3. ALTRES VEUS

Una antologia és per definició una selecció. I en una antologia com aquesta, reduïda a trenta-cinc textos que il·lustren més de vuit segles de literatura, les absències són especialment nombroses. A més, aquesta antologia «s’autoimposa» una limitació suplementària en oferir només un text de cada autor. Tant la tria dels autors com dels poemes que s’han considerat més representatius podrien ser objecte de discussions interessants i valuoses, que aquí no es poden desenvolupar. Tampoc no es pot oferir en tan poc espai res de similar a una història general de la poesia escrita en català. Amb tot, potser no serà superflu citar sumàriament alguns noms, i algunes obres, que podrien haver estat inclosos també en l’antologia, o que tenen tant d’interès —i de vegades més— que els que hi apareixen representats.

Aquesta antologia recull una selecció d’autors i obres clàssics, o que l’administració educativa considera com a tals. Com a requisit implícit d’una selecció de clàssics, tots els autors i autores representats ja són morts. En les pàgines següents també s’oferirà notícies d’algun clàssic viu contemporani.

ALTRES VEUS MEDIEVALS

Des de Guillem de Berguedà a Joan Roís de Corella aquesta antologia només recull un poema de Cerverí de Girona, un altre de Ramon Llull, un d’Ausiàs March i un poema de Jordi de Sant Jordi. Hi ha certament altres poetes catalans medievals notables, i és tan recomanable conèixer-los com aprofundir en la poesia d’Ausiàs March i de Guillem de Berguedà. Al Repertori Informatitzat de l’Antiga Literatura Catalana de la Universitat de Nàpols Federico II, conegut com a RIALC, figuren un total de dos-cents quatre poetes catalans medievals i més de cent cinquanta poemes anònims. D’entre totes aquestes veus es podrien citar, com a mínim, el pare i l’oncle de March, Pere March i Jaume March, el cavaller Gilabert de Próixita, el poeta i traductor Andreu Febrer, i Arnau d’Erill, per la seva eloqüent agressivitat, encara que només se’n conservi un poema.

De Jaume March (1334-1410), oncle d’Ausiàs March, es conserven tres poemes al·legòrics i set composicions amoroses que incorporen reflexions sobre virtuts i vicis. És l’autor també d’un diccionari de rimes. D’entre els seus poemes es poden destacar «Si em fai amor magresir los espòndils», «Un sobrespler m’és vengut per lo veure» i «Quan eu cossir en los fets mundanals».

Pere March (1336-1413) era germà de l’anterior i pare d’Ausiàs March. Entre la seva escassa obra conservada predomina el gènere satíric, amb reflexions sobre la mort i crítiques moralitzants dels vicis humans. «Al punt que hom naix comença de morir» o «Domna em platz ben arreada» són els seus poemes més cèlebres. El primer, un fúnebre memento mori. El segon, en canvi, una celebració d’allò més vital dels plaers cavallerescos.

Gilabert de Próixita (?-1405) va ser un cavaller i poeta de qui es conserven vint-i-un poemes escrits en occità, a la manera tradicional dels trobadors, i de temàtica també predominantment cortesana. D’entre ells destaquen «Lo cor e els uells m’han lo cor[s] mis en pena» o «Pus que vos plai, domna, que res no us dia».

Andreu Febrer (1375-1440) és recordat principalment com a traductor de la Divina comèdia del Dant. D’ell també es conserven quinze poemes, que segueixen les convencions de l’amor cortès. Per exemple, «Combas e valls, puigs, muntanyes e colls», en l’estil del «trobar ric».

I, per acabar, es podria citar Arnau d’Erill, de començaments del segle XV, l’autor d’un poema en vint-i-nou estrofes que sembla més aviat una «lletra de batalla» en vers, violenta i remarcable, contra un nebot que aparentment havia mantingut relacions massa amistoses amb una filla seva monja: «O tu, traydor, qui tan sovint renegues».

Tots aquests textos, i els de la resta dels poetes catalans medievals, es poden trobar a l’extraordinària pàgina web del RIALC (http://www.rialc.unina.it). A la mateixa Universitat de Nàpols es manté la pàgina RIALTO, que recull el corpus de la poesia dels trobadors (http://www.rialto.unina.it/), els catalans entre ells, incloent-hi la narració en vers Blandín de Cornualla o la narració en prosa de Ramon de Perellós coneguda com a Viatge al Purgatori.

