Recensions de les obres comentades

(per ordre alfabètic d’autors)

Abensour, Miguel, La démocratie contre l’Etat, PUF, 1997. (La democracia contra el Estado, Anthropos, Barcelona, 2012)

El model de democràcia republicana és un model normatiu que pretén enfortir la participació activa de la ciutadania i que s’empara en allò que s’ha anomenat “el retorn de les coses politiques”. La democràcia, com ha dit Miguel Abensour, necessita de la utopia per no caure en l’autocomplaença dels dirigents ni en la descurança dels propis ciutadans.

Agamben, Giorgio, Il tempo che resta. Un commento alla «Lettera ai romani», Torino: Bollati Boringhieri, 2000. (El tiempo que resta, Pre-textos, València, 2006)

Agamben recupera les indicacions hermenèutiques del seu mestre Jacob Taubes i du a terme una re-lectura de les Cartes als Romans de Pau, incidint sobre el vessant messiànic d’aquest text singular. La interpretació que fa Agamben parteix de la primera frase de la Carta als Romans, “Paulos Douls Christoú Iesou” i l’analitza relacionant cadascun dels mots amb el temps messiànic com un temps d’espera que dóna nou significat al conjunt d’elements del present. Agamben fa sobretot un treball de restitució de l’aporia del temps messiànic com “una conjunció particular de memòria i d’esperança, de passat i de present, de plenitud i deficiència, d’origen i fi.”

Agamben, Giorgio, Infanzia e storia, Einaudi, Torino, 1979. (Infancia e historia, Adriana Hidalgo Ed., 2001).

En aquesta obra fonamental Agamben parteix de la constatació de W. Benjamin segons la qual el problema de l’home contemporani és la manca d’experiència. L’home contemporani o bé experimenta (és a dir, anticipa preveient a través d’un mètode tal com fa la ciència) o bé deixa que l’eslògan, la consigna, ompli allò que li caldria saber per experiència i no per opinió rebuda. L’experiència és un aprendre mitjançant un patir que exclou tota possibilitat de prevenció. Agamben s’interroga sobre aquesta experiència muda, prèvia al llenguatge, a la qual anomenarà “infància” i que considera que és la possibilitat del llenguatge i de la història.

Arendt, Hannah, Denktagebücher, Piper, 2002. (Diario Filosófico, Herder, 2006).

La publicació de les notes dels quaderns de Hannah Arendt foren un motiu únic per a situar per dins la reflexió d’aquesta dona filòsof que persistí en l’acte de pensar. Afegim d’aquesta manera una obra no prevista en la sèrie dels treballs d’Arendt, i en fer-ho, donem un nou sentit al que ja havíem llegit fins ara. A través d’una estructura circular, desordenada, gens sistemàtica, anem seguint un reguitzell de “pensaments” únics, singulars, derivats de les preguntes que es formulava, les lectures que realitzava, i les experiències que vivia. Aquesta obra permet llegir el circuit arriscat de la filosofia en el cap d’una dona filòsofa, descobrir el que Fina Birulés, en el pròleg, anomenarà “el taller del filòsof”, la caixa d’eines.

Bauman, Zygmunt, Globalization: The Human Consequences. New York: Columbia University Press, 1998. (Globalització. Les conseqüències humanes, UOC, 2003).

La globalització és vista per Bauman com un procés ambivalent que, però, tendeix a aguditzar les divisions entre les elits i la majoria. L’ampliació de la llibertat que suposadament promet la globalització no està repartida equitativament, i el que en última instància acaba creant és un món més inestable, insegur i més sotmès a la lògica de la dominació. En definitiva, la globalització accentua les desigualtats de l’status quo i redueix les llibertats del individus tot ampliant la mobilitat del capital.

Beck, Ulric. Macht und Gegenmacht im globalen Zeitalter. Neue weltpolitische Okonomie, Suhrkamp, Frankfurt am Main, 2002. (Poder y contrapoder en la era global. La nue-va economia política mundial, Paidós, 2004).

