29. JOAN VINYOLI: «GALL», D’EL CALLAT (1956)

Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona, 1918-1984) va tenir una formació autodidàctica i va treballar tota la vida en una editorial. Quan tenia quatre anys va morir el seu pare i la família va passar moltes dificultats econòmiques. A la segona meitat dels anys trenta va començar a publicar obra pròpia i traduccions, especialment del poeta alemany R. M. Rilke, a la revista Quaderns de Poesia i al diari La Publicitat. Durant la Guerra Civil va començar a relacionar-se amb Carles Riba, i el 1937 va publicar el seu primer llibre, Primer desenllaç. Poc convençut d’haver trobat la seva veritable veu poètica, deixà d’escriure durant deu anys. Mentrestant s’havia casat, el 1945, i havia tingut tres fills. El 1951 publica Les hores retrobades, i, amb uns intervals més regulars, El Callat, el 1956, i Realitats, el 1963. Durant aquests anys manté una estreta amistat amb el poeta Gabriel Ferrater, encara que fins al 1970, en què apareix Tot és ara i res, viu un període de crisi personal molt forta, amb importants problemes de salut. Després d’aquest llibre, però, la seva producció poètica s’incrementa notablement, i durant els anys setanta publica Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d’aram (1976), Llibre d’amic (1977), El griu (1978) i Cercles (1979), a més de dues recopilacions, Poesia completa 1937-1975 i Obra poètica 1975-1979. Finalment, els últims anys de la seva vida escriu A hores petites (1981), Domini màgic i Passeig d’aniversari (tots dos del 1984), i publica dos volums, l’últim pòstum, de traduccions de Rilke.

La poesia de Joan Vinyoli connecta amb el Romanticisme alemany a través del Postsimbolisme. Així, el poema, més que expressar uns determinats sentiments psicològics o morals, hauria de ser una creació que en ella mateixa posés de manifest una realitat superior a la grisor i l’angoixa associades a la vida quotidiana. Des d’aquest punt de vista, la poesia no és un gènere literari més sinó, gairebé, l’única activitat per la qual val realment la pena de viure. El coneixement més valuós és, doncs, el que el poema reeixit manifesta per la seva existència mateixa, no el pretext de què parla. Certament, si són tan valuosos, de poemes reeixits n’hi ha pocs, i l’angoixa del poeta per aconseguir crear-ne un és un tema recurrent en l’obra de Joan Vinyoli.

En el poema «Autoretrat amb fang i robins», per exemple, del llibre Realitats (1963), ja s’al·ludeix des del títol als dos components que la veu poètica considera que el constitueixen: el fang, sense cap valor, que hi predomina de forma gairebé absoluta, i el robí, ocult i excepcional, que sembla no existir però que de cop es manifesta en forma de poema i justifica plenament una existència, si no fos per això, lamentable. O, en el mateix sentit, el poema «Les boies», aparegut a Cercles (1979), que anuncia en els seus dos primers versos quin és l’objectiu del text: «dir la llum de la foscúria». La pretensió del poema és, per tant, transmetre el coneixement d’una realitat difícil de comunicar perquè es manté oculta a simple vista, una realitat que precisament perquè s’anuncia com a «llum», i una llum paradoxal perquè no es veu sinó que es «diu», se suposa que ha de ser fins i tot més important de conèixer que el que es pot percebre sense cap mena d’esforç, la «llum» pròpiament dita. La boia ofereix indicacions al mariner, organitza amb sentit la realitat incomprensible del mar, és llum en la foscor, com un far aparentment modest. Però és l’home mateix qui les ha posades allà. Són els poemes. La llum que permet veure-hi en la foscor és la que ells desprenen. És també una lliçó d’humilitat per a qui pretengui el coneixement definitiu de l’absolut en directe, sense la intermediació de la poesia.

