Slavoj Žižek

The ticklish subject. The Absent Centre of Political Ontology, Verso, 1999^[080]

Slavo Žižek va néixer l’any 1949 a Lubliana, ciutat de l’antiga Ioguslàvia (avui Eslovènia) i es va moure, per tant, en l’asfixiant ambient filosòfic del marxisme oficial dels països de l’Est. La seva inquietud filosòfica el va portar a interessar-se per Heidegger, el qual, al marge de la ideologia dominant, tenia una forta presència en els cercles intel·lectuals dissidents del seu país. Encara que posteriorment es desmarcarà de la seva influència, Žižek continuarà pensant que Heidegger és una referència bàsica de la filosofia actual, ja que la majoria dels filòsofs contemporanis es defineixen en funció d’ell, ja sigui seguint-lo d’ alguna manera o marcant-t’hi la seva distància. Posteriorment s’interessarà pel postestructuralisme francès, en contra de totes les tendències filosòfiques dominants al seu país. Derrida i Deleuze seran autors que tindran una clara influència en Žižek i sobre els quals aquest tornarà constantment, encara que de manera crítica. Però l’autor que, dins d’aquest grup, l’influirà més serà Althusser, i no tant per la seva filiació marxista (ja que, paradoxalment, la influència de Marx sobre Žižek serà molt posterior) sinó pels seus treballs sobre el tema de la ideologia, que és un dels eixos de la seva elaboració teòrica. Als anys 70 Žižek, al capdavant del cercle intel·lectual que l’envolta, decideix prendre com a referència teòrica a Jacques Lacan. Žižek reconeix avui la confusió d’aquella època, que també va ser molt interessant per la seva frescor i experimentació. Només entendrà a Lacan posteriorment, quan Jacques-Alain Miller, l’hereu oficial de Lacan, li ofereix un treball de professor associat a la Universitat Paris VIII de París i el convida a treballar directament els textos del mestre. Al tornar al seu país fundarà La Societat de Psicoanàlisi Teòric i és a partir d’aquí que Lacan tindrà una influència considerable sobre els intel·lectuals dels seu país, alguns dels quals acabaran amb responsabilitats polítiques importants. El que fa Žižek amb Lacan és un treball original, que és el d’introduir una lectura filosòfica i política de la seva obra. Quan es desmembra Iugoslàvia i s’independitza Eslovènia Žižek prendrà partit políticament per frenar un moviment ultranacionalista de característiques semblants a les de Croàcia o de Sèrbia. L’any 1990, Žižek es presentà a les llistes electorals ocupant el cinquè lloc d’ una candidatura progressista que guanyarà les eleccions. Ell, però, finalment no acceptarà cap lloc en el govern. Les tres gran passions de Žižek són la filosofia, la política i el cinema. Les dues últimes dècades han transformat a Žižek en un dels filòsofs polítics més interessants, polèmics i potents de l’escena mundial.

Žižek, com bon lacanià, diu a la introducció del llibre considerat que reivindica el subjecte cartesià i que ho fa en un sentit molt precís: el seu cogito és el que fa possible tant la ciència moderna com la psicoanàlisi. Però també que els grans errors de Descartes són, en primer lloc considerar que el subjecte és una substància i en segon lloc la seva oposició entre raó i bogeria. Žižek, com deia, afirma la subjectivitat cartesiana en contra de tots els que la critiquen, des de l’organicisme del estructuralisme fins al postmodernisme des-constructivista, passant pel cognitivisme i la New Age. S’ha de mantenir l’aposta de Lacan de mantenir la subjectivitat com el que possibilita pensar la condició humana moderna i també defensar el que cadascú té de més propi. Però no com un sí mateix transparent sinó com el seu contrari: el seu nucli excedent i no reconegut. La raó té una part de bogeria, que és justament la imaginació desbocada i destructiva davant de la qual es replega Kant i que posaran de manifest Schelling o el mateix Hegel. Žižek polemitza amb tots aquells que en algun moment l’han influenciat però que posteriorment ha superat. Al primer capítol titulat “La nit del món” Žižek passarà les comptes amb Heidegger, que cau en la mateixa trampa que ell critica a Kant, que és la de retrocedir davant de la subjectivitat radical anunciada per la imaginació transcendental. Però si Kant ho fa replegant-se en la metafísica, Heidegger ho fa replegant-se en la historia del ser. Žižek també polemitza amb molts autors actuals, com veurem tot seguit.

Žižek defensa a la segona part “una política de la veritat” i el que critica és la consideració que la política és purament pragmàtica i possibilista i que, en el fons, totes les perspectives són narracions diferents que tenen el mateix valor relatiu. Žižek diu que no, que encara que tot són perspectives hi ha sempre una perspectiva que és la vertadera, que és la de l’homo sacer, la del que és considerat abjecte: l’exclòs. Precisament perquè l’exclòs és la negació de la universalitat, la seva perspectiva, que és particular, és l’única que representa la universalitat. Així passa amb els ciutadans de la polis grega que són els que introdueixen un concepte universal de ciutadania. O amb el Tercer Estat durant la revolució francesa. O en el cas dels jueus, que són els portadors de la veritat de l’ holocaust. No hi ha cap posició objectiva, però s’ha que prendre posició i sempre n’hi ha una que és la portadora de la veritat de la situació. Hi ha un dret a la veritat i s’ha saber qui és el que la representa, en contra de la falsedat de la ideologia dominant. Badiou defensa aquest plantejament i reivindica la figura de Sant Pau com a defensor de l’universalitat. Per a Žižek és paral·lel a Lenin (universalisme / comunisme) i a Lacan (universalisme / psicoanalítica) ja que, igual que Sant Pau féu amb Jesús, són capaços de ampliar l’horitzó de Marx i de Freud. Critica a Rancière per centrar-se en la política i no en l’estructura econòmica. L’última part és una polèmica amb Foucault i amb Judith Butle, encara que podríem potser situar com a referència l’ “Anti-Edip” de Deleuze i Guatari. Žižek qüestiona el paper emancipador de la transgressió i considera que avui la transgressió s’està transformant en un mandat del superjo: Gaudir com imperatiu.

Hi ha al llibre molts suggeriments i debats molt interessants, que evidencien un cop més que Žižek és un dels filòsofs vius més estimulants dels nostres dies.

LLUÍS ROCA