Crisi financera, crisi econòmica, canvi de model

Jordi Pascual

Sempre és complicat i subjectiu elegir uns llibres que suposadament hagin estat rellevants en quant a difondre unes determinades idees i que hagin influït en l’opinió pública. En el cas de l’economia i en el camp acadèmic sembla que domina un paradigma bastant inspirat en l’hegemonia del mercat i la confiança en la màxima llibertat per als agents econòmics; per tant, un paradigma molt crític davant de les intervencions de l’estat. Nogensmenys, no falten visions —més aviat minoritàries— que discrepen i es mostren força crítiques amb la tendència dominant de la teoria econòmica. Val a dir, però, que la crisi econòmica que especialment des de l’any 2007 colpeja una bona part de les economies del món, ha obligat a matisar el paradigma, diguem-ne, ultraliberal; i avui són més els que accepten o toleren un paper actiu de les administracions per tal de defensar el sistema del perill d’una ensulsiada de conseqüències més aviat dramàtiques.

Com que aquesta crisi es pot qualificar de formidable, la més greu des de l’anomenada “Gran Depressió” que va començar amb el crash de la Borsa de Nova York l’any 1929 i que va continuar amb una caiguda espectacular dels nivells d’activitat, un nombre de fallides mai vist, un augment terrible de la xifra d’aturats i una deflació sense precedents, sembla que podríem elegir aquest tema, el de la crisi —financera, econòmica— com a eix temàtic a l’hora d’escollir els llibres. Això és el que he fet. Però un cop escollit el tema calia escollir els llibres i això també és susceptible de subjectivis-me. De fet, són molts els autors —economistes l’immensa majoria— que han parlat de la crisi, i coincideixen força en les seves exposicions. Al capdavall, he adoptat una posició un xic eclèctica. He escollit un economista reconegut, Premi Nobel d’Economia de l’any 2001 (Stiglitz), que ofereix una visió crítica respecte de la majoria; un historiador que coneix l’economia i que és l’especialista mundial sobre el famós economista anglès John Maynard Keynes, actualment amb una certa i recuperada vigència (Skidelsky); un autor espanyol, també crític (Martín Seco); un autor català que m’ha semblat informat, competent, experimentat i creatiu (Majó); i un complement que no parla exactament de la crisi, però que planteja un problema d’actualitat i de problemàtica evolució en el futur, com és el cas del petroli, ara que s’estan produint dramàtics esdeveniments en tota l’àrea nord-africana (Rubin).

La crisi

El fenomen de les crisis és omnipresent en la història del capitalisme. Sempre hi ha hagut crisis i la llista de teories que intenten explicar-les és molt llarga. La teoria dels cicles ha estat desenvolupada per economistes molt prestigiosos. Si cal esmentar un, ben segur que molts diríem el nom de Joseph A. Schumpeter, que va encunyar el concepte de “destrucció creativa”, considerant les crisis com quelcom inherent al capitalisme i com un fet que no s’havia d’entendre necessàriament com una cosa negativa. Però la crisi dels anys trenta va tenir una magnitud mai vista, i encara és l’hora que els historiadors de l’economia es posin d’acord en la seva interpretació.

Precedents de la crisi que encara s’arrossega n’hi ha hagut diversos; recordem, per exemple, Mèxic, Rússia, els sud-est asiàtic. Stiglitz parla de 124 crisis entre 1970 i 2007. Però si no anem tan lluny i deixem a part aquests “avisos”, tot concentrant-nos en els esdeveniments a partir de l’any 2007, són molts els autors que presenten una seqüència semblant. Els problemes haurien començat als Estats Units, amb les hipoteques subprime. Un producte financer —que venia de 1977, de l’època del president Carter— que tractava de facilitar l’accés a l’habitatge en propietat —considerat una cosa positiva a la cultura econòmica nord-americana— a famílies de baix poder adquisitiu. La legislació, en alguns casos, es remuntava a un altre període de crisi, el dels anys trenta del segle passat. Així, els títols que es podien crear i que es basaven en aquelles hipoteques estaven avalats per la Federal National Mortgage Association, dita Fanny Mae (1938) i per la Federal Home Loan Mortgage Corporation, dita Freddy Mac (1970). Unes iniciatives que en principi havien mostrat un efecte positiu. Però amb el temps el sistema va conduir a uns resultats no desitjables.

