11

—Unes carxofes amb cansalada viada i un tataki de tonyina. Això de primer. Beurem cava o, millor encara, un xampany que pugui resistir el gust de les carxofes. El teu cap, l’Oriol, que faci de sommelier, ja que té els nassos de posar carxofes a la carta. Li dius que és per a la Marta Giralt. Paga el senyor. També l’hi dius, això. Una mica de pernil mentre esperem. Generós. I coca de vidre. De segon, el peix fresc que tenguis. Ja t’ho he dit, oi, que li diguis a l’Oriol que és per mi? I per ell… Per ell vedella menorquina molt passada. O la prefereixes mig feta, Jaume Pons?

S’havia fet pregar. Duia un cenyit vestit de punt de samarreta, d’un color arenal, que li arribava fins just passats els genolls. Calçava unes avarques blanques immaculades de marca. No duia bossa. S’havia desfet el monyo i la cabellera daurada, encara xopa per una dutxa recent, li acaronava les espatlles d’una musculatura controlada, ni poca ni molta per a la bugada. L’aigua que encara li gotejava dels cabells li dibuixava un semicercle de fresca foscor en l’esquena del vestit i del seu cos. A la mà esquerre hi tenia un paquet de Marlboro i un encenedor d’emprar i llençar.

En Jaume Pons ja s’havia begut dues canyes de Grahame Pearce exquisidament tirades. Començava a pensar que havia tornat a burlar-se d’ell quan, de cop, la va veure aparèixer per l’escala que dóna accés a la terrassa del restaurant Rais, en el primer pis de l’edifici.

Era incapaç de resistir la fascinació que encara ara li provocava, gairebé amb seixanta anys, amb la seva bellesa educada, de convenció social liberal, sense estridències ni exuberàncies innecessàries.

En Jaume Pons comprenia que tornava a estar en perill de caure en la tòpica i irresistible atracció de na Marta Giralt.

—Es menja bé, aquí! Com a Ses Forquilles, però si vols una mica més chic.

Va dir na Marta Giralt just la cambrera va haver partit amb la comanda. En Jaume Pons va fer un glop llarg i golós de Grahame Pearce. No va mostrar ni tan sols la intenció de participar en el simulacre de conversa de conveniència que ella havia encetat. Volia comprovar fins on era capaç d’arribar per ella mateixa, a veure on la menava el camí que havia iniciat feia poc més de tres hores. Una remor tot just audible, provocada pel geni amable de Cole Porter, envernissava suaument la quietud que es respirava a la terrassa.

—Decididament més chic.

Va seguir na Marta Giralt el seu monòleg quan la cambrera va reaparèixer amb un bòtil de xampany Laurent Perrier. Havia fet una pausa tan llarga com l’estona que Ella Fitzgerald va necessitar per cantar sencera I Get A Kick Out Of You. Llavors hi va afegir:

—Ja no es diu, chic. És una llàstima. El llenguatge s’ha empobrit. Tot, s’ha empobrit… No sóc cap Dorian Grey, jo, Jaume Pons. No me fa cap por la vellesa. Ni la decrepitud física. Però la pobresa em desfigura, com la mesquinesa d’esperit d’aquesta societat… Sempre hi haurà Menorques Verdes i sempre hi haurà Joseps Fàbregues i fins i tot Jaumes Pons. Ens pensam que conservam i no sabem ni conservar les paraules. Hem volgut despullar la societat de totes les nostres aparences i convencions i ha aparegut, de sobte, la realitat amb totes les seves arrugues de fulana vella, de carns toves i pansides. Quan tot es veu com és, és quan comença la por. Prova el tataki abans que no refredi. Només és excel·lent quan té el punt exacte de tebior. Ni massa fred ni massa calent, ni massa cuit ni massa cru. Com les relacions i les persones, tanmateix. Per açò vaig decidir fa molts anys de viure d’acord, només, a la meva temperatura.

El silenci va tornar a amarar la nit de la terrassa del Rais. Ella Fitzgerald ara cantava lentament, com si la veu arribés de molt lluny, All Through the Night. Però la memòria d’en Jaume Pons viatjava per indrets molt més prosaics. La seva memòria indolent i voluble havia construït una Marta Giralt frívola i capriciosa, una dona fatal vestida per estabornir, sense miraments ni escrúpols. I ara la tenia al seu davant i no la reconeixia.

—Què esperaves de mi, Jaume Pons?

Na Marta Giralt s’havia decidit, de sobte, a abandonar els preàmbuls. La cambrera els acabava de servir les carxofes amb cansalada viada damunt d’una llesca de pissarra. El menjar semblava l’única cosa que serien capaços de compartir en aquella nit gairebé tan tèbia com el tataki del Rais o com un amor perfecte.