ALTRES VEUS DEL RENAIXEMENT AL NEOCLASSICISME

D’aquest període conegut habitualment sota el nom de la Decadència, i que inclou tres segles sencers, en l’antologia només apareix un autor, el poeta satíric barroc Francesc Vicent Garcia. Certament es poden citar alguns noms més, però en tots aquests casos són ben lluny de la qualitat dels seus contemporanis europeus. Pot tenir interès conèixer part de l’obra de Pere Serafí, Francesc Fontanella, Joan Pujol o Joan Ramis, però en cap cas no es tracta d’obres excepcionals. A més, a l’inici d’aquest llarg període apareix un fenomen nou respecte de l’època medieval: hi ha escriptors catalans que escriuen més en castellà que no pas en català, i algun d’ells ho fa de forma exclusiva. El poeta català més cèlebre del Renaixement, Joan Boscà (1490-1542), escriu gairebé tota la seva obra en castellà. I també és en castellà la part més important de l’obra del poeta i, sobretot, editor Joan Timoneda (1518/20-1583).

D’entre els que escriuen en català, el més significatiu del Renaixement és Pere Serafí (1505/10-1567), conegut també amb el sobrenom de «lo Grech». Tenia més prestigi i era més conegut com a pintor que no pas com a poeta, i els historiadors de l’art remarquen la qualitat del seu estil manierista. Dos anys abans de la seva mort, va recollir la seva obra poètica sota el títol Dos llibres de poesia vulgar en llengua catalana, que conté un total de cent setanta poemes. Tots ells són més aviat convencionals, i acumulen tòpics petrarquistes de manera força reiterativa. Té una certa originalitat el sonet «Als vostres ulls, que feien amagar…», per l’estranyesa amb què tracta el motiu temàtic de la mirada resplendent de l’estimada: en aquest cas l’Amor mateix ha sentit tanta enveja de la mirada de la noia que li ha provocat una malaltia que l’ha deixada gairebé cega, i el poeta especula sobre la força de la seva poesia per influir sobre l’Amor perquè li retorni la vista.

Francesc Fontanella (1622-1681/85) era doctor en dret i un notable escriptor barroc. Quan va morir la seva segona dona, va ingressar a l’orde dominicà i, el 1660, va ser ordenat sacerdot. Va ser professor de dret canònic a la Universitat de Perpinyà, on s’havia exiliat el 1652, i va arribar a ser prior d’un convent. En la seva obra predomina el gènere amorós i bucòlic. Va escriure també dues obres de teatre, la Tragicomèdia pastoral d’amor, firmesa i porfia, i Lo desengany, les úniques peces de teatre culte profà del Barroc català.

Pel que fa al període barroc, es podria citar també Joan Pujol, l’autor de l’únic poema èpic escrit en català en aquesta època, Lepant, sobre la batalla naval del mateix nom. A banda d’aquesta obra, també va escriure uns quants poemes en què glossava obres d’Ausiàs March i una Visió en somnis. Per acabar, i encara que cronològicament se situïn més en el segle XVIII que no pas en el XVII, els poemes fúnebres i pessimistes d’Agustí Eura (1680-1763), com «A la vista d’un esqueleto o d’una calavera» i «A la vista d’una sepultura», són característicament barrocs pel contingut morbós i les imatges truculentes, igual que les sàtires enginyoses d’Ignasi Ferreres (segona meitat del segle XVIII), molt especialment el parell de sonets sobre l’enamorament senil: «Les ternures d’un vell enamorat» i «Corassa, desarmat i sens cavall, / són les tendreses de l’amor d’un vell».

En canvi, pel que fa al període del Neoclassicisme, gairebé només es pot citar un autor, i encara és més aviat un dramaturg que no pas un poeta líric o satíric. Es tracta del menorquí Joan Ramis (1746-1819). Mentre Menorca va ser territori anglès, va escriure literatura culta en català: les tragèdies neoclàssiques en vers Lucrècia i La vesita. Però després que l’illa passés a formar part de la corona espanyola, va prosseguir la seva obra en castellà.