La utilització d’aquelles facilitats, especialment del de l’any 2002, va portar a una bombolla immobiliària. La gent obtenia amb relativa, o molta, facilitat els crèdits hipotecaris. Els interessos eren baixos. Es relaxaren les mesures de prudència i garantia. Les entitats bancàries titulitzaven aquelles hipoteques, és a dir, emetien uns títols que es basaven en elles i que eren col·locats amb facilitat en el mercat financer. El negoci anava creixent, generava comissions i rendiments. La qualitat d’aquests actius —tòxics— era molt dubtosa. Esclatà la bombolla (mitjans de 2007): augmentava la quantitat de gent que no podia pagar les quotes de la seva hipoteca i això va produir un creixent excés de cases en oferta, la qual cosa va provocar la caiguda dels seus preus. L’efecte es va traslladar a una bona part del món financer, als Estats Units i a la majoria de països desenvolupats. Quan els tenedors de títols van haver d’acudir a les assegurances contra pèrdues, Fanny Mae i Freddy Mac s’enfrontaren amb dificultats i van haver de ser ajudades pel govern. AIG (American Insurance Group), l’asseguradora més gran del món, va fer fallida. Un altre fet de fort impacte fou la fallida de Lehman Brothers (15.09.2008)

Les dificultats de les entitats bancàries es van traduir en una manca de liquiditat i en una greu pèrdua de confiança entre elles. L’anomenat mercat interbancari, en el qual els bancs es presten mútuament va experimentar una forta davallada. Això volia dir que la tradicional funció de donar crèdit a particulars i empreses també es va veure greument perjudicada. I, finalment, els problemes financers van incidir en la caiguda de l’activitat econòmica real. Quedava tancat el cercle viciós. Val a dir que la qüestió de les hipoteques subprime, encara que fos un símptoma important no s’ha de considerar com la causa autèntica o única de la crisi. Així ho diu, per exemple, Robert Shiller^[001], que situa el seu veritable origen a les bombolles del mercat financer i del mercat de valors, les quals no es produïen solament als Estats Units sinó en tot el món.

Tothom assenyala com un fet que va tenir uns efectes negatius, l’entrada en vigor de la llei Gramm-Leach-Bliley (12.11.1999), la qual eliminava la separació entre bancs comercials i bancs d’inversió que havia instaurat la llei Glass-Steagall Banking (1933). És el gran tema de la des-regulació, impulsada especialment a l’època del president nord-americà Reagan i de la primera ministra britànica Sra. Thatcher, terreny en el que avui molts consideren que hom va anar massa lluny. Amb això entraríem en les crítiques que alguns autors dirigeixen a les idees econòmiques que es troben a la base de les conductes i polítiques que ens han portat allà on som i també a aquestes polítiques i les institucions que les han desenvolupades.