Evidentment, aquesta temàtica, aquesta concepció del valor i la funció de la poesia, no forma part de les expectatives dels lectors accidentals d’aquest gènere literari. Aquesta estranyesa mateixa, tot i el renom de l’autor com a clàssic contemporani, és el que deu haver fet que Ponç Puigdevall, en el seu llibre Els convidats de pedra, del 2015, que ressenya principalment escriptors rars i poc coneguts, dediqui un capítol a Vinyoli. Puigdevall considera que «en la poesia de Vinyoli més obscurament plena de símbols (El Callat, per exemple) s’hi detecten aquelles zones d’alta i arriscada literatura on el plaer estètic es presenta sense la necessitat de cap comprensió racional, com si la lectura fos un acte previ a la intervenció de l’intel·lecte i el lector es trobés encarat al cor d’una llengua que es destrueix mentre crea uns territoris inèdits, cristal·linament introspectius, que pertanyen a un nou regne de coneixement» (p. 261). Un cop llegit el poema, el lector es pot plantejar si el text és tan «irracional» com el crític ens acaba de suggerir, i si el coneixement que el text proposa és tan insòlit i estrany. Però poc després Puigdevall remarca un fet força més interessant i polèmic quan descriu la relació que Joan Vinyoli manté amb la seva obra:

«Potser hi haurà qui trobi ridícul que algú pretengui col·locar la llibertat de la seva vida en funció de l’obra que tal vegada podrà escriure, i potser hi ha qui encara pensa que la creació artística és només la forma de viure de qui no acaba de viure veritablement. Tant se val: […] El que importa és recordar l’honestedat intel·lectual que va dirigir la seva creació poètica, que es reconegui el seu mestratge, el triomf de la fe i la fidelitat d’algú que va saber sacrificar-se en benefici d’un destí superior, a la manera d’una nova víctima ritual d’aquesta passió secreta que és la poesia moderna». (Ponç Puigdevall, Els convidats de pedra. Girona. Edicions El llop ferotge, p. 262.)

El símbol del gall salvatge (el gall fer) del poema que ens ocupa apareix en altres poemes de l’autor. En el llibre Vent d’aram, del 1976, per exemple, en trobem dos, el que encapçala el recull, titulat «Amb ronca veu», i el sisè poema del llibre, titulat «El guany». En el primer, la identificació entre la veu poètica i el gall fer és explícita: «sóc el gall salvatge: / m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len, / amb ronca veu anuncio l’aurora […] / tot i saber que em guaiten els ulls del caçador». En el segon poema esmentat, en canvi, la imatge del gall («…l’últim crit / del gall dels boscos») serveix més aviat com a introducció a una altra imatge, el coraller que se submergeix al mar, que emfasitza més el component introspectiu, la investigació a les profunditats d’un mateix com a pas previ imprescindible per a la creació poètica. Quan surti amb el corall a la superfície ja no hi haurà cap gall sinó «el vol del gavià». També apareix un altre gall a Domini màgic, del 1984, en el poema titulat «Tant s’incrementa», però aquest no s’explicita que sigui un gall fer, encara que també és una imatge de la veu poètica insomne buscant «allò que s’oculta». El gall del poema que seguidament ens ocuparà és anterior a tots ells.

GALL

Gall que cimeges en la torre més alta,

heus-me aquí en la partió de la nit i l’aurora.

En la nit del temps crida sempre el teu cant.

Temps difunt, temps difunt, et veig

com un riu allargant-se en la fosca.

De la terra sóc hoste inexpert,

sempre en exili, dintre meu,

mirant les aigües entre murs

de la ciutat abandonada.

Gall que cimeges en la nit,

gall salvatge endinsat

en la boscúria espessa —qui no es mou

de la ribera trista, contemplant

el pas feixuc de l’aigua morta,

mai no et veurà ni sentirà el teu crit.

Però el bon caçador que es lleva

a l’hora greu entre la nit i l’alba,

sent la crida en el bosc,

ple de secretes aigües vives,

i pren el camí que duu

cap a la veu intacta.

Penell tocat per l’aurora,

al cim de tot de la flama,

pausadament gira el gall.

El gall de la primera estrofa és una imatge momentàniament ambigua, entre animal i penell en forma de gall. Encara que al tercer vers es faci referència al seu crit, com si es tractés d’un veritable gall disposat a cantar l’aurora, és en el context d’una frase molt abstracta («en la nit del temps crida sempre el teu cant»), on no és el gall que crida sinó el «cant» del gall que «crida sempre», i ho fa no simplement en la «nit» sinó en «la nit del temps». I, d’altra banda, la posició que ocupa dalt de «la torre més alta» és òptima per al penell metàl·lic en forma de gall més que no pas per a un gall domèstic o un gall fer. La veu poètica, doncs, insomne o acabada de despertar, s’adreça, a l’alba, a la imatge d’un penell en forma de gall dalt de la «torre més alta», segurament un campanar d’església, i comença el soliloqui introspectiu. La concurrència del cim de la torre més alta, el moment previ a l’alba i el crit que esdevé cant són un seguit d’elements que, en la tradició romàntica, no poden fer referència a res més que a l’excepcionalitat i la dificultat de l’aparició de la paraula poètica. El cant del gall/penell és encara inaudible i simple hipòtesi de realització imminent.