—Esperaves que ho deixés tot per a llançar-me retuda als teus braços, com en una novel·la cursi? —va seguir ella després d’un llarg glop de xampany—. O prefereixes pensar que jo era la teva Lauren Bacall i tu un Humphrey Bogart de pega? Les coses no van així, Jaume Pons. És increïble com la dolçor greixosa de la cansalada viada lliga amb l’amargor prepotent de la carxofa, no ho trobes?

En Jaume Pons es va menjar un grell de carxofa revestida d’un delicat tel de xulla gairebé transparent. Podia llegir perfectament els fils amargs de les carxofes a través de la finíssima capa de greix porcí que les cobria. Però la mirada verdosa i metal·litzada de na Marta Giralt li era impenetrable.

Podia intuir per què havia acceptat, ell, de sopar amb ella, per més que es negava a acceptar que tornava a ser presoner dels seus capricis, de la seva afectada voluntat. Però no era capaç de comprendre per què havia decidit, ella, sopar amb ell. No era capaç d’imaginar què pretenia na Marta Giralt fent-li pagar aquell sopar tan exquisit i a la vegada tan innecessari si no era l’humiliar-lo un altre cop.

—I encara és més fort que després de tants d’anys et presentis desafiador i xulesc en el meu negoci, com un pinxo. Com aquell a qui li deuen i no el paguen. Què t’has cregut, Jaume Pons! El meu negoci és el refugi de la meva dignitat. I tu tens la barra de venir a empastifar-lo amb el teu mutisme carregat de retrets. Mantenc el negoci obert només per una cosa, Jaume Pons. Perquè ningú d’aquesta societat hipòcrita no gosi a dir mai més que sóc una puta mantinguda. I perquè quan ve el bon temps i el capvespre cau, m’agrada fer un copa de cava al port… I m’agrada fer la copa a casa meva, ser a casa meva. I m’agrada que tot açò ho pagui tan car com puc el pocavergonya del meu ex-marit. No sé què et penses, Jaume Pons. No sé qui et penses que sóc ni sé qui et penses que ets.

—Pens que som un babau que vas enredar, que vas manipular com vas voler i quan vas voler. Què em vas fer caure en tots els paranys que et va venir de gust. Tot per ajudar aquest fill de sa mare a qui ara dius pocavergonya. Llavors bé que l’encobries. Estaves disposada a tot, per ell. Fins i tot a anar-te’n al llit amb algú que et devia resultar tan repugnant com jo.

—Que ho ets de neci. Tots aquests anys d’amargor no t’han servit de res. Llavors en Josep i jo ja no compartíem res més que les aparences. Va ser l’únic que vam compartir des del primer dia, les aparences. Va ser un matrimoni equivocat des d’abans de començar, un pecat absurd de joventut. L’error més gran de la meva vida. En vaig aprendre molt més que a la universitat, del matrimoni. Mai no m’he tornat a equivocar. Ni tan sols m’he tornat a enamorar. Teràpia preventiva. Com el plaer del bon menjar, que apaivaga l’ansietat sexual, no ho trobes? A en Josep de sempre li ha agradat la varietat simultània, per dir-ho així, tenir tres o quatre amants ben joves entre les quals poder triar i poder-les fer patir amb l’amenaça de deixar-les per una altra. Sempre acaba passant, més tard o més d’hora. La condició imprescindible és que han de ser joves. Com més joves millor. Extraordinàries, les carxofes, no ho trobes? A hores d’ara encara li agraden així, les dones, que siguin gairebé noies. Tot i que ara s’ha de conformar amb el que pot, que ja no està com per poder escollir tant. No sofrir la pròpia decadència, el fet de no assumir-la, et converteix en tot un decadent. Patètic.

Na Marta Giralt va fer un glop breu de xampany, que va passejar discretament per la gola amb un gest de satisfacció intransferible, de plaer privat a l’abast només d’uns pocs elegits, entre els quals no s’hi comptava, per descomptat, en Jaume Pons. Llavors va seguir.

—Teníem un acord tàcit, del qual mai vam parlar. Ell es tirava totes les noies que volia i jo feia la vida que volia. Cosa que incloïa i inclou el donar-me una satisfacció canalla de tant en tant. Res de compromisos ni ningú que després te trobaràs en el teu dia a dia, en el moment que menys et penses. I aquí vas aparèixer tu. El detectiu privat cregut i rústic, inofensiu, que investiga un segrest que ni s’ha produït. Açò és tot.

—Així que vaig aparèixer perquè me duguessis fins en Fàbregues agafat per una orella, com un babau.