Visions crítiques

Aquest és el cas de Stiglitz, que parla de l’economia nord-americana i que en el prefaci del seu llibre diu que tracta sobre una batalla de les idees que van conduir a les polítiques que van precipitar la crisis, i també sobre les lliçons que en traurem.^[002] Com pràcticament la majoria d’autors, accepta la necessitat dels mercats, tot admetent que no poden funcionar bé per ells mateixos. I un altre objecte de les seves crítiques, que comparteix amb molts altres economistes, es la fabulosa sofisticació dels nous instruments financers (per exemple, els CDS’s, credit default swaps) orientats a la cobertura dels rics crediticis, instruments de disseny complex i poc comprensible, fins a l’extrem de que molts dels seus compradors y àdhuc els venedors i els reguladors no estaven en condicions de comprendre del tot. Aquesta exuberància va representar que el sistema bancari, i certament no sols als Estats Units, es concentrés en promoure la titulització, especialment en el mercat hipotecari. Molt encertadament, Stiglitz diu que ho va fer en detriment del finançament de les petites i mitjanes empreses, que són la base de la creació de llocs de treball en qualsevol economía.^[003] Fa feredat la llista de desgràcies que Stiglitz atribueix a la fallida del sistema financer: milions de propietaris d’habitatges que els han perdut, comunitats devastades, els contribuents s’han hagut de fer càrrec de les pèrdues dels bancs (perquè l’estat ha proveït ajudes a aquests darrers, per allò de que deixar-los caure fora pitjor), treballadors que han perdut la seva feina. Per cert, el fet de que no es deixi caure una entitat bancària, sobretot si és too big to fail (massa gran per deixar-la caure), té un efecte pervers, com és el de que pot incentivar la manca de responsabilitat dels seus directius. Per cert, seria bo de tenir en compte allò que va dir Mervyn King, governador del Banc d’Anglaterra —i que Stiglitz esmenta—: que si es considera que alguns bancs son massa grans per fer fallida, és que són massa grans!

Stiglitz també és crític amb les polítiques instrumenta-des pel govern del president Obama, en qui tantes esperances s’havien dipositat en molts aspectes. Segons ell, el president fou conservador i no va oferir una visió alternativa del capitalisme:^[004] reconeguem que era molt difícil que ho fes. Potser es van portar uns fons excessius en ajuda del sector financer, en detriment de la prosperitat i eficiència de la resta de l’economia. És interessant aquesta opinió. Les acusacions contra els banquers són molt fortes: eren en bona mesura responsables del problema i s’aprofitaven del pànic per a re-distribuir la riquesa en el seu profit. Pagant el contribuent. Hom dubta si afirmacions com aquestes són demagògiques, però al mateix temps no es pot deixar de pensar si en el fons no hi haurà alguna cosa de veritat… Se n’ha parlat molt de la privatització dels guanys i de la socialització de les pèrdues, i això és cert.

No és optimista, Stiglitz. Tem que a causa de les polítiques no prou ben orientades —als Estats Units—, la crisi sigui molt més llarga i profunda del necessari, i que, a més, el sistema financer sigui menys competitiu, menys eficient i més vulnerable a una altra crisi.^[005] Després d’això Stiglitz enumera una sèrie de principis en els que hauria de basar-se un programa d’estímul ben dissenyat. També insisteix, con tants d’altres, en la necessitat d’uns impostos més progressius. És clar que és més fàcil dir-ho que fer-ho.

Un altra tema que trobem en Stiglitz i en molts altres autors té un punt d’ironia, alhora que de raó. Es tracta dels models de gestió del risc que les entitats financeres feien servir per dur a terme la seva activitat. De fet, els “experts” no eren realment conscients dels riscos que estaven assumint. Retrocedint una mica en el temps, cal recordar que dins de la crisi financera de 1997-1998, es va produir la fallida de Long-Term Capital Management, un hedge fund, fundat per Myron Scholes i Robert Merton (Premis Nobel d’Economia pels seu treball en la valoració d’opcions!). No oblidem tampoc el paper que han jugat les agències de qualificació, assumpte en el qual també hi ha un acord generalitzat. Tot això sembla força greu i legitima la més gran circumspecció davant de tots aquests afers. Vaja, estic segur que és això el que diria l’Adam Smith, l’opinió del qual no estaria de més tenir en compte. La titulització és un tema delicat i Stiglitz diu que fa gairebé dues dècades, quan començava el desenvolupament d’aquesta innovació, ell va predir que hi havia força probabilitats de que la cosa acabés malament.

