George Steiner

The idea of Europe, Nexus Institute, 2005^[082]

La construcció d’Europa sobre la base dels Estats nació i la matriu econòmica deixa en un tristíssim segon terme una unió fonamentada en les cultures que, amb o sense estat, integren el continent. Ara bé, què és Europa? George Steiner comença el seu breu assaig La idea d’Europa amb una afirmació molt terrenal: “Europa està feta de cafès”. Espais de sociabilitat, els cafès europeus són de naturalesa literària, filosòfica, cultural i política: “el cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual i la tafaneria”. El segon paràmetre d’Steiner és que, a Europa, “les distàncies són d’escala humana”, de manera que els qui l’habiten han pogut humanitzar el paisatge, modelar-lo d’acord amb “el temps històric humà”. La tercera variable també resulta ben eloqüent: els carrers i les places que trepitgen els europeus són dedicats a personalitats cèlebres. Les ciutats europees es converteixen així en “autèntiques caixes de ressonància de les conquestes intel·lectuals, artístiques i científiques”: el passat s’hi fa present gairebé en cada racó.

Als Estats Units d’Amèrica, en canvi, hi ha bars, però no cafès; hi ha grans avingudes numerades, però no carrers i places que emanen història; d’una ciutat nord-americana a l’altra, hi ha unes distàncies enormes; l’“amnèsia creativa” és la consigna d’una societat que viu constantment abocada a la immediatesa i al futur… És clar que aquesta “autodefinició d’Europa com a lieu de la mémoire”, un concepte manllevat de Pierre Nora, té el seu costat fosc, la seva contrapartida moral, com reconeix Steiner mateix: commemora també segles de barbàrie, en l’accepció benjaminiana del terme. Tanta història, en efecte, pot arribar a ser extenuant o esborronadora, si se n’és molt conscient. Aquesta dualitat d’Europa, bressol dels coneixements humanístics i de les tècniques d’assassinat en massa, la fa extremadament sensible: la cultura, la raó, l’humanisme no van poder aturar l’atrocitat, la violència o el genocidi més devastadors que han envaït el continent fins fa quatre dies.

Steiner porta l’aigua al seu molí i concep Europa com el resultat de sumar el llegat d’Atenes i el de Jerusalem, la cultura clàssica i l’herència hebraica, amb l’addenda del cristianisme, etcètera. Fóra entrar en un terreny pantanós. No cal volar tan alt. Els altres indicadors que exposa Steiner serien metàfores suficients per definir una especificitat europea que s’adiu amb un pensament, una sensibilitat, una cosmovisió que fa l’efecte que, amb poc temps, poden periclitar del tot. No es tractaria d’un final apocalíptic d’Europa, inherent tanmateix a la seva naturalesa, sinó d’una mutació de la “idea” d’allò que fins ara havia estat i que potser ja no és. Ni els cafès europeus són el que foren, ni la contaminació atmosfèrica ens permet de veure el “campanar veí” (com canta Lluís Llach a “País petit”), ni els “llocs de memòria” atreuen l’interès de gairebé ningú. L’Europa dels cafès sembla una postal esgrogueïda del món d’ahir, idònia per a il·lustrar la coberta d’un llibre de memòries de Stefan Zweig o Joseph Roth. A Europa, la cultura ha tornat a perdre una altra batalla.

