Pensar la democràcia des del republicanisme

Jordi Riba

Deia Maurice Merleau-Ponty que s’havia de repensar tot, i en primer lloc la democràcia. Darrera d’aquesta afirmació quedaven els anys terribles de la II Guerra Mundial. Alguns dels seus deixebles, com és el cas de Claude Lefort, emprengueren la tasca de seguir la recomanació de Merleau-Ponty i reflexionar-hi abastament. D’aquesta reflexió, que és feu des de la perspectiva de l’obra de Maquiavel, en sorgí la primera recuperació del pensament republicà de l’època actual, en forma d’un extens treball sobre el pensador florentí^[027].

Posteriorment, de la historia de les idees i per part dels historiadors Pocock^[028] i Skinner^[029], hi hagué també una recuperació del pensament republicà. Per aquests dos autors el republicanisme és entès com una concepció d’allò polític que, procedent de les teories de Ciceró, va conèixer de la mà de Maquiavel (primer) i Rousseau (posteriorment) una forta revitalització que serví de fonament per a la construcció de les repúbliques sorgides després de la revolucions modernes. Però no ha estat fins el desenvolupament del liberalisme polític en el període anomenat de globalització que el pensament republicà ha conegut un nou i extens desplegament que l’ha situat en primera línia de la teoria política (l’anomenat “neorepublicanisme” o “humanisme cívic”).

El debat actual sobre el republicanisme, molt ric en matisos, s’ha generat, de manera preferent, a partir de la obra Republicanism de Philip Pettit, a través de la qual es busca una alternativa al liberalisme. El text de Pettit ha estat en aquest sentit fonamental per despertar una tradició que encara que mil·lenària, havia quedat oculta pels grans debats de les darreres dècades entre liberals i comunitaristes.

El llibre de Pettit té com objectiu vincular la idea de llibertat amb la “no dominació”, per així distingir-la de la tradició liberal que pren igualment la llibertat com element vertebrador. Mauricio Viroli, des d’aquesta mateixa perspectiva, es demana en el seu escrit Repubblicanesimo si la interpretació de la llibertat republicana, tal com ell l’entén (absència de dependència), introdueix una novetat significativa en la teoria política. Per això, agafa dos dels textos canònics del pensament lliberal, El discurs sobre la llibertat dels antics comparada amb la dels moderns de Benjamin Constant i Dos conceptes de llibertat d’Isaiah Berlin, per establir-ne una comparança.

Per Viroli, ni el text de Constant ni el de Berlin consideren la idea de llibertat com a absència de dependència. Constant estableix la distinció entre la llibertat d’exercir directament moltes funcions i deliberar a la plaça pública, pròpia de la polis grega i la llibertat de no estar sotmès, mitjançant l’imperi de la llei, a l’arbitrarietat, propi de les societats modernes. Berlin reprenent la idea de Constant, estableix la distinció entre llibertat positiva i llibertat negativa. La primera afirma que la llibertat està relacionada amb la no interferència de cap individu o grup en la meva activitat. La llibertat positiva és, en canvi, la llibertat de viure una única forma prescrita de vida.

Viroli per explicar la seva concepció del republicanisme parteix de la tradició republicana, per constatar que la llibertat republicana és diferent a ambdues de les concepcions de la llibertat que Berlin exposa. La llibertat republicana, afirma Viroli, posseeix el valor que li dona la llarga tradició. Es aquella que es troba més d’acord amb l’ideal de la res publica entesa com una comunitat d’individus en la qual ningú no és constret a servir i a ningú no se li permet dominar.

Perquè aquesta idea pugui arribar a ser possible, Viroli apel·la a les virtuts. I de manera especial al patriotisme. La virtut és per Viroli la disponibilitat i capacitat de servir al bé comú. La virtut civil és el fonament del govern republicà.

El mateix Viroli, en una altra part del seu llibre, fa referència a l’opinió de certs teòrics contemporanis que veuen en la virtut un cert perill per la llibertat. Helena Béjar, en el seu llibre En el corazón de la república, no arriba tan lluny en la consideració de la virtut republicana. Però si que hi troba un certa impossibilitat de realització; per això el seu treball gira en voltat de veure la forma de conjugar la concepció republicana amb la manera com s’ha anat construint la individualitat, feta a partir d’una concepció social en la qual impera més l’interès que la passió.

El ciutadà contemporani viu, segons opinió de Béjar, més que mai i amb més dificultat, la disjuntiva entre la vida privada i la vida social. Per una banda, percep la necessitat que hi ha de no desvincular-se dels afers públics, però, per l’altra, se n’adona que només en la privacitat troba la necessària quantitat de benestar, tan material com espiritual, que necessita.

Per Béjar és clar que la democràcia vista des del pensament republicanista no es pot aguantar des de la virtut sinó que li calen només fórmules d’enfortiment, indispensables, per altra banda, per al seu manteniment.

Per altra banda, hi ha també una relectura del republicanisme que s’encarrega de posar èmfasi en altres aspectes d’aquesta tradició, especialment en un aspecte que ja Carl Schmitt va assenyalar: que el pensament polític no s’havia de focalitzar només en el poder. O dit d’una altra manera, es tracta de considerar el Maquiavel de La primera dècada de Titus Livi en lloc del Maquiavel de El Princep. Distinció que ja Lefort va considerar i que en els textos de Miguel Abensour i Jacques Rancière, hereus de la reflexió encetada per Merleau-Ponty, és represa de forma diferent a la concepció de la res publica, cosa que els diferència dels esmentats Pettit, Viroli i Béjar.

Per Abensour i Rancière la res publica ja no és només la comunitat ideal a la qual, mitjançant les virtuts, s’ha d’arribar a un estat de “no dominació”, sinó que per aquests autors la res publica són les “coses politiques” en el sentit que els hi donava Aristòtil. I aquestes no arriben mai a concretar-se en un esta ideal de no dominació sinó que permanentment les formes de dominació es reprodueixen adquirint noves formes.

Allò polític es nodreix d’allò social i comporta exclusió, conflicte i racionalitat no universalista. Allò polític no pot eliminar els antagonismes i a més aquests conflictes són positius per la feixuga i infinita tasca de construcció d’un ordre democràtic.

De tot el que hem dit, podem concloure que no és possible donar una sola definició de republicanisme. Mentre que el republicanisme de Pettit es manté en el status quo de la democràcia representativa i només menciona de passada les virtuts cíviques (i aquestes enfocades només al control del govern i molt poc a la participació política dels ciutadans), pel republicanisme representat per Miguel Abensour, Jacques Rancière, i en certa forma per Helena Béjar, la ciutadania no és solament reconeixement sinó també participació activa. La ciutadania manté obertes iniciatives de participació enfront de les actuacions del poder. I no es tracta només del control d’aquest poder, sinó que les iniciatives ciutadanes posseeixen una indubtable capacitat vinculativa. La forma d’articular-les és un dels objectius que ha de portar a terme el republicanisme contemporani. La democràcia, com ha dit Miguel Abensour, necessita de la utopia per no caure en la autocomplaença dels dirigents ni en la descurança dels propis ciutadans.

El model de democràcia republicana és, per a tots els autors considerats, un model normatiu que pretén enfortir-la per mitjà de la participació activa de la ciutadania i que s’empara en allò que s’ha anomenat el retorn de la cosa política. Altrament dit, hi ha, després de la desaparició del totalitarismes, un moviment de recuperació, en el camp de l’acció, de la res publica i, en el teòric, de la teoria republicana de cara a l’enfortiment del procés democràtic.