Després de Stiglitz, crític a nivell especialment nord-ame-ricà i internacional, pot ser interessant considerar els punts de vista d’un crític espanyol competent i d’exposició clara, el qual aporta el tractament de la crisi a Espanya. Comença atribuint també a les hipoteques subprime un paper de detonant de la crisi i no pas el de causa única o principal. Parlant del cas espanyol, afirma que l’endeutament de les famílies havia arribat massa lluny. Estant així les coses, n’hi havia prou amb una certa turbulència en els mercats internacionals de diner per a trasbalsar el fràgil equilibri en el qual es movia l’economia espanyola. Perquè aquest país estava cada cop més endeutat i depenia, per tant, del crèdit que trobava en aquests mercats.

És important la referència als desequilibris exteriors, o sigui de les balances per compte corrent (que inclouen la balança comercial, importacions i exportacions) i les balances de capitals, totes elles integrades en les balances de pagaments. Martín Seco fa una afirmació significativa i mereixedora de debat: al poder polític democràtic li manca capacitat per imposar-se al poder econòmic. Estem parlant de que la suposada “mercatocràcia”, és a dir, l’entronització del mercat com a element suprem de direcció de la societat, pot amagar una situació de domini per part del poder econòmic.^[006] Com diu el mateix autor, actualment la paraula “mercat” és un eufemisme per designar les forces econòmiques que malden per imposar la seva voluntat i els seus interessos. A més, i en això coincideix Martín amb molts economistes, si volem parlar seriosament hem d’acceptar la irrealitat del mercat de competència perfecta (que és un model purament teòric) i àdhuc la inexistència del lliure mercat (pensant en un món real farcit de monopolis, oligopolis i competència imperfecta).

L’explicació que fa Martín del creixement de la bombolla immobiliària és força reeixida. Pot ser curiós, però l’evolució econòmica dels Estats Units —salvant les distàncies— mostra una certa semblança amb la d’Espanya. En el sentit que ha estat un creixement a crèdit, basat en un enorme dèficit de la balança de pagaments i el consegüent endeutament exterior.^[007]

Avui és un lloc comú parlar de “globalització”. El contingut que té aquest concepte, per a Martín, es paorós, donat que en fa una lectura molt crítica: aniria lligat a un retorn al laissez faire; es voldrien limitar les funcions de l’estat a les policials; s’advocaria per la desregulació de tots els mercats, inclós el laboral; es proposaria la privatització de totes les activitats. Amb l’excusa de la competitivitat els sistemes fiscals serien cada vegada més regressius; amb l’excusa de la insostenibilitat es reduirien les prestacions socials. La lliure circulació de capitals imposaria la seva llei inapel·lable.^[008] És un discurs preocupant, però no es pot negar la seva presència en l’ambient.

Té raó Martín quan afirma que si s’han de mantenir la lliure circulació de capitals i els mercats financers globalitzats, és gairebé impossible la seva regulació amb instruments i institucions estatals; això és pràcticament impossible sense un govern mundial. I això darrer també sembla gairebé impossible…

Dels banquers té Martín una opinió semblant a la de Stiglitz. Cal salvar els bancs si això contribueix a l’estabilitat del sistema, però els banquers i accionistes és un altre tema, perquè passa que els contribuents són els que paguen i “els de sempre surten més rics de les crisis”.^[009]

També s’ha de dir que Martín adopta una visió pública i centralista: no és partidari del sector financer privat ni de les autonomies. Quan més endavant parla de les respostes que s’han donat a la crisi es refereix als intents de reduir el poder de l’estat, com ara els intents de construcció d’estats federals o l’aparició de moviments independentistes. Arriba a dir que la globalització no és quelcom que estigui inscrit a la naturalesa de les coses, sinó més aviat el resultat de la ideologia neoliberal.^[010] Fa afirmacions fortes. Tem que no n’hi hagi prou amb una simple coordinació internacional, sinó que caldria renunciar a la globalització, la qual no consisteix en altra cosa que en alliberar a l’economia del control democràtic, tot permetent que imperi en ella la llei de la selva.^[011]

