5

—Digau.

Va dir en Jaume Pons amb la boca apegalosa. Havia dormit amb un so llarg i feixuc que l’havia enclotat en el castigat matalàs del llit precari de l’autocaravana. Fins que la ridícula melodia del mòbil l’havia despertat d’una manera sobtada. Açò sempre el posava d’un mal humor espantós.

—Som en Joan Larrauri —va dir amb la veu endolada. Després de fer una llarga pausa hi va afegir—: Supòs que hauràs llegit el Diari.

—Va ser el primer vici que vaig deixar en ser adult. Què diu? —va respondre en Jaume Pons.

Llavors es va posar a cercar el rellotge pel minúscul altell que li feia de dormitori damunt de la cabina de conducció. No el va trobar. El devia haver deixat dins una butxaca del pijama de zelador, a la taquilla del vestidor de l’hospital.

Va deduir que havien tocat les deu per l’avalot infantil que arribava del patí de l’escola que hi havia a quatre passes. Els al·lots ja eren al pati gaudint de la mitja hora reglamentària de desgavell i ell encara ni s’havia tret les lleganyes.

—Han segrestat n’Avel·lina Vergés —va dir en Larrauri.

—Qui? —va demanar en Jaume Pons, molt sorprès, sense saber ben bé per què es sorprenia.

—N’Avel·lina Vergés, la presidenta fantasma de l’Associació Menorquina pel Progrés Sostenible.

—Fantasma? —va seguir, encara més sorprès, en Jaume Pons.

—No és més que una façana falsament amable de tots els que no han deixat de manar mai, dels que sempre han tallat el bacallà. Ja la coneixes com és, poc més que un gerro per posar-hi flors sempre i quan les flors tenguin espines. Com més amagades entre les fulles, les espines, millor.

—No la conec. Ja te vaig dir que estic molt enfora de tot, que els meus temps de detectiu privat han passat a millor vida. Fa molt de temps que aquesta pel·lícula s’ha acabat. Fi, the end, koniec, açò és tot, amics!

—Idò diria que ara algú està filmant la segona part d’un thriller del qual tu en vas ser protagonista, t’agradi o no t’agradi.

—No me venguis amb romanços, Larrauri, que no estic per històries.

—Endevina qui diu el Diari que ha reivindicat el segrest.

—No ho sé ni m’interessa.

—Ja veuràs com sí, que t’interessa —va dir en Larrauri i llavors va fer una llarga pausa que va tancar d’una fiblada quan va dir, d’una manera lacònica i funeral, sil·labejant molt ràpidament les paraules—: Me-nor-ca Ver-da.

Menorca Verda. Aquell nom falsari feia molts d’anys que romania en les catacumbes de la memòria d’en Jaume Pons. L’intentava oblidar una vegada i una altra sense aconseguir-ho. El record de Menorca Verda el corcava fent-se present en les llargues nits en vetlla, quan el cloroform etílic del bar Nou no era prou fort per anestesiar-lo contra la presència del passat.

Per més que ho hagués volgut oblidar, aquella falsa associació ecologista el perseguia en la memòria d’ençà que s’hi va envestir quan investigava el suposat segrest de l’agent immobiliari i implacable especulador Josep Fàbregues.

Empès per na Marta Giralt, l’esposa mal satisfeta d’en Fàbregues, en Jaume Pons s’havia vist enmig d’una dura batalla legal, política i criminal entaulada per a aconseguir urbanitzar Rafal Petit, un dels paisatges més bells de la Menorca llavors encara verge.

Aquella organització fantasma reapareixia de cop i volta tants d’anys després, justament ara que en Joan Larrauri li demanava ajuda. Algú havia hagut de reactivar aquella entitat imaginària. Mai no havia estat res més que una tapadora dissenyada per en Josep Fàbregues d’una manera al·levosa per a desviar l’atenció d’una de les malifetes urbanístiques més dures que s’havien intentat a Menorca.

—Com quedam? —va demanar en Jaume Pons tot sentint un estrany dinamisme.

—A la una al local d’Aire?

—Allà seré.