—En Josep i n’Hipòcrates Rèurer van planejar el fals segrest a la desesperada, quan Rafal Petit estava pràcticament perdut. No havíem de patir per la policia. Ni tenien mitjans, llavors, ni el Comissari Vàzquez era gaire espavilat, ja ho saps. I l’època era tan convulsa, acabats de sortir de la dictadura, amb els militars eixelebrats i amb ETA matant a tort i a dret que el segrest d’un empresari immobiliari menorquí no estava a l’agenda de ningú. Tothom tenia altres maldecaps. En Josep me va oferir una pensió vitalícia i propietats al meu nom a canvi de la meva col·laboració i el meu silenci. Evidentment vaig acceptar. M’agrada la vida regalada, com a tothom. El meu paper era el de la dona desconsolada i, al final, el d’esposa feliç. Només havia de seguir el guió establert. T’havia de contractar i encaminar cap on volien, com ho vaig fer. Açò era tot el meu paper. I tu eres, sense voler-ho ser, la meva coartada, la prova que em feia víctima i no còmplice. Però la cosa es va tòrcer, culpa teva. En Josep no et feia tant espavilat. Per la meva banda jo només t’havia de vigilar. Però no et pensis que per açò necessitava d’anar-me’n al llit amb tu ni de noves.

—Ara me diràs que ho vas fer perquè sí.

—El dia que vam cardar ho vam fer perquè vaig voler. Pensa tu el que vulguis.

—I quan vaig trobar el teu marit perquè en Rèurer me va estar donant pistes fins que me va menar fins en Fàbregues, tu hi eres present de casualitat. Passaves per allà, per Cala en Bosch.

—Jo hi era perquè hi havia de ser. Vam haver de canviar de plans perquè t’atracaves massa. Tot es va disparar arran de l’accident de l’orxata. En Josep va fer que en Reurer modifiqués l’acord a què havíem arribat. I em va pujar la compensació, així de senzill. A canvi havia de ser a l’apartament de Cala’n Bosch quan tu arribassis. Vas passar de ser la prova de la meva innocència a esdevenir la garantia del meu silenci. Que fos a l’apartament era l’evidència, davant teu, de la meva complicitat en el fals segrest. Tot per culpa de l’orxata de la dona d’en Reurer.

—Hitchcock era un farsant. I me n’estàs explicant una de Hitchcock.

—Rebobina, Jaume Pons, a veure si te n’adones. Vas anar a Ciutadella per una feina urgent, cosa del teu negoci de representacions de conserves.

—De vins. Vaig haver de dur unes caixes de vi a la bodega del carrer de Sa Carnisseria.

—I llavors vas veure en Reurer que sortia de la gelateria de Ca’s Mèrvol amb un bidó d’orxata. I en Reurer t’havia parlat de l’orxata.

En Jaume Pons va fer que sí amb el cap.

—I, digues, com sabia en Reurer que tu aniries a Ciutadella i hauries de passar per davant Ca’s Mèrvol?

—Perquè tu l’hi vas dir.

—Jo no ho sabia, Jaume Pons. En el llit només me vas dir bajanades, coses com que la suor meravellosa de l’amor és ben diferent de la suor quotidiana. Que quan no se sap viure més que de deixat és imprescindible fer-se detectiu o escriptor. I que tu no sabies escriure. Aquesta casta de coses, me vas dir. Tenc memòria d’elefant, quan vull. Després de follar resulta que ets un cursi, Jaume Pons, no sé si ho sabies. Però d’haver d’anar a Ciutadella no en vas dir res. Va ser una relliscada d’en Reurer, que havia anat a dur provisions a en Josep i a mantenir-lo informat dels esdeveniments quan, de tornada cap a Maó, no se li va acudir altra cosa que parar-se a comprar orxata per a la bleda de la seva dona.

—Per més casualitat que fos la història de l’orxata, que no ho crec, tu ets igual de còmplice, de culpable.

—No tinc ni la més mínima intenció d’exculpar-me. Ni m’interessa el teu perdó ni m’importa. A aquestes alçades, tot açò ja és ben inútil. Però rebobina, Jaume Pons. Hi havia d’haver algú més que ho sabia, que coneixia tot el pla, no ho trobes? I aquest algú, endemés, te va parlar d’un canvi d’ocupants d’uns apartaments que s’havia de fer a Cala’n Bosch. T’ho va dir fent una cervesa a la terrassa de l’American Bar. Vas fent memòria? Havien hagut de fer fora uns holandesos per culpa, et va dir, d’un compromís del meu pare, que ja fa anys que no ho pot desmentir… I qui va ser qui te va trobar entre la gernació borratxa del jaleo de les festes d’Alaior i amb qui vas anar a nedar i a cardar a Son Bou? Trobes que va ser casualitat? No ho recordes, tot això?

