21

—Identifiqui’s, si us plau.

Va demanar d’una manera esquerpa la veu esmaltada de na Marta Giralt a través de l’intercomunicador. En Jaume Pons va dir a l’intercomunicador que era en Jaume Pons amb tot just un fil de veu. Estava a punt de tornar a trepitjar aquella casa després de gairebé trenta anys. En un segon van desfilar pel seu davant tots els instants d’aquell dia fatal, quan havia decidit presentar-se sense avisar i na Marta Giralt l’havia rebut amb un somriure trist i un vestit cenyit.

Va tornar a sentir tota la melangia nocturna de Famous Blue Raincoat, que en aquell fosquet tan llunyà estava sonant, quan va arribar, amb la seva lentitud espasmòdica i sensual en el pick-up. En Jaume Pons s’havia quedat com embambat tot mirant com el disc de vinil de Leonard Cohen donava voltes sobre el plat. No havia sabut què dir, tan assajat com ho duia. Després d’un llarg instant, na Marta Giralt li havia brindat un whisky i, ben poc després, li va entregar el passaport als misteris del seu cos.

Na Marta Giralt el va rebre ara amb el cansament i la por dibuixats en la mirada. Duia el cos embolicat amb un pareo estampat amb motius tropicals que anava fermat al clatell, les ulleres de sol de vidres negres pujades al front i una pistola en la mà esquerra.

—Passa, Pons —va dir greument—. Perdona, però estic espantada —hi va afegir després d’un llarg instant, tot mostrant-li l’arma amb un gest maldestre, com de qui no sap emprar l’eina que té accidentalment en la mà—. Tenc por que ara venguin per mi.

Na Marta Giralt estava a punt de fer la maleta, tot i que semblava que no sabia on anar. Qualsevol diria que tota la seguretat ofensiva que sempre solia demostrar s’havia fos com un terròs de sucre davant la mort de na Cristina i en Josep Fàbregues. S’havia tret el maquillatge del rol de viuda elegant i mineral que havia representat feia dues hores al funeral. Havia estat el darrer esforç, l’última exhibició de superioritat que es diria que havia obligat a suportar al seu cos.

Semblava ara una dona que camina cap a la maduració definitiva amb la por encletxada en els plecs del seu caràcter. Es mostrava acovardida i retgirada, sola i desconsolada, del tot perduda davant l’evidència de la derrota que amara sempre qui sap que ha jugat i que ha perdut.

—Aquí no estic segura, Pons —va dir després d’un llarg silenci na Marta Giralt—. Però no sé on puc anar… No sé si estaré segura enlloc.

—Sempre pots fer companyia a n’Avel·lina Vergés —va interrompre, cantellós, en Jaume Pons, davant els gemecs porucs de na Marta Giralt.

Ell també estava en perill davant el tèrbol remolí que estava engolint tots els que sabien la veritat sobre Menorca Verda.

Na Cristina Llambies l’havia assenyalat fatalment abans de morir, tot i que ell s’esforçava encara a pensar que l’havia involucrat d’una manera involuntària, en un excés de candidesa. Necessitava creure en alguna cosa o en algú.

Estava convençut que la visita al locutori Lima Querida també l’implicava en el cas. Els pinxos romanesos no solien aparèixer a Menorca per generació espontània, com si fossin esclata-sangs, botigues d’avarques o especuladors immobiliaris.

—No estic per sarcasmes, Pons —va respondre pesarosa na Marta Giralt—. N’Avel·lina Vergés ja s’empatxarà tota sola, si vol, d’ella mateixa. Al capdavall, tot açò és culpa seva.

El va fer entrar dins l’enorme casa amb un gest dolgut. Hi vivia d’ençà que havia arribat per primer cop a Menorca, acabada de casar amb el prometedor, atractiu i engrescador agent immobiliari d’ascendència menorquina Josep Fàbregues.

Va girar la clau dels dos panys de la porta d’entrada i va córrer els tres forrellats. Llavors va caminar cap endins, convençuda que en Jaume Pons la seguiria.

