4. AUSIÀS MARCH: POEMA XIII («COLGUEN LES GENTS AB ALEGRIA FESTES…»)

Ausiàs March és el poeta més important de tota la poesia catalana medieval i un dels més interessants de tota la poesia europea del segle XV. Va néixer segurament a València el 1400, i va morir a la mateixa ciutat el 1459. Era un cavaller que pertanyia a la petita noblesa. El seu oncle, Jaume March, i el seu pare, Pere March, també van ser poetes. De jove va participar en diverses expedicions militars sota les ordres del rei Alfons el Magnànim, que el va recompensar amb donacions i privilegis, entre els quals destaca el càrrec de «falconer major reial». A partir de 1430 es dedica bàsicament a l’administració de les seves possessions, però no va dur una vida especialment plàcida perquè va tenir conflictes constants amb els seus veïns i fins i tot amb el duc de Gandia, el futur rei Joan II. Va ser empresonat en alguna ocasió. Es va casar dues vegades, la primera amb Isabel Martorell, la germana de Joanot Martorell —després, això sí, de turbulentes negociacions—, que va morir el 1439; i la segona amb Joana Escorna, que va morir el 1454. En cap dels dos matrimonis no va tenir descendència, però al testament consten cinc fills del poeta.

L’obra d’Ausiàs March està constituïda per cent vint-i-vuit poemes que sumen un total de 10.361 versos. La forma poètica utilitzada per March és gairebé exclusivament el decasíl·lab clàssic cesurat agrupat en estrofes de vuit versos, excepte en vuit dels últims poemes, compostos per estrofes de deu versos.

El tema principal de la poesia d’Ausiàs March és l’amor, un amor molt sovint infeliç i pertorbador, que l’ha dut a una situació de desesperació extrema. La temàtica amorosa es combina amb reflexions de tipus moral o religiós, que en un mateix poema poden fer que variï subtilment el to de veu i la intensitat expressiva. Tant les imatges més sensorials com les reflexions més intel·lectualitzades que s’hi entreteixeixen es resolen sempre en una paradoxa aparentment irresoluble, en un carreró sense sortida.

En aparença, la forma dels poemes de March pot semblar molt convencional. Les estrofes de vuit versos decasíl·labs que culminen amb una estrofa de quatre versos, la «tornada», on sol aparèixer el «senyal» o nom en clau de la dona de qui es tracta, remeten directament a la forma de la «cançó» trobadoresca. Però la semblança és només superficial. El protagonista dels seus poemes no segueix la convenció de l’amor cortès, ni tampoc l’equívoc entre l’amor humà i l’experiència religiosa que tant havia engrescat els poetes estilnovistes italians. El protagonista de la seva poesia és, en primer terme, ell mateix, la qual cosa no deixa de ser extraordinària tractant-se d’un poeta medieval, i, en segon terme, la mateixa poesia, com si només en el poema fos possible arribar a entendre’s, i arribar a comprendre el més transcendental que algú es pugui plantejar, el més absolut, sota el nom d’amor, o de Déu. L’autenticitat de la seva veu poètica fa del decasíl·lab d’Ausiàs March no un ritme monòton i convencional, sinó un discurs solemne i implacable.

Ara bé, una veu poètica que afirma sense manies que és l’únic humà de la història que ha estimat de veritat, algú d’un egocentrisme tal que proclama, perquè ens n’admirem, «jo sóc aquell que es diu Ausias March», que sempre està a punt de morir-se, tot i que, evidentment, sobreviu, podria ser un poeta del tot insuportable —només cal pensar que algun escriptor contemporani parlés en aquests termes. I no ho és pas. Des del punt de vista literal, sembla que March menyspreï el lector, però des d’un punt de vist literari —que és el que compta— passa tot el contrari, perquè el lector percep que si March el sorprèn, el provoca i li exigeix una lectura activa és perquè el té veritablement en consideració.