La globalització suposa un repte majúscul per a les ciències humanes ja que posa en qüestió els seus pressupòsits bàsics. D’entre aquests destaca el “nacionalisme metodològic”, és a dir, la tendència a analitzar els fenòmens sociològics des del punt de vista de les nacions. Davant d’una realitat cosmopolita, cal que les ciències humanes es cosmopolititzin, la qual cosa només serà possible si paren atenció a les noves fronteres plurals i variables, i participen en la recerca de solucions democràtiques als riscs als quals aquestes noves fronteres eventualment estan associades.

Béjar, Helena, El corazón de la República, Paidós, 2000.

En el seu llibre, l’autora considera la virtut republicana, però hi troba un certa impossibilitat de realització; per això el seu treball gira entorn de veure la forma de conjugar la concepció republicana amb la manera com s’ha anat construint la individualitat, feta a partir d’una concepció social en la qual impera més l’interès que la passió.

Colomines, Agustí i Olmos, Vicent (ed.), Les raons del passat. Tendències historiogràfiques actuals, Afers, 1998.

Antologia dels historiadors més significatius del tombant del segle XX al XXI que, segons els editors, possibilitaren una espectacular diversificació de plantejaments conceptuals i metodològics que enriquiren de manera substantiva la disciplina històrica. Hi ha textos de Georg G. Iggers, Roger Chartier, Richard T. Vann, Hans Medick, Edward Muir, Carlo Ginzburg i Carlo Ponti, Natalie S. Davis, Philip Benedict, Giovanni Levi i Frank Ankersmit. Compta amb una extensa bibliografia final que aplega de manera ordenada els títols esmentats en els diferents capítols del llibre.

Darnton, Robert, The Great Cat Massacre and other episodes in french cultural history. Basic Books, 1999 (La gran matança de gats i altres episodis de la història cultural francesa, Universitat de València, 2006).

L’autor pretén oferir una panoràmica de la cultura i la societat francesa del segle XVIII a partir de sis capítols que analitzen fonts poc convencionals. Per entendre la cosmovisió dels pagesos se centra en els contes populars. Per veure la concepció del món dels obrers de la ciutat, repassa la crònica d’una matança de gats. Per comprendre la percepció de la burgesia, pren com a base la descripció anònima d’una ciutat, Montpeller. Per analitzar com són vistos els enciclopedistes i la resta d’escriptors, parteix dels arxius de la policia. Per veure quina era l’autoconsideració que de si mateixos tenien els philosophes i saber quin era el seu projecte epistemològic, se centra en l’arbre del coneixement inclòs a l’Enciclopèdia. I finalment, a partir de les cartes que un admirador escrivia a Rousseau, ressegueix l’emergència de la nova sensibilitat romàntica.

Deleuze, Giles, Guattari, Felix, Qu’est-ce que la philosophie?, Les éditions de Minuit (coll. «Critique»), Paris, 1991. (¿Qué es la filosofia?, Anagrama, 1993).

En aquesta obra de maduresa, els filòsofs Deleuze i Guattari es proposen donar resposta a la pregunta: “què vol dir fer filosofia?”, què és allò que ambdós autors han estat fent durant anys i per què és necessari? Per tal de respondre els caldrà, però, enfrontar-se a altres formes de pensament, tals com l’art i la ciència, i així poder determinar la idiosincràsia de cadascuna. La seva primera resposta és que la filosofia crea conceptes, l’art preceptes i afectes, i la ciència funcions.

Derrida, Jacques, Spectres de Marx, Galilée, París, 1993. (Espectros de Marx, Trotta, Madrid, 1995).

Obra sorprenent per a qui vinculava el pensament de Derrida al mer comentari de text erudit i enginyós. Aquest és potser el primer d’un seguit de treballs de Derrida en que es vincula explícitament el treball de la de-construcció amb la qüestió de la justícia. Certament, l’ètica que cerca Derrida en la seva lectura de Marx no té res de convencional. De fet, Derrida rebutja de Marx allò que podria semblar més actual i acceptable, la seva ontologia de la presència, i reivindica justament allò que Marx té de més intempestiu: la promesa emancipatòria i messiànica.

Fukuyama, Francis, The End of History and the Last Man, Free Press, 1992. (El fin de la Historia y el último hombre, Planeta, 1992).