ALTRES VEUS DEL ROMANTICISME, EL MODERNISME I EL NOUCENTISME

Del XIX, encara que algun d’ells visqui a cavall d’aquest segle i del següent, l’antologia recull els noms de Bonaventura Carles Aribau, Teodor Llorente, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Maragall i Joan Alcover. Tots ells il·lustren diversos aspectes de la poesia del Romanticisme, encara que tenen una qualitat artística molt diferent els uns dels altres. La llista es podria ampliar amb Joaquim Rubió i Ors, Frederic Soler i Àngel Guimerà. En el cas del primer, Joaquim Rubió i Ors (1818-1899), també conegut com «Lo Gayter del Llobregat», més per un interès històric que no pas veritablement artístic.

Frederic Soler, també conegut com «Serafí Pitarra» (1839-1895) va ser autor i empresari teatral de molt d’èxit, especialment reconegut per les seves obres còmiques. Entre la seva poesia seriosa —la còmica la va reunir en el volum titulat significativament Singlots poètics—, es podria llegir, per exemple, «Lo fossar de les moreres». Es tracta d’un poema apocalíptic, un diàleg entre avi i nét, enterramorts durant el setge de Barcelona el 1714, que es troben finalment amb el cos del fill i pare respectiu, vestit amb l’uniforme francès.

El nom de més pes entre els autors del segle XIX absents de l’antologia és el d’Àngel Guimerà (1845-1924), que, de fet, va ser conegut primer com a poeta que no pas com a autor dramàtic, encara que l’èxit que va tenir com a dramaturg va anar deixant a l’ombra la seva obra lírica. Els seus poemes més característics solen contenir elements narratius i mostren una curiosa i romàntica barreja de religió i morbositat, d’ideal i terbolesa. En són bons exemples «Maria de Magdala», «L’any mil», «Déu perdona» o «D’ultratomba». En aquest últim, per exemple, un esquelet surt de la tomba i retorna a casa il·lusionat per retrobar la seva estimada esposa i els fills. Aquests estan repartint-se l’herència sense cap record especial per ell, i ella és al llit amb un altre home. L’atmosfera terrorífica, tot s’ha de dir, està prou aconseguida.

La reacció contra la continuïtat de la tradició poètica romàntica del moviment modernista és part de l’ampli moviment cultural conegut com a Noucentisme, que se sol situar convencionalment entre el 1906 i el 1923. Literàriament es presenta com a classicista, i sol oferir una imatge idealitzada de la societat del moment, encara que sempre amb un cert to irònic. Els seus màxims representants van ser Guerau de Liost i Josep Carner, que evolucionarà com a autor molt més enllà d’aquest estil de joventut, però en l’antologia el primer no hi surt representat.

Guerau de Liost és el pseudònim que feia servir com a poeta el periodista i polític Jaume Bofill i Mates (1878-1933). El primer llibre de l’autor, La muntanya d’ametistes (1908), és una idealització d’estil parnassià dels paisatges del Montseny, però potser és el volum Somnis (1913) el que presenta la proposta literària més interessant de l’autor. Un altre dels seus títols significatius és Sàtires (1928). Entre els seus últims poemes destaca el sonet «Quan el teu cor serà branca de mirra».

ALTRES VEUS CONTEMPORÀNIES

La quantitat d’autors absents de l’antologia augmenta a mesura que es fa referència a èpoques més properes. D’entre els que es podrien considerar ja com a clàssics moderns es poden citar, per ordre cronològic, els noms de Blai Bonet, Gerard Vergés, Joan Margarit, Miquel Bauçà, Narcís Comadira, Pere Gimferrer, Enric Casasses i Andreu Vidal.

Blai Bonet (1926-1997) va ser poeta i novel·lista. Va ingressar de petit en el seminari, però a causa de la tuberculosi va haver de deixar els estudis i va fer llargues estades a diversos sanatoris, on començà a escriure. A banda de la seva obra novel·lística, va publicar tretze llibres de poemes, l’últim dels quals, pòstum. Alguns dels seus títols són: L’Evangeli segons un de tants (1967), El jove (1987), Nova York (1991) i el llibre pòstum Sonets (2000). La poesia de Blai Bonet té una dimensió alhora religiosa i passional. En un poema del volum pòstum Sonets planteja un diàleg indirecte amb el noi objecte del seu desig, que li manifesta un amor purament espiritual. La veu poètica, encara que evidentment només es parla a ella mateixa —i al lector—, planteja a l’estimat que és un error limitar-se a l’aspecte espiritual de l’amor, que el que és sublim ha de tenir gust perquè no sigui mentida. «Gust de meló», en aquest cas, que rima gairebé irònicament amb el terme negatiu «felló». La ironia manté la situació en la incertesa, i expressa, alhora, el dubte i el desig.

