Tony Judt
Ill Fares the Land, Penguin Press, 2010[099]
Faríem bé de considerar 2010 com a l’inici de la historiografia del segle XXI. És la data on Tony Judt (Londres, 1948 - Nova York, 2010) publica el que és considerat com el seu testament historiogràfic, Ill Fares the Land, metafòric títol que ha fet suar els traductors, i que expressa la situació de perplexitat d’un occident que assisteix impotent a la seva degradació. Malauradament, aquesta idea de testament és ben justificada. El 6 d’agost de 2010, l’historiador londinenc ens va deixar després d’una terrible esclerosi lateral amiotròfica, diagnosticada el 2008 i que el paralitzà de coll avall l’any següent. El món no se’n surt, traduït per Miquel Izquierdo i publicat per La Magrana fou dictat a unes alumnes des de la seva cadira de rodes, a la manera d’un Stephen Hawkins que es veu en l’obligació moral de deixar un llegat a la humanitat.
Judt, desaparegut prematurament, és un bon exemple de com podrien ser els historiadors del segle XXI. A diferència de l’enclaustrament acadèmic que sovint ha caracteritzat la professió, apostà decididament per acostar la recerca al gran públic, a partir del difícil esforç de l’alta divulgació. Des del moment en què les seves investigacions aconseguiren tenir una certa projecció mantingué presència activa als mitjans de comunicació i en els debats contemporanis. Fou capaç de superar els condicionants epistemològics que habitualment situen els autors en uns determinats corrents i circumstàncies. En aquest sentit, evolucionà des dels inicials postulats de la tradició marxista britànica vers un cert eclecticisme més proper als temps contemporanis, on el missatge i la interpretació global dels esdeveniments resulten més pragmàtics que la ingenuïtat intel·lectual dels qui sotmeten el raonament als prejudicis socials, culturals o ideològics. I el més important de tot. En una època global, ultrapassà l’àmbit nacional, per analitzar la història contemporània des d’una dimensió europea. És per això que en la seva monumental Postwar. A History of Europe since 1945 (2005) és potser el primer cop on es tracta amb una acurat tractament documental, i en un mateix nivell l’Europa Oriental i Occidental. No només això. Des de la seva formació anglosaxona, que el condiciona en la seva metodologia, entronca amb la manera de fer continental (especialment la tradició francòfona), a cavall entre la història social i de les idees.
Certament, Postguerra, encara inèdit en català, és un clàssic contemporani de lectura obligatòria per a tot historiador. Tanmateix, a El món no se’n surt, és un text breu (192 planes en l’edició en català), redactat de manera clara i clarivident, fa un balanç de la història recent (des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins al desconcert actual). El llibre té la virtut de formular grans qüestions. Per què som on som? Com hem arribat fins aquí? Tanmateix, i des d’aquest sentit de responsabilitat d’algú que vol deixar el món millor de com estava en néixer, l’historiador jueu ens planteja: Com podem sortir-nos-en?
El llibre parteix de la base del món enrunat de 1945. I pitjor encara, de la inquietant perspectiva d’una tercera guerra mundial que, com ironitzava Einstein, podria fer que el següent conflicte es resolgués a cops de pedra. És en aquesta cruïlla històrica quan les societats europees arriben al compromís de l’estat del benestar. Un model social on els individus puguin gaudir d’una existència fonamentada en la pau i la seguretat. Un model que, com ens recorda, prové d’un doble fracàs; el d’unes elits que renuncien a imposar la seva utopia liberal de lliure mercat, i el d’un proletariat que renuncia a la revolució sagnant. El resultat; educació, salut, meritocràcia, subsidis, pensions, un control actiu de l’economia per part dels estats. La conseqüència; l’etapa de creixement, pau i prosperitat més perllongada viscuda per Europa al llarg de tota la història coneguda.
Tanmateix, aquest sistema és posat en entredit per una combinació sinistra d’amnèsia generacional, irrupció des de la caverna acadèmica dels neoliberals (Von Hayek, Milton Friedman i l’Escola de Chicago) i la irrupció d’un nou corrent polític encarnat per Margaret Tatcher i Ronald Reagan. Des d’aquesta mena de triangle de les Bermudes, l’obra constructiva europea sembla desaparèixer a partir de la ruptura dels antics consensos i la pràctica de la privatització com a eina i metàfora d’uns temps que, com suggereix Zygmunt Bauman, ens han esdevingut líquids. Un model on la responsabilitat de l’estat i la política es dissolen en mans d’uns gasosos mercats que persegueixen, en expressió de Robert Kaplan, un retorn a un món antic. Un món de desigualtat i conflicte, on les antigues jerarquies deriven vers una mena de feudalisme post-modern on les corporacions privatitzen l’espai públic, mentre que el ciutadà desposseït de seguretats, resta a la més crua de les intempèries, a fora dels estrets reductes de les velles seguretats, on la política i les institucions són foragitades.
El món no se’n surt, és un llibre de reflexió, encara que sobretot, d’història. La història de la destrucció d’occident tal com l’havíem concebut. Un llibre on el relat general és il·lustrat amb nombrosos exemples de microhistòria. També d’egohistòria, car el jove Judt evoca una infantesa i joventut amb menor nivell material, i tanmateix un major sentit de pertinença a les comunitats. Com no pot ser d’una altra manera, l’historiador denuncia l’assassinat de la societat decretat metafòricament per Margaret Tatcher i les seves seqüeles, encara profundes sota la fórmula de ferides internes i creixents borses de marginació. Tanmateix, i avançant-se a les, encara incertes reaccions de les primaveres àrabs i hispàniques, el seu és un crit d’esperança, de crida a l’acció, de rebuig a la resignació, de propostes de renovació de la social-democràcia, una envellida idea que resulta infinitament més justa que l’absència d’alternatives a què semblen condemnar-nos els apòstols del Déu Mercat.
Malgrat tot, Judt, en el seu testament, ens indica que la història, el coneixement del passat, és encara un arma per entendre el present, i per tant, afrontar el futur amb esperança.
XAVIER DIEZ