L’estil de March es caracteritza per l’ús de llargues comparacions i d’imatges sovint truculentes o apocalíptiques en què ni tan sols la mort, sempre present, sembla una escapatòria. Alhora que el text expressa una angoixa creixent, els raonaments que hi apareixen, i l’exageració de les imatges, també progressen en consonància, de forma que el conjunt transmet una extraordinària sensació d’autenticitat, i ho fa per mèrits exclusivament artístics, perquè no disposem de cap informació biogràfica que pugui ajudar —o interferir— en la comprensió dels poemes.

Poema XIII

[Colguen les gents ab alegria festes…]

Colguen les gents ab alegria festes,

lloant a Déu, entremesclant deports;

places, carrers e delitables horts

sien cercats ab recont de grans gestes,

e vaja jo los sepulcres cercant,

interrogant ànimes infernades,

e respondran, car no són companyades

d’altre que mi en son continu plant.

Cascú requer e vol a son semblant,

per ço no em plau la pràtica dels vius:

d’imaginar mon estat són esquius,

sí com d’hom mort, de mi prenen espant.

Lo rei xipré, presoner d’un heretge,

en mon esguard no és malauirat,

car ço que vull no serà mai finat.

De mon desig no’m porà guarir metge.

Cell Texion qui el buitre el menja el fetge

e per tots temps brota la carn de nou,

e en son menjar aquell ocell mai clou,

pus fort dolor d’aquesta em té lo setge,

car és un verm qui romp la mia pensa,

altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,

e llur treball no es porà enterrompre

sinó ab ço que d’haver se defensa.

E si la mort no em dugués tal ofensa

—fer mi absent d’una tan plasent vista—

no li graesc que de terra no vista

lo meu cos nu, qui de plaer no pensa

de perdre pus que lo imaginar

los meus desigs no poder-se complir,

e si em cové mon derrer jorn finir,

seran donats térmens a ben amar.

E si en lo cel Déu me vol allogar,

part veure Ell, per complir mon delit

serà mester que em sia dellai dit

que d’esta mort vos ha plagut plorar,

penedint-vos com per poca mercè

mor l’ignoscent e per amar-vos martre,

cell qui lo cos de l’arma vol departre,

si ferm cregués que us dolríeu de se.

Llir entre cards, vos sabeu e jo sé

que es pot bé fer hom morir per amor.

Creure de mi que so en tal dolor,

no fareu molt que hi doneu plena fe.

LÈXIC

Colguen: celebren

Verm: cuc

Graesc: agraeixo

Martre: màrtir

Arma: ànima

Malauirat: malaurat

La primera estrofa estableix la característica distinció de la poesia d’Ausiàs March entre la situació en què es troba la veu poètica i la de la resta de la gent que l’envolta. Per radicalitzar al màxim la diferència entre un i els altres March presenta l’escena d’un dia de festa, més concretament del que podríem anomenar un dia de festa major, en què els seus veïns es dediquen a gaudir del seguit d’activitats que eren, i en bona mesura encara són, característiques d’aquesta celebració: la missa («lloant a Déu»), els jocs i altres distraccions («entremesclant deports»), i la presència de joglars que narren o reciten obres literàries a l’aire lliure (el «recont de grans gestes» per «places, carrers i delitables horts», que, en l’actualitat, seria més aviat el teatre per a infants, el veredicte d’un concurs literari o l’espectacle humorístic, de màgia o d’acrobàcies que sol concloure el sopar de germanor de la festa major en els pobles).

El protagonista del text, en canvi, es dirigeix, o més exactament s’imagina que es dirigeix perquè el verb és en subjuntiu («vaja jo»), ell tot sol cap al cementiri per parlar amb les ànimes dels que hi són enterrats. Però no per parlar amb qualsevol sinó amb els que són a l’infern, les «ànimes infernades». I està convençut, a més, que aquestes li respondran, perquè se senten properes a ell.

