Pensar les identitats

Oscar Jané

Des de fa més de quatre dècades, les recerques sobre el nacionalisme europeu i internacional s’han endinsat en la difícil malla de les identitats nacionals i col·lectives, en el seu comparatiu històric crític. Evidentment, ja existia un gran interès previ, però només a partir de llavors, tot sovint des de la historiografia anglesa —amb mancances i oblits inclosos per raons pròpies d’aquesta historiografia, on l’autocrítica històrica acostuma a ser absent respecte els àmbits colonials i postcolonials—, apareixen treballs amb amb cara i ulls. La divulgació de les obres de Gellner, Hobsbawm o Benedict Anderson entre altres han permès, malgrat el seu criticisme cap a certes denominacions nacionalistes i identitàries, assumir-ne la possibilitat del debat públic, intel·lectual com polític. Aquests treballs arribaren després d’algunes experiències anteriors com són els estudis de Kedourie o de Smith. La construcció de les idees d’aquest darrer és l’evidència clara de l’evolució de la historiografia de les identitats i el nacionalisme en els darrers temps^[042]. Molts dels qui en els darrers temps s’han endinsat en aquests estudis i recerques han estat vinculats a universitats americanes, angleses i, especialment, a la London School of Economics a través de l’ASEN (Association for the Study of Ethnicity and nationalism).

Davant l’afirmació de pensar les identitats, seria adient voltejar la qüestió i preguntar-se per què pensar les identitats? Gellner i Hobsbawm aclareixen que «l’estudi de les identitats no pot donar llum al que passa avui dia». L’ús i l’aplicació dels resultats d’aquests estudis queda però fora de l’abast de qui ho investiga, tot i no ser-ne aliè, sens dubte. En qualsevol cas, resta interessant veure en qui moment concret de la història la divulgació més àmplia d’alguns d’aquests treballs assoleixen captar l’interès d’un públic més ampli. L’acadèmia s’introdueix en les idees i arguments dels polítics, però també en convivència amb els esdeveniments polítics nacionalistes-independentistes que s’acceleren en alguns països de l’Est (ja a finals dels vuitanta). A Europa, un cop superat el trauma de la segona guerra mundial, el nacionalisme anava encara de la mà amb la idea d’intolerància, fins i tot del nazisme. Per contra, el patriotisme americà o la veneració comunista al seu propi sistema havien sobreviscut o suplantat el suposat nacionalisme excloent dels europeus. Si més no, diversos factors, algunes conjuntures internes i el temps intervenen en la desmitificació del nacionalisme com a element negatiu, per als estats com per als pobles que reclamaven una atenció nacional. La democràcia en molts països occidentals, la fi del colonialisme —que havia propiciat també un fort nacionalisme autòcton alliberador— i els nous lligams europeïstes deixaven lloc a una visió més neutra per a l’estudi dels nacionalismes, així com del seu origen. Fins fa unes dècades, els escrits d’Hannah Arendt eren dels pocs que s’havien endinsat en el trencaclosques de la construcció ideològica nacionalista, per altres raons, i fent un salt cronològic i qualitatiu respecte els analistes de la fi del segle XIX que tant havien influït en les ideologies del primer terç del XX^[043].

Tanmateix, un dels principals dilemes dels estudis sobre identitats i nacionalismes se centrà en institucionalitzar un punt d’inflexió en la consciència dels pobles i en el seu alliberament nacional. Donades les revolucions del segle XIX i les consegüents guerres que perduraren fins i tot al segle XX, s’ha situat el canvi al segle XVIII, amb la presa de consciència individual, doncs col·lectiva. Així, els treballs de Gellner i Hobsbawm s’han convertit en un referent. Afirmen aquesta idea i dubten de la possibilitat que el nacionalisme existís abans d’aquelles dates (v. 1789). Per a ells, el nacionalisme donà les nacions i no al contrari. Els seus plantejaments expressen per tant una crítica sobre les diferents expressions d’identitat nacional a l’època moderna i abans. Tot i que aquest pensament ha estat emprat i assumit per bona part de la historiografia internacional, no ha estat exempta però de crítica i d’arguments que han desconstruït una visió massa rígida per a la interpretació i l’estudi de la nació, les identitats i els sentiments col·lectius. Alguns autors, com Josep Ramon Llobera avisen de la importància d’una anàlisi d’èpoques més antigues, com ara la medieval, per a conèixer la formació de les nacions, i deia: «Decir, pues, que la nación y el nacionalismo como los entendemos hoy no existían en la Edad Media es una perogrullada. Abandonar, por esa razón, cualquier investigación sobre el proceso de formación nacional y sobre las formas de identidad nacional en ese periodo sólo puede conducirnos a un desastre sociológico. […] Si la nación es […] unproducto de la ‘longue durée’, deberemos sondear las estructuras medieva-les para hallar una respuesta a la cuestión de cómo se formaron las naciones».^[044]

