4

—Gràcies a tots per la vostra solidaritat. Moltes gràcies en nom meu i de la meva família. Me reincorpor a la lluita… A la batalla! Després d’aquest mal pas… Després de l’atemptat amb què m’han fet pagar la meva defensa del progrés sostenible de Menorca…

En Mateu Prats anava vestit amb una americana blau cobalt que es matava amb una corbata de ratlles multicolors massa ampla. Cada vegada que agitava la mà dreta, una cinta amb els colors de la bandera espanyola li guaitava part davall del puny de la camisa de ratlles blau cel. Anava pentinat amb una ona petita al front, ben fixada, de perdonavides. La seva barba de tenoret d’aguts mediocres just semblava acabada de retallar per un barber expert. Els cabells, sense ni una sola cana, pareixien acabats de tenyir d’un color castany fals.

La televisió havia enregistrat les declaracions d’en Mateu Prats a la porta de la clínica privada on havia passat una exhaustiva revisió de les seqüeles de la frustrada crucifixió. El vídeo era tot un èxit. Triomfava a Twitter, Facebook i Youtube com una mala cosa, amb centenars de comentaris arreu. Per la seva banda, els ecologistes locals es defensaven a les xarxes socials amb l’angoixa d’un corb de mar qui lluita per alçar el vol amb les ales enxopades pel vòmit negre d’un petrolier sinistrat. Demostraven una enorme impotència, anegats com estaven en la immensa taca de negres difamacions, viscoses i inflamables, que en Mateu Prats i els implacables acòlits de l’Associació Menorquina pel Progrés Sostenible havien vessat a Internet.

En Jaume Pons havia trobat el vídeo tot d’una, tot i la debilitat del senyal wifi que li arribava del poliesportiu de Son Perruquet. La reproducció de les imatges avançava a empentes, d’una manera sincopada, a joc amb les paraules d’aquell agitador transmutat en màrtir multicausa.

—La meva família i jo us estam molt agraïts —seguia amb la seva arenga en Mateu Prats, que es feia acompanyar, de paraula, per la família—. Gràcies, moltes gràcies a tothom. I als qui ho han fet els vull dir que els perdon, perquè no saben què fan. Però que tenguin ben clar que seran derrotats. Les seves idees no prosperaran. M’hi trobaran davant per impedir-ho.

En Jaume Pons tenia la sensació que el discurs d’en Mateu Prats era del tot premeditat, que estava mesurat al detall. I açò es contradeia amb la mentalitat impulsiva, primària i tallant d’aquell histrió amb l’ego inflat.

«Igual l’atemptat l’ha fet canviar» —va pensar en Jaume Pons. Però també podia ser que en Larrauri tingués raó i en Mateu Prats volgués aprofitar la situació per a fer culpables de l’atemptat els moviments ecologistes, més efervescents que mai després d’aquell fred hivern que just havia semblat l’hivern de totes les protestes.

—És un gran honor que no meresc, que m’hagin volgut crucificar per defensar Menorca… —va continuar en Mateu Prats amb un aire de contrició que era desmentit per la seva eloqüència accelerada i el seu posat desafiador, invasiu—. No meresc que m’hagin tractat com a Jesucrist Nostro Senyor… No som digne. En som conscient, que no en som digne… Però si aquests criminals troben que meresc la crucifixió, com Déu Nostro Senyor, benvinguda sigui la creu. No me faran por. No me callaran. No recularé. Com més m’amenacen, més fort me fan. Diuen que estimen Menorca, però la destrueixen amb la seva intransigència, neguen el pa als nostros fills. Ningú me donarà lliçons. Ningú defensa més i més fort que jo una Menorca sostenible.

En Mateu Prats estava a punt d’arribar a l’èxtasi acusatori. Agitava el dit d’assenyalar de la mà dreta com si fos el dit de Moisès en el mont Sinaí. Amb l’afegit hortera, que en Mateu Prats lluïa orgullós, de la bandereta espanyola en el pols endret.

—Hem d’acabar amb tanta intransigència… Hem de dir prou. Jo he dit prou.

Va seguir en Mateu Prats amb aires i to incendiaris. De cop, com responent al segon prou imperatiu d’en Mateu Prats, el vídeo es va aturar. Llavors la pantalla es va enfosquir i hi va aparèixer una rodeta dentada que va començar a donar voltes.

En Jaume Pons es va armar de paciència i es va disposar a fer un cigarret mentre esperava que el vídeo tornés a caminar. Quan havia fet la primera calada, va sentir com algú picava a la porta. Va pensar que devia ser el seu sopar. Capficat com estava amb el vídeo, no devia haver sentit la moto.

—Ja… Jaume Pons! Jaume Pons!

