Xavier Rubert de Ventós

Catalunya: de la identitat a la independència, Empúries, Barcelona, 1999

Com diria Felipe Gonzalez, expresident del Govern espanyol i excoreligionari polític del nostre autor, és aquest un llibre escrit sin acritud. No es destil·la per enlloc un sentiment d’odi cap a Espanya, ni d’irritació o enuig. És, simplement, una obra per dir adéu definitivament a qui no t’estima; més un acte de cloenda que un acte de venjança. Com un matrimoni mal avingut, Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939) vol separar-se d’Espanya després de segles d’incomprensió. Si Espanya només respecta allò que és oficial —i Catalunya, avui, no ho és en tant que no és un Estat—, diu Rubert que només ens queda una solució: la independència, via que obrirà el diàleg bilateral en igualtat de condicions.

En el llibre que ens ocupa —diguem-ho ja, Catalunya: de la identitat a la independència (1999)—, Rubert sosté que «no pretén […] arribar a cap conclusió, sinó que discorre tot deixant-se dur allà on els seus pensaments fan cap» (p. 21). Tot i així, sí que n’hi ha, de conclusions, i de ben clares; per començar, com que Espanya no s’obre a Catalunya, cal que aquesta s’obri d’aquella; i, un cop independent, caldrà ser interdependent. Veure’m més endavant què entén Rubert per interdependència.

Seguint Darwin, Rubert defensa que l’absència de grapes i urpes en l’ésser humà el fa necessàriament social. La nostra incompetència natural ens fa ser socials. Com a mamífers, som ja dependents al néixer; per tant, som addictes als altres, necessitem dels altres per esdevenir persones. Formem part, doncs, d’una comunitat. I cada comunitat es dota a si mateixa de sistemes simbòlics: llenguatge, art, religió, etc. Això ens fa, com bé diu també George Steiner, tenir una cosmovisió pròpia i diferent de la comunitat veïna del costat. La nostra addicció a la dependència, conclou Rubert, ens genera passió per la identitat. Malauradament, massa sovint el nosaltres desemboca en un no-a-altres. La història n’està plena, d’exemples. I el diari d’avui, també.

Rubert es proposa civilitzar aquesta passió per la identitat, aquest sentiment passional de pertinença a una terra i a una comunitat. La nostra identitat és plural ja en origen, formem part de múltiples pertinences: familiars, racials, ciutadanes, sexuals, gremials… És aquest pluralisme interior el que ens hauria d’empènyer a reconèixer i respectar el pluralisme exterior del món que ens envolta. Fàcil, oi? Doncs llegim un diari i veurem que estem lluny de copsar en tota la seva dimensió aquest propòsit. Se’ns diu sovint que els drets són sempre individuals, que no existeix allò que hom anomena drets col·lectius. Aquí jau, probablement, l’arrel de molts malentesos.

El nostre filòsof es pregunta si no hi hauria d’haver un dret col·lectiu que emparés precisament a grups que són fitxats, abusats, discriminats o, simplement, assassinats. A tots aquells (i aquelles: Victòria Camps, explícitament citada al text) pensadors que creuen que les comunitats són abstraccions els hi hauríem de preguntar si els jueus també ho eren, d’abstraccions; o els bosnians; o, avui, els dissidents de les primaveres àrabs. No és en tant que col·lectius que són perseguits? Allò realment abstracte no són els col·lectius, oposa Rubert, sinó les preteses sobiranies territorials que prescindeixen de la voluntat dels seus habitants: «Al capdavall, només els drets col·lectius i específics reconeguts a un grup poden protegir-lo de l’agressió indiscriminada d’un altre» (p. 39).

