22

En Nofre Arguimbau va resultar ser un amfitrió modest però atent. Na Marta Giralt no hi va trobar a ca seva les comoditats a les quals estava acostumada en la seva la vida amplota de mantinguda, però el llit estava net i curiós i el matalàs era gairebé nou, de quan la mare d’en Xerpa havia hagut de jeure baldada durant un any.

Per tal de matar les llargues hores que na Marta Giralt hauria de passar reclosa en aquella cambra, en Nofre Arguimbau es va oferir a trobar-li un televisor. Ell havia proscrit aquell enginy maligne de la seva vida i de la casa, ja que el considerava tècnicament caducat i moralment adotzenant.

A la nevera hi trobaria prou menjar. Ara, si li feia una llista, li duria les menjues de les marques que preferís. A ell les exquisideses no li deien res. Era de paladar conformadís i qualsevol cosa enllaunada susceptible de ser escalfada li feia el fet.

Si una persona no volia que la trobassin, més que preocupar-se d’amagar-se en un enfony apartat, allò que havia de fer era renunciar a qualsevol sistema de comunicació que no fos cara a cara i encara gràcies. En Jaume Pons havia fet deixar el mòbil a casa seva a na Marta Giralt. Segons les instruccions d’en Nofre Arguimbau, tampoc no podia navegar per Internet ni fer servir el correu electrònic o les xarxes socials. A partir d’ara es comunicarien només entre ells tres i ho farien exclusivament amb els telèfons sense Internet, amb targeta de prepagament, que en Nofre Arguimbau els proporcionaria.

Mentrestant, en Jaume Pons seria la veu, els ulls i el sac dels gemecs i de les garrotades de na Marta Giralt. Endemés d’exercir de presa en la caça furtiva que els cans de conills de la gent del nord ja haurien començat a practicar.

Quan van haver instal·lat na Marta Giralt, en Nofre Arguimbau va fer anar en Jaume Pons al seu santuari digital. Era una habitació interior petita i fosca, amb una olor endèmica de resclús i un únic finestró damunt la porta que donava al passadís.

Una taula precària amb dues pantalles i un teclat semblaven ser tot allò que necessitava en Nofre Arguimbau per a ser feliç. Per a tenir sempre present la seva mortalitat, havia penjat a la paret una fotografia del Dalai-Lama i un pòster enorme de l’Everest, que preferia anomenar Qomolangma. Segons va informar a en Jaume Pons, significava mare de l’univers en tibetà.

En Nofre Arguimbau havia aconseguit avançar en la investigació gràcies, sobretot, a l’ajuda de Nemesi, un hacker formidable i honest que coneixia de feia temps i que tenia una llarga experiència de bussejar a pulmó lliure per entre els esculls més perillosos de la xarxa digital.

Sobre el segrest de n’Avel·lina Vergés encara no havien trobat a hores d’ara res que en Jaume Pons ja no sabés per la policia o na Marta Giralt. Però els fragments de documents vinculats al compte de correu que els havia proporcionat na Cristina Llambies que fins ara havien sabut trobar, també incloïen caramulls d’informació sobre la negociació de la venda de les empreses d’en Josep Fàbregues. I encara hi quedava molta informació per processar, recompondre i desxifrar, perduda per la immensitat abissal i binària de la xarxa.

El tal Nemesi i en Nofre Arguimbau havien trobat prou documents com per promoure que, tot i l’enorme competència, l’administració d’hisenda declarés en Josep Fàbregues defraudador de l’any, sempre que tal honor estigués formalment instaurat i s’atorgués també a títol pòstum.

Però no havien descobert encara cap pista que menés a l’amagatall on es trobava n’Avel·lina Vergés. Com no havien trobat ni un sol indici que apuntés, d’una manera clara, cap a cap possible responsable dels assassinats de na Cristina Llambies i en Josep Fàbregues. Tot i que en els fragments esparsos que havien recuperat encara no tenien prou entitat per a permetre’ls reconstruir d’una manera fiable cap document, sí que hi sortien d’una manera reiterada el nom de Rolf Kahn i els de les seves empreses.

En Nofre Arguimbau li va explicar d’una manera entenedora la feina que ell i Nemesi estaven fet. Era com si algú hagués trencat centenars de papers en bocins molt petits i els hagués escampat sense ordre ni concert per una immensa sala amb l’ajut d’un potent ventilador. Ara ells intentaven reconstruir-los com si estiguessin fent un caramull de puzles molt semblants de manera simultània. I sense saber quants de puzles havien de reconstruir ni quina imatge tenia cadascun. Ho feien amb l’ajut, és clar, va reconèixer, de poderosos programes informàtics i una paciència de xerpes.