Va dir una veu femenina de timbre aflautat des del carrer. La dona qui cercava en Jaume Pons cridava a empentes i d’una manera excessiva, com si es dirigís a un sord. Li va semblar que la veu feia embuts. Va pensar que aquell dia estava ple de sorpreses. Ves per on coneixeria l’amant furtiva i esporàdica d’en Blai Mir.

—M’envia en Larrauri —va informar na Sissí Prohens a en Jaume Pons—. He rodat tot Maó i Es Ca… Castell… Justament avui que vaig en bici! Sort que és elèctrica! En el bar Nou m’han dit per on t’havia de cercar. A un a… aparcament gros, m’han dit, amb un edifici públic a prop, d’on es pugui robar el wi… wifi. Ni per pagar wifi, tens? No sé què fotres investigaràs, tu!

Na Sissí va fer una pausa com per agafar alè, com si el tartamudeig la fatigués. En Jaume Pons va aprofitar el breu silenci per a fixar-se en els ulls blavosos i deixondits que na Sissí amagava darrere d’unes ulleres de pasta molt gruixuda i uns vidres d’una graduació exagerada. Tenia el nas arrugat i falaguer, com d’animal que borda i no mossega, pacífic però juganer. L’oval molt pronunciat de la cara, amb la barra una mica arremangada —a joc amb el nas, i una mica alçada, com desafiant la seva poca estatura—, li brindaven uns aires de rabosa descarada i llesta com una espira, de persona acostumada a no haver de mester ningú per fer-se el llit.

En Jaume Pons va comprendre, pesarós, que na Sissí li agradava. I sabia que d’açò no en podia esperar res de bo. Cada cop creia més en els auguris. I en aquell jorn llarg com un dia sense pa, tots els auguris havien estat més tost dolents, uns mals auguris.

—Acabaves de telefonar al Nou quan hi he anat a veure si hi e… eres —va seguir na Sissí la seva entrebancada explicació—. En Larrauri m’havia dit que t’hi trobaria, que hi anaves molts de ve… vespres a xumar. Ho deis així, els maonesos, no? Xu… xumar… Mira que viure així, anant sempre a… amunt i avall.

—Què vols? —la va tallar d’una manera eixuta en Jaume Pons.

—Així que ens ha sortit gallet, en Perry Mason! —va seguir na Sissí. I hi va afegir, en reparar que el renou de la moto que s’apropava corresponia a la d’un repartidor de pizzes—: Un gallet con… contaminador i que endemés menja porqueries, de qualsevol manera…

—Què vols? —va insistir en Jaume Pons, cada vegada més enutjat amb ell mateix, cada cop més indefens davant el viu somriure esmolat de na Sissí—. Accelera, que tenc ganes d’enverinar-me amb mozzarella de plàstic i cervesa de civada transgènica. Cadascú es mata com vol. O com pot.

—A… açò és de de part d’en Larrauri.

Va respondre d’una manera seca na Sissí. Llavors li va passar un sobre gros de paper reciclat. Semblava que contenia un feix gruixut de documents. Després na Sissí hi va afegir, mirant-lo burleta des del darrere de les ulleres:

—I si te vols matar d’una manera més sana i més en… entretinguda, qua… quan vulguis te puc ensenyar uns mètodes més però que molt més agradables.

Llavors va girar cua i va caminar lentament, d’una manera afectada, cap a la bicicleta elèctrica. Era com si reclamés l’atenció d’en Jaume Pons pel seu cul una mica en pompa, falaguer, ben proporcionat a la seva menuda però atractiva figura.

Les robes amples, de cotó natural conreat de manera ecològica i llavors teixit per una tribu indígena d’algun país remot, no aconseguien dissimular un cos petit de carns pitjades i fermes. Era prou més jove del que volien aparentar les robes solidàries amb alguna causa perduda d’algun període d’entreguerres tribals. Duia un pentinat estantís, ple de rínxols vermellosos a la clepsa.

Abans de posar-se el casc de ciclista per partir, na Sissí va girar el coll enrere. Llavors va mirar en Jaume Pons molt lentament, d’una manera que li va semblar, a en Jaume Pons, una invitació per a engrescadores emocions que pertanyien encara al misteriós imperi del futur.

—Pe… però si ho vols aprendre hauràs d’espavilar, no et pensis que vindré quan siulis, com una bleda de pel·lícula. Igual t’ho… t’ho ensenyaré. Però jo dict les normes. I trii el lloc. Serà a qualque banda més agradable que aquesta closca de caragol allà on vius.

Va dir na Sissí assenyalant l’autocaravana tronada d’en Jaume Pons. Llavors va pujar a la bicicleta i va partir lentament, pedalejant d’una manera metòdica i molt pausada, com compassant el ritme del seu cos menut a un imaginari cànon promotor de l’equilibri interior.