Joan-Lluís Lluís

A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística, Viena Edicions, Barcelona, 2011

La temàtica relacionada amb la llengua pròpia ha estat una de les més tractades en la bibliografia contemporània dels Països Catalans. Una circumstància que no ha de sobtar gaire, ja que la defensa del català ha hagut de ser constant al llarg de la modernitat per tal que no desaparegués o quedés relegat a un idioma marginal en el mateix àmbit que li és propi. I encara avui estem en aquesta situació, com ho demostra la recent aparició d’una “Declaració sobre la llengua” (apareguda a la revista Reduccions, núm 100, 2012), que precisament vol activar la consciència ciutadana sobre aquest tema en uns moments de repetides agressions arreu del nostre àmbit nacional.

Qüestions referides a la gramàtica, l’ortografia, la filologia i els esforços per a la seva normalització han centrat molts dels llibres i dels estudis apareguts d’ençà del final de la dictadura franquista i del reconeixement (sovint massa precari) de cotes d’oficialitat del català en la major part de la seva àrea lingüística. Aquesta abundor de títols contrasta amb els escassos treballs publicats sobre el que ha estat la seva persecució i sobre els intents d’eradicació que pateix i que ha patit al llarg dels segles per part, sobretot, de dues grans estructures estatals com la francesa i l’espanyola. Sobta aquesta circumstància, d’una quantitat tan baixa d’estudis, si tenim en compte que la pressió rebuda pel català al llarg de molts anys (i encara en l’actualitat) ha estat brutal. Les mesures i disposicions contràries al seu ús dins del seu mateix territori històric van emergir ja a l’època moderna (segles XVI-XVIII) i es perllongaren i intensificaren al llarg de l’època contemporània (segles XIX-XXI). En alguns moments es pot parlar obertament d’un intent de genocidi lingüístic violent, com el que assajà de dur a terme la dictadura franquista durant els seus primers anys d’exercici del poder. Només la resistència dels mateixos catalans i catalanes al llarg dels temps ha fet possible la seva supervivència per damunt de tota adversitat i ha permès emprendre polítiques de normalització. L’única explicació del perquè de la poca quantitat dels estudis dedicats a aquesta temàtica és que parlar d’això encara constitueix avui un tema “delicat”, que fa una certa por de tractar. No podem oblidar la dependència política que la majoria de territoris catalans encara mantenen precisament envers els grans estats que, repetidament i periòdicament, han intentat anorrear la llengua autòctona.

El llibre de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) emprèn la defensa del cas particular del català en el marc universal de la defensa de la pluralitat lingüística. Naturalment una argumentació similar ja l’havien fet d’altres autors catalans anteriors, com el pensador Carles Cardó (Valls, Alt Camp, 1884 - Barcelona, 1958) o el lingüista Jesús Tuson (València, 1939). El primer, ja a mitjans del segle passat, va defensar la idea que la llengua catalana era portadora, com qualsevol altra llengua, de tota una concepció del món. Si s’eliminava el català es perdria un punt de vista de la totalitat, cosa que empobriria la necessària pluralitat del món. Més recentment, Tuson reprengué aquesta noció i l’aplicà en diferents assajos de caràcter explícitament lingüístic, com ara El luxe del llenguatge (1986) i, sobretot, a Mal de llengües (1988), que constituí tot un fenomen editorial.

L’especificitat de l’obra de Lluís és que aquesta defensa no la fa ni des de la filosofia ni des de la filologia, sinó des de la literatura. Una cosa ben lògica atès que és un dels autors més reputats que tenim i que ha vist premiats alguns dels seus llibres més recents, com El dia de l’ós (2004, premi Joan Crexells) o Aiguafang (2008, premi de la Crítica Serra d’Or). El llibre que ens ocupa, Acremallengua, és la compilació d’alguns dels articles que setmanalment publica a la revista Presència. Dur a terme aquesta sèrie setmanal li ha permès oferir una visió molt àmplia i detallada, sense precedents en el nostre àmbit cultural, de la diferent situació en què es troben moltes de les llengües que hi ha al món. El gran encert de l’autor (enllà de la gràcia literària dels textos i del sentit de l’humor que sovint hi aflora) és el de posar en evidència l’existència d’una lògica internacional que empeny tot un seguit de llengües que, bàsicament pel fet de no comptar amb un protecció institucional adequada, es veuen abocades a la desaparició. La descripció de cadascun dels casos li permet esbossar tot un seguit d’actituds dels parlants afectats que van des de la resignació fins a l’autodefensa. El genocidi lingüístic, els processos de substitució lingüística, les prohibicions d’ús per part de l’estat que teòricament les hauria de protegir, l’autoodi dels afectats envers la llengua pròpia, són trets comuns a totes les llengües minoritzades i, per tant, amenaçades. El català n’és una més.

L’autor, que fa una defensa aferrissada de la pluralitat, es revolta contra aquesta “desaparició lingüística” que sovint és presentada com a “natural”, quan en realitat no en té res, de natural, sinó que és producte d’un seguit d’agressions orquestrades que no tenen altre propòsit que l’eliminació d’unes llengües que “molesten”. Lluís en denuncia els mecanismes que fan possible aquesta desaparició sistemàtica i mostra les intencions que hi ha al darrere i els procediments utilitzats, ja sigui molt obvis i barroers (com ha passat en situacions d’excepcionalitat política) o ja siguin subtils i menys evidents per a la majoria (com passa en l’actualitat).

L’actitud de Joan-Lluís Lluís, en aquest punt, recorda la que, dins d’un àmbit més específicament històric i centrat en el cas català, han fet d’altres autors com Francesc Ferrer i Gironès, Josep Benet, Josep M. Solé i Sabaté o, més recentment, August Rafanell. El primer, Francesc Ferrer (Girona, 1935-2006), fou l’autor de La persecució política de la llengua catalana (1983) que marcà tota una fita en els estudi d’aquest camp, ja que evidencià que l’intent destructor del franquisme tenia uns precedents anteriors molt clars que es remuntaven al mateixos inicis de la modernitat. El segon, Josep Benet (Cervera, Segarra, 1920 - Sant Cugat del Vallès, 2008), fou qui formulà la noció de “genocidi cultural i lingüístic” en la seva famosa obra L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya (1995), que era una edició actualitzada d’una publicació clandestina anterior publicada el 1973 en les Edicions Catalanes de París. L’argumentació de Benet ha estat represa per estudiosos com Josep M. Solé i Sabaté, autor (junt amb Joan Villarroya) de la Cronologia de la repressió de la llengua i cultura catalanes 1936-1975 (1994) o August Rafanell, que darrerament ha publicat Notícies d’abans d’ahir. Llengua i cultura catalanes al segle XX (2011), on ha inclòs l’estudi “La destrucció del català durant el franquisme”.

El llibre de Lluís compta amb un pròleg del també escriptor Matthew Tree, titulat “El planeta de les parles” on ja enuncia als lectors quin és l’objectiu de l’autor: “En fi, el missatge de fons de Joan-Lluís Lluís —present, poc o molt, a cada article— és prou clar: permetre o facilitar la mort d’un idioma és un crim d’una magnitud considerable, que, tanmateix, no es castiga enlloc. Segurament perquè els criminals, en aquest cas, solen ser els mateixos governs estatals, que s’autoatorguen l’autoritat de legislar sobre els drets lingüístics dels seus ciutadans, amb un impunitat si fa no fa absoluta (o absolutista, segons el cas)”. I clou el seu text amb aquest advertiment: “El preu de la llibertat [lingüística, en aquest cas] és l’eterna vigilància”.

DOLORS VILADOT