Michel Billig

Banal Nationalism. London: Sage Publications 1995^[077]

Si alguna cosa enriqueix dels llibres és, a més d’allò que diuen, les reflexions que ens generen. En aquest sentit, l’obra de Billig és bàsica per plantejar-nos el fenomen nacionalista.

La tesi del llibre és simple: davant la desqualificació dels nacionalismes combatents, hi ha un nacionalisme habitual, banal, que forma part de la vida quotidiana del ciutadà i que, tot just per aquest aspecte quotidià passa sovint inadvertit.

Certament, com bé indica l’autor, el món contemporani s’ha construït en base al model d’Estat-Nació vuitcentista i ha adquirit al llarg del segle vint i el que portem del segle vint-i-u el seu màxim desplegament. No hi ha racó del món on aquest model juridíco-polític no estigui implementat. És més, si no hi ha aquest model d’estat-nació, no hi ha ni estat ni nació.

Al llarg de l’obra l’autor ens descriu com mitjançant el llenguatge, l’escola, els diaris, les campanyes electorals, doncs la democràcia sembla formar part del desplegament de la banalitat nacional, la nació passa a formar part del bagatge natural i inadvertit dels ciutadans, més enllà d’ocasionals manifestacions combatents. La nació, així onejada, com bé diu l’autor, és allò normal, allò en el què no es para esment tot just per formar part del que és el dia a dia, la quotidianitat dels ciutadans. Ningú no es planteja les raons, doncs ha estat integrat en el conjunt de d’activitats habituals com quan el ciutadà reposta combustible en una benzinera que oneja la bandera nacional, o els sobreentesos de les formulacions dels diaris. Qualsevol lector sap que si no hi ha un adjectiu, aquell que fa quelcom és un “nacional”.

El gran avantatge rau en allò que el llibre no explicita, i que en el cas de ciutadans com nosaltres, d’una nació sense estat, més ens preocupa. Com s’ha arribat a aquest punt? Justament al definir la situació com quelcom generalment acceptat l’obra negligeix el procés d’arribada a la foto fixa que ens mostra.

La seva referència a les comunitats imaginades d’Anderson, obra que també Afers ha publicat, no fa més que enfortir la crítica a l’obra. Anderson i Billig parlen de comunitats imaginades en molts sentits, però coincideixen en la definició d’un espai no recorregut físicament pel “nacional” dins el qual percep la “llar nacional”. Anderson va molt més enllà amb anàlisis, ja no diré que discutibles, simplement falsos. Però tornant a Billig, aquesta llar nacional és percebuda no imaginativament, com ell diu, sinó vitalment, com jo afirmo. La llar nacional és l’espai a partir d’una frontera real en la que actuar segons la llengua, la cultura i la tradició pròpia té sentit.

El problema rau en l’origen de l’emissor. Membre d’una cultura amb Estat-Nació dóna per descomptades circumstàncies que, en el dia a dia de les nacions sense estat, precisen de lluites, possicionaments i actituds bel·ligerants.

Ignora també el caràcter històric de la construcció de les Nacions-Estat, si bé corregeix aquesta distorsió a les seves observacions finals, quan escriu a la pàgina 267:

“Els estats d’avui no són com els del segle dinou. I, sense dubte, l’era de la nacionalitat passarà. La història ha creat les nacions i, amb el temps, les desfarà. Sorgiran noves formes de comunitat, perquè el passat mai no es repeteix exactament”.

És d’agrair aquesta referència al caràcter històric de la nació, i sobretot, com deia al començament, és molt d’agrair la invitació a la reflexió sobre les qüestions que l’obra planteja i no resol. Com es forma la quotidianitat de l’oneig de la nació? Quines fidelitats col·lectives es creen o es destrueixen per formar la nova fidelitat nacional? Qui perd i qui guanya en el procés històric de la construcció de cada estat nació, i a canvi de què es perden identitats?

Llegiu aquesta obra i plantegeu-vos aquestes i d’altres qüestions.

MANUEL PÉREZ NESPEREIRA