22. BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL: «A MALLORCA DURANT LA GUERRA CIVIL», D’IMITACIÓ DEL FOC (1938)

Bartomeu Rosselló-Pòrcel va néixer a Palma el 1913 i va morir al sanatori d’El Brull, al Montseny, el 1938. Era de família humil, però va poder anar a Barcelona a estudiar Filosofia i Lletres a la universitat gràcies a una beca. Allà va conèixer Carles Riba, de qui va ser alumne, i va fer amistat amb Salvador Espriu. El 1935 va anar a Madrid per preparar el seu doctorat sobre l’obra de Gracián, i l’any següent hi va tornar per presentar-se a les oposicions a professor d’institut. Quan va començar la Guerra Civil va tornar a Barcelona i es va haver d’incorporar a l’exèrcit, però aviat va caure malalt de tuberculosi i va morir en molt poc temps, amb només vint-i-quatre anys. De forma pòstuma es va publicar el seu llibre Imitació del foc. Amb anterioritat només havia publicat els opuscles Quadern de sonets, del 1934, i 9 poemes, del 1936.

A MALLORCA DURANT LA GUERRA CIVIL

Verdegen encara aquells camps

i duren aquelles arbredes

i damunt del mateix atzur

es retallen les meves muntanyes.

Allí les pedres invoquen sempre

la pluja difícil, la pluja blava

que ve de tu, cadena clara,

serra, plaer, claror meva!

Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls

i que em fa tremolar quan et recordo!

Ara els jardins hi són com músiques

i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.

El cor de la tardor ja s’hi marceix,

concertat amb fumeres delicades.

I les herbes es cremen a turons

de cacera, entre somnis de setembre

i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,

com en la nit les flames a la fosca.

El títol d’aquest poema no només informa el lector de les circumstàncies de la seva composició sinó que estableix també un joc d’ambigüitats amb el text que donarà la veritable dimensió tràgica a la veu poètica. Els demostratius dels dos primers versos («aquells camps», «aquelles arbredes») instauren una distància subtil entre la veu que parla i el que està descrivint. Si parlés realment des de Mallorca, diria «aquests camps» i «aquestes arbredes». Fins i tot quan es refereix al cel hi ha un terme de comparació subjacent, des d’on es parla: «damunt del mateix atzur / es retallen les meves muntanyes» vol dir que les «seves muntanyes», les de Mallorca, apareixen sota un cel igual, igual que el que realment ara contempla, lluny de l’illa. La segona frase, al vers cinquè, evidencia amb un díctic més explícit, «allí», aquesta distància. Però la separació, com qualsevol altra circumstància de tipus aparentment objectiu, pren immediatament en poesia una dimensió simbòlica que remet a aspectes menys objectius i mesurables de l’experiència humana. La separació de Mallorca durant la guerra no només afegeix un element nostàlgic suplementari al trasbals que suposen els esdeveniments històrics sinó que insinua un altre tipus de trasbals i de separació més radical i íntima. Però caldrà esperar al final del poema per comprovar si, a més dels efectes amenaçadors de la guerra respecte al món feliç simbolitzat per la natura de la seva Mallorca natal, no s’està prenent consciència progressivament d’una amenaça molt més propera, interior i irreversible.

La presència de les muntanyes en la imaginació es connecta amb la imatge del cel i, immediatament, de la pluja. Però la imatge va més enllà de la descripció realista quan la «pluja difícil» passa a ser la «pluja blava», que no ve ja del cel sinó de les muntanyes mateixes, i serra i pluja passen a ser «plaer, claror meva!». Si la seva claror és la que a través de la força de la imaginació prové de la visió mítica d’una natura llunyana, és que la foscor envolta el subjecte en les circumstàncies reals des d’on parla. Els dos versos següents, especialment solemnes pel canvi de mètrica a l’alexandrí («sóc avar de la llum que em resta a dins dels ulls») i al decasíl·lab («i que em fa tremolar quan et recordo»), fan aparèixer la veu de la consciència reflexiva. No només percep les imatges des d’aquella situació d’enunciació ambigua en què no quedava clar on era la veu poètica, ni si el que descrivia ho veia o s’ho imaginava. Ara és plenament conscient que només recorda, però també que en el record percep l’única «llum» que li resta. La llum que es va apagant és una altra referència a aquella foscor progressiva que no pot deixar de fer pensar en la intuïció de la mort, no només la mort col·lectiva que implica la guerra, sinó també la mort personal, no directament imputable al conflicte armat.

