35. MARIA MERCÈ MARÇAL: «T’ESTIMO PERQUÈ SÍ. PERQUÈ EL COS M’HO DEMANA», DE SAL OBERTA (1982)

Maria-Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 1952-Barcelona, 1998) va ser poeta, novel·lista i traductora. Es va donar a conèixer ben aviat com a escriptora en guanyar el premi Carles Riba de poesia el 1975, amb Cau de llunes. Era llicenciada en Filologia Clàssica, i es va dedicar professionalment a la docència, alhora que duia una intensa activitat política i cultural. Bruixa de dol (1979) va ser el seu segon llibre de poesia, i posteriorment van aparèixer Sal oberta (1982), Terra de mai (1982), La germana, l’estrangera (1985) i Desglaç (1989), aquest últim dintre el volum recopilatori Llengua abolida (1973-1988). També és autora de la novel·la La passió segons Renée Vivien (1994).

La poesia de Maria-Mercè Marçal és d’una gran varietat i riquesa formal. Tant escriu sextines, com sonets, com versos de mètrica aparentment més senzilla i conversacional. La seva temàtica evoluciona des del sensualisme més entusiasta dels primers llibres fins a la formulació d’una visió del món molt més tràgica, en què les situacions convencionalment associades amb la plenitud i la felicitat, com la maternitat o l’amor, li serveixen per mostrar el cantó més fosc i sinistre de l’experiència humana.

El diàleg amb la tradició literària és molt freqüent en la poesia de l’autora. En el poema «Brida», per exemple, de Bruixa de dol (1979), fa servir la forma del trobar lleu trobadoresc però amb un discurs molt més el·líptic i metafòric. La veu poètica s’imagina plena d’experiències, nòmada, com un joglar, però també s’adona que la passió i l’amor —els motius poètics per excel·lència— l’arrosseguen amb violència, o transcorren lluny d’ella. Ni tan sols la tradició, l’ofici, la maduresa personal poden conjurar l’experiència amorosa, que sobrepassa el vers, o se li escapa. És per aquest motiu que la poesia és una activitat de «folls», un terme més ambigu i positiu en l’accepció medievalitzant del poema que no pas en el seu sentit psicopatològic modern.

El poema «T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho demana», del llibre Sal oberta (1982) també es presenta, en part, com un diàleg amb la tradició literària, més sofisticat encara perquè la cita de J. V. Foix, que finalment s’integra en l’últim vers del poema, connecta, a través d’ell, amb la poesia medieval, de manera que tota la història de la poesia moderna contribueix a enfortir el ressò del discurs sobre la passió amorosa que planteja el sonet. El poema comença amb una declaració d’amor a la persona estimada, i evoluciona immediatament cap a una celebració de la passió amorosa com a espai de llibertat i com a experiència d’autoconeixement profund, sense dissimular el dolor i el patiment inherents a l’existència i a la relació amorosa mateixa. Formalment es tracta d’un sonet a l’anglesa en vers alexandrí.

[T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho demana…]

Vinguen els rems, que só d’estirp romeva!

J. V. FOIX

T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho demana.

Perquè has vingut de l’ona sense ordre ni concert.

Perquè el brull del boscatge t’enrama la cabana

sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.

Perquè és l’amor, dallat, que ha granat al meu llit.

Perquè duc, ben reblat, el bleix de l’escorpit

que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l’aturall

a la marea viva que em nega a l’endeví.

Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí

que han signat, sense mi, les busques de l’estrall.

Perquè l’aigua més fonda no vol ni pau ni treva

i pregona ben fort que sóc d’estirp romeva.

El poema comença amb la cita del vers de J. V. Foix amb què s’inicia el primer sonet de l’apartat «Tant ai mon cor ple de joia» del llibre Sol, i de dol. Encara que en aquest apartat hi té una certa presència l’amor entusiasta i festiu, com per exemple a «Entre el cordam, mira la mar, Marcel·la», hi predomina més aviat l’anhel de l’aventura solitària: «Jo sóc aquell que en mar advers veleja / Escapadís de l’amorós parany». El diàleg amb la cita de Foix permetrà a Maria-Mercè Marçal —i al seu lector— comprovar si es pot assumir la passió amorosa com a part indissoluble de l’aventura personal. En el mateix poema de Foix d’on s’extreu la cita hi ha un altre vers significatiu que segur que Maria-Mercè Marçal es faria seu sense cap recança: «Cal risc en terra i mar, i en l’art novella».