Va recórrer en silenci, submís, l’itinerari. Era el camí que menava fins el dormitori. Res no havia canviat en aquella immensa sala des del dia remot que hi havia viscut una intensa però fugaç sensació de felicitat. Tot i que en tost del cos sensacional i nu de na Marta Giralt i la timidesa sobrevinguda i maldestre d’en Jaume Pons, damunt del llit enorme ara només hi havia una maleta oberta i la pistola que ella hi acabava de deixar.

—Ajuda’m, Pons.

Va implorar de cop na Marta Giralt amb la veu sobtadament feixuga i entretallada, mentre cercava tímidament d’abraçar-lo. Tenia el cos fred, d’una gelor fúnebre i a la vegada arrissada.

En Jaume Pons va rebutjar el contacte amb aquell cos que sabia tan perillós.

—Comença pel començament —va dir, rigorós, en Jaume Pons—. Si no m’ajudes, no te puc ajudar. Si t’he de protegir, he de conèixer de què. Si t’he d’amagar, m’has de dir de qui ho he de fer. I, sobretot, necessit entendre per què he de fer res per tu. No se m’acut ni un sol motiu.

—No sé per on partir —va dir na Marta Giralt mentre engolia un sanglot a mig fer, teatral, excessiu, com d’algú que ha caminat per la vida tot renegant del plany, odiant la commiseració.

—Ja t’ho he dit, comença pel principi —va respondre, sec—. Per Menorca Verda, per exemple.

Ella va anar fins l’estudi que li feia d’immens armari rober i va agafar un vestit del penjador. En Jaume Pons el va identificar com el que duia posat la funesta vetllada del sopar al restaurant Rais. Li va semblar que d’aquella nit en feia una eternitat, gairebé tant de temps com del capvespre que havien fet l’amor en aquell mateix llit, on ara na Marta Giralt hi anava amuntegant totes les banalitats que necessitava salvar del seu naufragi.

—La reaparició de Menorca Verda no és més que una invenció barata de n’Avel·lina Vergés.

Va dir a la fi després de decidir tornar el vestit al penjador. Podria viure sense ell. A poc a poc anava recuperant la serenor que semblava haver perdut en sentir sonar el timbre de la porta, quan s’havia atabalat d’una manera que només hauria estat comprensible si els assassins tinguessin el gentil costum de demanar permís abans d’entrar.

—N’Avel·lina ha estat l’amant d’en Josep durant anys, ja ho deus saber. Una de les moltes amants, és clar. Però diria que ella era fixa, constant, la que li va durar més de totes. Des de ben jove fins el final. No sé què hi veia, en Josep, en aquesta gata maula…

Na Marta Giralt va agafar ara una brusa blanca de seda salvatge, la va plegar amb molt de mirament i la va posar dins la maleta. Llavors va seguir parlant, molt més resolta, com si hagués emergit després d’una llarga i profunda reflexió:

—Bé, en realitat sí que ho sé. Darrera la seva aparença de mosca morta s’hi amaga una mala pècora insaciable. No en té prou mai, santa Avel·lina dels pebrots. De res. Ni de sexe ni de poder. A en Josep ja li anava bé. No deia mai que no, en Josep, quan es tractava de sexe, tot i que es veu que a la darreria necessitava barrejar-lo cada vegada més amb la coca i el xampany, que cada vegada més li agradava més la salsa que el peix, tu ja m’entens.

En Jaume Pons va fer que sí amb el cap. Na Marta Giralt llavors va anar fins un racó del dormitori on hi havia penjat un petit bodegó de colors venecians, terrals, del pintor Vives Campomar. Va acaronar el marc amb un gest de nostàlgia anticipada, com qui diu adéu al seu món més intransferible. Després va servir dues dosis generoses de whisky d’un bòtil de vidre tallat a dins dos gots a joc.

