Richard Sennet

The Culture of the New Capitalism, Yale University Press, 2006^[098]

Aquest assaig està format per un conjunt de tres conferències que Richard Sennet pronuncià a la Universitat de Yale l’any 2004 i que dos anys després foren revisades i prologades pel mateix autor. Malauradament, el llibre no està traduït al català. Només existeix una edició castellana, publicada el 2007 per Anagrama amb el títol de La cultura del nuevo capitalismo. Sennet, sociòleg nord-americà de llarga trajectòria, actualment és professor emèrit a la cèlebre London School of Economics i professor associat a l’Institut Tecnològic de Massachusetts i a la Universitat de Nova York. La seva influència a Europa va anar creixent a partir dels anys vuitanta i noranta del passat segle. Entre els seus treballs més coneguts hi ha The fall of public man (1977), The corrossion of carachter: The Personal Consequences Of Work In the New Capitalism (1998) o Respect in a World of Inequality (2003). Sennet ha centrat la majoria dels seus estudis en les relacions entre capitalisme i personalitat, les conseqüències del procés d’urbanització en la vida social i la codificació contemporània de les cultures del treball.

L’autor, a manera de pròleg, reflexiona de manera crítica i en clau autobiogràfica, sobre els seus estudis primerencs dels anys seixanta i setanta. Reconeix que allò que ell i, en conjunt, bona part de l’esquerra americana on militava (en referència explícita a la Declaració de Port Huron, 1962), havien jutjat anys enrere com un dels principals instruments d’opressió, la gran burocràcia institucional, governamental o empresarial, anys després, ha demostrat ser (oh, fatal paradoxa!), precisament, un dels pilars fonamentals a l’hora de dotar d’un imaginari comú i coherent a la classe treballadora, d’articular les seves certeses, de reafirmar el seu estatus i, en definitiva, la font d’on naixia bona part del seu marc referencial, tot desenvolupant una cultura del i per al treball.

Resulta que allò que oprimia també cohesionava. Mig en broma, podríem dir que Sennet fa bona la màxima que el valor de les coses es percep només quan ja s’han perdut per sempre. Però en l’elaboració d’aquesta paradoxa, el mòbil del sociòleg, òbviament, no només és la nostàlgia, tot i les nombroses engrunes d’aquesta espècia discretament espargides durant tot l’estudi, sinó la voluntat de demostrar, a partir d’un procés comparatiu, que els canvis operats recentment en el nucli del capitalisme, no només han estat conjunturals, sinó estructurals, i que han afectat tots els àmbits de la vida de les persones, tant en l’esfera pública, com en la privada. El procés de desenvolupament econòmic i de creació de riquesa, en els darrers trenta anys és innegable, hi ha jugat un paper crucial la revolució tecnològica i la globalització, però no ha servit per alliberar la gent ni per oferir unes noves perspectives de futur, com pregonen els apòstols del neoliberalisme, ans el contrari. Amb la progressiva desaparició del capitalisme social, ens trobem davant d’un procés de fragmentació de la vida social, en què s’han multiplicat el descontrol i la inestabilitat.

Però, què entén Sennet per nou capitalisme? No parla pròpiament d’un sistema d’organització global, sinó d’un seguit de noves pràctiques institucionals, especialment referides al món de l’empresa i del consum privat, amb conseqüències directes en el mercat de treball i en les relacions socials i que determinen un nou marc cultural en què les velles pràctiques han perdut vigència. En termes generals, els canvis tenen a veure amb el control del temps (autoorganització versus control i disciplina laboral), amb el paper del mèrit i el talent i amb la redefinició del valor del passat (la pèrdua de la noció de propietat i la substitució d’aquesta per la de consum, fan pensar en el passat com indicador de passiu, d’acord amb la física d’Aristòtil). Sennet fa referència als canvis operats, sobretot en les empreses “d’avantguarda” (comunicacions, finances, publicitat, informàtica, etc.). Aquesta petita franja però, té una gran capacitat d’influència tant en la resta del sector privat, com en el sector públic i una gran capacitat de mimetisme i de contagi. L’objectiu de l’assaig és descriure i, si cal, qüestionar els mecanismes a través dels quals s’han operat aquests processos.