Quant a la política fiscal i monetària, són conegudes les insuficiències d’aquesta última i és oportú recordar dues afirmacions de Keynes sobre el particular: “es pot portar al cavall a l’abeurador, però no se’l pot obligar a beure” i “la política monetària és com una corda: serveix per estirar-la, però no per empènyer amb ella”. També es keynesià dir que en una recessió els pressupostos no han d’ésser austers, sinó tot el contrari. Martín és crític amb la reforma laboral. Igualment crític es mostra amb la Unió Europea i la Unió Monetària, si més no amb la forma concreta en què s’han anat realitzant, perquè solament es va avançant en els aspectes econòmics, a benefici del capital, però no en els polítics. No sembla anar errat quan afirma que quant més gran sigui el nombre de membres, serà més inviable la unió política.

Reivindicació de Keynes

Les idees de John Maynard Keynes (1883-1946) es van imposar especialment després de la Segona Guerra Mundial, en tots els països occidentals. Quan va aparèixer la crisi dels anys setenta van ésser superades per la nova ortodòxia: el monetarisme de Milton Friedman (1912-2006). El que fa Skidelsky, el biògraf definitiu de Keynes, és recuperar la memòria de l’economista anglès a tall d’inspiració en la situació actual, tot criticant les mancances o errors que a parer seu afecten la ciència i la política econòmiques dels darrers anys. Sobre Keynes s’han fet moltes afirmacions tòpiques i per això són molt útils i convenients algunes precisions que fa Skidelsky. A Keynes se’l considera el pare de les polítiques d’estímul de l’economia, però això no constitueix un element fonamental ni permanent. Keynes les va recomanar en una època concreta. Més importants li semblen a Skidelsky altres aspectes del que va dir Keynes, com ara el seu pensament sobre el comportament humà o el paper del judicis morals en l’economia. En aquest sentit, l’huracà econòmic que ara tenim a sobre ofereix una bona oportunitat per tornar a orientar la vida econòmica cap allò que és “raonable, just i bo”.¹² És molt important allò que de Keynes més va atreure al seu biògraf: que era un home polifacètic i “més que un economista” (és possible que precisament per això molts dels economistes no el consideressin com a tal…).

La visió que té Skidelsky de la crisi va lligada a la seva visió crítica d’algunes teories econòmiques. No és l’únic autor que considera dolenta la teoria del mercat eficient. La realitat és que els agents econòmics no disposen d’informació perfecta sobre el futur. I quan no es discuteixen teories que són responsables d’una gestió incorrecta dels afers econòmics i, per tant, quan sembla que les reformes tinguin un caràcter més aviat cosmètic, això no fa altra cosa sinó preparar l’escenari per a la següent crisi.¹³ Skidelsky s’identifica amb el seu biografiat quan creu, com Keynes, que les idees importen profundament, perquè en realitat, el món està governat por poc més que això. Per tant, creu que la causa essencial de la crisi actual es troba en el fracàs intel·lectual de l’economia. És una afirmació molt forta i per això he escollit un autor que no és l’únic en sotmetre a una visió tan crítica l’orientació de la ciència econòmica actual. Les idees equivocades serien també responsables del procés de desregulació de les finances, el qual hauria portat a l’explosió del crèdit que és una de les causes importants de la crisi.