—En Josep se n’aprofitava endemés dels contactes polítics, de n’Avel·lina, tot i que devien ser els mateixos que els seus. I li havia ajudat a finançar la creació de la seva associació pel progrés sostenible… Pel progrés sostenible i la seva barra absoluta de mala truja. S’ajudaven l’un a l’altre, en qualsevol cas, ella i en Josep. Anaven fent negocis i conspirant mentre cardaven com a conills i almenys ell es fotia de coca fins dalt. I, mentrestant, els capsigranys del govern insular es pensaven que n’Avel·lina els feia la feina bruta perquè deia tot allò que ells no podien o no sabien dir. Però n’Avel·lina no en té prou mai. És una ambiciosa i una controladora insaciable. Tant els polítics del govern com en Josep es pensaven que la controlaven, però, en el fons, era ella qui els controlava a ells, amb la seva veu cantaire i nassal de poma insofrible. Fins i tot va fer entrar la seva germana Àgueda en la immobiliària, perquè fos els seus ulls, tot i que diria que en Josep també va acabar per follar-se-la, n’Àgueda, com acabava per fer amb totes.

—La conec, n’Àgueda —va dir llavors en Jaume Pons—. Va ser qui va anar a recollir la parella d’alemanys del funeral a l’aeroport.

—En Rolf Kahn i la dona de silicona, sí, ja hi arribarem, a aquests dos.

Va dir ella i va encendre una cigarreta, tot incomplint la seva pròpia norma de no fumar mai dins la casa. Llavors va continuar:

—Sigui com sigui, en Josep va acabar per contar la invenció de Menorca Verda a n’Avel·lina. Devia ser algun dia que devien haver fet llarg amb la coca i el xampany. I ara ella s’ha auto-segrestat, tot i que l’estúpida ha escollit el pitjor moment per a fer-ho. La seva ambició és molt més gran que la seva intel·ligència, això està clar. És llesta, però a la vegada curta. No sé si m’explic… En tot cas, no fa falta ser molt espavilats per veure que el govern està més que cremat de tant d’insistir a fer les rotondes. O a pesar d’insistir en fer-les, segons com se miri. No fan contents ni els seus ni els dels altres, ningú. I hi ha eleccions d’aquí no res. No podia esperar, n’Avel·lina. Era o ara o mai. Pretenia erigir-se en alternativa, passar per damunt l’escalafó establert en aquesta dreta amb polaines que tenim, tot aprofitant que s’estan matant com sempre entre ells. I no se li va ocórrer res millor, a la molt estúpida, que ressuscitar Menorca Verda, fer-se segrestar per després fer-se estimar com si fos una màrtir en ser alliberada del segrest. A l’hora de fer-se la fleuma no la guanya ningú, a n’Avel·lina. Tot i que no sé com s’ho farà ara, sense en Josep, qui era l’encarregat d’organitzar-li la salvació. Ja s’apanyarà. Si en vol sortir amb salvament, bé haurà de fer veure que algú la rescata.

—No seré jo qui torni a carregar amb la solució —va dir de manera preventiva en Jaume Pons, que no s’acabava de fiar de les intencions de na Marta Giralt.

—Ara, qui no sé què hi pinta en tot açò és en Mateu Prats —va continuar, reflexiva, na Marta Giralt, tot ignorant les paraules d’en Jaume Pons—. Sé que és cul i merda amb n’Avel·lina, però fa de mal creure que es deixés enredar fins a accedir a ser crucificat, ni que fos només un simulacre.

En Jaume Pons no recordava qui havia dit que la història sempre és repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa. El primer segrest fictici duit a terme per la falsa Menorca Verda gairebé havia acabat amb una de les joies naturals més belles de Menorca, Rafal Petit, urbanitzada sense commiseració. El segon atemptat de pega podia concloure amb n’Avel·lina Vergés de presidenta del govern insular, amb la clau en la mà de tot l’urbanisme de l’illa.

—Però tota aquesta tramoia no explica la mort del teu ex-marit ni molt manco la de na Cristina.

—Ens pensàvem que jugàvem a primera divisió, Pons, però no som més que una colla de pàrvuls. No som més que quatre aprenents. Hem cridat tant, hem reclamat tant l’atenció, hem armat tant d’estabor, que al final han reparat en nosaltres, han descobert que existim. Idò, vet aquí que ara ja els tenim aquí.