Farmacèutic de professió, Gerard Vergés (1931-2014) es va donar a conèixer ja gran i amb una obra sorprenent quan va guanyar el premi Carles Riba el 1981 amb L’ombra rogenca de la lloba. Posteriorment, va publicar Long play per a una ànima trista, el 1986; Lliri entre cards, el 1988, i La insostenible lleugeresa del vers, el 2002. Es pot dir que el reconeixement unànime li va arribar força tard, molt particularment a partir de la publicació el 2005 de la seva poesia completa en edició bilingüe, amb el títol La raíz de la mandrágora. És un poeta irònic, paròdic, molt sovint metaliterari, però amb una formació clàssica, com evidencia la seva traducció completa dels Sonets de William Shakespeare.

Joan Margarit (1938), arquitecte de professió, va publicar quatre llibres de poesia en llengua castellana abans de començar la seva obra poètica en català, el 1981. Tot i que comencés a publicar relativament tard, és autor d’una obra molt extensa, de més d’una vintena de títols. Entre els últims figuren Misteriosament feliç (2008), No era lluny ni difícil (2010), Es perd el senyal (2012), Poemes d’amor (2013), D’es d’on tornar a estimar (2015) i Un hivern fascinant (2017), a més de la selecció que el mateix autor ha fet de tota la seva poesia anterior a Tots els poemes (1975-2015) (2018). És una poesia de tipus realista i voluntàriament assequible. Utilitza un registre lingüístic proper a la llengua parlada per construir una veu reflexiva i moralitzant. Sovint s’ha manifestat, de forma més o menys polèmica, contra la poesia gratuïtament complexa i buida de sentit.

Miquel Bauçà (1940-2004) va ser un poeta i narrador profundament original, encara que l’estil de la seva obra i les particularitats del seu tarannà l’hagin mantingut durant molts anys allunyat del coneixement del públic. El 1962 va publicar el seu primer llibre de poesia, Una bella història, però abans ja havia escrit els poemes en prosa que es publicaren el 1978 amb el títol Els cants jubilosos. El 1972 apareix El noble joc, on Bauçà ja utilitza la seva mètrica més característica, el poema breu en heptasíl·labs. Posteriorment van venir Notes i comentaris (1975) i Les Mirsines: colònia de vacances (1983). El 1987 recull en un volum, Obra poètica 1959-1983, els seus llibres anteriors, i aprofita per donar, després de l’original, una segona versió en heptasíl·labs d’Una bella història. El 1992 publica l’últim volum convencional de poesia, El crepuscle encén estels, on la forma poètica de Bauçà arriba a la seva màxima expressivitat.

El 1998 apareix una obra molt extensa i difícil de classificar, El canvi, que està organitzada en forma de diccionari a partir de les primeres lletres de cadascun dels seus fragments. La majoria d’aquests són en prosa, però uns quants estan escrits en versos heptasil·làbics. Tot seguit es van publicar els volums constituïts per milers d’heptasíl·labs organitzats també alfabèticament, que construeixen un gènere híbrid, entre la poesia, l’assaig i la narrativa: Els estats de connivència (2001), Els somnis (2003), Rudiments de saviesa (2005) i Certituds immediates (2007). Aquests dos últims títols van ser pòstums, perquè el poeta va morir sol i en data no ben determinada els últims dies del 2004.

El poeta, pintor, crític i traductor Narcís Comadira (1942) va estudiar al Seminari de Girona i a les facultats d’Arquitectura i Filosofia i Lletres de Barcelona. Va ser deixeble i amic de Gabriel Ferrater, que ha estat un dels seus referents, al costat de Josep Carner i J. V. Foix. Es va donar a conèixer com a poeta amb el llibre Papers privats (1969), al qual van seguir Amich de plor (1970), Un passeig pels bulevards ardents (1974) i, el 1976, tres títols més: El verd jardí, Desdesig i Les ciutats. Amb dos anys de diferència van venir després Terra natal (1978) i Àlbum de família (1980). Posteriorment ha publicat Enigma (1985), En quarantena (1990), Usdefruit (1995), Lírica lleugera (2000) i L’art de la fuga (2002). El 2003 va reunir tota la seva poesia anterior a Formes de l’ombra. Poesies 1966-2002. Més tard han aparegut Llast (2007), Lent (2012) i Poesia (1966-2012) (2014). En el pròleg a L’art de la fuga, Narcís Comadira planteja en els termes següents com entén la poesia: «Jo crec que un poema, abans de res, ha d’emocionar. O commocionar. És a dir, ha de moure alguna cosa en l’esperit del lector. Fins i tot l’així anomenada poesia intel·lectual o filosòfica: poca cosa és com a poesia si, a més de la seva càrrega especulativa, no porta una forta càrrega emotiva».