Si la tria del «període nacionalista» sembla haver estat important de cara a analitzar els comportaments col·lectius, no menys important ha esdevingut el concepte d’identitat. La identitat, com a símil de sentiment individual i col·lectiu, ha anat fent-se un lloc important entre els especialistes, amb els seus defensors i detractors. En ambdós casos, però, la idea d’identitat aporta una visió més àmplia i integradora de les ideologies i els pensaments, raó per la qual és emprada en tot moment, tant per evitar si s’escau el concepte de nacionalisme com per evocar idees menys nítides. En aquest sentit ha la veu crítica de Rogers Brubaker fa anys que rebutja —amb cada cop més adeptes— el concepte d’identitat^[045]. El debat sobre l’origen del nacionalisme i la multiplicitat de conceptes sobre les identitats es veuen en la senzilla frase de Breuilly, quan diu que cal «distingir a l’època moderna entre consciència nacional i nacionalisme» (Breuilly, 1990:17). Per tant: dir, observar i pensar les identitats pot aportar un cert equilibri.

En qualsevol cas, Smith és l’especialista que, després de quaranta anys d’estudis i debats amb tots ells, ha inclòs idees d’uns i altres fins a detallar una distinció en el món dels estudiosos de les identitats i el nacionalisme. Tot i que parteix d’idees similars a Hobsbawm i Gellner, amb el temps ha modificat el seu criteri, tot i que també defensa certs posicionaments inicials. Per això, distingeix essencialment entre «modernistes», i «perennialistes», és a dir, entre aquells que entenen de manera exclusiva la idea nacional des de la contemporaneïtat i els qui defensen una evolució lògica des de eres més antigues, tot i que defineix visions més pragmàtiques. Sigui com sigui, es contraposa des de fa anys la construcció dels mites nacionals i els nacionalismes amb l’origen real d’aquests. D’alguna manera, molts dels nacionalismes, considerats o no una invenció o un fet contemporani, cerquen les seves arrels en èpoques mítiques, medievals o modernes. A partir de les idees de Smith es pot descriure un quadre sintètitc per a situar millor les hipòtesis sobre les identitats en el pas entre l’època moderna i la contemporània, i contraposar-ho a les idees dels especialistes triats:

Els modernistes defineixen la nació —segons Smith— seguint els 8 punts següents: una comunitat política territorialitzada; innovadora i moderna; una creació; amb una mecànica interna; que funciona amb la divisió en grups; amb recursos per fer coses; construïda per les elits; basada en la comunicació social i de la ciutadania. El tall que fan, doncs, entre modernitat i tradició —o antiguitat— és palpable (Smith, 2000: 54 i 61-62).