Fukuyama escriu en l’ambient del final de la Guerra Freda. Defensa que l’evolució de les idees polítiques ha arribat a la seva fi, amb el triomf del capitalisme sobre el comunisme. Aquest “darrer pas de l’evolució ideològica de la humanitat” consistiria en la generalització de la forma de la democràcia formal com a forma de govern i el mercat com a director del sistema econòmic. Aquest discurs d’autoelogi correspon a una època d’eufòria i de manca d’autocrítica dels principals ideòlegs del sistema capitalista.

Fukuyama, Francis, America at the Crossroads: Democracy, Power, and Neoconservative Legacy, Yale University Press, Yale, 2006. (América en la encrucijada. Democracia, poder y herencia neoconservadora, Ediciones B, Barcelona, 2007).

La importància fonamental del llibre és que marca la fi d’una etapa i posa de manifest l’esgotament de l’efectivitat de la persuasió neoconservadora, fins al punt que l’autor es desmarca d’aquest corrent. No obstant això, no hem de deixar passar que la principal preocupació que recorre el llibre és la de preservar i transmetre el “llegat neoconservador”, encara que matisat.

Habermas, Jürgen, Derrida, Jacques, Philosohpy in a time of terror, 2003.

Aquest llibre, escrit després dels atemptats al World Trade Center, és una transcripció dels diàlegs mantinguts a Nova York per Giovanna Borradori amb Jürgen Habermas i Jacques Derrida, que respongueren a la qüestió de com fer filosofia en temps de por. La responsable de les preguntes a ambdós autors defineix, en el pròleg, que la filosofia sempre es produeix en un moment i en unes circumstàncies determinades, i que aquest llibre n’és un exemple concret. El contrast entre el punt de vista més clàssic i dens del filòsof alemany i la perspectiva crítica del filòsof francès contribueix a clarificar alguns interrogants essencials del fenomen “terrorisme” en aquest nou segle.

Habermas, Jürgen, Die postnationale Konstellation. Politische Essays, Frankfurt am Main, 1998. (La constelación posnacional. Ensayos políticos, Paidós, 2000).

La globalització, des de la perspectiva de l’Estat nació, és un fenomen que no deixa incòlumes ni la democràcia, ni la sobirania ni la identitat nacionals. Per contrarestar els efectes perniciosos d’aquesta situació, cal reforçar les institucions internacionals de cara a un escenari postnacional. Per tal de recuperar en una nova forma els elements democràtics que es veuen amenaçats, les institucions internacionals com la UE han d’utilitzar procediments que puguin ser legítimament reconeguts per part dels mateixos ciutadans europeus.

Held, David i McGrew, Anthony, Globalization/Antiglobalization, Cambridge, 2000. (Globalización/Antiglobalización. Sobre la reconstrucción del orden mundial, Paidós, 2003).

No hi ha un acord unànime sobre la naturalesa de la globalització, atesa la dificultat d’objectivar aquest fenomen. Les diverses valoracions que se’n fan depenen dels elements que es desitgin destacar, la qual cosa ha suposat una divisió nítida entre partidaris i detractors. Davant d’aquesta disparitat d’interpretacions, cal veure-la com una oportunitat, segons l’autor, per fusionar el dret internacional i la moralitat d’arrel socialdemòcrata.

Huntington, Samuel P. The Clash of Civilizations and the Remaking of World Order, Simon & Shuster, 1996. (Choque de civilizaciones y la reconfiguración del orden mundial, Paidós, 1997).

Huntington defensa una interpretació culturalista del món, perquè considera que ja no seran la política i l’economia les que explicaran les relacions dels estats en el panorama internacional, sinó que seran les cultures. Ell les defineix, en termes idealistes, com un tot coherent i les caracteritza pels seus components religiosos. I augura que ha de ser el conflicte el que presidirà les relacions internacionals i les intraestatals. La tesi de Huntington suposa una recreació culturalista de les figures de “l’enemic”, pròpia del camp bèl·lic i de “l’exclusió” en el camp social.

Kagan, Robert, Of Paradise and Power. America and Europe in the New World Order, Alfred A. Knopf publisher, New York, 2003. (Poder y debilidad. Europa y Estados Unidos en el nuevo orden mundial, Taurus, 2003).