Pere Gimferrer (1945) és poeta, traductor i crític de literatura i de cinema. Va començar a escriure poesia en castellà. El 1966, amb només vint-i-un anys, va guanyar el Premio Nacional de Poesía amb el llibre Arde el mar, que va significar una veritable sorpresa a causa del seu esteticisme en el panorama espanyol de l’època, més aviat dominat per les poètiques de tipus realista. L’any 1970 va publicar el seu primer llibre en català, Els miralls, al qual van seguir immediatament Hora foscant (1972) i Foc cec (1973), i, poc després, L’espai desert (1977), un llarg poema unitari que agafa com a model La terra eixorca de T. S. Eliot.

La poesia de Gimferrer és molt metaliterària, farcida d’al·lusions a obres i autors que van des del Barroc fins a les avantguardes, com si volgués suggerir que la literatura només pot parlar sobre ella mateixa, o que el món de la imaginació literària té molt més valor que la realitat quotidiana. Posteriorment ha publicat El vendaval (1989), La llum (1991), Mascarada (1996) —un altre llarg poema unitari, on descriu l’experiència amorosa en termes mig llibrescos i mig provocadors, recreant la literatura «decadent» del final del Romanticisme— i El diamant dins l’aigua (2001). El 2006 va reprendre la seva obra poètica en castellà amb Amor en vilo. Últimament ha aparegut El castell de la puresa (2014) i Marinejant (2016).

«Pregunta doble: qui sóc i per què escric? Resposta simple: escric perquè no sé qui sóc». Amb aquestes paraules comença Enric Casasses (Barcelona, 1951), poeta i traductor, la seva presentació al portal de literatura catalana Lletra, de la Universitat Oberta de Catalunya. Els inicis poètics de Casasses són al marge dels circuits literaris oficials. Publica els primers títols en edicions marginals, fins i tot fotocopiades, com el primer llibre, La bragueta encallada, del 1973. A partir de La cosa aquella (1991) comença a donar-se a conèixer de forma més majoritària, i posteriorment publicarà, entre altres títols, No hi érem (1993), Començament dels començaments i ocasió de les ocasions (1994), Calç (1996), D’equivocar-se així (1997), Uh (1997), Plaça Raspall (1998), Canaris fosforescents (2001), Que dormim? (2002), Bes nagana (2011) o T’hi sé (2013).

La seva poesia és molt diversa i experimental. Majoritàriament està concebuda per ser llegida en veu alta, i formalment va des de l’estrofisme més clàssic (No hi érem, per exemple, és un llibre de sonets), fins a l’experimentació més extrema (Uh és un llarguíssim poema de més de nou mil versos o multitud de poemes-pàgina independents a partir d’un discurs ininterromput i aparentment caòtic, ple d’al·lusions literàries i personals). La poesia és per a Casasses l’espai de la llibertat i, alhora, de l’autenticitat, per això sovint utilitza un registre irònic i introdueix expressions col·loquials alhora que juga amb l’absurd per tal d’evitar la retòrica convencional. Sempre sorprenent, els seus poemes són d’una gran riquesa rítmica i verbal.

Andreu Vidal (1959-1998) era delineant de professió, i va morir molt jove, a trenta-nou anys. És autor, entre d’altres llibres, de Necròpsia (1984), L’animal que no existeix (1993) i el pòstum Ad vivum (1999). La seva poesia, metafòrica i desolada, té un cert parentiu estètic amb la de Paul Celan, de qui va traduir una selecció de poemes que es va publicar pòstumament. L’obra poètica completa de l’autor, Obra poètica i altres escrits, amb textos inèdits, es va publicar el 2008. En una entrevista li van preguntar si ser poeta pressuposava una manera especial de veure el món. Ell va respondre: «No exactament. Des de l’esquizofrènia fins a l’estupidesa rasa tot són maneres especials de veure el món. Més aviat crec que es tracta d’intentar veure el món tal com és, d’aprendre a mirar. La poesia és una mena de purgatori entre la ciència i la màgia… un espai residual».