Rubert ens parla d’una obligació moral, la de «mantenir la consciència viva de la colla d’identitats mai perfectament avingudes que tragino» (p. 57). Així, hem de mantenir certa deferència envers la diferència. Ell diu que és com a membre de la minoria dels catalans que pot entendre i respectar altres minories —de sexe, gènere, nació, salut o edat— de què no forma part. Tots tenim múltiples identitats, mai no som monolítics; hom pot dir que és del Barça, del PSC tal vegada, a voltes de CiU, professor, o músic, pare potser, mare en el millor dels casos, o fins i tot cristià. Aquesta multiplicitat ens hauria de curar de les nostres tendències dogmàtiques. A partir d’aquí, Rubert es planteja «la tasca política de l’esdevenidor: la d’organitzar una societat que no negui, sinó que integri aquesta complexa intimitat tot articulant la diversitat dels seus components —una moderna societat de dimonis i no una mítica societat de corifeus; una societat que passi de l’status al contractus, de l’adhesió carismàtica a un líder al consens racional i al compromís emocional entre individus lliures» (p. 61, les cursives són de Rubert de Ventós).

S’ocupa després el nostre autor de fer una psicoanàlisi, una arqueologia i una deconstrucció de l’Estat que faria bé el lector de resseguir per no perdre’s. Aplicat a Espanya, veiem que els espanyols el que realment han sabut fer històricament és conquerir, manar, dominar, unificar; el que toca, avui, és treballar, adaptar-se, pactar, inventar. Està Espanya preparada per això?

Sosté Rubert que només des d’un estat propi respectaran la nostra llengua i la nostra cultura; Espanya, creu, només parla amb allò independent i oficial. Com diu l’acudit sovint citat al llibre, una senyora espanyola s’enfada per l’etiquetatge d’un producte en català; quan una altra persona li diu que l’etiqueta no està escrita en català, sinó en portuguès, la dona respira alleujada i exclama: «¡Ah! Entonces es distinto». En aquest acudit hi ha, tal vegada, la millor explicació del per què de tot plegat.

Els arguments als quals apel·la Rubert per defensar la independència de Catalunya són universalistes, liberals i utilitaristes, desfent-se així del llast nacionalista carrincló i mitològic propi del segle XIX. No podem qüestionar-nos allò que som sense qüestionar-nos allà on som. El demos no està demostrat; la ciutadania no té perquè encaixar sempre dins la mateixa demarcació estatal. Qui formaria part, doncs, d’aquest suposat demos? Qualsevol que respecti els quatre somnis definits per Rubert: el somni d’una Nació, el somni d’un Estat, el somni d’una Democràcia i el somni d’una Societat del Benestar. No importa quina sigui la seva religió, quina la seva moral o visió del món sempre i quan respecti aquestes regles mínimes que es desprenen dels somnis.

Siguem, doncs, in-dependents per tal de poder ser interdependents (econòmicament, políticament, culturalment) en un món cada cop més global. Definim-nos provisionalment com un OPNI: «Objecte Polític No Identificat». La Unió Europea ho va ser i encara ho és; integrem-nos-hi, doncs, defensa Rubert. Només des de l’imperatiu democràtic —que diu que només és de debò lliure un país on cada u pot aplegar identitats (llengua, partit, nació, religió, ideologia) sense cap relació de dependència o jerarquia entre elles— podrem construir un Estat propi, ve a dir-nos amb entusiasme Ru-bert. Cal un Estat propi per «representar un col·lectiu i per respondre als estímuls que del seu entorn ens arriben» (p. 146). Certament, a la llum de l’actualitat, es fa cada cop més difícil refutar els arguments d’aquest llibre.

Només des d’una Catalunya que aposta per una heterogeneïtat assumida més que no pas per una identitat retrobada es podrà construir quelcom sòlid que no s’esvairà a l’aire. De la mateixa manera que les dones volen deixar de ser feministes —signe que ens indicarà l’equiparació en drets i deures entre homes i dones—, Rubert de Ventós vol deixar de ser nacionalista. «De Catalunya, quedi clar, jo no en busco ni demano cap essència: tot just la independència» (p. 154). Sin acritud.

MARTÍN PATROCINIO GUERRERO