Kagan dibuixa una Europa feble, burgesa i diplomàtica que té predilecció per Kant, que “s’aprofita” d’uns Estats Units poderosos, bèl·lics i aristocràtics, seguidors de Hobbes. Es tracta bàsicament d’una “invitació” a Europa perquè segueixi les passes d’Estats Units en un moment que aquesta potència se sent superior a la resta i es veu capaç d’imposar els seus interessos de manera unilateral, amb menyspreu de les institucions internacionals, com succeí durant la invasió d’Afganistan i la d’Iraq.

Kagan, Robert, Present Dangers: Crisis and Opportunity in American Foreign and Defense Policy. Encounter books, 2000. (Peligros presentes: soluciones de la nueva administración Bush ante una civilización amenazada, Almuzara, 2005).

Aquest és el llibre de referència de la doctrina neoconservadora que, a més, enllaça amb el reaganisme. Hi participen destacats exponents d’aquesta corrent: W. Kristol, R. Kagan, R. Perle, P. Wolfowitz i D. Kagan, entre d’altres. El “perill present” fa referència a una prestesa decadència, pròpia d’una potencia que baixa la guàrdia, i que és jutjada en clau moral: una pèrdua dels valors i del caràcter dels Estats Units. En el llibre també es fa un repàs al panorama internacional, classificant els països entre els aliats (Europa, Japó, Israel…) i les amenaces (Xina, Rússia, Iraq, Iran, Corea del Nord). De fet, és una crida a què EEUU adopti una posició imperial en el nou ordre mundial, per mitjà d’una escalada bel·licista.

Kierkegaard, Soren, Bogen om Adler skrevet 1846-47. Udgivet efter S.K.s død: 1916. (Escritos, vol.1 i vol.2, Trotta, Madrid, 2000 i 2006).

Aquesta edició de les obres completes de Kierkega-ard ens apropa a uns textos cabdals i necessaris per esmenar la comprensió parcial que teníem del pensament d’aquest autor. La traducció de Af en endnu Levendes Papirer (1838) [Dels papers d’algú encara viu] i de Om BegrebetIroni (1841) [Sobre el concepte d’ironia], la seva tesi de doctorat, ens aporten una nova perspectiva sobre el pensament kierkegaardià que l’allunya sortosament de la seva vinculació merament existencialista. D’altra banda cal celebrar la traducció completa de Enten-Eller (1843) [O bé o bé], el text que inclou el famós “Diari d’un seductor”, que fins ara ens havia arribat de forma incompleta i confusa.

Majó, Joan, No m’ho crec! Entendre la crisi per comprendre el món que ens espera, RBA Libros, 2009.

La crisi financera ha contribuït a l’aparició d’un crisi més profunda que ara patim de manera punyent als Països Catalans i a l’Estat espanyol. No serà ràpid ni fàcil sortir-ne. Es necessitaran canvis en profunditat. El vell model ja no serveix. L’autor fa una particular atenció a les noves activitats econòmiques, centrades en el camp de l’energia i dels serveis.

Marramao, Giacomo, Passaggio a Occidente. Filosofia e globalizzazione, Bollati Boringhieri, Torino 2003 (Pasaje a Occidente. Filosofia y globalización, Buenos Aires, Katz, 2006).

La globalització des d’un punt de vista filosòfic és un fenomen ambivalent que ha de ser pensat alhora com un procés tècnico-econòmic i com una dinàmica que afecta a les identitats. L’equilibri entre ambdós exigeix un nou ordre normatiu que abandoni la lògica dels Estats nació sense caure en la del mercat; que prengui cura de les diferències sense insistir en una legitimació del discurs identitari.

Martín Seco, Juan Francisco, La trastienda de la crisis. Lo que el poder económico quiere ocultar, Península, 2010.

Una visió crítica de la crisi econòmica internacional i, especialment centrada en la patida a l’Estat espanyol. L’autor representa un punt de vista d’esquerres, però encara que les seves opinions siguin discutibles les argumenta amb competència. Si més no, aquest llibre ens ajuda a sotmetre a crítica moltes de les afirmacions i dels plantejaments de l’economia acadèmica i neoliberal.