Les imatges del poema són predominantment de dos tipus, marítimes i terrestres. Entre les primeres hi trobem l’ona, el salobre, la badia, la marea o «l’aigua més fonda» i, entre les segones, el boscatge, la cabana i l’escorpí. Però no s’hi estableix cap contraposició a la manera dels plantejaments idealistes i relativament ingenus de Joan Maragall en el poema «Excelsior», on la terra (la platja, el port) era el món convencional d’on calia fugir i, en canvi, el mar obert era l’espai de l’aventura a la recerca de l’absolut. Aquí, la diversitat d’espais, des del mar al llit, passant pel bosc i la cabana, té el propòsit de transmetre la dimensió extraordinària de l’experiència amorosa, que no es limita a la pràctica circumstancial (el llit) o a la quotidianitat domèstica (la cabana) sinó que abraça la realitat sencera (bosc i mar), una totalitat, això sí, que exclou l’espiritualització idealista de la passió amorosa i, per tant, obvia les imatges aèries o celestials.

En la primera estrofa es descriu l’aparició de la persona estimada com si es tractés d’un fet sobrenatural i inexplicable, però no en termes de contemplació ni de reverència sinó de celebració i d’alliberament. Aquesta sensació de llibertat es transmet per la imatge de la cabana «sense panys ni bernats», però també per la renúncia a la justificació lògica de les emocions per part de la veu poètica: estima «perquè sí. Perquè el cos m’ho demana».

La segona estrofa inicia la introspecció, i la celebració deixa pas al coneixement, sense variar el to apassionat. El «desvari verd» del final de la primera estrofa passa a ser «la rel de la follia». Certament, la bogeria, en poesia, no sol ser un terme pejoratiu, i és plenament coherent amb la renúncia a la racionalitat per explicar l’experiència amorosa, però no deixa de recordar les implicacions doloroses que comporta situar-se més enllà de la convencionalitat. Per això, la imatge de l’escorpí s’integra en el poema com a assumpció del dolor i la destrucció que formen part de l’existència, sobretot d’una existència viscuda de forma extremament apassionada. S’integra mitjançant la relació d’aquesta imatge amb el mar, de manera que el bleix de l’escorpí és l’aire que «encrespa la badia» i provoca el salobre, però no es pot ser eliminat perquè el du «ben reblat», com si la punxa de l’escorpí fos un clau amb la punta doblegada perquè no es desenganxi. La passió amorosa, doncs, mostra la seva dimensió més terrible: és la dalla, l’escorpí i, a l’estrofa següent, la possibilitat de negar-se en aquest mar. Un naufragi molt diferent al de l’idealisme romàntic («i naufragar m’és dolç en aquest mar», deia Giacomo Leopardi).

La tercera estrofa culmina el procés d’autoconeixement a què arriba la veu poètica, en termes d’assumpció tràgica de les pròpies limitacions («perquè sóc massa fràgil») sense que aquestes siguin cap obstacle per revoltar-s’hi («perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí»). Es tracta, a més, d’una fragilitat molt particular: se sap fràgil no per estimar sinó per «bastir l’aturall» a la passió amorosa, encara que aquesta la pugui fer ofegar-se sense acabar d’entendre el que està passant, a les fosques o a les palpentes (que és el significat de la locució «a l’endeví»). Plenament conscient, doncs, que «l’aigua més fonda» no es pot civilitzar ni domesticar («no vol ni pau ni treva»), proclama la seva aposta per l’aventura, pel pelegrinatge sobre la mar de la passió.

ACTIVITATS

1. A la Fundació Maria-Mercè Marçal (http://www.fmmm.cat/), es poden trobar tres entrevistes radiofòniques, a l’apartat «Informació sobre l’autora» i, després, «Paraules». Tria’n com a mínim una i fes-ne la ressenya.

2. A la web http://www.raco.cat/index.php/Reduccions/issue/view/7647 es pot llegir un número monogràfic de la revista Reduccions dedicat a l’autora. Podries llegir l’article «La triple lluna i el mirall. Cau de llunes i Bruixa de dol», d’Anna Montero.

3. D’entre les antologies digitals de l’autora, pots consultar http://www.mallorcaweb.com/magteatre/marcal/index.html o bé http://www.escriptors.cat/autors/marcalmm/ i triar-ne un parell de poemes que et semblin interessants. Justifica la teva tria.

4. Compara el poema de Maria-Mercè Marçal amb «Vinguen els rems, que só d’estirp romeva» de J. V. Foix. Es pot accedir a la reproducció de la primera edició a través del portal https://www.europeana.eu/portal/ca, escrivint les primeres paraules del títol en el cercador.