Europa ha de seguir les passes d’Estats Units

El llibre de Robert Kagan Poder i debilitat va sorgir a una època de manca d’enteniment entre Estats Units i Europa deguda a la posició unilateralista en els assumptes internacionals que va adoptar Estats Units i que el va portar al menyspreu de les institucions internacionals. És l’època a la qual, per exemple John Bolton, qui va ser ambaixador d’EEUU a l’ONU, va dir públicament que “si l’edifici de l’ONU a Nova York perdia deu pisos, seria absolutament igual”, o quan Richard Perle, el que va ser president del Consell Assessor de Política de Defensa sota la presidència de Bush, va publicar a The Guardian un article amb el il·lustratiu títol “Gràcies a Déu per la mort de Nacions Unides. Els seu abjecte fracàs només ens va portar l’anarquia. El món necessita ordre”.

Al text sembla que es destil·li una mena “d’esperit del poble” (Volkgeist) estatunidenc i europeu, amb una Europa vella, còmoda, burgesa, dèbil (que correspon a la típica crítica conservadora a la burgesia liberal) i que té predilecció per la via diplomàtica i a l’altre extrem un EEUU aristocràtic, que seria el valedor d’un esperit emprenedor, una nació forta, amb confiança en si mateixa que no té por d’assumir una línia dura en política exterior, encara que sigui de manera unilateral.

Es caracteritza a Europa per la seva predilecció per la via diplomàtica i als Estats Units per la de la via bèl·lica i on Kant i Hobbes serien els filòsofs predilectes respectius.

O si es prefereix una versió més didàctica, que també dona Kagan, i clarament sexista, Europa seria Venus i Estats Units seria Mart. És per això que en aquest llibre es reclama l’apropament de Estats Units i Europa. En paraules de Ka-gan, Europa en l’àmbit internacional ha passat a “allunyar-se del poder, s’està traslladant més enllà del poder a un món autosuficient regit per normes de negociació i cooperació transnacionals, al temps s’endinsa en un paradís posthistòric de pau i relativa prosperitat. I Estats Units segueix enfangat a la seva història, exercint el seu poder en un món anàrquic i hobbesià en el que el dret i els usos internacionals han deixat de merèixer confiança i on la veritable seguretat, la defensa i el foment d’un ordre liberal segueixen dependent de la possessió i l’ús del poder militar”.

És tracta bàsicament d’una “invitació” a Europa a que segueixi les passes d’Estats Units en un moment que aquesta potència es sent suficientment superior a la resta i capaç de resoldre els temes que afecten als seus interessos de manera unilateral, concretament durant la invasió d Afganistan i d’Iraq.

La fi momentània del cicle neoconservador

La importància fonamental del llibre de Fukuyama, Amèrica en la cruïlla, és que marca la fi d’una etapa i es posa de manifest l’esgotament de l’efectivitat de la persuasió neoconservadora. Amb aquest text Fukuyama es desmarca del neoconservadorisme, ja que segons ell “el neoconservadorisme, en la seva doble condició de símbol polític i cos de pensament, ha evolucionat fins a convertir-se en quelcom que ja no puc donar suport”. Vol distanciar-se tant del “neoconservadorisme”, com del “realisme” de Kissinger, del “internacionalisme liberal” i del “nacionalisme jacksonià”, i esbossa la seva proposa d’una nova visió per les relacions internacionals, el “wilsonisme realista” (segons la terminologia del propi Fukuyama), una solució de compromís, que consisteix en tenir com objecte d’interès el que succeeix a l’interior dels altres països i recorre a la utilització de les institucions internacionals com a medi per legitimar els poder nord-americà.

L’obra de Fukuyama apareixerà just al moment a partir del qual començarà la decadència del moviment neoconservador, que a la pràctica suposarà la pèrdua d’influència en la política, amb desercions dintre de l’administració Bush, el judici mediàtic contra Paul Wolfowitz… i que quedarà reflectida a la pèrdua per part dels republicans de les eleccions al Congrés del 2006 i finalment la pèrdua de les eleccions a la presidència del 2008 en favor del demòcrata Barak Obama.

No obstant tot això, no hem de deixar passar que la principal preocupació que recorre el llibre és la de preservar i transmetre el llegat neoconservador, i per aquesta raó es reconeixen alguns errors, però això sí, una vegada ja han passat els fets.

Conclusió: el “llegat” neoconservador

Els neoconservadors semblen haver generat una alternativa a l’intel·lectual compromès dels anys 60 que tant van criticar en el seu temps i que es centra en la proposta d’un “intel·lectual orgànic”, lligat a les estructures de poder i als interessos empresarials. No és per casualitat que van construir un pont entre càrrecs del món empresarial i de l’Administració. És il·lustratiu el cas del Dick Cheney que va passar de la direcció de Halliburton a la vice presidència dels EEUU. També és el cas de Fukuyama, membre de l’AEI (American Enterprise Institute) i de Huntington, i d’altres autors a altres think tanks.

Durant el 2008 es va celebrar el 40 aniversari de Maig del 68. Aquesta va ser una bona manera de provar l’estat del pensament polític de la nostra època, marcadament de signe neoconservador, encara que els republicans hagin perdut les eleccions. Ja vam tenir un avançament amb l’exemple del 40 aniversari de la mort del Che, al diari El País (un diari que no és el prototip de diari neoconservador), en una editorial on se l’equiparava amb els integristes. No és per casualitat que durant la campanya electoral Nicolas Sarkozy declarés la guerra a l’esperit de maig del 68, el qual segons ell “havia contribuït a debilitar la moral del capitalisme”.

A aquestes alçades però, possiblement el més preocupant del neoconservadorisme sigui el seu llegat, una herència de degradació de la democràcia i de les institucions internacionals, de retrocés en els drets civils, de la supeditació del sector públic als interessos privats de les grans corporacions, de pèrdua de la laïcitat de l’Estat i d’una greu reducció de les polítiques socials… Difícilment un nou govern que estigui dins del paradigma postmaterialista el remourà. En tot cas serà el seu continuador sota una nova marca política. Caldria esperar que en el futur no ens queixem, ni ens sorprenguem ni invoquem xocs culturals, quan aquest llegat neoconservador, que va recorre tant Estats Units com Europa, sigui adoptat per una nova potència, com ara la Xina.