Miller, Jacques-Alain i Milner, Jean-Claude, Voulez-vous ètre évalué? Entretiens sur une machine d’imposture, Gras-set, 2004.

Aquest text, escrit en un moment de fort control polític exercit per mitjà de l’avaluació (l’ammendement Accoyer) recull el debat que tingué lloc a París en un dels “Forums Psys” organitzats pel gendre de Lacan en protesta contra la deriva de la burocratització del sistema de salut mental. Ambdós autors tracten d’explicar què és l’avaluació com instrument de poder, quina és la seva lògica i quins són els efectes que se’n deriven, per tal de tractar de mostrar “el malestar de la cultura.”

Milner, Jean-Claude Le juif de savoir, Grasset, 2007.

Aquest excel·lent treball d’assaig de Milner recupera la metàfora de la relació entre els jueus i el saber. Un saber vinculat a l’experiència dels jueus d’Europa, a la cultura i la llengua alemanyes, configurant una creença que ha durat des de finals del segle XIX fins al seu extermini durant el segle XX. El “jueu de saber” neix gràcies al saber modern, i n’és un dels exponents més clars. No obstant això, la tragèdia esberlarà la seva mateixa presència. Hannah Arendt en fou una de les darreres figures representatives. L’anàlisi que fa Milner del paper d’Arendt en la seva funció d’intèrpret de la tragèdia, després de la Segona Gran Guerra, i del paper de Heidegger, el filòsof maleït, en mostrar una via possible, és ben remarcable. La principal conclusió: No tot és perdut, perquè ens queda el llenguatge.

Pettit, Philippe, Republicanism: A Theory of Freedom and Government, Oxford University Press, Oxford, 1997. (Llibertat i govern: Republicanisme, Angle Editorial, Barcelona, 2010).

L’autor cerca una alternativa al liberalisme, mitjançant una tradició que té arrels mil·lenàries, el republicanisme, amb l’objectiu de vincular la idea de llibertat amb la de “no dominació”, per així distingir-la de la tradició liberal que pren igualment la llibertat com a element vertebrador.

Rancière, Jacques, La Mésentente, Galilée, 1995.

La res publica és la comunitat ideal a la qual, mitjançant les virtuts, s’ha d’arribar a un estat de no dominació. Però, per a l’autor, la res publica són les coses politiques en el sentit que els hi donava Aristòtil. I aquestes no arriben mai a concretar-se en un estat ideal de no dominació, sinó que permanentment els tipus de dominació es reprodueixen adquirint noves formes.

Ricoeur, Paul, La mémoire, l’histoire, l’oubli, Seuil, 2000.

La primera part d’aquest voluminós llibre és consagrada la memòria: a la seva relació (i diferenciació) amb la imaginació, al seu ús i abús, i a la distinció entre memòria personal i memòria col·lectiva. La segona part, és dedicada a la història, millor dit, a l’epistemologia del coneixement històric. En la tercera part del llibre, en la qual inclou la qüestió de l’oblit, s’interroga sobre la condició d’allò històric i, finalment, inclou un epíleg on tracta de la qüestió del perdó, que vincula a l’oblit i a una forma de “memòria reconciliada”. Segon l’autor, una problemàtica comuna uneix totes tres parts: la de la representació del passat. I una inquietud cívica el mou: la idea d’una política de la memòria justa.

Rubin, Jeff, Rubin, Jeff, Why your World is about to get a whole lot smaller, Toronto, Random House Canada, 2009 (Por qué el mundo esta a punto de hacerse mucho mas pe-queno, Tendencia editores, 2009).

Visió original sobre un problema que va més enllà de la crisi financera i que fa referència a la impossibilitat de mantenir un model productiu i de societat basat, com fins ara, en un producte energètic relativament barat. L’autor fa prediccions sobre el nou món que representaria un retorn a allò que és local. Discutible, però suggeridor. No en va Rubin és un expert en el tema que tracta.

Simon, Antoni (dir.), Diccionari d’historiografia catalana, Enciclopèdia Catalana, 2003.