Referint-se al nacionalisme, Ernst Gellner considera que una part de la humanitat tendeix cap a ell i una altra se li resisteix i manifesta així que «des de finals del segle XVIII sabem, com un fet històric innegable, que nosaltres i una proporció creixent —i, al final probablement la majoria— de la humanitat hem caigut en les files del primer bàndol» (Gellner, 1998:31). Alhora defineix el que pensa sobre la possibilitat de l’existència de qualsevol sentiment nacional abans de «l’era moderna» (contemporània), a les societats antigues, veient que no hi havia cap «cultura superior»: «Quan no hi ha ni Estat ni educació formal, difícilment es planteja la pregunta de quina cultura l’Estat afavoreix en el sistema educatiu». Tot i que reconeix que sí és possible que sorgeixi el nacionalisme en «aquelles societats preagràries que perviuen en el món contemporani» ja que «es veuen arrossegades per altres poblacions alienes precisament en aquelles àrees que consideren pròpies, i queden incorporades en unitats polítiques majors denominades per altres grups ètnics més grans». Aquesta visió sembla fer referència al continent africà, entre d’altres, un cop vistos els esdeveniments i les lluites postcolonials. Tot i que el mateix Gellner entén que si el nacionalisme ha de tenir alguna arrel prèvia, aquesta es troba en «la centralització burocràtica que desenvoluparen els dèspotes il·lustrats del segle XVIII», la qual «segurament ajudà a preparar la base pel nacionalisme» (Gellner, 1998:36 i 51).

Eric Hobsbawm, en canvi, introdueix el concepte de «vincles protonacionals», per a descriure «comunitats supralocals, religioses o ètniques», així com per referir-se als «vincles polítics que uneixen a grups selectes als Estats premoderns», però no considera aquestes comunitats com a «progenitores del nacionalisme modern» (Hobsbawm, 1997:46-47). Un altre modernista, però alhora especialista de l’època moderna, John Breuilly, sembla menys convençut de la modernitat predeterminada del nacionalisme i deixa una porta oberta a l’existència de les nacions en una era anterior. L’autor no nega l’existència d’una consciència nacional en temps antics, però no creu en allò com un nacionalisme (Breuilly, 1990:14-15).

Podríem parlar lliurement d’identitats una vegada feta la distinció, ja que la nació com a tal sembla haver existit tot i la seva transformació semàntica i ideològica… En canvi, però, les tesis de Gellner sostenen que per a la configuració i l’afirmació de les nacions, el nacionalisme és un element absolutament necessari: les nacions són realitats inventades i cal alimentar-se’n. S’alia així a les conclusions de Benedict Anderson i Eric Hobsbawm. Anderson afirma que la nació és imaginada «perquè els seus membres mai no es trobaran, no sabran o sentiran res de la majoria dels altres membres i encara així a la ment de cadascú està present la imatge de la seva comunió» (Anderson, 1983:3). Per tant, el que distingeix per a ells la comunitat —o els pobles i entitats humanes-de la nació és la forma com és imaginada. I en això influeix molt la intensitat del contacte entre els seus membres i la vehiculització d’un sentiment col·lectiu imaginat.

La idea de la comunicació, la transmissió s’erigeix en primordial. I és que per cobrir tota una àrea a partir de la «imaginació» es necessita una bona xarxa de comunicacions per a difondre les idees i retroalimentar els imaginaris. També Breuilly deixa constància d’una certa aproximació «comunicacionista» en estudiar el nacionalisme, que «tendeix a veure la nació en termes d’un desenvolupat sistema de comunicacions internes que crea una sensació d’identitat comuna» (Breuilly, 1990:31). Sigui com sigui, l’opció de considerar les nacions com a una invenció és una idea que porta a afirmar que els costums no existeixen o que, en tot cas, no han tingut continuïtat en el temps… I, per tant, els costums i les tradicions no són ni han estat costums.

Smith entén que les tradicions difícilment poden ser inventades, donat que, antigues o modernes, aquestes no canvien. Com a molt, evolucionen. Per a ell, «el costum» és més flexible, ja que té en compte els canvis: permet el lligam entre el precedent i la continuïtat (Smith, 2000:217). Estableix així que les «tradicions inventades» modernes que actuen poden ser de tres tipus: la primera, per a establir o simbolitzar la cohesió social o la pertinença a grups, comunitats reals o artificials; la segona, per a legitimar les institucions o les relacions d’autoritat; i finalment, per a sociabilitzar, inculcar creences, sistemes de valors i convencions respecte de la conducta.