—Açò que estàs provant de fer és repugnant!

—Que descobrissis en Reurer amb l’orxata va obligar a precipitar les coses, ja t’ho he dit.

—No se per què t’entossudeixes a seguir aquest camí.

—Acaba’t la carxofa, que aquesta et toca a tu. Endemés, per alguna cosa pagues. Qui te va parlar de l’apartament que tenia en Josep a Binibéquer? Intenta fer memòria. Va ser en Josep mateix qui te va colpejar quan intentaves entrar a l’apartament per escorcollar-lo. Va ser en Josep mateix, que t’esperava.

—Ara també és una casa de putes, no sé si ho sabies —va interrompre amb ganes de fer sang en Jaume Pons—. Com abans. Tot i que ara és un bordell obert al públic, no un club privat d’ús exclusiu del teu marit, com ho era llavors.

—En Josep pensava que Menorca Verda era el punt més dèbil de tot el pla —va seguir na Marta Giralt del tot indiferent a les seves invectives—. I que et deixassin estabornit amb una nota amenaçant afegia credibilitat a la història.

Na Marta Giralt es va quedar mirant fixament els ulls com esborrats d’en Jaume Pons. Quan els ulls d’en Jaume Pons es van donar definitivament per vençuts, na Marta Giralt va clavar el grell de carxofa amb la forquilla, que feia no res li havia adjudicat, se’l va menjar lentament, com si estigués mastegant una venjança.

—I bé hi va haver algú que te va ajudar a entrar de nit a la immobiliària —va continuar ella impassible—. O no? Algú et va facilitar tant l’escorcoll que fins i tot et va menar fins la paperera on vas trobar l’adreça de l’apartament de Cala’n Bosch.

—Però vas ser tu, qui em va encanonar per l’espatlla amb una pistola i em va desarmar.

—I no t’intriga que jo sàpiga que et van ajudar a entrar a la immobiliària? Com trobes que ho puc saber, si no estava tot planejat, preparat al mil·límetre i amb antelació?

—Només sé que, si no m’haguessis desarmat, el teu marit hauria acabat a la presó.

—És possible. Però algú bé ens devia avisar que vindries, que havies trobat l’adreça, no ho trobes? Ja me diràs si no què fèiem tots allà reunits. Bridge? Bacarra? No vas pensar ni per un moment que te podíem estar esperant?

—Tot açò que insinues és repugnant.

—Serà tan repugnant com vulguis, però per això no deixarà de ser cert. Ja t’he dit que al meu ex-marit li agraden joves. I si són fàcils de comprar, encara més, Jaume Pons. Me sap greu si t’he destrossat el mite de la teva Cristina pura i innocent. Però la vida va així. És així de dura i així d’apassionant.

En Jaume Pons havia sortit del restaurant Rais desorientat, com marejat. Es va posar a cercar com embogit l’autocaravana pel moll, amunt i avall, fins que va recordar que ara anava amb un Panda pollós de lloguer.

Na Marta Giralt li havia trabucat de cop massa triennis de rancúnies i derrotes. Havia de digerir les noves veritats, que pensava que podien ser tan impostades, tan falses i inútils com les velles. Necessitava meditar, recuperar la quietud. Començava a ser massa tard per a anar canviant d’odis com qui canvia de camisa. Havia de posar ordre als pensaments, que li brollaven desordenadament amb un ball desconcertant de cares davant de la vista emboirada i vençuda per les manyes seductores de na Marta Giralt.

La ràbia li reclamava d’emborratxar-se amb urgència, beure fins al desmai. Però a la vegada sentia una lúcida desolació que l’empenyia a refugiar-se en la reconstrucció urgent de la memòria. Va engegar el Panda i va conduir fins a l’aparcament de la sínia des Cuc, on havia plantat el campament tot aprofitant la xarxa wifi d’un amic vesí.

Quan s’atracava amb el Panda cap a l’autocaravana, li va semblar veure un embalum al costat de la porta del conductor, una ombra que es movia inquieta. Un minúscul punt vermell li va fer pensar que qui l’esperava estava fumant i que tenia bones intencions.

—Ja e… era hora, Pons —va dir na Sissí Prohens quan en Jaume Pons va haver sortit del cotxe—. Pen… pensava convidar-te a un lloc més còmode que aquesta closca de caragol, però, amb l’hora que és, me co… conformaré amb el que tenguis.

En Jaume Pons no recordava haver fet mai l’amor amb tanta ràbia. Na Sissí Prohens s’ho va prendre com un compliment.