes, que no tenc tot el dia per perdre. Estic de vacances, jo. I no passi ànsia, que si sé res de na Cristina Menorquina ja tindrà notícies meves.

Va obrir la porta del despatx sense esperar la resposta del comissari Camprodon. Mentre caminava sentia un tremolor persistent a les cames. Sabia que no acabava de fer un amic, precisament.