Així i tot, talment l’au fènix, Europa no és Europa sense el temps i sense les cultures que, com la catalana, la conformen. Perquè, d’una banda, Europa és un espai saturat de temps i, per més accelerat o desmemoriat que sigui, ni Déu pot desfer-lo: “Auschwitz és per sempre”, conclou Steiner a Remembering the Future (2008). I perquè, de l’altra, la diversitat lingüística, cultural i social —i el patrimoni de memòria i democràcia que se’n deriva— esdevé, com raona Steiner, consubstancial a Europa. El temps i la diversitat contrasten vivament amb la uniformitat i la buidor del paradigma nord-americà. Aquesta esdevé l’altra gran amenaça a què ha de fer front Europa, especialment les seves llengües i cultures més febles: la invasió de la “marea” angloamerica-nitzadora i dels valors globalitaris consegüents. Steiner ho formula així en una entrevista amb Antoine Spire (Barbarie de l’ignorance, 1998): els mass media, el mercat lliure, l’estructura d’un capitalisme planetari tecnocràtic no és la més adequada per a la comunicació de valors filosòfics i estètics. S’ha imposat de nou la barbàrie, ara sota el dictat dels “directors” burnhamians (The Managerial Revolution, 1941) que, de manera asèptica i invisible, controlen els mercats.

Bon coneixedor del seu patrimoni cultural, Steiner entona un al·legat a favor de la pluralitat d’Europa, del mosaic de cultures, llengües i tradicions que la constitueixen. Si es perd una llengua, Europa es queda, com diu el mateix Steiner a Errata. An Examined Life (1997), sense “un espectre il·limitat de possibilitats”, és a dir, de “lectures del temps i el món”: “la mort d’una llengua, encara que només la murmuri el més petit grapat en algun trosset de terra condemnada, és la mort d’un món”. Babel va ser, doncs, una benedicció incalculable. Lligats amb aquests mons, hi ha el “sentit” de la història. El temps europeu, “aquest paper de vidre d’història inextingida” —així el defineix Steiner a Errata—, es troba com més va més amenaçat pel moviment tectònic, de gran abast, que s’ha produït d’uns anys ençà.

Les democràcies parlamentàries són cada vegada més vulnerables —en la teoria i en la pràctica— a les envestides dels mercats. Allò que Steiner a Errata ha anomenat “la censura del mercat” pot arribar a ser més subliminal i efectiva —n’és, de fet— que l’exercida per la política. Es basa en una capciosa llibertat d’elecció —prèvia restricció de les opcions, preseleccionades i encapsulades pels mitjans de comunicació i el mercat de masses— que s’ajusta als simulacres de democràcia formal, terriblement deficitaris, de bona part dels estats (amb el Regne d’Espanya en primera fila). Quan el capitalisme ja ha demostrat amb escreix la seva força destructora i, com ha analitzat Slavoj Žižek a First as Tragedy, then as Farce (2009), el seu vincle amb la democràcia sembla que s’hagi trencat definitivament, ens és més necessària que mai una visió lúcida i entranyable, tot i que certament parcial, com la que ofereix Steiner a La idea d’Europa. Perquè tots els indicis apunten que aquesta idea/identitat europea es troba ja traspassada o només en queden les escorrialles i que, en conseqüència, potser no ens queda altre remei que repensar-la de nou.

En una Europa en disgregació que està a punt de refundar-se segrestada per un capitalisme cobdiciós al qual la democràcia destorba, és peremptori de preservar-ne i renovar-ne el llegat cultural, cor i cap de la identitat europea. Cal una defensa oberta, des de l’humanisme laic, de la reflexió filosòfica i del saber cultural davant de la dictadura de la banalitat, el despotisme dels mercats, la vàcua “economia del coneixement” o la fal·laç “societat de la informació” en què l’excès genera oblit. Com no es cansa de recordar Steiner, l’educació, la cultura no són cap garantia de res, ja que no van poder contenir la força destructora que dugué als holocausts que ha viscut Europa, inclòs naturalment l’espanyol. I tanmateix, sense Montaigne, Voltaire, Fuster o Steiner, els europeus podem tornar a caure, desemparats i més vulnerables encara, en el costat més fosc: el d’una nova barbàrie. L’esperança, sempre hi ha d’haver esperança, és aferrar-nos (sísificament?) al sentit, a l’estreta relació entre la paraula i la realitat, a la lucidesa de la raó, sense deixar de cultivar la matèria dels somnis.

FRANCESC FOGUET i BOREU