—Qui tenim aquí?

—En Rolf Kahn i tants d’altres Rolf Kahn del nord d’Europa. Estan disposats a acabar amb la Menorca que coneixem, a convertir tot el que ens queda encara per esguerrar en una reserva índia per a milionaris d’origen dubtós, un paradís esquarterat on els menorquins acabarem per tenir dret només a passar l’escombra. Mira les altres illes, Pons, com vessen com a abullons embussats, a punt de rebentar.

—No sabia que havies tornat ecologista… —va ironitzar en Jaume Pons mentre es servia un altre whisky.

—No ho som ni ho seré mai —va respondre decidida na Marta Giralt—. Som massa egoista. Però aquesta és només la cara bona del problema, la millor solució que tenim a hores d’ara, Pons. Perquè també comencen a arribar a l’illa tots els Bertil Lundgren i companyia amb tot el seu sursum corda mafiós.

—Qui és aquest? —la va tallar sorprès per l’aparició inesperada d’un nou candidat a assassí—. D’on surt?

—És un financer suec sense escrúpols i uns contactes terribles —va seguir na Marta Giralt—. Açò d’ara és només la punta de l’iceberg. De moment, endemés dels escandinaus i els alemanys només han aterrat a Menorca quatre francesos que fan per ells mateixos, per iniciativa pròpia. Fins ara només ens han descobert els capitals especulatius del nord d’Europa. Però ben prest apareixeran també els de l’est, els russos amb els seus rubles i els seus pistolers. Quan es cansin d’Eivissa o quan l’hagin espremuda del tot. Ja ho veuràs. Vindran per les platges verges, les cases rústiques dels ports i de les cales. També per les cases de poble i els casals de senyor. I els casats de lloc. No deixen res per verd, qualsevol cosa els fa el fet.

—I tot ho té per vendre Biosfera Estates —va concloure el corol·lari en Jaume Pons.

—El nord s’ha fet d’or amb la crisi i ha decidit comprar el sud, Pons. I a preu de ganga. Açò és cíclic, el meu pare ja ho deia. Quan els diners en el banc no valen res, les monedes, si volen cercar rendiment, han de fugir de la seguretat de les caixes fortes. Llavors les autoritats monetàries, que en diuen, el primer que fan és devaluar les persones. I, com que nosaltres estam sempre disposats a vendre’ns el patrimoni i la pau de què sempre tant bravejam…

—Fins i tot la cala que era el meu món —va dir, com per ell mateix, molt fluix.

—Com què?

—No res, coses meves.

—En Josep tenia la venda de tot el seu grup d’empreses emparaulada amb en Rolf Kahn, el que devies veure al funeral —va continuar na Marta Giralt—. Fins i tot la sucursal de Palma, que duia na Cristina. De fet, les negociacions les havia duit ella, qui ja havia fet bons negocis a Mallorca amb els executius de les immobiliàries d’en Kahn per compte d’en Josep. Na Cristina havia fet guanyar molts diners a en Josep gràcies a operacions amb finques de gran valor. I ella tenia sempre una bona comissió. I fins i tot en Kahn havia fet un parell d’inversions a Menorca de la mà d’en Josep. Feia un parell d’anys que na Cristina negociava la venda de tots els actius seguint les seves instruccions.

—En Fàbregues me va dir que l’operació es tancaria el desembre —va ficar cullerada en Jaume Pons.

—Així és com estava previst. Ja fa tres mesos que gairebé només hi mancava signar, però en Josep volia esperar abans a fer els setanta anys. Se sentia jove, encara amb forces, necessitava demostrar-se a ell mateix que encara podia… Per açò també s’ajuntava cada dos per tres amb un parell de putes filipines que el feien sentir viu.

—Veig que te tenia molt ben informada, en Fàbregues, dels seus negocis i dels seus saraus —va dir mentre es servia un tercer whisky. Després, sense amagar la sorna hi va afegir—: Sobretot, per estar separats des de fa més de vint anys.

