Fredric Jameson

Postmodernism: The Cultural Logic of Late Capitalism, Durham: Duke University Press, 1991^[072]

El llibre de Jameson explica la postmodernitat com una lògica dominant dins del pensament i la cultura contemporanis i determinada pel capital financer. Així, les interpretacions de la postmodernitat com el fi de les grans narratives de la història, com diu Jean-François Lyotard, o com un pastitx d’estils, com diu Charles Jencks en relació a l’arquitectura, o com la literatura de l’exhauriment i la metaficció, com diu John Barth, es transformen en l’assaig de Jameson en símptomes superstructurals del nou estadi global del capitalisme.

Jameson perioditza la cultura moderna seguint tres etapes del capitalisme. Aquesta periodització no és fixa ni predeterminant, sinó que descriu tan sols tendències dominants dins la cultura capitalista; és un esquema que permet construir un “mapa cognitiu” de les diverses situacions singulars de cada obra i cultura nacional. La primera etapa correspon al realisme de l’etapa industrial. Així, els grans retrats socials realistes (La comédie humaine de Balzac és paradigmàtic) expressen un estadi en què els individus poden entendre i narrar la totalitat del mode de producció, que al segle dinou consisteix en la consolidació del mercats nacionals capitalistes. La segona etapa correspon a l’avantguardisme de l’etapa del capitalisme imperialista. En aquest sentit, les ruptures formals i semàntiques avantguardistes (la sintaxi fragmentada de Joyce és potser l’exemple més radical) expressen la impossibilitat de percebre la totalitat del sistema de producció, ja que l’explotació imperialista dels països no europeus esdevé massa llunyana i il·limitada per ser comprensible.

Finalment, als anys seixanta s’inicia la cultura post-moderna, que correspon a l’etapa del capitalisme global o multinacional. Aquesta estapa, en què la producció esdevé secundària o immaterial i el valor es genera a partir de les fluctuacions dels mercats financers, es pot relacionar amb una sèrie de característiques noves dels productes culturals. En primer lloc, la cultura postmoderna té un caràcter pla, transmet una sensació de fredor i de manca de vitalitat i no expressa afectes ni emocions. En segon lloc, la sensació que no hi ha cap alternativa viable al sistema capitalista es manifesta amb la desaparició de la natura com a entitat externa o determinant (tal i com funcionava en el naturalisme) i en la desaparició de l’insconscient com a realitat insondable del subjecte (que era tan important per a l’avantguardisme). En tercer lloc, la imatge i l’espai substitueixen la narrativa i el temps com a categories dominants, de manera que l’arquitectura, el cinema i la fotografia passen a ser arts més centrals que no pas la literatura. Per això, el llibre exemplifica la postmodernitat amb obres d’Andy Warhol, Frank Gehry, John Ashbery, Nam June Paik, David Lynch o escriptors del nouveau roman, entre moltes d’altres.

Dins del capitalisme global, la cultura ha esdevingut un objecte de consum com qualsevol altre. Ara bé, la tesi clau de Jameson és que l’economia també ha adoptat una lògica cultural, ja que la producció no consisteix solament en la manufactura sinó que sobretot implica la fabricació de signes d’identitat que permetin diferenciar i personalitzar els productes, les idees, els espais, les imatges i les persones. L’economia i la cultura esdeven indistingibles i totalment subsumides al màrqueting. L’estratègia de Jameson per resistir aquest règim de diferenciació que tot ho engoleix i tot ho mercantilitza és entendre’l com a sistema i com a totalitat. Avui la realitat de la globalització ja ha substituït el terme postmodernitat, però és evident que la lògica sistèmica continua sent la mateixa.

EDGAR ILLAS