En la segona estrofa, la «nit del temps» on cridava el cant esdevé el seu propi «temps difunt», i el jo poètic es veu a si mateix aturat, contemplant el pas del temps («mirant les aigües» del riu que simbolitza la pròpia vida) en una situació de solitud i aïllament que ell mateix qualifica d’«exili» cap al seu propi interior, un exili aparentment voluntari que li ha fet abandonat la «ciutat», o aquella dimensió social, pública d’ell mateix. Una reclusió que sembla suggerir una recerca que hauria de compensar aquest aparent sacrifici.

A la tercera estrofa el gall sembla el del primer vers, perquè «cimeja» com ell, però l’ambigüitat prèvia s’inclina cap a considerar-lo un animal, un «gall salvatge endinsat / en la boscúria espessa». Aquest endinsament és similar a l’«exili» dintre de si mateix de la veu poètica, de manera que el gall, ara que ha pres vida, comença a semblar un alter ego del jo, especialment en tant que poeta. El més característic del gall, en la seva primera aparició i en aquesta segona, és el «crit» i el «cant», però no només això: està situat enlaire, primer, i en les profunditats del bosc, ara, símbols, tots dos, del coneixement més elevat i més ocult. Però el jo poètic s’adona d’un problema: si es manté «mirant les aigües» del temps passat, perdut en la nostàlgia i a l’expectativa, no sentirà el crit del gall. S’ha de moure «de la ribera trista». El crit del gall, si vol dir l’aparició del poema, implica abandonar la passivitat. Per ser el gall salvatge, potser cal ser també el caçador.

La quarta estrofa està centrada en la figura del caçador. Aquest, com la veu poètica a l’inici, apareix «entre la nit i l’alba», però en comptes de quedar-se contemplant les aigües del «temps difunt» es dirigeix decidit al bosc «ple de secretes aigües vives» i, així, troba el camí «cap a la veu intacta», que és el crit o cant del gall, el moment de l’aparició del poema. El gall/penell era un objectiu llunyà contemplat des de sota la torre, enmig del desconcert i el silenci de la crisi creativa (cal recordar que el llibre es titula, precisament, El Callat). A la tercera i la quarta estrofa, la veu poètica es veu reflectida, alhora, en el gall fer i en el seu caçador, perquè el poema surt en el seu interior, amb el seu crit, però ell mateix l’ha de perseguir activament. És més, només si surt a la seva cacera se sent viu. Només si el procés de la creació poètica s’activa, té sentit la vida.

El poema acaba amb la imatge explícita del gall com a penell, transformat ara en una imatge lluminosa que gira «pausadament». El procés de coneixement que ha desenvolupat el poema ha acabat. El pretext circumstancial des d’on la veu poètica contempla la imatge del penell és el mateix que a l’inici, només ha passat l’estona que transcorre entre «la partió de la nit i l’aurora» i la sortida del sol, la «flama», però l’estat d’ànim del jo, evidentment, ha variat. El poema és possible. El poema, de fet, s’ha acabat.

ACTIVITATS

1. Llegeix l’article d’Enric Casasses a Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN Català (http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/autor/180/3/poesia/joan-vinyoli.html), i fes-ne la ressenya.

2. A la web http://www.mallorcaweb.com/Mag-Teatre/, dins de «Poetes catalans», a l’apartat «Pàgines més completes» hi ha una extensa antologia de Joan Vinyoli. Tria el poema que et cridi més l’atenció i comenta’l.

3. Reflexiona sobre què creus que volia dir Joan Vinyoli quan afirmava: «A mi el que em va portar a escriure va ser una frase de Rilke llegida a la revista D’Ací d’Allà: “la poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències”». (Isabel-Clara Simó, «Joan Vinyoli: la paraula en el temps», Canigó, 659, 24-V-1980.)

4. Informa’t sobre el tipus d’animal que és el gall fer, gall de bosc o gall salvatge, i reflexiona sobre les seves possibilitats com a animal simbòlic.