—Separats no vol dir barallats, Pons. Som persones civilitzades. I tenim interessos comuns. En Josep no té amics, només companys de golf o socis d’un o altre negoci. Tampoc no ha tingut fills. Almanco que sapiguem, reconeguts. Sempre va odiar els infants. I mai va arribar a canviar el testament que el meu pare el va obligar a firmar quan ens vam casar, ja que creia que era un caçafortunes. I no li convenia gens fer-ho, de canviar el testament. Recorda que vam fer papers, en Josep i jo, quan vam crear Menorca Verda.

—I tant com vau fer papers! —va dir en Jaume Pons després de fer un glop de whisky—. Vau escriure tota una comèdia sensacional, una bufonada impressionant. L’únic que el paper de bufó de l’obra el vau atorgar al babau d’en Jaume Pons.

Na Marta Giralt va quedar com paralitzada davant la seva reacció. Durant un llarg instant va restar amb uns texans a mig plegar entre les mans, sense saber què dir. Finalment, va optar per acabar de plegar els pantalons i desar-los dins la maleta en silenci.

—El cas és que quan estava tot resolt amb els alemanys, va aparèixer en escena la Joana d’Arc de Menorca i ho va fotre tot enlaire. En nom del progrés sostenible i les seves martingales va fer entrar de la seva maneta en Bertil Lundgren en la negociació.

—En Fàbregues me va dir que ho havia venut a uns alemanys, no va mencionar cap suec per res —va dir llavors en Jaume Pons com qui no vol la cosa.

—Ho tenia venut a en Rolf Kahn, sí, ja t’ho he dit… —va dir una mica balbucejant na Marta Girlat després d’una pausa molt estirada—. Veig que estàs més ben informat del que em pensava, Pons. Però n’Avel·lina el va intentar fer decantar pels suecs…

En Jaume Pons va fer un glop de whisky, va alenar fondo i va continuar amb un to impostat, com d’anunci radiofònic:

—Tens una casa per vendre? Coneixem molts escandinaus que tenen fred.

—Al final el malparit d’en Josep havia estat a punt de decantar-se pels suecs, de fer cas a n’Avel·lina. Tot i que no es tracta d’aquests que tu dius, de l’anunci dels escandinaus que tenen fred, sinó de la seva competència, de la més mafiosa. Es tracta d’un grup d’inversors amb molt pocs escrúpols. Els representa en Bertil Lundgren, ja t’ho he dit. És un canalla com n’hi entren pocs, amb contactes amb les màfies més selectes de l’est. Tu ja m’entens, les que beuen vodka als reservats per a vips de Pacha o qualsevol altra discoteca cara d’Eivissa o de Marbella entre futbolistes mercenaris, macarrons de luxe i famosos de pa amb fonteta.

—Recapitulem —va decidir en Jaume Pons—. Na Cristina tenia emparaulada la venda de les empreses d’en Fàbregues per a final d’any amb el tal Rolf Kahn. Però en Josep llavors va pensar que tal vegada era millor vendre-les als suecs. I, no sabem qui, però qualcú, mata na Cristina i prepara l’escenari per fer veure que s’ha suïcidat.

—Na Cristina sabia massa. Sabia com estan els nombres de les empreses d’en Josep i que a la llarga l’oferta d’en Rolf Kahn era molt millor. Pel negoci i per Menorca. Coneixia com les gasten els suecs i no li agradava. Era estranya, na Cristina, tota la vida va viure marcada per la jugada de Menorca Verda, pel parany que t’havia parat. Es va debatre sempre entre l’ambició i els remordiments. Era molt llesta. I no podia suportar n’Avel·lina. La malaltia li devia influir molt, també, m’imagino. I quan va veure que tornava a aparèixer Menorca Verda en escena per a simular el segrest, devia lligar caps i va dir prou. Llavors et va fer sortir a tu en escena. Els suecs la devien llevar d’enmig abans que ho fes rebentar tot. No saps bé com les gasten, aquests suecs…

En Jaume Pons va agafar l’arma amb què na Marta Giralt l’havia rebut i que feia un moment havia deixat damunt el llit. La va estudiar amb molta atenció, molt lentament, talment si fos un expert. Era una Beretta de 9 mil·límetres Parabellum. Lleugera, sense gaire retrocés, molt eficient. Llavors va agafar la falda del llençol, va fer net la pistola d’empremtes i la tornar a deixar allà on era.

