Dipesh Chakrabarty

Provincializing Europe: postcolonolial thought and historical difference, Princeton University Press, Princeton, 2000^[081]

Com es fa la història dels pobles que no en tenen? Aquest és el rerefons metodològic del llibre de Dipesh Chakrabarty Provincialitzar Europa i allò que el circumscriu dintre dels anomenats “estudis subalterns”. Des d’un punt de vista hermenèutic, la situació “pobles sense història” és del tot qüestionable, potser també contradictòria, ja que no sembla possible albirar una situació on hi ha hagi “poble” i aquest mateix no disposi d’alguna forma de relacionar-se amb “el (seu) passat”. De fet, hom podria arribar a pensar “poble” de tal manera que la determinació “tenir passat” en fos una característica constituent. “Pobles sense història” seria un oxímoron. En quin sentit podria deixar de ser contradictori? Dues són les hipòtesis interelacionades del treball de Chakrabarty a l’hora d’analitzar què ha impedit fer la història dels pobles que no en tenien; i ambdues no estan connectades amb les obstruccions materials, és a dir, amb la violència física, tot i que també hi juga un paper important. La primera és que només en un context “colonial” és possible operar aquesta oclusió històrica i la segona que allò que permet encobrir la problemàtica mateixa només és possible sota l’aspecte d’una substitució, mai des de la negació: “Europa” és el nom del concepte que opera com a “substitutiu” universal. És molt més efectiu dir positivament què ets que no pas que no ets.

Quin tipus d’empresa serà doncs escriure, és a dir, produir un saber, la història d’un poble que no en té, i si la té, no és la seva? El problema més important que Chakrabarty ha de resoldre consisteix en com desempallegar-se de la contradicció que implica haver de recórrer precisament al concepte que permet operar aquesta oclusió, el d’història, per alliberar el passat propi. La problematicitat d’aquest concepte es pot veure a partir de la seva definició més banal i que implicaria, encara que sigui en un sentit molt primari, certa idea d’auto-comprensió: la presència d’un subjecte X que és susceptible de tenir “un” passat i posseir un particular tipus de “saber” que connecta els esdeveniments del “(seu) passat” sobre el continuum temporal homogeni i rectilini. Aquesta és la forma que anomenem moderna d’aproximar-se al passat i la seva conflictivitat esdevé visible en contextos colonials. Qui seria l’auto, el subjecte, d’aquesta comprensió? La resposta a aquesta pregunta serà important, ja que potser l’autoconstitució com a subjecte en sentit modern vindrà determinat precisament per “tenir història”. Dipesh Chakrabarty intenta obrir camí en el seu llibre, amb totes les dificultats que es desprenen d’assumir positivament aquesta relació contradictòria amb el concepte d’història, i per tant, amb el d’una determinada idea d’Europa lligada a ell, per poder fer la història futura no colonial de l’Índia. És un projecte doble: científic, en estudiar el passat dels darrers tres segles, i polític, en autoconstituir el poble indi com a subjecte polític. El seu imperatiu és clar: cal fer la història del poble indi de tal manera que no es deixi interpretar unívocament des de la història d’Europa, amb totes les dificultats que l’empresa implica.