L’eix de la teoria keynesiana era l’existència d’una incertesa ineludible sobre el futur. Keynes s’hauria oposat frontalment a la innovació financera que supera els límits de la comprensió ordinària i del control. Skidelsky anima els economistes a considerar l’economia com una ciència moral i no com una ciència natural. Aquest és un punt fonamental, que connectaria amb la crítica de Keynes a la teoria dita neoclàssica, que és la que domina l’economia acadèmica que s’ensenya a les escoles d’economia de tot el món. Com he dit una mica abans, Keynes no fou un nacionalitzador i ni tan sols té gaire de regulador. També se’l considera partidari aferrissat dels dèficits pressupostaris, quan no és així. Ni era un fanàtic dels impostos i de la despesa pública. No li agradava gens la inflació. El que pensava Keynes era que el capitalisme avançat de la seva època no podia mantenir la seva estabilitat ocupant a tota la població activa de forma permanent, que les crisis eren inevitables, que el sistema podia arribar a un equilibri —aquest concepte ten central en la visió de l’economia dominant!— amb un atur insostenible. Per això calia una actuació de les administracions, però no pensava en una intervenció de caràcter permanent ni exagerat; solament la necessària per assegurar la supervivència d’un sistema que en la seva versió de laissez faire havia passat a la història.

Keynes era un moralista que sempre es va plantejar preguntes com aquestes: Per a què serveix l’economia? Quina relació existeix entre l’activitat econòmica i la “bona vida”? Quanta prosperitat necessitem per viure “sàviament, acceptablement i bé”? Això no és contradictori amb la figura de l’especulador que també hi ha en el personatge, el qual va arribar a arruïnar-se tres vegades, però sempre va saber complir els seus compromisos i mai va deixar ningú a l’estacada. Com recorda Skidelsky, Keynes va elaborar en certa mesura les seves teories econòmiques a partir de la seva pròpia experiència de la vida dels negocis, sobretot com a especulador i inversor, i en una menor mesura com a funcionari del govern anglès. És ben veritat que els homes pràctics respecten als teòrics quan aquests demostren que saben guanyar diners. És oportú recordar aquí a Richard Cantillon (segle XVIII) i David Ricardo (segle XIX), encara que també trobaríem casos oposats (en el segle XX), Irving Fisher, que es va arruïnar quan la crisi borsària de 1929 que no havia previst; o Joseph A. Schumpeter, tan apreciable en la història del pensament econòmic com maldestre en la gestió real dels diners.

Un any després de publicar la seva Teoria general de l’ocupació, l’interès i el diner (1936), una de les obres més influents de l’economia del segle XX, si no la que més, l’autor va resumir les seves idees principals, posant la inestabilitat financera en el centre de la seva teoria.^[012] La “incertesa radical” és el que fa que les economies siguin inestables i que la recuperació després de les crisis no sigui ràpida. Per això Skidelsky sosté que Keynes proporciona una manera molt fructífera de comprendre la recessió que estem patint, per suggerir polítiques per sortir d’ella i per no tornar a caure en pous com el d’ara, i per comprendre la condició humana. Aquestes són les coses que fan que Keynes continuï essent actual.

L’anàlisi que fa Skidelsky de la crisi coincideix amb el de la majoria d’analistes, però insisteix en què aquesta crisi es en bona mesura fruit del fracàs intel·lectual de la professió d’economista.^[013] Professió, per cert, que Keynes considerava necessitada d’un conjunt de qualitats gens fàcil de trobar aplegades en una persona, com diu en un notable passatge del seu article necrològic del mestre Marshall, el més influent dels economistes anglesos de la seva època, de l’últim quart del segle XIX i primer quart del segle XX.^[014] Més interessant, per tant, que la descripci ó de la crisi, és l’aprofundiment en la visió intel·lectual de Keynes. El llibre de Skidelsky té uns capítols molt notables sobre la revolució keynesiana, o sigui la formidable influència del pensament de Keynes durant gairebé dues dècades, i el seu èxit o fracàs (més aviat això primer, encara que sigui discutible la seva “demostració”), sobre l’ètica del capitalisme segons Keynes, sobre la noció keynesiana de la política i sobre allò que ens podria suggerir Keynes avui.

