24. AGUSTÍ BARTRA: «ODA A CATALUNYA DES DELS TRÒPICS», DE L’ARBRE DE FOC (1946)^[1]

Agustí Bartra (Barcelona, 1908-1982) havia publicat només un parell de llibres —un de contes i el primer llibre de poesia, el Cant corporal—, quan va haver d’anar al front, el 1938. Un any després va marxar a l’exili, al sud de França, on va estar internat a tres camps de concentració fins que va poder instal·lar-se al château de Roissy-en-Brie, amb altres escriptors catalans. Allà coneixerà la que serà la seva dona, l’escriptora Anna Murià. A finals del 1940 tots dos es van exiliar a Sud-amèrica. Després d’unes temporades a la República Dominicana i Cuba, el 1941 s’instal·laren a Mèxic, on van viure, amb algunes interrupcions per fer de professor universitari als EUA, fins que el 1970 van tornar a Catalunya i van anar a viure a Terrassa.

Entre les seves obres destaquen Crist de 200.000 braços, la novel·la sobre la seva experiència als camps de refugiats al sud de França, i la seva extensa obra poètica, composta per més d’una vintena de títols que van des del Cant corporal, del 1938, fins a Haikús d’Arinsal, del 1982.

Quan el lector entén, pel sentit literal del títol, que es tracta d’un poema escrit des de l’exili immediatament posterior a la fi de la Guerra Civil, el tema ja està establert. Però aquest només és el nucli que permet organitzar les imatges que constituiran el poema, que permet decidir quin és el sentit més pertinent de les metàfores. El tema té més importància en aquest aspecte organitzador que no pas com a informació pròpiament dita, perquè el títol i la data del poema ja són prou explícits pel que fa a les circumstàncies històriques a què fa referència. El sentit particular del poema, més enllà del seu tema genèric, és quina mena d’opció vital acaba comunicant la veu poètica a partir del diàleg, des de la distància, amb la pàtria perduda, com si es tractés d’una nova versió del clàssic soliloqui que adreça un jo solitari a un Déu remot.

ODA A CATALUNYA DES DELS TRÒPICS

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes,

sinó la duresa del temps que fa navegables els records i desenterra imatges.

No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,

renova el gust d’oblidades farines

i desvetlla l’ombra d’una flor en un rostre,

sinó el crit de zel fluvial…

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,

zenit del meu cor i de les marxes mudables,

ets tu, Pàtria!

El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,

però no deixen d’arribar-me les barques que endoles clandestinament…

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel del teu nom,

aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,

i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d’un palúdic àngel de madrèpora.

Estrany dins l’aire estrany,

circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres

sentint com el meu cor accedeix a la sirga d’un continent d’agulles,

comprenent el rictus d’aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins…

Oh Pàtria que tant se t’ha estimat flautejant,

¿què faig aquí fugitiu de tota arribada,

assetjat per atlètiques aromes,

dins les tardes de cavalls i arcs iris?

També sabria plorar-te,

sanglotar damunt les mans estimades que també duen anells nòmades…

Plor i sanglot potser, però l’enyorança no.

¿Com podria enyorar-te si no has desprès de mi,

si ets tan forta d’existència com l’amor en el refugi dels cossos?

Tu ets la terra,

l’arbre,

el foc.

Invenciblement s’ha d’anar aixecant el so de la teva caiguda,

el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels cims,

sota els arcs de l’alba nova.

Jo només visc per l’entrada lluminosa dels teus ocells als graners del futur,

per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes…

República Dominicana, 1940

Des dels primers versos, que invoquen un present immediat («entre aquell febrer i aquest novembre»), la veu poètica fa un esforç per negar («no vull») la tendència ben humana a la nostàlgia i la tristesa davant els esdeveniments de l’exili, «l’enyorança», les «lentes llàgrimes», les cançons populars (els «orfeons i corrandes») —però també la poesia bucòlica: «Oh Pàtria que tant se t’ha estimat flautejant»—, el plany per la casa perduda, pels sabors casolans (les «oblidades farines»), o, fins i tot, el refugi en l’elaboració esteticista de l’amor («l’ombra d’una flor en un rostre»), o, simplement, en el consol del plor compartit amb la seva dona («sanglotar damunt les mans estimades que també duen anells nòmades»).