Es poden marcar els límits de possibles identitats col-lectives pròpies al nacionalisme i d’altres que no ho són i que podrien circumscriure’s a les seves pròpies èpoques. Resta clar per als modernistes, però, que no hi ha discussió possible sobre si va existir o no «nacionalisme» abans del 1789. Només la qüestió dels seus fonaments queda en via oberta i debat entre ells mateixos i diferents sectors historiogràfics.

Des d’aquesta perspectiva, l’observació de les nacions o del possible sorgiment d’una consciència col·lectiva nacional a l’època moderna, per exemple, seria una tasca injustificada. Caldria doncs preguntar-se si aquests estudiosos, fora de plantejar les qüestions en moments determinats, han realitzat una anàlisi històrica del fenomen o si senzillament hi han dedicat una crítica historicista predeterminada.

Finalment, les crítiques dels modernistes a les investigacions sobre les nacions que tenen com a marc teòric una època anterior al segle XVIII —i que consideren perennialistes—, han anat també acompanyades d’una crítica personal i individual a la particular visió dels nacionalistes, per la seva subjectivitat i, alhora, als mateixos nacionalismes. Per adonar-se d’aquesta via de pensament, Gellner assenyala el nacionalisme com «una teoria reductiva, doncs redueix el sentiment nacional a la condició de manifestació emotiva de preocupacions socials» (Gellner, 1998:31). Es tracta, sens dubte, d’una percepció negativa del nacionalisme pel que fa a la seva formació i al que genera —violència, intolerància, disgregació—. Però, aquesta aportació teòrica, si bé ha estat predominant durant aquestes últimes dècades, no és pas l’única.

La nació actual seria una comunitat etnocultural polititzada, persistent i immemorial, amb arrels històriques —en el temps i en l’espai—, una comunitat orgànica, sense fissures —una única voluntat i un sol caràcter—, on la qualitat és primordial, de caire popular i, per últim, ancestral —en els vincles i la cultura—.

Un dels seus exponents més seriosos, Adrian Hastings, considera que s’ha deixat de banda la «història pura» davant l’estudi del nacionalisme i que, per a l’historiador, es plantegen quatre conceptes bàsics i indissociables els uns dels altres al llarg d’una recerca: la nació, l’etnicitat, el nacionalisme i la religió^[046]. Els principals arguments perennialistes tenint en compte la relació etnicitat/nacionalitat de Hastings són:

1) per a la creació de la nacionalitat cal una extensa obra escrita en llengua vernacular, a partir d’una o més ètnies i, al mateix temps, una llarga lluita contra una amenaça externa;

2) la definició d’ètnia com a grup de persones amb una identitat cultural i una llengua parlada comunes, el qual seria l’element més important de distinció entre totes les societats prenacionals;

3) una nació és una comunitat molt més conscient de sí mateixa que una ètnia, ja que està més formada per tot un corpus de texts propis i reclama alhora autonomia política dins un territori específic;

4) «una nació-Estat és un Estat que s’identifica en funció d’una nació específica, els ciutadans de la qual no es consideren simples súbdits del sobirà, sinó com una societat amb vincles horitzontals a la qual en cert sentit pertany l’Estat»;

5) el nacionalisme, en la seva doble vessant teòrica i pràctica, pot definir-se així de manera respectiva, «cada nació hauria de disposar del seu Estat» (visió del segle XIX) i, si una nació o ètnia determinada se sent amenaçada en allò referent al seu propi caràcter, extensió o importància, ja sigui «per un atac extern o per un sistema estatal del qual formen part fins aquell moment», el nacionalisme —com a moviment— vol donar un Estat a la nació donada;

6) La religió com a element integral o integrador de moltes cultures i ètnies així com d’alguns Estats, i afirma que «la religió ha produït el caràcter dominant d’algunes nacions amb forma d’Estats i d’alguns nacionalismes».

Tanmateix, Hastings sosté aquestes tesis respecte del cas anglès, «prototip de nació i de nació-Estat» segons ell. Considera aquest model comparable a «d’altres societats de la costa atlàntica», tenint en compte sempre, però, que el cas d’Anglaterra «precedeix a tots els altres, tant per la data en què es pot detectar amb claredat com per la perfecció que va assolir segles abans del XVIII»^[047].