Una visió des de casa nostra

El llibre de Joan Majó ens proporciona una visió suggerent i plena de bon sentit sobre la crisi en el món, a Espanya i a Catalunya. El seu mateix títol introdueix un dubte raonable sobre la nostra capacitat de previsió de la crisi. Alguns economistes ja l’havien prevista (com Nouriel Roubini, Robert Shiller, Kenneth Rogoff o Santiago Nino), pero en general sembla que no. Aleshores, tanta gent responsable de les activitats financeres o implicada amb la seva supervisió, havia de saber el que s’estava congriant. Si no ho sabien eren uns incompetents i si ho sabien eren uns irresponsables.

Com diu Majó, els nostres problemes no han estat pròpiament provocats per la crisi internacional. És clar que aquesta ha ajudat a posar-los en evidència, però són ben nostres i ja hi eren de fa temps.¹⁷ No ens fem il·lusions: Espanya és un dels països que tindrà més dificultats en el període posterior a la crisi internacional; la seva recuperació començarà més tard.

L’autor sintetitza molt bé el que diuen tots els analistes de la crisi. En el seu origen trobem “l’ambició desmesurada d’uns inversors, la irresponsabilitat d’uns agents financers, la desregulació del mercat en què operaven, la manca d’actuació dels òrgans supervisors, la llibertat dels moviments internacionals de capital, i l’absència de normes globals per regular aquest nou escenari”.^[015]

Espanya ha canviat molt des dels anys seixanta del segle passat, quan una política econòmica més racional contribuí a posar en marxa un procés de creixement que ha portat al país a llocs gens negligibles en el rànking dels països del món. Ara bé, aquests llocs no sempre són envejables, i aquest és el cas del rànking d’endeutament: Espanya seria el segon país més endeutat del món, darrera dels Estats Units. Aquest deute té molta relació amb la bombolla immobiliària i sense resoldre els problemes del sector immobiliari no es podrà resoldre el problema del sector financer, el qual afecta tota l’economia productiva espanyola. La seqüència d’efectes és ben clara: manca de liquiditat, fallida de les immobiliàries, pèrdua de confiança en el sector financer, davallada del consum i de l’activitat econòmica, i augment de l’atur.

El problema de fons de l’economia espanyola, més enllà de sortir de la crisi, “és establir les bases de la reforma de l’economia productiva”.^[016] La relació dels defectes de la nostra economia és molt completa: nivells alts d’endeutament familiar i amb l’exterior, creixement excessiu del consum superflu i de renovació dels béns d’inversió de les llars —tot a crèdit—, alts nivells d’apalancament en el finançament de l’expansió de les empreses, fort dèficit comercial, poc creixement de la productivitat, magra inversió en recerca i en innovació.^[017] Catalunya no està molt millor que la resta de l’Estat espanyol. Cal centrar l’atenció en els processos d’educació i de formació.

Majó s’aventura a fer una llista dels sectors en els quals caldria invertir en una visió de futur: educació, capacitació professional recerca, transferència de tecnologia, comunicació i tractament de la informació, energies renovables, reciclatge de materials, atenció professionalitzada a persones amb dependència, serveis de turisme estable i de qualitat.^[018] No amaga una greu preocupació sobre el futur que ens espera: passaran alguns anys amb més demanda que oferta de treball, i això suposa que caldrà saber gestionar la resolució del problema social que representa l’existència d’una taxa d’atur molt alta.

Una bona part de la segona meitat del llibre es projecta cap al futur, parlant de la segona revolució energètica i mediambiental, la comunicació, la informació i el coneixement. Cada vegada consumim proporcionalment més serveis i menys productes. La societat del benestar a la que no hauríem de renunciar tindrà quatre potes: educació, sanitat, pensions i atenció social. Malgrat les dificultats pressupostàries, la crisi augmenta molt les necessitats socials i no és el moment de retallar les prestacions, sinó de potenciar-les.^[019] Tant de bo que ho tinguin en compte els governs, perquè a vegades sembla que no ho vegin exactament així. Especialment interessant és l’últim capítol, que parla de la caiguda d’alguns pilars del sistema. Finalment, a la darrera pàgina un toc, diríem, keynesià: “cal no oblidar que l’economia és la ciència que tracta dels béns materials, però sobretot de les expectatives de les persones”.^[020]