La immediatesa i l’automatització en la transmissió d’informació i en la presa de decisions dins l’empresa, han reduït la piràmide burocràtica a la mínima expressió. Al treballador li és exigit d’anar per davant la màquina en un entrellat laboral en què la separació entre el centre i la perifèria, nova traducció de la jerarquització, s’aguditza. Això comporta una inversió de valors. Si abans es premiaven la disciplina, la consolidació d’uns coneixements i la voluntat per “fer ofici”, ara es recompensen la flexibilitat i l’autonomia, associades a una degradació de les condicions laborals i al risc permanent de la desocupació. L’empresa ja no vol assemblar-se a un exèrcit (Weber dixit), sinó a un puzle en permanent reconstrucció, on tothom sigui empresari de si mateix. S’imposa doncs, una estructura amorfa, consagrada a la productivitat i a l’aleatorietat (o no són tal vegada la mateixa cosa?), que promou la competència salvatge i crea individus desarrelats, que viuen en la més absoluta incertesa, sense expectatives de futur, carregats de dèficits. I és que l’habilitat per fer una cosa bé, diu Sennet, ha deixat de ser un valor per se i ha deixat també de tenir reconeixement social. L’ètica de l’artesà ha estat enterrada en vida. La meritocràcia moderna renega del talent i aposta pel potencial. D’aquí que milenars de treballadors s’enfrontin diàriament al fantasma de la inutilitat.

A més, l’ethos del nou capitalisme qüestiona el concepte de dependència, tot i que genera més aturats cíclics i més degradació d’estatus que cap altre sistema. Tothom ha de ser autosuficient. Però autosuficient per a què? Aquest progressiu aïllament de l’individu en l’entramat empresarial, escenifica l’ordenament dels nous temps. El nou ésser està sol. Sol davant el treball i davant el consum. I, per tant, és altament vulnerable. L’aïllament, doncs, és una nova forma d’opressió. Una forma especialment refinada que fa invisibles les jerarquies i que inverteix els termes de qualsevol equació. Això es fa notar especialment en el consum. La cultura del nou capitalisme perfila un consumidor-especta-dor-ciutadà que confia més en les potencialitats de l’objecte de desig (altra vegada el mannà profètic!), que en el seu valor real. Aquest és el triomf de la mercadotècnia, que va des de l’alta tecnologia a la política. D’aquí que la llibertat, actualment, s’anomeni consum.

Sennet, com a contrapartida, proposa algunes receptes per superar el principal problema que s’albira per als nous temps: la manca de narrativitat en el recorregut vital de les persones. Sennet entén la narrativitat com una àncora referencial, que s’alimenta de dos dels elements que es troben en entredit: l’experiència i l’expectativa. És a dir, el punt des del qual hom pot construir un relat coherent i assossegat sobre la pròpia vida. L’autor fa algunes propostes pel meu gust massa genèriques, insuficients, i que ja venen plantejant amb la boca petita diverses veus de l’esquerra des de fa estona: una reformulació de l’estratègia sindical, basada en l’oferta de serveis complementaris i la cohesió grupal, l’impuls dels llocs de feina compartida, la creació d’una renta mínima universal en substitució del subsidi d’atur, el reforçament del paper de l’estat com a ens generador de treball, etc. Aquest, al meu parer, és el punt feble del discurs, ja que com és possible que el diagnòstic deixi al descobert tots els mals, mentre que la teràpia sigui tot just pal·liativa?

Curiosament, ara, amb l’esclat de la crisi, algunes de les pautes descrites per Sennet a principis del dos mil s’han consolidat i han agafat un nou caràcter. Allò que, en principi, era privatiu d’un segment del sector privat, s’estén a tots els altres com la tinya. Hem de veure clar, que aquest nou ethos, que justifica la desaparició de “l’altres” dins “el nós”, que nega el coneixement a través de l’experiència, és el que propaguen les veus que ataquen el sistema públic de pensions, que parlen del desballestament d’allò públic, de l’aprimament de l’estat, sota l’asèptica etiqueta de les reformes, diuen, necessàries. Vius i ungles.

El capitalisme és indomesticable perquè és imprevisible. Quina és doncs, l’única resposta possible?

JOAN TOMÀS MARTÍNEZ GRIMALT