En la construcció de la hipèrbole creixent que justifiqui la separació radical entre ell i la resta, la segona estrofa presenta la veu poètica com si fos una mena de mort vivent, un mort vivent que reconeix l’angúnia que causa als seus conciutadans però que, alhora, assumeix la seva condició gairebé amb orgull: «no em plau la pràtica dels vius». A la vegada, com que l’argument que ha permès plantejar aquesta proximitat entre ell i els difunts infernats ha estat extret del discurs filosoficoamorós («cascú requer e vol a son semblant»), el principal enigma de tot plegat, la causa que justifiqui aquesta sensació d’alienació absoluta per part de la veu poètica, ja es comença a explicitar. L’actitud distant o indiferent de «Llir entre cards», el senyal que el lector pot percebre de reüll en la tornada, deu motivar aquesta situació. Però el més important des d’un punt de vista poètic no és el pretext en el fons tan convencional segons el qual l’enamorat pateix extraordinàriament per la indiferència de l’estimada, sinó com l’autor serà capaç de portar encara més enllà la notable hipèrbole inicial i, sobretot, com farà la veu creïble, autèntica i, com a tal, fins i tot sorprenent. Un autor més convencional ens podria oferir un espectacle de construcció retòrica igual d’espectacular i vistós, però potser humanament buit.

La segona meitat de la segona estrofa i tota la tercera contenen dues comparacions, extretes d’un esdeveniment històric contemporani al poeta i del llegat mitològic clàssic. En tots dos casos, certament, el lector actual ha d’informar-se d’alguns detalls al respecte per acabar d’entendre el sentit dels dos paral·lelismes, però tampoc no és del tot imprescindible perquè el text mateix ja ofereix la informació bàsica necessària. El fet històric és l’empresonament del rei de Xipre en mans dels «infidels». Comparat amb la situació lamentable d’aquest monarca, la seva és pitjor, perquè el monarca se sobreentén que, mitjançant un rescat, pot arribar a recuperar la seva llibertat, mentre que el misteriós «ço que vull» del protagonista del text no estarà al seu abast i el «desig» que experimenta, gairebé assimilat a una malaltia incurable, no podrà ser alleugerit per cap metge.

La comparació amb el destí terrible del tità Tició, condemnat, com Prometeu, a patir eternament que un voltor li devori el fetge de viu en viu, significa un pas més en el crescendo dramàtic. Però el més interessant d’aquesta estrofa potser no és tant la imatge truculenta com el fet que hagi triat precisament aquest personatge més aviat ambigu i que tot seguit estableixi la dimensió mental, i no només sensual, del seu «dolor». Tició és castigat pels déus a causa de la seva lascívia immoderada, amb la qual cosa avancem més en el plantejament de la complexitat fins i tot amoral del desig amorós. Però el que estableix l’estrofa és que l’amor, per a March, és un tipus d’experiència absoluta que afecta tant l’intel·lecte com els sentiments, la «pensa» i el «cor». El voltor que tortura Tició és una entitat externa a ell i al seu desig, que els antics situaven primordialment en el fetge. En canvi, el «verm» que rosega el pensament i el cor de la veu poètica és una realitat interior que remet a l’obsessió, a una tortura en bona mesura autoinfligida i, per tant, encara més difícil d’«enterrompre». Fins a l’estrofa següent el text no s’adreçarà a un «tu», la Llir entre cards de la tornada. En aquest punt del poema la causa d’aquest patiment és encara un vague «ço que d’haver se defensa», és a dir, «allò» que se li nega.