Un món més petit

La tesi del llibre de Rubin és molt simple: s’està acabant el petroli i això comportarà canvis molt notables en els nostres consums. L’era del petroli barat ens ha permès accedir a un món molt gran, perquè quan el cost del transport era suportable no importava la distància entre els centres de producció i de consum. Però quan això canviï, i ja ho està fent, aquesta distància s’haurà de reduir, portant amb el temps a una producció físicament més propera al consum; per tant, a un món en aquest sentit més petit. Rubin afirma que no s’ha de pensar que els preus del petroli siguin un efecte de la recessió, sinó que en són la causa. La crisi financera provocada a partir de la davallada del mercat hipotecari dels Estats Units és la principal culpable de la recessió del 2008, però són més importants els efectes de la pujada dels preus del petroli en la caiguda del creixement de les economies occidentals.

En certa manera contra les opinions generalitzades sobre el futur de l’economia xinesa, Rubin pensa que si es redueixen les exportacions de la Xina, degut al encariment de les despeses de transport, aniran disminuint els avantatges salarials xinesos i tornaran a ser competitius els treballadors occidentals. Un avantatge addicional de la disminució del consum de petroli serà la reducció de les emissions de carboni a l’atmosfera.

L’autor argumenta amb xifres la seva predicció sobre la disminució de la producció de petroli en el món. També es produiran canvis importants en la demanda de petroli. Paradoxalment, el parc de vehicles augmentarà en els països BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina), la qual cosa encara agreujarà més l’escassetat de petroli. Es tornarà a treballar en el tema del cotxe elèctric. A major creixement, major consum de petroli. Donat el futur d’escassetat, això porta a una recessió. No hi ha cap altra solució que canviar l’equació que lliga l’economia al consum de petroli.

En definitiva, que tornarem a allò que és local. Tornaran a produir-se béns en el nostre entorn més pròxim (ara es parla del consum de proximitat). Com que Rubin està pensant en el cas de l’Amèrica del Nord (Estats Units i Canadà), parla de la reducció del tràfic i, per tant, de la desaparició de les zones residencials. Els canvis que descriu l’autor són molt impactants i es fa difícil de creure que es puguin produir en un horitzó temporal relativament curt. Però ha tingut l’encert de plantejar un problema important, interessant i d’una gran capacitat de suggeriments. Nova al·lusió a Schumpeter i el seu concepte de “destrucció creativa”. Finalment, “el canvi es produirà, ens agradi o no”.^[021]

* * *

Resumint, la sortida de la crisi es presenta problemàtica i és bastant probable que trigui més del que desitjaríem. Són moltes les veus que diuen que el món de després de la crisi serà diferent de l’anterior, que ens trobem al final d’una era. Einstein va dir que no podem resoldre problemes amb les mateixes idees que hem utilitzat per crear-los. Potser que introduíssim un punt de relativitat en les prediccions dels economistes. Està demostrat que no són gaire bons predictors. Inclús s’ha ironitzat dient que l’economista es aquell professional que profetitza el passat; i ni tan sols això és veritat, perquè les seves explicacions no són compartides per tots. Sembla que la ciència econòmica necessita una certa refundació, una renovació bàsica de la seva estructura, un fugir de l’esoterisme que moltes vegades l’afecta. Molts parlen de la necessitat d’introduir de nou una certa austeritat en la gestió dels recursos i en el consum. Ja ho va dir Roosevelt, quan va prendre possessió de la presidència dels Estats Units, l’any 1937: “sempre hem sabut que l’egoisme sense límits és una mala moral i ara sabem que també és una mala economia”. Pensem que una inadequada resolució de la crisi tindrà conseqüències socials que poden ser molt greus.