Recull dels principals historiadors, institucions (arxius, centres d’estudi, etc.), obres cabdals, escoles i tendències de la historiografia dels Països Catalans, des dels cronistes medievals fins a l’actualitat. Té un total de 1.232 pàgines i 2.000 entrades a càrrec de 250 especialistes, que han estat dirigits per Antoni Simon, amb la participació de Jordi Casasses i Enric Pujol. L’obra pretén ser una eina per a la docència i la recerca que ha de contribuir al reconeixement, per part de la comunitat científica internacional, “d’una tradició historiogràfica catalana plenament equiparable a les més desenvolupades del món occidental”.

Skidelsky, Robert, Keynes: The Return of the Master, Allen Lane, Penguin Books, 2009. (El regreso de Keynes, Crítica, 2009).

L’autoritat de l’autor com a biògraf “definitiu” de John Maynard Keynes (segurament l’economista més important i influent del segle XX) és una bona credencial per a endinsar-nos en les idees del seu biografiat. Aquest exercici ens permet veure les mancances de la teoria acadèmicament i políticament dominant i ens serveix també per reivindicar la utilitat de repensar els problemes actuals des dels pressupòsits fonamentals del pensament de Keynes.

Sloterdijk, Peter, Der Denker auf der Bühne. Nietzsches Materialismus. Suhrkamp, Frankfurt am Main, 1986. (El pensador en escena, Pre-textos, 2000).

Quan es creia que ja s’havia dit tot sobre Nietzsche (especialment després dels excel·lents treballs de pensadors francesos com Deleuze, Klossowski o Bataille), Sloterdijk renova i actualitza la nostra concepció del pensador alemany a partir d’una reflexió sobre El naixement de la tragèdia. La tesi de l’autor és que l’oposició d’allò apol·lini i allò dionisíac ha de ser interpretada com una fugida de la realitat, de la qual és culpable tant el pensament metafísic com les nostres actituds morals i polítiques actuals.

Smith, Anthony. The Nation in History. Historiographical Debates about Ethnicity and Nationalism. Polity Press & Blackwell Publishers Ltd, 2000. (La nació en la història, Afers, 2000).

L’autor, per tal de fer un balanç historiogràfic sobre el tema de la nació, agrupa en tres grans grups els principals corrents que han tractat el tema (que ell defineix com a “modernistes”, “perennalistes” i “primordialistes”) i critica les limitacions implícites a cadascun. D’aquí sorgeix la seva conclusió, que passa per distingir entre “ètnia” i “nació”, per utilitzar la llarga durada en l’anàlisi del fet nacional, per donar molta importància als components simbòlics i culturals (massa sovint negligits en l’anàlisi d’aquesta temàtica) i per no centrar l’estudi només a les elits polítiques i intel·lectuals, per tal d’explicar el perquè de la gran dimensió popular que desperten els moviments nacionals.

Stiglitz, Joseph, Freefall. America, Free Markets, and the Sinking of the World Economy, W.W. Norton & Company, Inc., 2010. (Caída libre. El libre mercado y el hundimiento de la economía mundial, Taurus, 2010).

Aquest Premi Nobel d’economia, les opinions crítiques del qual són conegudes des de fa alguns anys, passa revista a les polítiques del govern dels Estats Units per fer front a la crisi. No solament les que corresponen a l’etapa del president Bush són considerades especialment condemnables, sinó que també les de l’etapa d’Obama, segons l’autor, han estat insuficients o mal orientades. Stiglitz tracta molts temes i la seva visió no deixa de ser interessant, per més que les seves tesis siguin discutides pels economistes autoanomenats neoliberals.

Viroli, Maurizio, Repubblicanesimo, Laterza, Bari, 1999. (Republicanisme, Angle editorial, 2007).

Mauricio Viroli, junt amb Philip Pettit i Quentin Skinner, és un dels principals representants de l’anomenat neorepublicanisme o humanisme cívic. Segons Vi-roli, la veritable República ha de ser una societat organitzada segons els valors de la justícia i de la comunitat d’interessos, sota l’aixopluc de la llei, entesa com a ordre públic i universal vàlid per a tots els ciutadans. Per a Vi-roli “pàtria” i “república” són sinònims, ja que identifica “l’autèntica pàtria” amb “la lliure república on solament viuen ciutadans lliures i iguals”.