Contra aquesta reacció sentimental o convencional, la veu poètica afirma una resposta gairebé sobrehumana, «el crit de zel fluvial», o la «vigoria del vol de la meva sang sense diàleg», o el «zenit del meu cor». Però aquesta resposta que transcendeix les circumstàncies adverses personals a partir d’una identificació amb la força de la natura és possible només a través de la mediació d’una entitat superior, la Pàtria, a qui la veu poètica s’adreça en uns termes molt similars als que un creient faria servir per referir-se a Déu. La invoca, la descriu com a llunyana i inaccessible fins que exclama que de fet no la pot enyorar pas perquè la duu en el seu interior, la reconeix dintre d’ell mateix. Igual com d’aquesta manera la poesia de temàtica religiosa transmet el procés de coneixement, d’autoconeixement, de la veu poètica, en aquest poema d’Agustí Bartra és la Pàtria llunyana la que simbolitza l’ideal aparentment perdut («el violat pes jove de la teva llibertat») que la veu poètica retroba, a través d’un exercici de voluntat i d’imaginació —o, si es vol, de fe—, en el seu interior i, per tant, s’adona que projecta la seva Pàtria allà on vagi, per lluny que sigui. Nota, doncs, que comprèn «el rictus d’aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins».

El sentiment de desarrelament, i de pèrdua, no desapareix pas malgrat aquest optimisme vitalista. Més aviat al contrari, es transmet al lector, paradoxalment, a través d’aquest to exaltat, però que no amaga, al final, que és conscient que la Pàtria és ben morta, perquè la «resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes» al·ludeix alhora a la idea religiosa de la resurrecció, que remet a un temps remotíssim, i al retorn físic al seu país, a l’altra banda de l’oceà, que trigarà de fet trenta anys a poder-se produir.

ACTIVITATS

1. A la web dedicada a Agustí Bartra i Anna Murià, http://www.bartramuria.cat/, a l’apartat «Documents», «Videos», pots veure un breu enregistrament del Festival de Poesia del Price. Com explicaries que Bartra parli del poeta Bartra en tercera persona? Quins altres dos poetes es veuen asseguts a les primeres files?

2. Llegeix les dues citacions que apareixen a la dreta del «Plafó 11» de l’exposició Mots encesos. Agustí Bartra (1908-1982), poeta auroral, que pots trobar a la mateixa web, a l’apartat «Documents», «Exposicions». Són dos textos de Miquel Desclot i Feliu Formosa, sobre com entenen ells el romanticisme i el nacionalisme en la poesia d’Agustí Bartra. Relaciona-ho amb el poema.

3. Dins la web de la «Biblioteca del exilio» a la Biblioteca Digital Manuel de Cervantes, http://www.cervantesvirtual.com/bib/portal/exilio/catalogo.shtml, pots trobar digitalitzada la major part de l’obra d’Agustí Bartra. Busca la primera versió del poema «Oda a Catalunya des dels tròpics», amb il·lustració de Joan Junyer, traducció castellana i dedicatòria autògrafa a Josep Carner, editada a Mèxic i datada a «Santo Domingo, novembre 1940», i compara-la amb la versió posterior que has llegit, extreta del primer volum de la seva Obra poètica completa. Quines diferències hi destacaries? Justifica quina de les dues versions et sembla millor.

4. Dóna una interpretació del sentit de les metàfores següents en el context del poema: «crit de zel fluvial», «les reïnes d’un palúdic àngel de madrèpora», «atlètiques aromes», «l’entrada lluminosa dels teus ocells als graners del futur».