En aquest sentit, la curiositat científica d’Anthony D. Smith el portà a qüestionar les identitats nacionals en èpoques premodernes, segons el punt de vista dels teòrics peren-nialistes o no-modernistes, allunyant-se dels seus plantejaments inicials. «Sota quines circumstàncies es converteixen les identitats nacionals en quelcom de fonamental en èpoques premodernes»: Smith admet que no hi ha diferència entre les identitats ètniques premodernes i les identitats nacionals modernes (Smith, 2000:317 i 327). Altres especialistes, sovint provenint de l’antropologia, afirmen que els termes ètnic i nació entren en un «continuum» dins la longue durée, i defineixen les identitats de grup persistents premodernes^[048].

Més enllà, però, ens podríem preguntar per què l’escepticisme de Smith el porta a negar l’existència d’un lligam entre els sentiments patriòtics premoderns i el nacionalisme modern. De fet, Smith accepta les formes de nacionalisme etnocèntric, tot sabent que «no descriuen una tipologia privativa d’èpoques premodernes», i assumeix que existeix una similitud ideològica en tots els temps, però «que no ha estat demostrada per l’evidència històrica» (Smith, 2000:334), enllaçant així entre la historiografia contemporània de les identitats i l’antropologia de l’etnocentrisme desenvolupada per autors com Marshall D. Sahlins.

Aquesta tercera via no s’entesta en afirmar si les nacions només existeixen en èpoques premodernes o, al contrari, en descriure les nacions com un fet preexistent i continu en el temps. Hi hauria una relació directa entre comunitats ètniques, nacions i nacionalisme. La religió, els costums, la llengua o les institucions són elements que certifiquen l’existència de comunitats ètniques en el seu camí a convertir-se en nacions, per exemple. Les idees d’Isaiah Berlin són properes a Smith: si bé pensa que els nacionalismes se certifiquen per la via institucional i burocràtica del segle XIX, creu també que abans ja existia la necessitat de «pertànyer a un grup fàcilment identificable». Per a Berlin, el pas al nacionalisme o a la consciència nacional, a una imatge pròpia com a nació, es donaria amb algun factor unificador com podria ser la llengua, l’origen ètnic o la història comuna. Si a més s’hi afegís algun factor de més com una agressió externa o la «ferida del sentiment col·lectiu» —que per sí sola mai no podria tenir pes—, llavors ens estaríem apropant al pont entre sentiment de tribu o ètnia —simple— al de nació —com a nacionalisme; deixant de banda la seva complexitat de figures—^[049]. Les nacions, potser sí modernes, es basarien en aquestes ètnies preexistents. Les ètnies i l’etnosimbolisme desprendrien en algun sentit la necessitat d’una sociologia històrica de les nacions i el nacionalisme.

Si aquestes comunitats ètniques «compleixen» els requisits esmentats, aleshores llur identitat nacional és una identitat més entre moltes altres. Es veuria aparèixer llavors la idea d’identitats múltiples: sense haver-hi una identitat primordial, les altres poden ser de caire institucional, local, religiós, etc… La qual cosa es dóna sovint a l’Antic Règim i, fins i tot, en l’actualitat —identitat nacional, sexual, religiosa o altres—. La dificultat rau en esbrinar en quin moment la preferència identitària nacional esdevé socialment prioritària. Un cop més, doncs, parlem de continuïtat històrica i d’una terminologia substituïble entre identitats ètniques premodernes i nacions modernes (identitats nacionals modernes) o d’una forta connexió entre l’ètnia i la nació.

La historiografia de les nacions i els nacionalismes comencen a abandonar les esferes marcades pel «modernisme» i les terceres vies són nombroses, amb matisos. Per això el «postmodernisme» dels estudis de les identitats teoritza sobre el «postnacionalisme», sobre el mateix fenomen nacionalista, que sembla indicar noves fites i la necessitat de noves anàlisis. Per això, la recerca efectiva de la seva manifestació originària conté una projecció més que inevitable en les historiografies contemporànies i, encara més, en les mateixes societats.