Com que en les tres primeres estrofes March ja s’ha situat per sobre de les experiències dels seus veïns, per sobre dels patiments dels més destacats dels seus contemporanis, i, finalment, per sobre de la capacitat de suportar el dolor dels personatges mítics de l’antiguitat, podrà concloure la quarta estrofa amb l’aparent impertinència d’assenyalar que si ell morís, el veritable amor desapareixeria per sempre («e si em cové mon darrer jorn finir / seran donats térmens a ben amar»). Quan el terme «amor» apareix també ho fa el «tu» a qui el text s’adreça. Aquesta reticència a adreçar-se-li directament des d’un bon començament reforça la sensació de veracitat de la veu que parla: si realment pateix tant li ha de ser per força difícil explicitar-ne la causa. I la distància entre ell i l’estimada també queda així clarament assenyalada, encara que en la tornada l’autor ens reserva una notable sorpresa.

Finalment la màxima hipèrbole del poema apareix a l’última estrofa, abans de la tornada. O, en tot cas, apareixia per al lector del segle XV. No és segur que per al lector actual l’efecte sigui el mateix. Per fer justícia al text caldria considerar que la blasfèmia continguda en aquesta estrofa no només era molt més impressionant al segle XV que ara, sinó que justificava i feia versemblant l’estranya comunicació amb els condemnats a l’infern amb què havia començat el poema. El text planteja amb un atreviment escandalós que quan ell mori i arribi davant la presència de Déu, en el cas que se li oferís allotjament al cel, al paradís, no li ho agrairia especialment si no se li assegurava immediatament que ella havia plorat a causa de la seva mort. Les reaccions de l’estimada són més importants que les de Déu mateix, i que la salvació de la pròpia ànima. Encara que al final de l’estrofa es qualifiqui a ell mateix d’innocent i de màrtir, ja ha deixat convenientment establert que és conscient que el desig amorós l’està condemnant eternament, i que la seva innocència, per tant, és més que dubtosa en termes religiosos o morals.

La sorpresa final del text apareix en la tornada amb un canvi notable de to de la veu poètica, i amb una reformulació sobtada de la situació de distància extrema que semblava que hi havia entre el jo i la Llir entre cards. Quan diu que «no fareu molt que hi doneu plena fe» a la possibilitat que ell pugui morir per amor, per amor no correspost, la veu del «màrtir» es carrega, gairebé, de sarcasme i d’indignació escassament continguda. En el moment que es pronuncia el nom de l’estimada, la situació de comunicació entre tots dos ha canviat: ell li parla directament, no estan tan lluny l’un de l’altre, saben què pensen respectivament («vós sabeu e jo sé») i, per tant, la relació entre tots dos existeix i és molt més propera que no semblava. Només així el «no té gaire mèrit que em cregueu» pren el to d’un retret. Que el poema sigui una construcció teòrica d’allò més hiperbòlica sobre l’amor extrem, l’amor com a experiència global, racional i sentimental alhora, infernal i divina, es complementa amb la sensació que es tracta realment d’una relació concreta i humana. I si aquesta relació concreta i humana sembla existir —tant se val si hi ha indicis en la biografia de l’autor— és perquè la veu poètica es mostra veritablement obsessionada per aquesta experiència, fins al punt de poder semblar pedant o ofensiva respecte als seus contemporanis. Aquest és l’efecte que causa quan suggereix que ell és l’únic que estima de veritat, i encara més quan valora molt menys Déu i la salvació de la seva ànima que el fet que la Llir entre cards deixi de mostrar-se reticent als seus requeriments amorosos, una afirmació molt greu per a la mentalitat religiosa medieval.

ACTIVITATS

1. Fes una valoració raonada del breu documental sobre March Ausiàs March cor d’acer, de carn i fusta que pots trobar a Youtube.

2. Escriu una octava en versos decasíl·labs cesurats que recordi l’estil d’Ausiàs March.

3. Quants manuscrits del segle XV han conservat poemes d’Ausiàs March? A quines biblioteques es troben en l’actualitat? Pots consultar-ho a: http://www.cervantesvirtual.com/bib_autor/ausiasmarch/.

4. A què es refereix el poeta quan diu que «un cuc» li trenca el pensament i un altre li trenca el cor?