Aquesta darrera tendència és la que Chakrabarty anomena historicisme i que consisteix en fer passar dominacions locals sota el discurs universal buit i unitari derivat de la seva estructura temporal: primer a occident i després arreu del món. Seguint aquesta lògica de saber que Chakrabarty critica, és en context colonial que es pot produir el fenomen d’ocloure, sota forma de substitució, la història dels pobles que no en tenen, atès que el poble que “té història”, l’europeu, entra en contacte amb aquell no en “té”, la colònia (retrògrada, tradicional, anacrònica, no secular…) i de l’encontre allò que en sorgeix sobretot, més enllà de la violència material, és la institució d’una relació de dominació que crea les condicions necessàries perquè el poble colonitzat tingui també “una història”. Quina serà doncs la història del poble colonitzat? Serà una història sempre mediatitzada per l’encontre primigeni amb el poble colonitzador, aquell que instaura “història”. “Europa” com a colonitzador és el nom d’aquesta història. L’èxit absolut de l’efecte substitutiu tindrà lloc quan la història del poble colonitzat sigui la mateixa que la història del poble colonitzador: és a dir, quan la història d’Europa equivalgui a la història Mundial; quan el poble colonitzat deixi de ser identificat amb allò retrògrada, tradicional, religiós, etc. “Europa” és el nom que dóna Chakrabarty a “universalisme secular abstracte”. “Europa” seria un singular amb pretensions d’universalitat. Ara bé, la trampa en què cau el colonitzador és que “imposa” un relat que remet a una història on la relació entre allò que predica i el subjecte que la encarna és del tot problemàtica. Així, si haguéssim de definir la història d’Europa remetríem a continguts abstractes que no tenen en compte delimitacions ni materials ni territorials. On acabarien i començarien el capital, els drets civils, la ciència, l’estat, etc.? Més encara, tenir una història que pressuposa allò universal negaria en cert sentit l’especificitat del context i lloc d’on ha sorgit. Així, la relació entre “Europa” com a universal i “Europa” com a singular seria radicalment contingent. Provincialitzar Europa també significa analitzar la manera concreta i singular, “fer la història”, de com el territori que anomenem “Europa” seria també, en funció del seu context previ, “colonitzat” per l’universal “Europa”. L’interès del llibre de Chakrabarty és que ens pot ajudar a deslligar la dimensió universal del concepte d’Europa de la seva dimensió territorial: la dominació seria tant efectiva en els territoris que conformen allò que geogràficament anomenem Amèrica, Àsia, Àfrica o Oceania com en el que anomenem Europa. Tan sotmès a la llei del capital es troba un poblet bengalí a finals del segle dinou com un de català a principis de segle vint, cadascun però a la seva manera: aquesta manera particular i singular d’entendre l’universal és l’escletxa que obriria la porta a una narrativa històrica no unívoca. Tot i així, i aquest és el punt clau per als lectors catalans de Chakrabarty, hauríem de resoldre un altre problema que ja no té relació amb la dimensió territorial del domini d’un universal, si no amb la mateixa dimensió ontològica de l’universal Europa. Quan deixaria de ser colonitzador un universal? Si per colonial entenguéssim sobretot la mobilitat geogràfica ens trobaríem en un atzucac, ja que no hi ha relació d’identitat entre poble i territori. Així, si no es volgués assumir que tot universal és colonitzador i que la relació entre “Europa” i el territori Europeu és diferent conceptualment de la que hi ha amb altres territoris, haurem de comprendre el concepte de colonialisme a partir de la distinció propi/aliè, no a partir de la distància física. El colonitzador s’apropiaria i el colonitzat s’alienaria. La pregunta impossible de respondre serà: per què l’universal “Europa” seria propi dels europeus i no dels indis? O dit d’una altra forma, quina relació tindria Catalunya amb l’universal “Europa” diferent de la que tindria el Caixmir? Què es colonitza i qui colonitza? Aquestes preguntes ens obliguen a qüestionar-nos què fa que un concepte, universal, idea o història sigui pròpia o vingui determinada per quelcom extern. Les paraules clàssiques per dir aquesta relació conflictiva amb l’àmbit ideal són autonomia, pel cas on l’universal és creat pel mateix subjecte sobre el que s’aplica, i alienació pel cas contrari, quan un subjecte és legislat per quelcom que no té origen en ell mateix. Així, allò rellevant per a nosaltres del treball de Chakrabarty és afrontar quina és la història del poble català des d’aquesta perspectiva i veure en quina mesura la nostra relació amb el passat és fonamentalment lliure o mediatitzada per quelcom extern, és a dir, si respon i en quina mesura a la mateixa estructura que la història colonial. L’atractiu de la temptativa de Chakrabarty és que ens evita solucions i contraposicions fàcils en el marc d’aquesta dicotomia i mostra com, sempre i des del principi, més en enllà de la dimensió territorial de tota colonització, existeix la dimensió conflictiva amb allò universal. Analitzar la història de Catalunya des d’aquesta vessant ens obliga a preguntar-nos si la nostra historia és “nostra”, si és possible alguna història nostra en sentit absolut, analitzar com hem patit l’encreuament dues dominacions universalistes entrellaçades i quin efecte han tingut, tant la “d’Europa” com la “d’Espanya” i que formen part del mateix conglomerat que ens domina: la idea d’estat nació i la d’unitat. Això no ens ha de fer oblidar, però, que precisament perquè la dominació no ha estat absoluta, i que per tant “Catalunya” com a tal té una història pròpia moderna, és a dir, és un subjecte seguint l’argumentació del Chakrabarty, en algun sentit ha jugat també el paper de colonitzador. I aquest fet és el que hem d’afrontar: ser capaços de repetir el gest teòric emancipador de Chakrabarty però sense “tapar-nos les misèries”.

Aquest és l’atzucac de tot universal: és abstracte però se’n pot fer la genealogia. Cal fer la història futura des del nostre context tan peculiar: a l’encreuament d’aquestes dues dimensions, formant part del colonitzador, en aquest cas “Europa” i del poble colonitzat. A dia d’avui pocs pobles europeus es troben en aquesta situació privilegiada des de la que hom pot mirar el passat propi i encarar el futur global que ens espera.

GERARD ROSICH