Les circumstàncies des d’on parla la veu són al·ludides molt el·lípticament per la referència a «ara els jardins hi són com músiques / i em torben, em fatiguen com en un tedi lent». En contrast amb les muntanyes de Mallorca, els jardins; en contrast amb el «plaer» i la «claror», la torbació i la fatiga. El jardí és un espai civil que suggereix la intervenció humana sobre la natura. Fins en aquest punt l’única referència a una altra activitat humana ha estat la guerra del títol i, ara mateix, les «músiques», que és un terme molt ambigu perquè es connecta amb sentiments negatius com són la fatiga i el tedi. Les músiques que provoquen tedi és, en part, una versió del motiu simbolista de l’spleen, que consisteix a plantejar la incapacitat per part del subjecte d’experimentar cap mena d’entusiasme vital, precisament per esgotament de les seves capacitats perceptives i intel·lectuals («la carn és trista, ai las!, i he llegit tots els llibres», que diria Mallarmé en traducció de Marià Villangómez). Però només en part, perquè, en el context del poema, el suggeriment progressiu que s’està parlant de la mort personal fa que aquests jardins que són com músiques dins dels seus ulls —amb la sinestèsia inclosa— semblin la visió d’un jardí d’hospital, o, en tot cas, la contemplació passiva —en el context de guerra— que només s’explica per la decrepitud personal.

La imaginació allunya els ulls dels jardins i els retorna al paisatge natural, un paisatge de tardor, com, de fet, ja s’havia insinuat des del primer vers («verdegen encara aquells camps»). Mentre que a l’inici se n’havien destacat els components verds i lluminosos, ara, en canvi, es destaca el marciment, la terbolesa i la foscor. Aquest fum és el de les fogueres de sarments i herbes seques que crema el pagès després de podar, però també suggereix un sentit personal molt més fúnebre. Durant tot el text s’ha anat establint la pròpia percepció, especialment la percepció a través de la imaginació i la memòria, com l’últim àmbit d’una vida que s’apaga. I la consciència per part de la veu poètica d’aquesta estreta connexió personal respecte a les imatges: per aquest motiu es remarca explícitament amb el pronom «hi», tant al vers 11 com al 13, el «lloc» (els seus ulls) on els jardins són com músiques i on el cor de la tardor es marceix. Les imatges del final del poema són especialment tèrboles, dominades pel fum i la boira, pel capvespre previ a la nit definitiva. També es podria considerar que les fogueres i la cacera són una al·lusió a la violència de la guerra.

El dístic final reuneix de manera tràgica les imatges anteriors en una de sola, la claror i el foc que han aparegut en el record de Mallorca, la pròpia vida que s’extingeix, com una flama envoltada de foscor. Però potser el més remarcable d’aquesta imatge és que gràcies al fet que el vers «tota la meva vida es lliga a tu» adopta la forma del discurs amorós, així el moment més proper a l’extinció també incorpora la dimensió transcendental i, per tant, intemporal, associada a les grans passions amoroses.

ACTIVITATS

1. Tria un poema de la selecció que apareix a l’apartat «Pàgines més completes» de http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/index.html, i comenta’l.

2. A la Càtedra Màrius Torres pots trobar en reproducció facsímil les primeres edicions de la brevíssima obra de l’autor (http://www.catedramariustorres.udl.cat/materials/biblioteca/, a la «R»). Descriu els dos únics llibres que l’autor va publicar en vida: nombre de poemes de cadascun, formes que predominen, etc.

3. Compara el poema «A una dama que es pentinava darrera una reixa en temps de Vicenç Garcia» de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (el pots trobar a l’apartat «Fira encesa» del llibre Imitació del foc) amb el model barroc, que ha aparegut abans en aquesta mateixa antologia.

4. Es podria construir un poema amb sentit compost exclusivament dels dos últims versos amb l’afegit de dos més extrets del text? Quin sentit tindria? Què conservaria de l’original?