18. JOSEP MARIA DE SAGARRA: «VINYES VERDES VORA EL MAR», DE CANÇONS DE REM I DE VELA (1923)

Poeta, dramaturg, novel·lista, periodista i traductor, Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) va ser un professional de la literatura. Deixant de banda els altres gèneres, com a poeta toca tots els registres, tant el líric, com el satíric, com l’èpic. La seva poesia lírica és entre nostàlgica i vitalista, d’un to més aviat popularitzant. Està formada pel cicle de les «cançons» (entre elles les Cançons de rem i de vela, del 1923) i per Entre l’equador i els tròpics, del 1945. Els seus Poemes satírics són divertits i escandalosos. Alguns es van publicar a les pàgines d’El Be Negre, i van seguir circulant principalment de forma oral fins que es van aplegar en un llibre, en una data tan allunyada de la seva redacció com el 1989. Finalment, la seva obra èpica comprèn tres llargs poemes narratius: El comte Arnau (1928), el Poema de Nadal (1931) o el Poema de Montserrat (1956).

Com altres poemes d’aquesta antologia, el fet que «Vinyes verdes vora el mar» hagi estat musicat deu haver influït força entre els motius de la tria. En aquest cas es podria considerar que la versió de Lluís Llach ha aconseguit actualitzar el poema, perquè com a simple text escrit, precisament per les seves repeticions característiques de la poesia cantada, podria semblar, en canvi, més aviat arcaïtzant.

El poema ens planteja la contemplació d’unes vinyes vora el mar un dia encalmat d’estiu. El fet mateix que siguin vinyes en el moment que ja han donat fruit dóna al paisatge idíl·lic un component passional soterrat, que prové de la dimensió dionisíaca del vi, i que entra en tensió amb l’aparent calma ingènua que sembla oferir el conjunt de l’escena. Es tracta d’una proposta de neopaganisme moderat d’un interès més aviat relatiu.

VINYES VERDES VORA EL MAR

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.

Verd vora el blau mariner,

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l’hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu

al llagut i a la gavina,

i al fi serrellet de neu

que ara neix i que ara fina…

Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor…

Dins del cep s’adorm la tarda,

raïm negre, pàmpol d’or,

aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor…

Vinyes verdes vora el mar,

verdes a punta de dia,

verd suau de cap al tard…

Feu-nos sempre companyia,

vinyes verdes vora el mar!

Si es llegeix aquest poema poc després de «Vora el mar» de Jacint Verdaguer, seran més evidents tant l’embranzida romàntica d’aquell com la moderació d’aquest. La veu poètica s’adreça a les vinyes, primer per descriure-les amb admiració i, finalment, per dedicar-los una mena de pregària, com si pel fet d’haver aconseguit representar una imatge de plenitud calmada, d’esplendor vital clàssica, acabessin adquirint característiques divines, de manera que la veu poètica conclou demanant-los que li facin «sempre companyia», en una clara imitació de la pregària cristiana, que continuaria «i no em desempareu ni de nit ni de dia».

Les vinyes són, això no obstant, relativament ambigües, i d’aquí l’interès del poema, que no es limita pas a descriure un paisatge bonic. Una sèrie d’elements contribueixen a idealitzar les vinyes com a protagonistes del paisatge, però d’altres, no per menys nombrosos o elusius igual de presents, suggereixen, en canvi, la fragilitat d’aquest moment de plenitud, i els dos extrems entre els quals apareix: la decrepitud quan els sarments esdevinguin pelats, per una banda, i l’embriaguesa enfollida quan el vi hagi madurat. Entre la precarietat i l’excés, la verdor de les vinyes. La vida humana plantejada, doncs, com un fràgil equilibri. La possibilitat de la plenitud més com un ideal, o com a experiència necessàriament limitada —per això la pregària final—, que com una certesa definitiva i ingènua.

Els elements que idealitzen les vinyes són la proximitat mateixa del mar, la seva verdor superlativa, el «dolç repòs» que sembla suggerir, la salutació «al llagut i a la gavina» —salutació que situa la vinya en relació al mar i el cel a la vegada—, però també el fet que el cep està compost, a part de raïm i pàmpols, d’aigua i «penyal», amb la qual cosa esdevé la quinta essència de la realitat. Apareix en contacte amb el mar, el cel, la roca i l’aigua, i fins i tot sembla incorporar la nit i el dia («raïm negre, pàmpol d’or»); representa l’esplendor vegetal i és, en últim terme, una projecció humana.

Ara bé, el cep és «aigua, penyal», però també «basarda». Precisament els moments en què s’atribueixen termes humans més evidents als elements que constitueixen el paisatge idíl·lic, aquest adquireix un aspecte més ambigu. No només perquè quan arriba la «tarda» aquesta paraula rimarà amb «basarda», sinó que aquesta «por» és coherent amb la desmesura associada simbòlicament al vi, amb el caràcter dionisíac de la vinya. Amb la contrapartida tràgica del contacte amb la plenitud extrema de l’existència, reservada, míticament, als déus. Fora dels instants lluminosos de calma que el poema recrea, el text mateix també suggereix un temor manifest a la passió desfermada. Per això el vent en aquests moments està en calma, però no ho estarà sempre («ara que el vent no remuga»), i el cos que vinclen els ceps, encara que sigui «sense decantar-vos massa», no pot deixar de suggerir vinclaments de cos no exclusivament vegetals sinó, evidentment, humans, un moviment que es carrega de sensualitat si s’esdevé, com és el cas, «en l’hora calenta». Igual com als nens petits se’ls feia resar al bon Jesuset perquè els fes sempre companyia i no els desemparés ni de nit ni de dia, Sagarra adopta al final del poema el to d’aquesta mateixa pregària: invoca les vinyes calmades i pròdigues, com a ideal de plenitud, però també suggereix un temor, si no infantil, tampoc gaire tràgic, cap a les dimensions humanes de l’entusiasme passional.

ACTIVITATS

1. A la web http://www.mallorcaweb.com/mag-teatre/sagarra/sagarra.html pots llegir una selecció de la poesia satírica de Josep Maria de Sagarra. En destaca especialment la «Balada de Fra Rupert». Valora aquest poema.

2. Com descriu Marina Gustà la poesia de Sagarra a http://lletra.uoc.edu/ca/autor/josep-maria-de-sagarra/detall?

3. A http://www.musicadepoetes.cat/ pots trobar catorze poemes de Sagarra musicats, entre els quals «Vinyes verdes vora el mar». Escolta’ls i tria el que més t’agradi. Raona la teva tria.

4. Creus que té cap significat específic que les «vinyes verdes del coster» tinguin «la fruita verda» i, en canvi, les «vinyes verdes del meu cor» tinguin «raïm negre, pàmpol d’or»?