—Per cert, d’on has tret aquesta pistola?

—Era d’en Josep —va respondre, indiferent, na Marta Giralt.

—Quan te la va donar? —va demanar encara més indiferent en Jaume Pons.

—No me la va donar. La vaig agafar del llaüt la nit que el van matar.

—El vas deixar indefens…

—Quan vaig agafar la pistola, en Josep ja no es podia defensar —va dir molt ràpidament na Marta Giralt. Llavors va fer una llarga pausa abans de continuar—. Aquell dia en Josep havia quedat amb en Rolf Kahn per explicar-li que definitivament havia decidit vendre-li les empreses. Jo ja ho sabia. El migdia en Josep havia volgut que dinàssim plegats al restaurant i m’havia explicat la decisió. Me va dir que m’havia sortit amb la meva, però que no li donés les gràcies, que no me pensés que ho feia per mi. Havia tornat a canviar d’opinió per l’assassinat de na Cristina. S’havia convençut, a la fi, que obrir la porta de les seves empreses als suecs era donar la clau de Menorca a la màfia. Sempre havia estat molt grandiloqüent, en Josep, un exagerat. Havia decidit que volia firmar ràpid i en secret amb els alemanys, abans que els suecs poguessin reaccionar o que n’Avel·lina decidís sortir de l’enfony on s’havia amagat. Tot i que segur que ell ho ben sabia, on s’havia fotut. Al final, me va dir, no esperaria a fer els setanta. Es veuria amb en Rolf Kahn aquell vespre mateix a les nou per a tancar l’acord. Seria en el llaüt. Li agradava tancar els negocis allà, bravejar de iot. Me va demanar que hi fos, per si a la dona de silicona no li bastava amb la coca i el xampany i s’avorria. Me va dir que me ben compensaria, que ja veuria com me ben agradaria el que havia pensat per a mi. Li vaig di que sí, que hi aniria. Sobretot per comprovar que no canviava una altra vegada d’idea. Llavors, mentre partia del restaurant, me va dir que ja només li quedava per fer la pitjor part: telefonar a l’intermediari que emprava per comunicar-se amb n’Avel·lina per a explicar-li la decisió, fer-li entendre que havia perdut. Li vaig demanar que esperés, que no l’hi digués fins que no hagués firmat amb els alemanys, que no tenia per què. Però no em va voler fer cas. I ara és mort.

—M’arribaré a creure que na Vergés és Mata Hari —va interrompre irònic en Jaume Pons.

—Era la defensora fort i no et moguis dels suecs. Havia estat ella qui havia presentat en Bertil Lundgren a en Josep. I jo sabia que lluitaria fins al final per aconseguir el que volia. Vaig pensar que, si ho sabia, era capaç de presentar-se en el llaüt per maldar de desmuntar l’acord. I, tal dit, tal fet.

—A veure si ho entenc. Així que tenim n’Avel·lina, que en teoria està segrestada per un grup terrorista, que es passeja en ple fosquet pel moll del port de Maó. Vols que me cregui açò?