En Jaume Pons va descendir d’un bot del dormitori amb una agilitat que pensava que tenia oblidada. De cop es sentia deixondit i espavilat, com rejovenit davant la reaparició d’un dels seus pitjors fantasmes.

L’aigua es va acabar quan encara no s’havia tret l’escuma d’entre les cuixes, on el sexe vegetava resignat a l’abstinència. Els al·lots de l’escola veïna mostraven a crits la felicitat dels seus jocs innocents mentre en Jaume Pons rememorava d’una manera obsessiva la perversitat adulta d’en Josep Fàbregues i els seus sequaços. Feia més de trenta anys que havien estat capaços de crear Menorca Verda per tal de fingir el segrest de l’agent immobiliari i tòrcer el rumb sempre fràgil de la política.

La reaparició de Menorca Verda, després de dur tant de temps adormida, no podia ser de cap manera una casualitat. Hi quedaven ben pocs testimonis d’aquella història.

En Josep Fàbregues s’havia aconseguit refer econòmicament i amb escreix del fracàs de la seva pretensió d’urbanitzar Rafal Petit i ara era el degà dels especuladors menorquins. Als seus gairebé setanta anys, encara feia de les seves tot jugant amb l’elasticitat de les ratlles dels plànols urbanístics de la costa menorquina. I encara lluïa fatxenda la seva planta de gigoló ben madurat per les terrasses del club marítim, Sa Lliga. Els assolellats migdies d’hivern feia encara el vermut a la coberta del seu enorme llaüt de casc blau fosc, el Marta V, que tenia amarrat al lloc més privilegiat del port de Maó.

La seva esposa, la sensacional Marta Giralt, l’havia enviat a pastar quan la saga de vaixells que duien el seu nom anava encara pel segon exemplar. Però per més que en Josep Fàbregues i na Marta Giralt feia molt de temps que no compartien ni el llaüt ni el llit, sí que tenien a mitges el secret de la veritat sobre Menorca Verda. El fet d’estar al corrent dels tripijocs dels seu marit no deixava de ser una autèntica assegurança de vida per a na Marta Giralt. Endemés, li proporcionava una més que generosa pensió vitalícia a canvi del seu silenci.

Sempre que pensava en ella, a en Jaume Pons se li deixondia tímidament el sexe. Havia madurat, na Marta Giralt, amb la qualitat amb que ho fan les fustes nobles. Havia enterrat feia temps el seu amor pel cràpula del seu marit i ara regentava un restaurant corsari de peix al port on, sempre impecable i encantadora, exercia d’amfitriona, elegant i cortès, i s’encarregava de cobrar les cares misses del local amb el seu estudiat somriure seductor.

En Jaume Pons va recordar llavors la capsa de sabates que es consumia, esgrogueïda i atacada per la floridura, en la humida solitud de l’armari de l’autocaravana. Hi tenia les relíquies del seu passat remot d’ensumabraguetes. Se sabia de memòria les paraules intimidatòries que feia tants d’anys li havia fet arribar Menorca Verda acompanyades d’un mastegot, però necessitava tornar a tenir l’escrit en les mans. Havia de llegir una vegada més les amenaces: «Açò et passa per ficar-te on no et demanen. La pròxima vegada no en sortiràs tan ben parat».

Amb l’escrit, en Jaume Pons havia desat en la capsa de sabates la llicencia caducada d’investigador privat i el permís d’armes, que havia prescrit feia una pila d’anys. La vella pistola Luger també hi dormia el somni etern en companyia de la munició —una dotzena de cartutxos de 9 mil·límetres, Parabellum—, que imaginava que a hores d’ara ja devia ser inservible després de tants d’anys i de tanta humitat com feia a l’illa.

El cafè borbollava al foc de feia estona. En Jaume Pons va encendre la primera cigarreta del dia. Mentre es bevia el cafè amb glops petits i pausats, es va mirar el sobre de paper reciclat que li havia duit na Sissí la nit anterior. Havia demorat el fet d’enfrontar-se amb el contingut convençut com estava que contenia les raons que el podien comprometre prou per haver d’acceptar el cas. Però ara açò ja no importava. La inesperada entrada en escena de Menorca Verda l’involucrava d’una tal manera que sabia que ja no en podria fugir.