—Ja t’he dit que quan vol aconseguir una cosa no s’atura per res. Va aparèixer en plena reunió per a rebentar l’acord en defensa dels suecs. Hi tenia molt a perdre, ella. Endemés del suborn que li devien haver donat per a convèncer en Josep, hi ha els negocis que devien voler fer junts. Amb ella de presidenta del govern insular i els suecs al capdavant de les empreses d’en Josep podien fer matx. Hi tenia molt a perdre, si en Josep tancava el tracte que na Cristina havia emparaulat amb en Rolf Kahn. Es quedava sense parella de ball, amb en Josep apartat de tot, retirat, i en Rolf Kahn tallant el bacallà. Tot i que al final segur que s’haurien entès, ja que això va així. Sigui com sigui, es va arriscar a aparèixer. En el port els vespres no hi ha ni una ànima, encara. I on en Josep tenia el llaüt no hi ha res obert. Un taxista malcarat que deu ser de la seva confiança la va dur fins allà i llavors la va esperar que sortís. Devia ser un xòfer d’aquests que vénen a fer la temporada i no saben ni on és Punta Prima. Ella duia ulleres fosques i s’havia tenyit els cabells de negre. O simplement s’havia destenyit el roig fals que sempre duu. Va anar gruixut…

—Idò per anar gruixut no us ho vau passar del tot malament… —va interrompre—. Ho dic per la quantitat de coca i de xampany que us vau fotre.

—En aquest món, Pons, amb aquesta gent, la cosa va així. Tant si va bé com malament, la coca i el xampany no hi poden faltar mai. Fins i tot, de vegades, el caviar. Ara, n’Avel·lina crec que no va passar de fer un glop de xampany. Li va dir de tot, a en Josep. I no diguem a mi. Estava desesperada, fora de si. Me va acusar gairebé de fotre-li les banyes. A ella amb en Josep! Té una barra, la mala harpia! Quina pècora, Déu meu!

—I aquí és on apareix la pistola d’en Josep —va dir llavors en Jaume Pons.

—No, encara no… Quan va veure que no hi tenia res a fer va girar coa i se’n va anar, amenaçant amb la fi del món en Josep i els alemanys. I quatre hores després en Josep era mort.

—Tu et vas quedar per a consolar en Fàbregues.

—No. En Josep es va disculpar amb els alemanys i es va comprometre a firmar l’acord que havien emparaulat amb na Cristina en vint-i-quatre hores. Llavors en Rolf Kahn, la seva dona i jo vam partir. Cadascú pel seu vent, és clar.

—Però abans vas agafar la pistola que en Fàbregues havia tret per por de n’Avel·lina Vergés —va dir burleta.

—No! —va dir na Marta Giralt tota espantada—. Vaig estar tota la nit molt alterada. No me podia treure l’escena del llaüt del cap, amb n’Avel·lina perdent els papers d’aquella manera. Quan vaig haver fet la caixa del restaurant em vaig servir una copa de cava a la terrassa i després una altra. Sabia que no podria dormir. Vaig estirar la vetllada en espera que me vingués el cansament que m’ajudés a superar la por, la solitud que sabia que trobaria a casa. M’agrada, estar sola, però aquella nit se me feia insuportable només de pensar-hi. Al final, és clar, vaig haver de prendre una decisió. Devien estar a punt de tocar les dues. No sé si va ser l’instint o què va ser, però en tost de venir fins aquí, a casa, tot conduint en direcció Cala Figuera, vaig agafar el camí més llarg, cap a la colàrsega del port. I, és clar, vaig haver de passar per davant el llaüt. Hi havia llum. Sabia que, com sempre que tenia problemes, en Josep hauria acabat per recórrer a les seves filipines. Però les solia despatxar ràpid, quatre manyuclades i bon vent. Vaig mirar per les escotilles, a veure si hi havia moviment, si veia cap ombra que es bellugava. Vaig esperar una estona, no ho sé, cinc o deu minuts, i llavors vaig entrar. Tot d’una vaig veure que en Josep era mort. Estava tot espaterrat en el sofà, amb els braços oberts i amb la boca plena de sabonera. Tenia la pistola devora un peu, com si li hagués caigut. La vaig agafar i vaig fugir cap aquí corrents.

—I què en penses fer, de la pistola? Vols acabar a la pensió de la carretera de Sant Lluís?

—Tenc por, Pons. Ara vindran per mi… Jo sóc l’hereva d’en Josep, ja t’ho he dit. I si no trobes ràpid n’Avel·lina estic fotuda, tot s’haurà acabat. O accept les seves condicions o qui sap si no acabaré igual que han acabat na Cristina i en Josep.